TRES OPINIONS I UN CAFRE

Us juro que era a punt d-anar a dormir quan he rebut un correu del New York Times on apareix un dossier sobre els moviments independentistes a Europa. Bé, per ser exacte, es tracta de com tractar-los o gestionar-los. Una perspectiva, cert, no gaire optimista.

Tanmateix, he continuat llegint. A banda d'una introducció, el dossier s'ha bastit com un debat o discussió, amb la participació de tres experts i un cafre. No, no m'he equivocat, i no és que el son m'hagi distret, no. Repeteixo, tres experts que exposen llurs opinions amb les quals puc estar més o menys d'acord, com veurem a continuació, i després hi ha un cafre. Sí, sí un cafre que embruta el nom que porta la Universitat on treballa. Si en Pompeu Fabra es despertés del seu somni etern i veiés aquest rumiant intel.lectual en la seva universitat, estic segur es picaria mil vegades al pit.

Però anem a pams. La directora de l'Open Society European Policy Institute (Georges Soros, no?), Heather Grabbe, fa una mena de macedònia molt de moda darrerament on barreja els moviments independentistes amb els moviments xenòfobs. És una estratègia que s'assembla a aquella política que en moltes Biblioteques de Ciències Socials es practica de posar els llibres de nacionalisme o independentisme al costat dels de terrorisme o feixisme, a veure si els tendres estudiants d'una punyetera vegada, per associació d'idees es fan fidels seguidors de la Chacón o de la Camacho. Però tornant a la Grabbe, acaba dient que si les elites regionals triomfen és perquè les èlites nacionals han fallat als ciutadans. De manera que en la seva opinió si es vol gestionar els moviments independentistes, no només la Unió Europea, sinó també els líders nacionals han de reestablir la seva credibilitat. Se suposa que d'aquesta manera es reestablirà la normalitat i els moviments independentistes -i els altres- desapareixeran.

La segona opinió és la del professor Robert Young de la Universitat de Western Ontario. He de reconèixer que tinc una simpatia per ell. Quan feia la tesi doctoral vaig llegir el seu llibre sobre el Break Up de Txecoslovàquia, i altres articles seus, i en general, sempre els vaig trobar molt interessants i aclaridors. El pas dels anys, comprovo que continua en forma, i dels quatre, és sense cap mena de dubte el més profund i que toca més. De fet, penso que la seva aportació és clau. Hi ha uns fragments que no em resisteixo a reproduir. Es pregunta si porcions dels Estats Membres es poden secessionar en el marc de la UE, i respon contundentment: The simple answer is yes (cal traducció?). Però va més enllà i diu que l'entramant institucional de la UE no reconeix la possibilitat de la secessió, però tampoc la prohibeix legalment. Tanmateix, diu que els estats secessionats no gaudeixen automàticament dels drets emanats dels Tractats (de la UE), i que necessiten el suport unànime de la resta d'estats i del vot afirmatiu del Parlament Europeu. I llavors es pregunta si el poden aconseguir.

Young considera que en termes generals, els casos escocès i el belga, tenen una resolució relativament racional i normal. Però a continuació afegeix: "Spain is the real problem" (cal traducció, again?). I quan diu Spain es refereix a Spain, és a dir Madrid, i la seva obcecació en impedir un referèndum català. I és que pel professor Young, i aquí és on em començo a excitar, està claríssim que hi haurà un referèndum a Catalunya, concretament diu, que malgrat l'oposició espanyola el referèndum tindrà lloc, atès que el 80% dels catalans el volen. Brutal, no la seguretat del professor Young?  Ja la voldria jo per a molts politics nostrats que sempre estan que no saben si van o tornen.

Però el següent fragment és el millor, la cirereta del pastís. Aquest sí que el tradueixo íntegrament perquè s'ho val. Diu Young: "La UE no pot canviar la norma d'accessió per impedir un veto espanyol a Catalunya. Tampoc pot declarar que els tractats inclouen Catalunya, perquè caldrà canvis institucionals. En el cas que Catalunya vagi a secessionar-se, l'única solució és que prevalgui l'interès propi d'Espanya per evitar una severa crisi de la seva economia. (Llavors) Espanya no bloquejaria l'admissió de Catalunya a la Unió -i per aconseguir aquest resultat, caldria tota la pressió necessària que es pogués exercir per part de la UE"(destacat meu). És que és això! Cal convèncer Espanya que la més perjudicada pel seu veto a Catalunya és ella mateixa, perquè la seva economia es ressentirà i molt. I cal portar-la a aquest convenciment des de la UE. I els arguments que té la UE per convèncer Espanya, són de pes. Tant de pes com que és un estat morós que deu 1 bilió d'euros als seus socis, tal i com recordava fa uns dies l'eurodiputat Ramon Tremosa en una entrevista. Penso, doncs, que arribat el moment, la EU tindria on apretar ben fort, per convèncer els ecspanyols que no facin el ximple ni l'indi.

