ANEM BÉ: LA INDEPENDÈNCIA PUJA, CiU BAIXA

Un breu apunt arran el darrer BOP del CEO. La independència puja i CiU baixa. Ja els tenim! Ara perdran el cul per dir que ells són més independentistes que qualsevol altre. De fet, ja ho estan fent. Molt bé, d'això es tracta. 


Cal seguir lluitant, quant més progressi la independència, més s'escarrassaran per ser-ho i més tensions internes hi haurà entre els pragmàtics, i els espanyolistes purs i durs que aguantaran fins al final. 


Això pinta MOOOOLT BÉ.


QUE L'ESTRIPI, QUE L'ESTRIPI!!!

By the way, veurem el tòtil de José Antich estripant aquest nou BOP?
Que l'estripi, que l'estripi!!!

AMENACES...

Aquests darrers dies hem presenciat claríssimes amenaces per part dels ecspanyols, que se saben de memòria on ha de picar per fer mal. Vegem-ho.

La Chuky Camacho, l'altre dia, en seu parlamentària -Mare de Déu Senyor quina expressió més hortera i que ara tots els corresponsals polítics catalanets han copiat dels ecspanyols-, davant la boca petita d'en Mas, que havia afirmat que hi hauria hisenda fiscal catalana tant sí com no, va parlar, com acostuma, amb la boca grossa, per alertar sobre el perill que corrien les pensions dels catalans. Anem bé. És el típic i tòpic argument que empren sempre els enemics de la Independència, tant aquí, com a Escòcia i fins i tot al Quebec -tot i que els quebequesos gaudeixen del seu propi Pla de Pensions. Que els ecspanyols recorrin al Manual del Bon Anti-independentista, vol dir que ho veuen pelut, i necessiten posar en pràctica el discurs de la por, del terrorisme unitarista ecspanyol.

Però, és clar, més enllà de les pocasoltades de la Chuky, l'altra estratègia que han fet servir els espanyols és molt més sibil.lina, i de fet, ja en vam parlar en aquest humil i modest bloc ja fa un any.

Em refereixo, és clar a l'estratègia acció-reacció que han portat a terme els ecspanyols. Pràcticament no havien passat 24 hores de les declaracions de Mas sobre l'autodeterminació financera, per dir-ho d'alguna manera, que el diari El Pais, treia una notícia relacionada amb Milletgate  i el finançament irregular de CDC, a través del Palau de la Música. Amb la magnífica xifra de 775.000 euros, aprox., en joc.

Ho capteu? El mecanisme és calcat al gos de Pavlov. Tu parles d'autodeterminació? Doncs jo et trec una acció judicial al canto perquè tornis a quedar-te calladet.

I és que, com ja vaig dir en el seu moment, CDC, i molt menys CiU, no poden defensar Catalunya, perquè estan judicialment lligades de mans i de peus. La Justícia ecspanyola els té collats i quan vol, apreta una mica el coll convergent. 

Amb aquestes condicions es pot assumir la responsabilitat de defensar una nació espoliada, si saps que tens el cul llogat? I és clar que no, per favor.

Ja vaig dir també, que l'única manera d'acabar amb això, és l'opció Unió Mallorquina, és a dir, la dissolució i la formació d'un nou partit que comenci net com una patena. Sense el llast d'un passat que llasta el present i compromet el futur.

Però mentre això no passi, és evident que els dirigents de CiU, mai podran forçar un pols amb Madrid, perquè tindran les de perdre. 

Per això a CiU, difícilment poden apostar clarament per la Independència, més enllà de les declaracions folklòriques d'un Puig, que són més per consum intern que qualsevol altra cosa.

QUÈ HEM FET ELS CATALANS I LES CATALANES PER PATIR CONVERGÈNCIA I UNIÓ?

Primer de tot, votar-la. Siguem clars. CiU és una formació que en els seus 33 anys vida, primer com a coalició o després com a federació, ha demostrat una resiliència més que notable. Després de passar per set anys de travessa en el desert, en el darrer cicle electoral, CiU ha guanyat més poder del que mai havia somiat. Sobretot en el cas de Barcelona, l’autèntica assignatura pendent.

