NAUSEABUND (1a part)

Nauseabund. Aquest és el comportament que la gent de CiU està tenint en els dies posteriors a les eleccions locals. Fa realment angúnia, i fàstic. Em refereixo, naturalment, a la direcció nacional, tot i que no dubto que també es pot ampliar a molts municipis. Sortosament no a tots. Vegem-ne alguns casos.

A nivell nacional, destaca la pantomima aquesta de la Comissió Parlamentària sobre el Pacte Fiscal. Anem a pams. Tothom sap a hores d'ara, que l'objectiu de CiU és no aconseguir el millor acord per Catalunya -que és el que diuen- si no arribar a un pacte, a un acord, el que sigui, per tal de presentar-lo com la gran conquesta. Encara que sigui una merda penjada d'un pal. Vull dir que l'acord és la finalitat, no l'eina per aconseguir-la. No importa el contingut, importa el continent. I naturalment, això els ecspanyols ho saben. I per això no baixaran del burro i cediran el mínim possible. O no cediran res.

La puta foto donant-se la maneta. O el bec. Els polítics apareixeran somrient, peperos i els dependentistes de CiU, encaixant... i als catalans que els mati Déu. El Barbeta, el Juliana doraran la píndola o més aviat el supositori .... o la lavativa.

Jo és que realment no puc entendre que tinguem una gent tan poruga i mesella. Cada dia estic més orgullós de no haver participat a la mani del 10J, per acabar així...

Però això no és tot. Per acabar-ho d'adobar, la comissió parlamentària de marres es farà a porta tancada. Visca la transparència i la regeneració democràtica! Colla d'impresentables. Però què s'han cregut que són, aquesta gentussa? Doncs au, tanqueu-vos en els vostres caus, i que us aprofiti.

Els ecspanyols saben perfectament que tenen CiU agafada pels collons, pels collons de la corrupció és clar, i que si es passen un pèl, els pressionaran amb alguna sentència judicial o recurs legal paral.lel. A ningú se li escapa que fa tan sols uns mesos, CiU era un cadàver polític, i que ara sembla ser el rei del mambo. Si volgués podria declarar avui mateix la Independència, perquè no té oposició. Però naturalment, no vol. I, sobretot, no pot. Perquè quan ho fes, començarien a caure sentències judicials a punta pala i polítics i familiars de primer, de segon grau d'aquests polítics, anirien immediatament a la presó.

L'única excepció en aquests moments que hi veig, és la del Conseller Mas-Colell. És cap casualitat que sigui l'únic que s´ha plantat davant dels ecspanyols? Que li ha cantat les quaranta a la tonteta aquesta de Ministra d'Economia ecspanyola? És cap casualitat que hagi portat el debat sobre el finançament al cor de la Unió Europea, a Brussel.les, i això hagi posat histèrics els ecspanyols? És cap casualitat l'ofensiva per terra, mar i aire que el Financial Times, el Wall Street Journal, o les agències de ràting estan portant a terme contra Catalunya?

Si tots i cadascun dels consellers es comportessin com en Mas-Colell, en comptes de fer el panoli com en Puig matant puces a canonades, tot seria molt diferent. Però la pregunta apareix de seguida: quant durarà Mas-Colell al capdavant de la Conselleria d'Economia i Finances? Jo em jugo un pèsol que no gaire. Quan els ecspanyols s'atipin -i ja falta poc- activaran els mecanismes corresponents i segur que en Duran i Ecspanya l'apunyalarà per l'esquena, des de la presidència de les comissions mixtes. Un pèsol m´hi jugo.

Però la fortor no s'acaba aquí. N'hi ha més.

PERQUÈ NO HI HA BANDERES A LA PLAÇA CATALUNYA?

Si una cosa diferencia clarament les revolucions àrabs de les darreres setmanes, de la concentració-happening-osea-superguai que té lloc a la Plaça Catalunya, és que en aquesta darrera no es veu ni una punyetera bandera.

Fixem-nos en les tres fotos següents:

Són fotos de manifestacions a Tunísia, Líbia i Egipte. Fetes entre els mesos de març i abril passats. Hi podem veure, en cadascuna d'elles les banderes nacionals. Hi ha, doncs, una clara identificació entre la protesta política per una democràcia real, i la causa nacional respectiva. No hi ha cap mena de dicotomia entre l'una i l'altra. Sembla evident.

