COMPTE ENRERE PER LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVO

(2) Reunió del Consell per la Seguretat Nacional de Sèrbia

Segons informa B-92, durant la tarda d'ahir dimarts es va reunir el Consell per la Seguretat Nacional de Sèrbia, al quarter de l'Agència de Seguretat i Informació (BIA). Era la seva primera trobada des de la seva constitució el passat mes de maig. En formen part el President de la República (Boris Tadic, foto), el Primer Ministre (Vojislav Kostunica), els ministres d'Interior (Dragan Jocic), Defensa (Dragan Sustanovac) i Justícia (Dusan Petrovic), el Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit (Tinent General Zdravko Ponos), el director del BIA i els seus caps de departament i el director de la Intel.ligència Militar (VOA).

En la trobada s'ha parlat del Pla d'Acció aprovat pel govern, per fer front a la declaració unilateral d'independència de Kosovo. Malgrat la seva actual consideració de secret d'estat, es suposa que el Pla estableix quines hauran de ser les mesures que cada Ministeri haurà de portar a terme per tal que tots els ciutadans lleials a l'estat i residents a Kosovo se sentin segurs i que en continuen formant part.

Unes altres fonts afegeixen que el Pla d'Acció contempla un afebliment de les relacions diplomàtiques amb els estats que reconeguin la independència de Kosovo, als quals se'ls denunciarà davant dels tribunals internacionals. També sembla ser que es contempla un bloqueig econòmic i la prohibició de l'entrada a Sèrbia d'albanokosovars. També sembla que s'encoratja als serbiokosovars a concentrar-se al nord del territori, que podria secessionar-se d'un Kosovo independent i posar-se sota la protecció de Belgrad.

Al marge del Pla d'Acció, és previst que en la seva reunió de demà dijous, el govern serbi aprovi un altre document que contindrà les inciatives legals que Belgrad vol prendre per anul.lar jurídicament la declaració d'independència de Kosovo.

(3) Dissensions entre els polítics serbis
La reunió del Consell de Seguretat Nacional de Sèrbia (veure 2), ha estat possible un cop superades, aparentment, les profundes diferències que separen el President de la República, Tadic, recentment reelegit, i l'actual primer ministre Kostunica (foto). Tadic, líder del Partit Democràtic (SD), socialdemòcrata, és partidari d'accelerar l'ingrés a la Unió Europea, costi el que costi.

Per la seva banda, Kostunica, líder del Partit Democràtic de Sèrbia (DSS), conservador-cristianodemòcrata, s'oposa rotundament a la independència de Kosovo i és partidari d'emprendre iniciatives que poden posar en perill la integració de Sèrbia a la UE, tals com la partició de Kosovo. Dins el seu govern, però hi ha un nombre important de ministres propers a Tadic, per la qual cosa, sovint es nega a convocar-lo. Val a dir que, en un moviment que va indignar els kosovars i la comunitat internacional, Kostunica va nomenar un partidari seu, Slobodan Samardzic, Ministre pels Afers de Kosova-Methonija, atès que s'interpreta com un clar intervencionisme en els afers interns de Kosovo.

Paradoxalment, si Kostunica té problemes a l'interior del seu propi govern, on gaudeix d'un ampli suport és al Parlament serbi, on l'oposició oficial, representada pel Partit Radical Serbi, liderat per Tomislav Nikolic, ja li ha proposat que quan Kosovo proclami la Independència, declari l'estat d'emergència. Això no obstant, un paper clau aquí el juga el President del Parlament (no com en altres Parlaments, dit sigui de passada), Oliver Dulic, un partidari aferrissat de la integració de Sèrbia a la UE.

A hores d'ara, sembla que Tadic i Kostunica han arribat a un acord en el sentit de no reconèixer la independència de Kosovo i portar a terme totes les accions legals i econòmiques que tinguin a l'abast. Això no obstant, aquest compromís pot esquerdar-se si la Unió Europea, com sembla, es manté ferma en el reconeixement de la independència de Kosovo a partir del 17 de febrer.


