TRES OPINIONS I UN CAFRE

Us juro que era a punt d-anar a dormir quan he rebut un correu del New York Times on apareix un dossier sobre els moviments independentistes a Europa. Bé, per ser exacte, es tracta de com tractar-los o gestionar-los. Una perspectiva, cert, no gaire optimista.

Tanmateix, he continuat llegint. A banda d'una introducció, el dossier s'ha bastit com un debat o discussió, amb la participació de tres experts i un cafre. No, no m'he equivocat, i no és que el son m'hagi distret, no. Repeteixo, tres experts que exposen llurs opinions amb les quals puc estar més o menys d'acord, com veurem a continuació, i després hi ha un cafre. Sí, sí un cafre que embruta el nom que porta la Universitat on treballa. Si en Pompeu Fabra es despertés del seu somni etern i veiés aquest rumiant intel.lectual en la seva universitat, estic segur es picaria mil vegades al pit.

Però anem a pams. La directora de l'Open Society European Policy Institute (Georges Soros, no?), Heather Grabbe, fa una mena de macedònia molt de moda darrerament on barreja els moviments independentistes amb els moviments xenòfobs. És una estratègia que s'assembla a aquella política que en moltes Biblioteques de Ciències Socials es practica de posar els llibres de nacionalisme o independentisme al costat dels de terrorisme o feixisme, a veure si els tendres estudiants d'una punyetera vegada, per associació d'idees es fan fidels seguidors de la Chacón o de la Camacho. Però tornant a la Grabbe, acaba dient que si les elites regionals triomfen és perquè les èlites nacionals han fallat als ciutadans. De manera que en la seva opinió si es vol gestionar els moviments independentistes, no només la Unió Europea, sinó també els líders nacionals han de reestablir la seva credibilitat. Se suposa que d'aquesta manera es reestablirà la normalitat i els moviments independentistes -i els altres- desapareixeran.

La segona opinió és la del professor Robert Young de la Universitat de Western Ontario. He de reconèixer que tinc una simpatia per ell. Quan feia la tesi doctoral vaig llegir el seu llibre sobre el Break Up de Txecoslovàquia, i altres articles seus, i en general, sempre els vaig trobar molt interessants i aclaridors. El pas dels anys, comprovo que continua en forma, i dels quatre, és sense cap mena de dubte el més profund i que toca més. De fet, penso que la seva aportació és clau. Hi ha uns fragments que no em resisteixo a reproduir. Es pregunta si porcions dels Estats Membres es poden secessionar en el marc de la UE, i respon contundentment: The simple answer is yes (cal traducció?). Però va més enllà i diu que l'entramant institucional de la UE no reconeix la possibilitat de la secessió, però tampoc la prohibeix legalment. Tanmateix, diu que els estats secessionats no gaudeixen automàticament dels drets emanats dels Tractats (de la UE), i que necessiten el suport unànime de la resta d'estats i del vot afirmatiu del Parlament Europeu. I llavors es pregunta si el poden aconseguir.

Young considera que en termes generals, els casos escocès i el belga, tenen una resolució relativament racional i normal. Però a continuació afegeix: "Spain is the real problem" (cal traducció, again?). I quan diu Spain es refereix a Spain, és a dir Madrid, i la seva obcecació en impedir un referèndum català. I és que pel professor Young, i aquí és on em començo a excitar, està claríssim que hi haurà un referèndum a Catalunya, concretament diu, que malgrat l'oposició espanyola el referèndum tindrà lloc, atès que el 80% dels catalans el volen. Brutal, no la seguretat del professor Young?  Ja la voldria jo per a molts politics nostrats que sempre estan que no saben si van o tornen.