Fixem-nos ara en la foto dels indignats nostrats que s'arrosseguen per la Plaça Catalunya...

Hi veiem alguna bandera catalana? No pas. I no la veiem, perquè segons sembla -i m'agradaria equivocar-me- no la volen pas els nostres indignats. Les raons, les trobem aquí. És a dir, la qüestió nacional, això és, la Independència, fa nosa. No és prou transversal....

Us sona això?

Si se n´ha de ser de malparit per anar amb aquests romanços a aquestes alçades.

Suposo que l'spanish revolution dels nens superguais vol ser popular però poc nacional ....

I bé, els nens macos, perquè molts són nens macos -ep, i nenes!-( i segur hi trobem més d'un i de dos, potes negres, és a dir, fills de la classe política i sindical contra la qual aparentment es manifesten, això sí salpebrat amb immigrants presentables -ja se sap, alguns sudamericans... que els magribins, subsaharians o asiàtics, no són cool), què fan per divertir-se i muntar el numeret?

Doncs si ens fixem en la foto anterior, es pinten les mans de blanc. Quan ho vaig veure per televisió l'altre dia, em va recórrer una tremolor per l'espinada...

"Hòstia", vaig pensar, "el CNI!"

Us ho juro! No ho vaig poder evitar. I és que la xorrada aquesta de pintar-se les mans de blanc, no és una idea precisament original.

De fet, és una estratègia que em recordava d'allò més a les mobilitzacions anti-ETA de fa uns quants anys, al espíritu de Érmua i tota la mandanga aquella.

Només cal veure la foto inferior, d'aquelles mobilitzacions (ja ho sé, perdoneu si és cutre, però és la primera que he trobat...)

De manera que els nostres indignats, utilitzen els recursos mobilitzadors dels serveis contraterroristes ecspanyols. Caram, caram, la cosa ja comença a lligar. No us sembla?

Cal afegir, en aquest sentit, que el moviment de les mans blanques, també ha estat abastament utilitzat a l'Amèrica Llatina, particularment a Colòmbia. I de nou, les coses lliguen...

Jo, la veritat, cada cop em refermo més en una idea.

L'ecspanyolisme és conscient que l'independentisme està desfermant-se socialment... tal i com ha demostrat el moviment de les consultes per la independència, i sobretot, la jornada del 10A a Barcelona.

Pels ecspanyols, és urgent recuperar el carrer... i marginar l'independentisme.

Algú em pot dir quants segons -no dic hores, dic segons- hauria durat una acampada independentista a la Plaça Catalunya?

O és que bevem a galet?

I naturalment, per acabar de quadrar-ho tot, només ha calgut que el tonto de la pel.lícula, en Felip Puig, hagi enviat els seus boys a matxacar els nens macos. Els de la Mòbil dels Mossos van tornar a omplir-se de merda... a compte dels polítics ... com en els millors temps de l'anterior conseller, en Joan Saura.

I és que tot sembla indicar, que el càrrec de conseller d'interior... imprimeix caràcter.

(I dit sigui de passada, com és que l'Ajuntament ja quasi ex-sociata no ha rebut per cap banda? Si no m'erro, a banda de la Mòbil, els UPAS tampoc no es van quedar curts repartint estopa, oi? Què n'han de dir la Sra. Escarp i el senyor Vilaró?). Ah, és clar, potser és que els UPAS són -encara- d'esquerra.

Paciència de país que ens ha tocat viure ... tu!

CiU o L'ESCORPÍ DE LA FAULA

Ara CiU ja no té excuses. Fins ara, els dependentistes sempre al.ludien a la dictadura sociata (la molt honorable dixit), i a la necessitat de liquidar-la, per amagar la seva responsabilitat.

Primer, deien, calia conquerir l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació, abans de fer més passos endavant. Bé, això ho deien, més exactament, els independentistes de CiU.

Bé, ja no tenen excusa. Malgrat el cas Palau, i totes les esquitxades judicials per corrupció, els de CiU ja controlen la Generalitat, els ajuntaments i les diputacions. Ja no es poden amagar en cap partit ecspanyol. Ara, si cal, hauran de demostrar, si com gallardejaven durant les consultes, són independentistes de debò, o de boca.