(4) Divisions entre els serbokosovars
On també hi ha una divisió creixent és entre els serbokosovars.

Es tracta d'un enfrontament respecte quin ha de ser el rol de Belgrad, per una banda, i, de l'altra entorn quina posició adoptar respecte la declaració d'independència i el Pla Ahtisaari.

Mentre que els habitants de les municipalitats del nord, al voltant de la ciutat de Mitrovica, es declaren clarament partidàries de la partició i annexió a Sèrbia, a la qual veuen com a protectora i garant dels seus drets, els serbis que viuen en altres municipalitats semblen lleugerament més partidaris d'arribar a algun tipus d'entesa i sobretot a cercar la protecció de les instàncies internacionals

(5) L'Assemblea de Kosovo
La instància que molt probablement proclamarà la independència el proper diumenge 17 de febrer, de Kosovo, és l'Assemblea de Kosovo. Constituïda sota el mandat de l'ONU, les darreres eleccions per cobrir els seus 120 escons es van celebrar el passat 17 de novembre. D'aquests escons 10 estan reservats a la minoria sèrbia i 10 més a la resta de minories ètniques existents al Kosovo (Turcs, Gorans, Bosniaks, Roma, i altres)

El guanyador va ser el Partit Democràtic de Kosovo (PDK) liderat per l'ex-cap de l'UCK, l'antic Exèrcit d'Alliberament de Kosovo, Hashim Thaçi (foto), i que va ser nomenat Primer Ministre. Thaçi és considerat pels serbis un terrorista i encara té pendent una condemna de 10 anys de presó per la justícia sèrbia. El PDK va aconseguir 37 dels escons i un 34.3% dels vots (s0bre els 100 reservats a la majoria albanesa del país). Per consultar la resta de repartiment d'escons, entreu aquí.

PER ACABAR AMB ECSPANYA (1a PART): LES REVOLUCIONS DE COLORS

En un doble article que vaig escriure a llibertat.cat (1 i 2), vaig referir-me a les anomenades Revolucions de Colors que en aquesta dècada s'han produït a diferents punt del món, particularment a l'antic bloc soviètic, però no exclusivament. Entenc per Revolució de Color, l'intent de desastabilitzar i en darrer terme enderrocar un govern o règim polític percebut com il.legítim o poc democràtic per part d'un sector important de la ciutadania, mitjançant l'ús de tècniques de mobilització de masses i amb el suport clau de determinats mitjans de comunicació (escrits, audiovisuals, digitals). Normalment aquests moviments prenen com a símbol identificador un color o un objecte que els identifica. Les idees forces que vinculen aquests moviments acostumen a ser molt elementals: el crit de "Llibertat", normalment és el més recurrent. Finalment, aquests moviments intenten no fer un ús directe de mitjans violents, si bé no és descartable que puntualment se'ls escapi de les mans i es produeixin enfrontaments amb les forces de seguretat (o si més això és el que diuen).

La veritat és, però, que aquestes estratègies aparentment democratitzadores, cíviques, de base (on destaca la presència capdavantera d'organitzacions estudiantils i juvenils), s'han emprat per atacar règims fins llavors percebuts vagament com a democràtics, però sobretot, règims poc obedients o submissos als Estats Units. I és que, si gratem una mica, en tots ells trobem la presència d'importants think tanks i ONGs nordamericanes, moltes d'elles lligades directament als partits polítics demòcrata o republicà o directament a la Casa Blanca, la CIA o el Pentagon. També cal destacar actors privats com el magnat George Soros i el seu Open Society Institute. Totes aquestes entitats sota pretext d'aprofundir en el "desenvolupament democràtic", pugnen per monitoritzar els nous règims polítics sorgits de països fins fa poc sota règims autoritaris o totalitaris, per tal que segueixin fil per randa els interessos estratègics dels Estats Units en àmbits com la defensa (OTAN), l'economia (privatitzacions), la política energètica, etc.