Però el següent fragment és el millor, la cirereta del pastís. Aquest sí que el tradueixo íntegrament perquè s'ho val. Diu Young: "La UE no pot canviar la norma d'accessió per impedir un veto espanyol a Catalunya. Tampoc pot declarar que els tractats inclouen Catalunya, perquè caldrà canvis institucionals. En el cas que Catalunya vagi a secessionar-se, l'única solució és que prevalgui l'interès propi d'Espanya per evitar una severa crisi de la seva economia. (Llavors) Espanya no bloquejaria l'admissió de Catalunya a la Unió -i per aconseguir aquest resultat, caldria tota la pressió necessària que es pogués exercir per part de la UE"(destacat meu). És que és això! Cal convèncer Espanya que la més perjudicada pel seu veto a Catalunya és ella mateixa, perquè la seva economia es ressentirà i molt. I cal portar-la a aquest convenciment des de la UE. I els arguments que té la UE per convèncer Espanya, són de pes. Tant de pes com que és un estat morós que deu 1 bilió d'euros als seus socis, tal i com recordava fa uns dies l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista. Penso, doncs, que arribat el moment, la EU tindria on apretar ben fort, per convèncer els ecspanyols que no facin el ximple ni l'indi.

Gran, molt gran, el professor Young. Per acabar, la conclusió que en treu és també aclaridora: "Siguin quins siguin els inconvenients d'incrementar el nombre d'estats, l'interès de la UE seria admetre els nous estats secessionats" Chapeau!

El tercer expert consultat és un escriptor i advocat, Aidan O'Neill. Aquí, naturalment, la perspectiva és més legalista. Particularment subratlla la importància del concepte de la ciutadania de la Unió Europea, que considera que és el principal argument d'una Escòcia independent per continuar sent membre de la UE. Concretament recorda una sentència del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el cas Ruiz Zambrano que estableix que els estats membres no poden privar als ciutadans de la UE "del gaudi genuí de la substància dels drets conferits en virtut del seu estatus com a ciutadans de la Unió".

De manera que si els estats membres no poden privar als seus ciutadans (fins al moment de la Independència) dels seus drets de ciutadania de la UE, conclou el jurista no hi ha d'haver cap problema perque Escòcia sigui reconeguda nou estat membre de la Unió (i el mateix en qualsevol altre cas, com el català, afegeixo jo).

He de dir que quan Reagrupament va presentar la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea, la primavera passada, vaig entretenir-me en llegir diversos documents jurídics respecte els drets dels ciutadans de la UE. La conclusió que en vaig treure és que les sentències del TJUE, cada cop tendeixen més a protegir la ciutadania europea enfront dels atacs perpretats pels tribunals, els governs o l'administració dels Estats membres. Em congratulo, doncs, que sigui una conclusió coincident amb la del senyor O'Neill, i que pot beneficiar clarament Catalunya, i més concretament els 7,5 ciutadans europeus que ho són amb tots els drets.

El dossier del New York Times acaba amb un toc animalista, amb la intervenció d'un cafre que ni tan sols mereix un enllaç, perquè el resultant de l'activitat rumiant en forma de rujada no dóna per gaire.

L'únic que lamento és que aquest bòvid bíped, assocïi el seu nom amb el del Mestre Pompeu Fabra, això sí que és una punyalada trapera.

En fi, han passat dues hores des de que he començat a escriure aquest post i toca ara anar a dormir, que ja son quarts de set. Només vull agrair el New York Times l'oportunitat que m'ha brindat per recordar-me la diferència que hi ha entre la civilització i la barbàrie. Mai està de més pensar-hi ara que s'acosten uns dies claus per Catalunya, per Europa i pel Món.

EN TREMOSA, EL "MILEURISTA" DURAN I ELS ALTRES

CiU en les darreres hores ha tornat a perdre una oportunitat per demostrar que és una formació digna i ferma. Arran les declaracions més que assenyades de l'eurodiputat Ramon Tremosa sobre el franquisme sociològic -per cert, expressió utilitzada en diverses ocasions en aquest humil i modest bloc- i en Montilla, s´ha aixecat una polseguera sobretot a can sociata que demostra que l'eminent economista no anava gens desencaminat.

Però que aquests reaccionin és lògic i esperable. El que m´ha produit vergonya aliena és l'actitud covarda, feble, i acomplexada dels principals tenors convergents. Començant pel propi Artur Mas i seguint per l'inefable mileurista d'en Duran i Lleida -perquè cada dia paga 1000 euros per la seva suite d´hotel madrilenya, no us penséssiu pas. Per la seva banda, també ha sortit per la cantonada en Recoder, i al fons a la dreta, algú ha dit que ha vist el nen Vila, dient de les seves. Les garrotades, també han caigut de l'espardenya mediàtica, sempre atents a oferir noves glòries als seus amos.