Ara, per fi, veurem la veritable CiU, sense excuses ni romanços. Si voleu la Independència, senyor Mas, Trias, Puig, Vila d'Abadal, etc., ara és el moment. No demà. Ara. Ara que ho controleu tot. Ara que sou els amos i senyors del carxofar. Ara, no més endavant, no el 2014. Ara. Féu la vosta Catalunya independent, liberal o social-cristiana. Però lliure d'una punyetera vegada.

No us amagueu en res. No teniu dret a fer-ho. O és ara o, definitivament, sense cap defensa, demostrareu que allò de Pujol (o Mas) President, Catalunya Independent, no eren més que parole, parole. Ara no hi ha cap sociata que us faci ombra. Cap, ni un. I els del PP, encara trigaran deu mesos en arribar a la Moncloa. No és estrany que demanin a crits avançar les eleccions. No volen un govern ecspanyol feble. I una CiU -que ells titllen d'independentista- forta. És el pitjor dels escenaris possibles, diuen. Un malson. Fins i tot no m'estranyaria que el propi PSOE conscient d'aquesta feblesa, opti també per les eleccions anticipades. La tardor o fins i tot abans de les vacances d'estiu. Vés a saber.

CiU ha guanyat. I ara? S'ha acabat la història? No hi ha Ítaca? O l'Ítaca era el Milletgate? O qui mana és el Duran i Ecspanya?

Jo voldria que els independentistes de CiU, si més no de boca, amb els senyors Mas i Vila d'Abadal al capdavant, fessin un pas endavant. Ara governen tot el país. Ara si que va de bo. Allò que en Pujol mai va aconseguir. Ara s'ha aconseguit. Si CiU optés per la Independència, fins i tot per la seva Independència, jo, que no sóc dels seus, els donaria el meu suport. Sense dubtar-ho ni un segon.

De debò ho dic. I em decebria molt que, contràriament, CiU actués com l'escorpí de la faula. Aquell que no podia estar-se de punxar la granota en mig del riu, malgrat que això signfiqués que tots dos s'ofegarien. Com a explicació per la seva actitud suïcida, l'escorpí va dir les seves darreres paraules, "És la meva naturalesa, no ho he pogut evitar".

Espero i desitjo que CiU, sí que ho pugui evitar.

APADRINEU UN DIPUTAT CONVERGENT...

Em sembla que és una iniciativa del Facebook. Me la va fer saber la Núria, un dels més de 2.3oo amics que ja tinc a l'esmentada xarxa social (and counting).

Es tracta d'apadrinar un diputat o diputada de Convergència, per tal que, quan arribi el dia, voti a favor de la moció sobre la Independència que s'ha presentat al Parlament.

Per aconseguir-ho, aquest cap de setmana he estat rumiant. Es tractaria d'amanyagar-lo, de dir-li coses boniques, que inflés el seu ego. Que es cregués el centre del món mundial. Que interioritzés que el seu vot és imprescindible, i que té a les seves mans el destí de la nació.

Naturalment, per aconseguir-ho, caldria desconnectar-lo mentalment de tot l'espai comunicacional ecspanyol, que és el veritable cavall de Troia que tenim els catalans. Començant pel futbol, i l'esport en general.



Fins i tot he traçat un cert paral.lelisme amb els processos de desintoxicació dels drogaaddictes. Així el pacient, és a dir, el diputat o diputada, patiria sense cap mena de dubte, una sindrome d'abstinència, o de mono, durant el qual desvariejaria i demanaria a crits la presència d'un col.lega pepero o d'un de sociata, amb els quals, sempre es pot arribar a fer bons negocis. En el moment més crític del procés, no tinc cap dubte que exigiria que li lliuréssim un exemplar de La Vanguardia, i llegir articles d'en Barbeta o de l'inefable Juliana, que naturalment li produïria un efecte narcotitzant i apaivagador. De retorn a la casa del pare. De seguretat i bons aliments. Naturalment jo m'hi negaria absolutament. "Avui", li diria, "no toca".

Un cop superat el mono, el procés ja faria baixada. Llavors li explicaria els beneficis de la Independència... per a ell o ella, naturalment. Penso que això ho entendria ràpidament. De fet, suposo que no li descobriria res de nou, però el treball seria sobretot psicològic. Caldria que interioritzés que la Independència és més negoci que la dependència: que caldrien ambaixadors, generals, etc. Que hi hauria oportunitats de negoci que ara, sotmesos a Ecspanya són impensables...