Gran, molt gran, el professor Young. Per acabar, la conclusió que en treu és també aclaridora: "Siguin quins siguin els inconvenients d'incrementar el nombre d'estats, l'interès de la UE seria admetre els nous estats secessionats" Chapeau!

El tercer expert consultat és un escriptor i advocat, Aidan O'Neill. Aquí, naturalment, la perspectiva és més legalista. Particularment subratlla la importància del concepte de la ciutadania de la Unió Europea, que considera que és el principal argument d'una Escòcia independent per continuar sent membre de la UE. Concretament recorda una sentència del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el cas Ruiz Zambrano que estableix que els estats membres no poden privar als ciutadans de la UE "del gaudi genuí de la substància dels drets conferits en virtut del seu estatus com a ciutadans de la Unió".

De manera que si els estats membres no poden privar als seus ciutadans (fins al moment de la Independència) dels seus drets de ciutadania de la UE, conclou el jurista no hi ha d'haver cap problema perque Escòcia sigui reconeguda nou estat membre de la Unió (i el mateix en qualsevol altre cas, com el català, afegeixo jo).

He de dir que quan Reagrupament va presentar la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea, la primavera passada, vaig entretenir-me en llegir diversos documents jurídics respecte els drets dels ciutadans de la UE. La conclusió que en vaig treure és que les sentències del TJUE, cada cop tendeixen més a protegir la ciutadania europea enfront dels atacs perpretats pels tribunals, els governs o l'administració dels Estats membres. Em congratulo, doncs, que sigui una conclusió coincident amb la del senyor O'Neill, i que pot beneficiar clarament Catalunya, i més concretament els 7,5 ciutadans europeus que ho són amb tots els drets.

El dossier del New York Times acaba amb un toc animalista, amb la intervenció d'un cafre que ni tan sols mereix un enllaç, perquè el resultant de l'activitat rumiant en forma de rujada no dóna per gaire.

L'únic que lamento és que aquest bòvid bíped, assocïi el seu nom amb el del Mestre Pompeu Fabra, això sí que és una punyalada trapera.

En fi, han passat dues hores des de que he començat a escriure aquest post i toca ara anar a dormir, que ja son quarts de set. Només vull agrair el New York Times l'oportunitat que m'ha brindat per recordar-me la diferència que hi ha entre la civilització i la barbàrie. Mai està de més pensar-hi ara que s'acosten uns dies claus per Catalunya, per Europa i pel Món.

PER ACABAR AMB ECSPANYA (1a PART): LES REVOLUCIONS DE COLORS

En un doble article que vaig escriure a llibertat.cat (1 i 2), vaig referir-me a les anomenades Revolucions de Colors que en aquesta dècada s'han produït a diferents punt del món, particularment a l'antic bloc soviètic, però no exclusivament. Entenc per Revolució de Color, l'intent de desastabilitzar i en darrer terme enderrocar un govern o règim polític percebut com il.legítim o poc democràtic per part d'un sector important de la ciutadania, mitjançant l'ús de tècniques de mobilització de masses i amb el suport clau de determinats mitjans de comunicació (escrits, audiovisuals, digitals). Normalment aquests moviments prenen com a símbol identificador un color o un objecte que els identifica. Les idees forces que vinculen aquests moviments acostumen a ser molt elementals: el crit de "Llibertat", normalment és el més recurrent. Finalment, aquests moviments intenten no fer un ús directe de mitjans violents, si bé no és descartable que puntualment se'ls escapi de les mans i es produeixin enfrontaments amb les forces de seguretat (o si més això és el que diuen).