Un cop més es demostra que aquesta gent són veritables presoners mediàtics de Madrid, perquè reaccionen als estímuls que hi provenen, abdicant de la perspectiva catalana. Amb uns líders tan porucs, en Tremosa, al qual conec personalment, no hi té res a fer.

Jo, Ramon, et suggeriria que fessis un canvi d'aires. La teva vàlua es malbarata dins d'una formació que t´ha tractat quasi com si fossis un perillós terrorista, tu, que fas de la moderació, que no de la covardia, un dels teus més evidents signes d'identitat política.

A hores d'ara, precisament d'ofertes que et plaurien no anem precisament escassos. Si bé, és obvi que la teva predilecció per les coses serioses i ben fetes, et portaria sense cap mena de dubte a escollir la més sòlida i coherent...

L'independentisme necessita gent que planti cara de forma desacomplexada. Recordem que l'Iceta a llançar ara fa unes setmanes la seva particular croada o jihad -trieu la que més us agradi- a combatre l'independentisme, i en això estan.

Els hem, no només de plantar cara, sinó derrotar-los i fer-los córrer amb la cua entre les cames. I en Tremosa, i ja ho vaig escriure en el seu moment, és un actiu que està cridat a jugar un paper capdavanter, com també ho estan en Carles Móra o l´Enric Canela. actualment.

Ànims, Ramon.

PD. Ep! Bona Diada a tots els lectores i lectors d´aquest humil i modest bloc!

PD2. Aquest post no hauria estat possible sense la teva col.laboració.....

VOTAR JUNQUERES ÉS VOTAR BORRELL...O EL SEU CLON!

La notícia de la tria d'en Junqueres com a cap de llista dels calabresos, ha esvalotat el galliner. Primera reflexió que no podem deixar de banda. Junqueres és un segon -alguns diuen que tercer- plat. Ja vaig comentar la botifarra de la Sabata, i no cal insistir-hi.

Segona, la de Junqueres, és una candidatura-trampa, amb o sense el seu vist-i-plau. Vull dir amb això, que si alguna cosa hem après (perquè espero que no només l'hagi apresa jo), és que l'important no és dir-se independentista, tot i que dir-ho, ajuda i molt, i no fa nosa. L'important és fer política independentista. No podem tornar a caure en l'error de deixar-nos estovar per uns quants eslògans i uns quants posats que et toquin allò que els estrategues electorals americans en diuen Hearts and Minds, és a dir, el cor i la raó (el pensament).

I és una candidatura-trampa, perquè utilitza el reclam d'una cara mediàtica, per a tractar de legitimar el seguidisme i la subordinació dels calabresos respecte el PSOE. I, perquè pretén legitimar la direcció actual d'ERC, que és la responsable tant de l'un com de l'altra. Passi el que passi, la nit electoral, fins i tot si l'Oriol no aconsegueix l'acta d'eurodiputat, els calabresos ho presentaran com una victòria, amb l'argument més absurd que -ara mateix, sóc incapaç de capir. Però ho faran. No es poden permetre el luxe que la seva barraqueta se'n vagi en orris.

En definitiva, votar Junqueres, i m'aposto un pèsol que l'eslògan electoral serà ell i no el partit, és certificar i donar patent de cors als calabresos i, en darrer terme, al PSOE, sigui en Borrell o el clon que decideixin presentar els sociates -ni que sigui una merda penjada d'un pal, que també la votarien. No ens podem permetre aquest luxe. Cada dia, cada setmana, cada mes que passa amb l'actual direcció d'ERC, és un pas més lluny de la independència. Així de clar!

Significa això que estic demanant, suggerint, insinuant -digueu-li com vulgueu- el vot per en Ramon Tremosa, és a dir, per CiU? De cap de les maneres! No obstant això cal tenir ben present que si la candidatura de Tremosa obté uns resultats bons, penso que seria una excel.lent notícia i ajudaria a trencar el tabú que la sobiranització progressiva de CDC és un mal negoci electoral. Faria callar moltes boques, tant polítiques com, sobretot, mediàtiques. Si CDC comprova que accentuant el seu sobiranisme, guanya vots, els sectors ecspanyolistes tindrien les hores comptades. I això no només serà bo per a CDC, sinó també per a Catalunya.