Fins i tot, als més lletraferits, o als científics, els faria veure que amb la Independència, el Premi Nobel seria molt més proper, i no un quimera, com ho és amb la dependència. (Penso que aquest seria un argument força contundent).

Optimista de mena com sóc, penso que me'n sortiria, i finalment el diputat o diputada que apadrinés acabaria votant per la Independència. N'estic convençut, vaja.

Ara només quedaria triar-lo, o més aviat triar-la, perquè n'hi ha una que seu a l'extrem de la Mesa del Parlament, que em fa morbo...

O és que penseu que escolliria en Felip Puig?

L'SCARLETT JOHANSSON DE CONSELLERA PRIMERA!

Si com diuen, el del Sr. Mas ha de ser el govern dels millors, i aprofitant la seva coneixença mútua, jo exigeixo l'Scarlett Johansson com a Consellera, si pot ser, Consellera Primera. Realment, si el president xusquero fes aquest pas, prometo solemnement que respectaria els 100 dies de gràcia que s'acostumen a donar als nous executiu. Ep, però ni un més! De fet, 100 dies (és a dir, uns 3 mesos), és el que s'acostuma a dir que duren el rotllos, no?

Qüestions hormonals i biològiques al marge, tal i com s'està coneixent la nova composició del futur govern dependentista, està clar que ni la Johansson ho remunta, això.... Govern dels millors? Cony, jo hi veig més caspa que altra cosa. I sobretot veig coses molt preocupants, moltíssim.

A hores d'ara, i a l'espera de que es distribueixin els 4 o 5 conselleries que falten, allò que m'alerta més són les dues conselleries que li han tocat als ultres d'Unió: Governació i Relacions Institucionals i Agricultura. Anem a pams.

A veure, Arturet, saps el que fas? Donant aquestes dues conselleries als unionistes, és com posar una guineu afamada al bell mig d'un galliner, neng!

Les dues s'ocupen de qüestions tan sensibles com el món local, és a dir, els municipis, l'una, i la pagesia, l'altra. És a dir, dos àmbits on la corrupció, els xanxullos, les comissions, les subvencions, les col.locacions a dit, etc. són a l'ordre del dia. Precisament, activitats on els unionistes excel.leixen, com les diverses sentències judicials constaten. A més les dues són l'instrument perfecte per fer xarxa i incrementar la influència territorial del partit. Increïble, al.lucinant, tant que és impossible que sigui una casualitat.

Però això no és tot. Després hi ha les persones. A veure, la pijeta Joana Ortega, no és més que la secretària d'en Duran, la seva cheer leader principal. Prefereixo no saber en què és millor la senyora Ortega, deu ser en qüestions privades, perquè en temes públics, l'únic que se li sap són declaracions d'un ecspanyolisme pujat de to que fa feredat. Ortega podria estar molt bé al costat del seu ex-camarada Millo, o del tant envejat Moragas al PP. Deixem-nos de conyes, l'Ortega serà la dona de palla de Duran i Ecspanya al govern de Mas. No debades, aquest ja va ocupar la mateixa conselleria entre el 1999 i el 2001. És una conselleria que també s'encarrega de les negociacions amb els ecspanyols, de manera, que serà com jugar a casa.

Pel que fa al boy Pelegrí, penso que amb la cara paga, no cal afegir res més. Representa la pura essència de la política caciquil que encara governa a molts municipis i comarques de casa nostra. Pura fatxeria, integrisme, tocant a l'opus o fins i tot més enllà i tot. Amb aquest individu al capdavant de la conselleria, la possibilitat d'una pagesia moderna i emprenedora està sentenciada a mort. Tot el contrari: hi haurà un orgasme d'acumulació de propietats agrícoles al servei de la gran indústria agroalimentària que monopolitza moltes comarques, i que compta amb noms tant il.lustres, que m'estalvio esmentar-los perquè són més coneguts que la monyos. Pelgrí representa la pitjor tradició possible, és un demostració fefaent que a en Mas, el tema aquest dels pagesos se la repampimfla, que ja s'ho faran entre nyerros i cadells.

Al marge d'aquests dos unionistes de marres, els noms que fins ara han sortit, i a l'espera dels que falten mereixen una valoració desigual.