La veritat és, però, que aquestes estratègies aparentment democratitzadores, cíviques, de base (on destaca la presència capdavantera d'organitzacions estudiantils i juvenils), s'han emprat per atacar règims fins llavors percebuts vagament com a democràtics, però sobretot, règims poc obedients o submissos als Estats Units. I és que, si gratem una mica, en tots ells trobem la presència d'importants think tanks i ONGs nordamericanes, moltes d'elles lligades directament als partits polítics demòcrata o republicà o directament a la Casa Blanca, la CIA o el Pentagon. També cal destacar actors privats com el magnat George Soros i el seu Open Society Institute. Totes aquestes entitats sota pretext d'aprofundir en el "desenvolupament democràtic", pugnen per monitoritzar els nous règims polítics sorgits de països fins fa poc sota règims autoritaris o totalitaris, per tal que segueixin fil per randa els interessos estratègics dels Estats Units en àmbits com la defensa (OTAN), l'economia (privatitzacions), la política energètica, etc.

Pel que fa als casos concrets, en trobem d'exitosos i també algun fracàs. Sense cap mena de dubte els més rellevants es van donar a Iugoslàvia, Geòrgia, Ucraïna i el Líban. Per contra, els fracassos més sonats els tenim a Veneçuela, Bielorússia i fins i tot el propi Iraq.

A Iugoslàvia, la caiguda de Milosevic (octubre del 2000), i la seva substitució per Kostunica (a la foto, amb un posat no precisament tranquil.itzador), no ha suposat una autèntica democratització de l'actual Sèrbia. De fet aquest país continua sent un autèntic pària internacional. Això no obstant, donat el seu potencial militar, la comunitat internacional -amb l'excepció de la intervenció a Kosovo- l'ha tractat amb molta cura i fins i tot amb una excessiva comprensió (només cal recordar la recent sentència sobre la massacre de Srbrenica).

A Geòrgia, l'anomenada Revolució Rosa (2003), va comportar la caiguda del President Eduard Shevardnadze i la seva substitució per Mikheil Saakashvili, un polític clarament triat i defensor dels interessos americans i, més concretament, de Bush (tal i com ens mostra la foto). Els darrers reports d'organitzacions dels drets humans afirmen que res ha canviat sota el nou règim, pel que fa als abusos i les violacions.

A Ucraïna, entre els anys 2004 i 2005, va tenir lloc la Revolució Taronja que va comportar l'arribada al poder de Viktor Iustxenko, un polític clarament pro-occidental i oposat a Putin. Tanmateix, més enllà d'aquest canvi de referent estratègic, les condicions polítiques i socioeconòmiques, pràcticament no s'han modificat. Finalment, la darrera revolució reeixida es va donar al Líban. Arran la mort en atemptat de l'antic Primer Ministre, Rafik Hariri, es va desenvolupar l'anomenada Revolució del Cedre, que va comportar la dimissió del govern pro-siri, la sortida de les tropes sirianes del país i l'arribada al poder d'una coalició de partits encapçalada per un altre amic dels americans, Fouad Siniora, el mes de juliol del 2005, la gestió del qual ha estat severament criticada pels seus antics aliats com a totalment submissa a les directrius de Bush i de Condolezza Rice.

Com es pot veure, doncs, en aquests casos, que s'han venut com a revolucions democràtiques, en tots ells, el que realment s'ha donat és un canvi de personal polític sense que això pressuposi un autèntic avançament en la vida política dels seus ciutadans i en el seu benestar. En tots ells, l'autèntic beneficiari és l'administració Bush i el seu projecte geopolític per al segle XXI.

Quant als fracassos, sense cap mena de dubte els més sonats han estat o són els de Veneçuela i l'Iraq. En el primer cas, podem dir que els reiterats intents d'enderrocar el president Hugo Chavez, han fracassat totalment i de fet l'han reforçat en el poder i, en una repetició calcada amb el que va passar amb Fidel a Cuba, l'han radicalitzat ideològicament, fins a convertir-lo en un autèntic pain in the ass per a la Casa Blanca. Igualment, pel que fa a l'Iraq, l'enderrocament del tirà Saddam Hussein i l'intent de bastir-hi un règim democràtic de tall occidental, està resultant molt més complex del que es pensava el 2003. De fet, els americans han aconseguit el que no havia aconseguit l'Iran en les dècades anteriors, reforçar la branca xiïta enfront de la sunnita dins l'Islam, fet que ha disparat les alarmes a l'Aràbia Saudita i Egipte, tradicionals aliats de Washington. Paradoxalment, l'única part de l'Iraq que conserva una certa estabilitat és la zona governada autònomament del Kurdistan iraquià, la consolidació de la qual, però posa dels nervis a un altre aliat nordamericà, Turquia.

Un cop explicat tot això, potser us preguntareu i què dimonis té a veure tot això amb l'estat ecspanyol? Doncs molt, però d'això en parlo en el proper post.