Naturalment, allò que ni en Mas, ni en Madí, ni en Puig, poden demanar són actes de fe. Tots sabem que, per exemple, en Puig és l'escalfabraguetes orgànic, que excita amb la seva dialèctica sobiranista, per després, acabar com sempre, pactant amb els ecspanyols. Això ho tenim -espero- ben après.

Què fer, doncs? Wait and see, segurament. Un cop rebutjada la candidatura-trampa, la possibilitat de votar Tremosa, no es pot descartar, ni que sigui per raons patriòtiques i amb el risc que tornin a créixer les banyes, que ja les tenim molt desenvolupades, després d'haver votat ERC i de sentir-nos traïts, enganyats i estafats per una colla de grimpadors professionals.

Ara bé, penso que a hores d'ara, encara no hi ha prou. Les primeres declaracions d'en Tremosa no han estat, precisament, una mostra de sobiranisme desacomplexat. Més aviat al contrari. Aparentment, sembla com si es volgués fer perdonar el no haver votat ni el nyap ni la llufa. Només aparentment, però.

Això no obstant, les reaccions no s'han fet esperar, i els més joves, potser perquè són més impacients, o potser perquè no el coneixen, ja l'han enviat a pastar fang, i per partida triple (1,2,3). Probablement, fa deu o quinze anys, jo també ja ho hagués fet.

Però a aquestes alçades, i davant el perill que representa legitimar la direcció calabresa, i en conseqüència entronitzar el PSOE com a gran poder fàctic a Catalunya, i en conseqüència, destruir el projecte nacional per a Catalunya , que restaria convertida en una comunitat autònoma més, penso que el més important és escoltar totes aquelles candidatures que es proposen de debò foragitar la dictadura de facto sociata que patim. I la d'en Tremosa n'és una, però espero que n'hi hagi d'altres.

La d'en Junqueres, no, que no ho és. Més aviat, tot el contrari.

SOBIRANITZACIÓ ÉS A DIR, DESPUJOLITZACIÓ

Aquest post l'he començat a covar arran del contracomentari que he penjat en el bloc del meu col.lega de capçalera, Joan Arnera, tot responent a dos comentaris previs, un dels quals signat per una tal Gukgeuk, a la qual, per cert, no em faria res convidar-la a un cafè per desfer malentesos...

L'aprovació a la búlgara de la proposta de cap de llista de CiU per a les eleccions europees d'en Ramon Tremosa, ha sorprès i descol.locat a molta gent. Suposo que s'esperaven l'enèssim espectacle de ganivetades entre nacionalistes, a major glòria i alegria dels sociates. Però no ha estat així. 

L'inefable Iceta no s'ha pogut estar de dir-hi la seva. Segons ell, "CiU va en la direcció contrària dels últims 20 anys". Molt bé,  Miquelet, ara sí que l'encertes, encara que per a tu, això és del tot negatiu.

Per contra, des del meu punt de vista és clarament positiu. La votació del Consell Nacional de CDC, demostra ben a les clares que el procés de sobiranització del partit avança i que això ha de comportar el correlatiu procés de despujolització. 

Sense dubte, la votació d'ahir va ser una gran victòria d'Artur Mas, i una derrota humiliant per a tots els regionalistes, mercenaris a sou dels sociates o dels peperos, que intenten destruir des de dins allò que és inevitable: la culminació del procés de maduració de CDC com un partit liberal i independentista.

Potser el que diré ara pot fer mal, o no -donada la meva insignificància. Però ha estat gràcies a l'allunyament del poder, a aquests cinc anys de ruta pel desert, que han permès madurar CDC i veure clarament que la política pujolista del peix al cove, de qui dia passa any empeny i la de la desconfiança en els propis compatriotes, s'havia d'extirpar definitivament de l'ADN convergent. Només d'aquesta manera, aquest terme, convergent, podrà deixar de ser percebut com un insult, i passarà a ser valorat i prestigiat.

Certament, tal vegada peco d'optimista. Un flor no fa estiu, ja ho sé. Però la veritat és que l'alternativa a la sobiranització de CDC, és la sociovergència, és a dir, la destrucció de la política i la seva substitució per la corrupció generalitzada, a més a més de la victòria de Duran i Ecspanya sobre Mas, que hauria d'implicar necessàriament un relleu al capdamunt de la federació.