Però precisament per això, pel seu èxit, la seva responsabilitat és enorme. I a ningú se li escapa que estem assistint a quelcom realment insòlit. Podent optar per conformar un bloc sobiranista, del qual, ella en seria la capdavantera sense cap mena de dubte, els dirigents de CiU, i molt particularment, els de CDC, estan optant sistemàticament per pactar amb els seus enemics -que no adversaris- nacionals. És realment escandalós, el peixet que està donant al PP, al qual li permet assolir unes quotes de visibilitat -i de poder- institucional.

Fins i tot fa mal veure com en el mateix moment que a les Illes el PP aprova un genocidi lingüístic institucional, al Principat, CiU el recompensa amb la vicepresidència de l’organisme directiu dels mitjans audiovisuals públics.

La pregunta apareix de seguida: es pensen que són tan llestos i eixerits, els de CiU, que entabanaran als del PP, fent-los passar bou per bèstia grossa i a l´hora posaran fil a l’agulla a la transició nacional cap a l’estat propi? Llavors, a qui enganyen? Als espanyols posant-se la pell de xai? O al Poble Català, fatxendejant sobre la seva voluntat sobiranista?

Es pensen que són realment els reis del mambo?

Fins quan els ciutadans que continueu votant elecció rere elecció CiU arribareu a la conclusió que aquesta opció és un cul de sac. O si més no una aposta tan arriscada, que només un crack se´n pot en sortir? És CiU el Messi de la política? Està clar que no, perquè si més no la cama dreta (Duran), no és que no xuti, no, és que sempre passa la bimba cap enrere.

En el fons de tot, naturalment, hi ha la desconfiança en el propi poble. CiU, i això està en l’ADN pujolista, mostra una total i radical desconfiança amb la bona gent. Per ells, la bona gent, ho és quan actua com un ramat d’ovelles que van de la cleda al prat en formació ordenada, ben disciplinades, i si cal mossegades, pel gos, que obeeix cegament les ordres del pastor.

Sóc conscient que molts dels votants convergents, em contestareu que els voteu perquè no hi ha res més amb cara i ulls. I no dic que no us falti raó. Però el cost de perpetuar l’statu quo convergent és altíssim, com s’està demostrant aquests dies amb l’ofensiva per terra, mar i aire, i per internet, del nacionalisme espanyol. És un risc que no es pot assumir.

Un detall. Aquesta setmana passada ens hem assabentat que Rajoy està convidant a la Moncloa els màxims executius de les multinacionals americanes per parlar del futur d’Espanya. I no em refereixo als delegats a l’Estat espanyol, no, sinó als executius o als propietaris que viuen als Estats Units. Segons s´ha sabut, ja han passat per Moncloa en Bill Gates i el besnét de Henry Ford, de Ford Motors, entre d’altres. Han estat converses quasi secretes, sense ni tan sols la participació del Ministre d’Afers Exteriors espanyol, el bocamoll d’en Garcia-Margallo (sense accent final, per dissimular la seva ascendència catalana). Han estat converses que les ha gestionades directament el cap de gabinet de Rajoy, que no és altre que un altre que amaga la seva catalanitat sota el nom de Jorge Moragas, i que sovint penso que molts convergents voldrien ser com ell quan fossin grans.

Què ens diu aquest episodi? Doncs clarament que els espanyols, malgrat la seva tradicional fatxenderia i bocagrossisme, estan més que acollonits sobre el “futur d’Espanya” i volen lligar curt els poders tradicionals -atès que dels polítics no se´n refien. Quant més criden, més bramen, més portades freakies publiquen en els seus diaris, les seves televisions, ràdios o butlletins digitals, que destil.len odi, és que més pelut ho veuen.

Amb això vull dir que, en el fons, Espanya és un tigre de paper -o un gatet. Només és necessari un acte de sobirania. I el que fa CiU, o més exactament, els sobiranistes de CiU, que naturalment n´hi ha, és donar oxigen a aquest estat moribund.

Senyor Mas, el poble català està més que madur per la Independència. La pregunta és, està vostè preparat per encapçalar-la públicament, i deixar d’amagar-se, com quan va votar en les consultes?