La millor, sense cap mena de dubte, la del professor Andreu Mas Colell. Probablement un dels millors acadèmics que tenim en aquesta país, que va tornar dels Estats Units, on hauria pogut concloure una carrera acadèmica més que brillant, per enfangar-se en la política catalana. Mas Colell és de les persones que ens caldran en la Catalunya independent, i per això ell mai serà rector d'una universitat ecspanyola, ni que sigui la Pompeu Fabra, perquè és incompatible amb el model d'universitat pública de tall napoleònic, que encara patim. Mas Colell cobreix la quota corresponent als savis, que tot govern normal es vanta de tenir. Un home ja veterà, i per això penso que difícilment s'entendrà amb els sàtrapes ecspanyols del Ministerio de Economia o del Consejo de Política Fiscal y Financiera, que és on tots els governs autonomistes i dependentistes van a petar, pel simple fet de ser-ho (si fossin independentistes, anirien a petar a l'Ecofin, és a dir al Consell de Ministres d'Economia i Finances de la Unió Europea, convindreu amb mi que és com la nit i el dia, oi? O com l'AVE i el TGV...). Jo sincerament, en Mas Colell el veig més a Brussel.les, Londres, Frankfurt o Estocolm, que a Palència, Badajoz, Logronyo o Santander...

Una altra figureta del nou pessebre executiu, és la del deseado batlle de Sant Cugat, Lluís Recoder, autèntica esperança blanca dels sectors més ecspanyolistes de CiU. Sembla ser que ha tingut un gran èxit en la seva gestió municipal. De totes maneres, en això hi ha trampa: el diner sempre crida al diner, i segur que el fet que Sant Cugat sigui un dels municipis amb la renda per càpita més alta del país, l'ha ajudat sobremanera. L'efecte crida, en aquest sentit ha fet de la població la darrera reserva de molts que han fugit de l'hegemonia sociata a Barcelona, i s'han instal.lat a l'altra banda de Collserola. Amb milions a punta pala, com la portera del Núnyes, fer una política municipal exitosa és molt senzill. Si li surten els euros per les orelles! Ara, considerar en Recoder com un exemple de renovació generacional, és per trencar-se el pit de riure. En Recoder està en la política des de que vestia calça curta. És el típic polític que mai ha fotut brot en l'empresa privada, sempre ha estat xupant de l'erari públic. En això, sense cap mena de dubte, sí que és el millor!

Finalment, vull parlar del darrer en incorporar-se a les travesses: l'inefable Felip Puig. Semblava que ja l'havien desnonat políticament, però vet aquí que torna a la primera línia. I quina primera línia! Ni més ni menys que la Conselleria d'Interior. Que s'agafi els collons, perquè li cauran hòsties per totes bandes. En Puig haurà de gestionar el cos de Mossos d'Esquadra entre d'altres. Potser és la persona adient per fer-ho, atesa la seva coneguda mala llet llegendària. Tindrem un nou Capità Collons, com l'enyorat Miquel Badia (foto), o més aviat algú que cedirà a les xarxes teixides a l'interior del cos bé pel CNI, bé per les màfies criminals transnacionals, durant els anys tripartits?

En Puig, és un escalfabraguetes professional, això és el que em fa por: té una capacitat innata per aixecar la moral a la tropa convergent, però no li tremola el pols per després deixar-los més penjats que un pernil, si rep les ordres de la superioritat de fer-ho. Per entendre'ns mai el voldria al meu costat si d'ell depengués la meva integritat física. Suposo que s'entén.

La darrera tarrascada la va protagonitzar dos dies després de les eleccions: sense immutar-se va declarar que la reivindicació estrella de CiU durant la campanya, la del concert econòmic, era impossible d'aconseguir i que quedava aparcada ad calendas grecas. Així, amb dos collons, el xaval. Suposo que el 1.198.0o9 altres votants de CiU, encara s'enrecorden d'ell i de la seva família -per cert, bastant complexa-, perquè els acabava d'aixecar la camisa com a absoluts babaus...

Déu n'hi do, el post. I encara en queden uns quants per pentinar. Ens hi posarem més endavant. Ara he d'anar a provar l'M14...

VOTAR JUNQUERES ÉS VOTAR BORRELL...O EL SEU CLON!

La notícia de la tria d'en Junqueres com a cap de llista dels calabresos, ha esvalotat el galliner. Primera reflexió que no podem deixar de banda. Junqueres és un segon -alguns diuen que tercer- plat. Ja vaig comentar la botifarra de la Sabata, i no cal insistir-hi.