Com tots els processos de maduració, aquest que ha patit CDC ha estat dur. Però penso que, al marge de les periòdiques ficades de pota d'en Pujol quan obre la boca -per exemple, en qüestions com la immigració-, la situació comença a pintar bé. CDC només pot sobreviure si se sobiranitza definitivament. En cas contrari, serà fagocitada bé per UDC, bé pel PSOE, bé pel PP.

De fet, ara seria el moment ideal, aprofitant l'extrema feblesa d'ERC, la qual, probablement encara rebrà un càstig electoral sense precedents en el proper cicle electoral, que pot arribar a posar en perill la seva pura existència orgànica. Agafant el timó del moviment sobiranista, timó que han abandonat els republicans, CDC podria trobar-se en una situació òptima per arreplegar, per començar els 350.000 ex-votants republicans -o una gran part d'ells.

Ho farà, CDC? De moment, com aquell qui diu, apunta maneres.

ECSPANYA ES PIXA A LA CARA DELS AUTONOMISTES, I REPRIMEIX ALS INDEPENDENTISTES... FEM-LOS FRONT, FOC AL BORBÓ I A LA MARE QUE ELS VA PARIR

Què autonomistes dats pel cul, quin gust té la pixarrada que rellisca per la vostra cara... és calenta i escumosa? S'ha de ser massoca per parar el rostre i deixar que un ecspanyol de merda es pixi damunt teu i tu va i en comptes de trencar-li la cara, li demanes perdó (oi Puigcercós, oi Sarsanedas, oi Duarte?). La darrera pixarrada ha estat això del Prat. No volíeu caldo? Doncs, dues tasses o quaranta-quatre... que aquests desgraciats ho aguanten tot. I per acabar-ho d'adobar va i la jutgessa diu que no es pot parlar en català al judici contra els (pressumptes, ahahahah) assassins de l'Isanta, perquè, és clar, cal vetllar pels drets... dels ecspanyols, naturalment.

Ara seriosament, la independència no pot esperar al 2014, cal aconseguir-la el més aviat possible, perquè amb aquesta gentussa no hi ha res a fer. Sort en tenim que el moviment independentista encapçalat per les organitzacions revolucionàries (la CUP, el SEPC, Maulets, Endavant, Alerta Solidària) està donant un magnífic exemple de plantar cara a l'enemic... malgrat la repressió. I a més arreu del país. Això ha d'anar a més. Hem iniciat una dinàmica que no podem aturar, els ecspanyols han caigut en una trampa. La seva reacció visceral pel simple fet de cremar un paperots, demostra la seva enorme feblesa... la seva inseguretat, la seva por. Realment fa la pinta que siguin un tigre de paper.

Hem de fer un esforç per arreplegar el màxim de persones en la formació d'un Bloc d'Alliberament Nacional, o el que jo vaig proposar, construir el Moviment 18-F. Si som capaços de fer-ho, la victòria serà nostra, sense cap mena de dubte. Els autonomistes, federalistes i altres pijades estan desfets. Aquí només hi ha una opció: independència i llibertat.

De debò tornant als fets del Prat. Quin tip de riure! Tanta societat civil, tant IESE i tanta parida i al final els d'AENA, és a dir, en ZP, amb la punta del nabo que diuen, va i converteixen el Prat en la T5 de Barajas, tal i com magistralment ha resumit el tema en Ramon Tremosa. "Toma ya" que deia el Rockefeller de José Luís Moreno tot fent continuats cops de pubis à la Elvis. I els sociates, com sempre, prietas las filas, entonant el conegut Si Bwana, la marca de l'esclau.

Però això no és tot: la RFEF posa tota la carn a la graella per evitar que la selecció catalana jugui internacionalment. Però això no és tot: el nyap està a punt de fer un pet com un aglà. I quan esclati... què far l'autonomista anònim... anar a plorar? Penso que ja és hora de recollir aquella cèlebre frase d'en Serrat...

"Pare, deixeu de plorar...
Que ens han declarat la guerra!"

Endavant, que tot està oer fer i tot possible!