NOTA: Post penjat al DGS, el 21.03.2012

CiU I LES LÍNIES ROGES ... UN OXÍMORON

Darrerament en la política catalana s´ha posat de moda parlar de les línies roges. És a dir, aquells límits que una força política no pot sobrepassar en termes de negociació o acords. Traspassar-les, s'entén, és trair els valors nuclears del partit.

Tanmateix, si hi ha un partit o federació en el món mundial que no respecte les seves pròpies línies vermelles, aquest és CiU. Parlar de línies vermelles i associar-les a CiU és un oxímoron. Un contradictio in terminis: si algun tret històric rellevant té CiU, és precisament aquest. No tenir ni idea de què diantre vol dir el concepte de línies vermelles. No només això, sinó que més aviat es decanta per les línies verdes, és a dir, la barra lliure contra la dignitat del poble català. De fet, CiU de la seva fluixesa nacional, patriòtica, en fa una bandera. Acomplexats com estan per les acusacions de catetismo que els llancen peperos i sociates dia sí i dia també, consideren que mostrar-se intransigents i plantar-se, és definitivament fer el ridícul i no tenir sentit d´Estat (espanyol, és clar).

Un dirigent de CiU, doncs, sempre estarà decantat a pactar. Pactar per pactar. Perquè el que interessa, l'ADN de CiU, és arribar a un pacte amb qui sigui que li garanteixi mantenir-se al capdavant de la política catalana, remenar les cireres, i si s'escau, untar-se les mans -fins enllafiscosar-se.

Per ell assumir una actitud numantina o intransigent, és un comportament ridícul i poc pràctic. No hi ha línies roges per a CiU...

Però el que passa és que. efectivament, els espanyols això ho saben i actuen en conseqüència. Davant la tovesa de CiU, ells presenten una contundència i una rigidesa a prova de bombes, i que es concreta en aquesta dita ben clavada en el cervell de molts homes públics espanyols: Contra el vició de pedir la virtud de no dar.

I aquest joc de massoques els encanta als de CiU, sobretot als seus dirigents i diputats. No hi ha res més freaky que un espanyol els denegui les seves -sempre- justíssimes demandes. Llavors el catalanet, justifica l'abandonament de les seves exigències, i es presenta davant la societat com un tàctic especialista en retirades estratègiques suposadament avantatjoses.

En definitiva farà tot el que podrà per assolir un pacte. I quan no ho aconsegueix percep un dessassossec interior i es mostra nerviós i com esmaperdut. No fos cas que el confonguessin amb un català coherent i ferm. Nooo, això mai, encara hi ha classes.

Hi ha alguna esperança que canvïi? Difícil, però possible si els espanyols es ratifiquen en la idea de pactar entre els dos partits grans i bandejar la resta i particularment, CiU. Com amb la darrera reforma constitucional. Llavors la seva utilitat serà igual a 0, i ja veurem si llavors mouen peça. Però és clar, no són pas imbècils a Madrid, i dominen a la perfecció el joc del poli bo i el del poli dolent, i així poden tirar de beta fins a l'eternintat.

Els ho deixarem fer?

NOTA: Post penjat al DGS, el 13.03.2012

The Yes vote to GOS fiscal measures upsets CDC troops

Former president Mr. Jordi Pujol, tries to calm down militants saying that economic discrimination justifies independence

Duran´s opinion prevails over Mas-Colell´s criticism regarding income tax rise

CiU vote for GOS (Government of Spain) anti-crisis measures has not been fully understood in Catalonia. Not even for a large number of CDC rank-and-file members, according to several CDC militants close to RCAT associates.

These members have started to press the party's leaders. They don't quite understand the yes vote, specially after voting against Mr. Mariano Rajoy´s election as President. And also after Mr. Andreu Mas-Colell, the Minister for Economy and Knowledge, categorical words opposing to those measures -that include a rise of the income tax. According to the Minister´s words, tax income rise risks to place Catalonia's fiscal burden at a suffocation level. In critics opinion "if they didn´t want to to vote against, they could have just abstained".