Segona, la de Junqueres, és una candidatura-trampa, amb o sense el seu vist-i-plau. Vull dir amb això, que si alguna cosa hem après (perquè espero que no només l'hagi apresa jo), és que l'important no és dir-se independentista, tot i que dir-ho, ajuda i molt, i no fa nosa. L'important és fer política independentista. No podem tornar a caure en l'error de deixar-nos estovar per uns quants eslògans i uns quants posats que et toquin allò que els estrategues electorals americans en diuen Hearts and Minds, és a dir, el cor i la raó (el pensament).

I és una candidatura-trampa, perquè utilitza el reclam d'una cara mediàtica, per a tractar de legitimar el seguidisme i la subordinació dels calabresos respecte el PSOE. I, perquè pretén legitimar la direcció actual d'ERC, que és la responsable tant de l'un com de l'altra. Passi el que passi, la nit electoral, fins i tot si l'Oriol no aconsegueix l'acta d'eurodiputat, els calabresos ho presentaran com una victòria, amb l'argument més absurd que -ara mateix, sóc incapaç de capir. Però ho faran. No es poden permetre el luxe que la seva barraqueta se'n vagi en orris.

En definitiva, votar Junqueres, i m'aposto un pèsol que l'eslògan electoral serà ell i no el partit, és certificar i donar patent de cors als calabresos i, en darrer terme, al PSOE, sigui en Borrell o el clon que decideixin presentar els sociates -ni que sigui una merda penjada d'un pal, que també la votarien. No ens podem permetre aquest luxe. Cada dia, cada setmana, cada mes que passa amb l'actual direcció d'ERC, és un pas més lluny de la independència. Així de clar!

Significa això que estic demanant, suggerint, insinuant -digueu-li com vulgueu- el vot per en Ramon Tremosa, és a dir, per CiU? De cap de les maneres! No obstant això cal tenir ben present que si la candidatura de Tremosa obté uns resultats bons, penso que seria una excel.lent notícia i ajudaria a trencar el tabú que la sobiranització progressiva de CDC és un mal negoci electoral. Faria callar moltes boques, tant polítiques com, sobretot, mediàtiques. Si CDC comprova que accentuant el seu sobiranisme, guanya vots, els sectors ecspanyolistes tindrien les hores comptades. I això no només serà bo per a CDC, sinó també per a Catalunya.

Naturalment, allò que ni en Mas, ni en Madí, ni en Puig, poden demanar són actes de fe. Tots sabem que, per exemple, en Puig és l'escalfabraguetes orgànic, que excita amb la seva dialèctica sobiranista, per després, acabar com sempre, pactant amb els ecspanyols. Això ho tenim -espero- ben après.

Què fer, doncs? Wait and see, segurament. Un cop rebutjada la candidatura-trampa, la possibilitat de votar Tremosa, no es pot descartar, ni que sigui per raons patriòtiques i amb el risc que tornin a créixer les banyes, que ja les tenim molt desenvolupades, després d'haver votat ERC i de sentir-nos traïts, enganyats i estafats per una colla de grimpadors professionals.

Ara bé, penso que a hores d'ara, encara no hi ha prou. Les primeres declaracions d'en Tremosa no han estat, precisament, una mostra de sobiranisme desacomplexat. Més aviat al contrari. Aparentment, sembla com si es volgués fer perdonar el no haver votat ni el nyap ni la llufa. Només aparentment, però.

Això no obstant, les reaccions no s'han fet esperar, i els més joves, potser perquè són més impacients, o potser perquè no el coneixen, ja l'han enviat a pastar fang, i per partida triple (1,2,3). Probablement, fa deu o quinze anys, jo també ja ho hagués fet.

Però a aquestes alçades, i davant el perill que representa legitimar la direcció calabresa, i en conseqüència entronitzar el PSOE com a gran poder fàctic a Catalunya, i en conseqüència, destruir el projecte nacional per a Catalunya , que restaria convertida en una comunitat autònoma més, penso que el més important és escoltar totes aquelles candidatures que es proposen de debò foragitar la dictadura de facto sociata que patim. I la d'en Tremosa n'és una, però espero que n'hi hagi d'altres.

La d'en Junqueres, no, que no ho és. Més aviat, tot el contrari.