Pel que fa als casos concrets, en trobem d'exitosos i també algun fracàs. Sense cap mena de dubte els més rellevants es van donar a Iugoslàvia, Geòrgia, Ucraïna i el Líban. Per contra, els fracassos més sonats els tenim a Veneçuela, Bielorússia i fins i tot el propi Iraq.

A Iugoslàvia, la caiguda de Milosevic (octubre del 2000), i la seva substitució per Kostunica (a la foto, amb un posat no precisament tranquil.itzador), no ha suposat una autèntica democratització de l'actual Sèrbia. De fet aquest país continua sent un autèntic pària internacional. Això no obstant, donat el seu potencial militar, la comunitat internacional -amb l'excepció de la intervenció a Kosovo- l'ha tractat amb molta cura i fins i tot amb una excessiva comprensió (només cal recordar la recent sentència sobre la massacre de Srbrenica).

A Geòrgia, l'anomenada Revolució Rosa (2003), va comportar la caiguda del President Eduard Shevardnadze i la seva substitució per Mikheil Saakashvili, un polític clarament triat i defensor dels interessos americans i, més concretament, de Bush (tal i com ens mostra la foto). Els darrers reports d'organitzacions dels drets humans afirmen que res ha canviat sota el nou règim, pel que fa als abusos i les violacions.

A Ucraïna, entre els anys 2004 i 2005, va tenir lloc la Revolució Taronja que va comportar l'arribada al poder de Viktor Iustxenko, un polític clarament pro-occidental i oposat a Putin. Tanmateix, més enllà d'aquest canvi de referent estratègic, les condicions polítiques i socioeconòmiques, pràcticament no s'han modificat. Finalment, la darrera revolució reeixida es va donar al Líban. Arran la mort en atemptat de l'antic Primer Ministre, Rafik Hariri, es va desenvolupar l'anomenada Revolució del Cedre, que va comportar la dimissió del govern pro-siri, la sortida de les tropes sirianes del país i l'arribada al poder d'una coalició de partits encapçalada per un altre amic dels americans, Fouad Siniora, el mes de juliol del 2005, la gestió del qual ha estat severament criticada pels seus antics aliats com a totalment submissa a les directrius de Bush i de Condolezza Rice.

Com es pot veure, doncs, en aquests casos, que s'han venut com a revolucions democràtiques, en tots ells, el que realment s'ha donat és un canvi de personal polític sense que això pressuposi un autèntic avançament en la vida política dels seus ciutadans i en el seu benestar. En tots ells, l'autèntic beneficiari és l'administració Bush i el seu projecte geopolític per al segle XXI.

Quant als fracassos, sense cap mena de dubte els més sonats han estat o són els de Veneçuela i l'Iraq. En el primer cas, podem dir que els reiterats intents d'enderrocar el president Hugo Chavez, han fracassat totalment i de fet l'han reforçat en el poder i, en una repetició calcada amb el que va passar amb Fidel a Cuba, l'han radicalitzat ideològicament, fins a convertir-lo en un autèntic pain in the ass per a la Casa Blanca. Igualment, pel que fa a l'Iraq, l'enderrocament del tirà Saddam Hussein i l'intent de bastir-hi un règim democràtic de tall occidental, està resultant molt més complex del que es pensava el 2003. De fet, els americans han aconseguit el que no havia aconseguit l'Iran en les dècades anteriors, reforçar la branca xiïta enfront de la sunnita dins l'Islam, fet que ha disparat les alarmes a l'Aràbia Saudita i Egipte, tradicionals aliats de Washington. Paradoxalment, l'única part de l'Iraq que conserva una certa estabilitat és la zona governada autònomament del Kurdistan iraquià, la consolidació de la qual, però posa dels nervis a un altre aliat nordamericà, Turquia.

Un cop explicat tot això, potser us preguntareu i què dimonis té a veure tot això amb l'estat ecspanyol? Doncs molt, però d'això en parlo en el proper post.