Having that in mind, it is quite obvious the motivation of former president Jordi Pujol's article posted in his website. Mr. Pujol would have written it to try to appease the unease of militants. In the piece, Mr. Pujol acknowledges that

" Catalonia as a country could be driven to unviability, (...) not because of the economic consequences of independence, but the impossibility – as a result of economic discrimination –of Catalonia to respond not only to the needs of wealth creation or the support for our language and culture, but also to build a truly bona fide society for all her citizens. This, as much or more than any other argument, would be a valid reason to opt for independence. "

However, some analysts consider that the yes vote can also be read having in mind the traditional tensions between CDC and UDC. And more specifically as a Mr. Duran's victory not only over Mr. Mas-Colell, but over the whole Catalan Government. Mr. Duran, as CiU´s top figure in Madrid, in this sense, would be setting the political line of the Government of the Generalitat, without paying the costs that entails to head a department.

Authored: RCAT Web Team

Translation: MA

ENCARA NO ETS INDEPENDENTISTA?

CiU i PP pacten els pressupostos de Barcelona pel 2012

JA HO VAIG AVISAR!!!

Un diputat de CiU demana "obrir el camí de la secessió"

Santi Vila augura també "el fracàs del pacte fiscal" i creu que "l’estratègia possibilista ha mort"

Ja ho vaig avisar.

Ara cal passar de les paraules ALS FETS!

NO VOLÍEM UNITAT? AVUI N´HI HAURÀ!

Avui a les 6 de la tarda, la Manifestació Nacional per la Independència acomplirà l'objectiu que molts estem cercant des de ja fa massa temps: la transversalitat independentista. Avui, la gent d´RCAT, d'ERC, de SI, de Democràcia Catalana, de les CUP, compartirem l'espai públic dels carrers de la nostra capital per cridar ben alt i ben fort que la Independència, a més a més de voler-la, la necessitem urgentment, com l'aire que respirem. No és una qüestió de somnis, de desitjos, és sobretot una qüestió de necessitat material. Sense un estat independent, sense una República de Catalunya, membre de ple dret de la comunitat d'estats independents, la nació catalana està condemnada a una lenta i dolorosa desaparició. Així de clar. Així de dur.

Però estic segur, que a banda de la gent ja esmentada, molta altra gent que també forma part de la transversalitat independentista, també assistirà a la manifestació. I goso dir que aquesta gent, en serà la part majoritària. Són gent que o bé no vota, perquè n´ha perdut la confiança, o bé vota opcions que encara malden per trobar allò tan horrorós com és l'encaix amb el Regne d'Ecspanya. Gent, que, parlem clar, encara voten a CiU, a ICV-EUiA i fins i tot als sociates, però que votaran, si s'escau un enorme i contundent SÍ a la Independència, quan arribarà el moment.

A diferència de la de fa un any, aquesta manifestació no està contaminada per la presència d'enemics del poble.

Aquesta manifestació ha de denunciar que pactar amb partits ecspanyols és un mal negoci per a Catalunya. Siguin rojos o blaus, els ecspanyols són first and foremost ecspanyols, i segueixen el seu projecte polític multisecular, que és el de l'anihilació de la nació catalana, com ja demanava insistentment a la Castella dels segles XVI i XVII.

Avui podrem desmentir la paradoxa que algú ha apuntat respecte al fet que la manifestació de l'any passat ha portat a que un any després, el PP, marqui a hores d'ara l'agenda política de la CAC, amb el vist-i-plau de CiU, mentre que el Duran no s'està d'amanyagar la figura d'en Rubalcaba, per si les mosques.

La veritable Revolució Cultural (és a dir, política) catalana, tindrà lloc quan els partits catalans comprenguin que pactar amb partits ecspanyols no surt gratis. Quan comprenguin que cal fer confiança en la nostra gent, i deixar-se d'acords entre elits, normalment a porta tancada i sense cap mena de control ciutadà.

La temptació de pactar amb demagogs ecspanyolistes és ben present com s´ha demostrat en la història recent. La connivència ideològica fa de ciment tant en CiU com en ERC, i els porta a cometre de forma reiterada errors que després paguem tots els catalans.

L'únic pacte polític amb els ecspanyols ha de ser de caràcter internacional, és a dir, amb la garantia de la comunitat internacional, i amb forma de Tractat, i que contempli l'acceptació per part del Regne d'Espanya de l'existència de la República de Catalunya, així com el repartiment dels actius i els passius entre els dos estats, i la gestió de les conques hidrogràfiques compartides (seguint altres casos com els del Tajo i el Duero entre Ecspanya i Portugal, o el del Rin o el Danubi, a l'Europa central), i les delimitacions de les aigües territorials, etc.

Ahir, la hija del Cuerpo, Sanchez-Camacho, anunciava triomfantment que havia aconseguit desactivar les ambaixades catalanes. És així com es promou la globalització de Catalunya, senyor Mas? D'aquest tema en parlarem amb molt més detall en un proper post.

Perquè avui toca manifestació. I passaré llista.

CiU o L'ESCORPÍ DE LA FAULA

Ara CiU ja no té excuses. Fins ara, els dependentistes sempre al.ludien a la dictadura sociata (la molt honorable dixit), i a la necessitat de liquidar-la, per amagar la seva responsabilitat.

Primer, deien, calia conquerir l'Ajuntament de Barcelona i la Diputació, abans de fer més passos endavant. Bé, això ho deien, més exactament, els independentistes de CiU.

Bé, ja no tenen excusa. Malgrat el cas Palau, i totes les esquitxades judicials per corrupció, els de CiU ja controlen la Generalitat, els ajuntaments i les diputacions. Ja no es poden amagar en cap partit ecspanyol. Ara, si cal, hauran de demostrar, si com gallardejaven durant les consultes, són independentistes de debò, o de boca.

Ara, per fi, veurem la veritable CiU, sense excuses ni romanços. Si voleu la Independència, senyor Mas, Trias, Puig, Vila d'Abadal, etc., ara és el moment. No demà. Ara. Ara que ho controleu tot. Ara que sou els amos i senyors del carxofar. Ara, no més endavant, no el 2014. Ara. Féu la vosta Catalunya independent, liberal o social-cristiana. Però lliure d'una punyetera vegada.

No us amagueu en res. No teniu dret a fer-ho. O és ara o, definitivament, sense cap defensa, demostrareu que allò de Pujol (o Mas) President, Catalunya Independent, no eren més que parole, parole. Ara no hi ha cap sociata que us faci ombra. Cap, ni un. I els del PP, encara trigaran deu mesos en arribar a la Moncloa. No és estrany que demanin a crits avançar les eleccions. No volen un govern ecspanyol feble. I una CiU -que ells titllen d'independentista- forta. És el pitjor dels escenaris possibles, diuen. Un malson. Fins i tot no m'estranyaria que el propi PSOE conscient d'aquesta feblesa, opti també per les eleccions anticipades. La tardor o fins i tot abans de les vacances d'estiu. Vés a saber.

CiU ha guanyat. I ara? S'ha acabat la història? No hi ha Ítaca? O l'Ítaca era el Milletgate? O qui mana és el Duran i Ecspanya?

Jo voldria que els independentistes de CiU, si més no de boca, amb els senyors Mas i Vila d'Abadal al capdavant, fessin un pas endavant. Ara governen tot el país. Ara si que va de bo. Allò que en Pujol mai va aconseguir. Ara s'ha aconseguit. Si CiU optés per la Independència, fins i tot per la seva Independència, jo, que no sóc dels seus, els donaria el meu suport. Sense dubtar-ho ni un segon.

De debò ho dic. I em decebria molt que, contràriament, CiU actués com l'escorpí de la faula. Aquell que no podia estar-se de punxar la granota en mig del riu, malgrat que això signfiqués que tots dos s'ofegarien. Com a explicació per la seva actitud suïcida, l'escorpí va dir les seves darreres paraules, "És la meva naturalesa, no ho he pogut evitar".

Espero i desitjo que CiU, sí que ho pugui evitar.

LA DERROTA DE LA GESTIONITIS

Em comenten que en algun ajuntament, l´alcalde republicà derrotat ahir no feia més que enviar a pastar fang tots els seus veïns, per no haver-lo reelegit.

Si fa no fa deia que "després de tot el que hem fet per ells....".

L´home estava dolgut de debò.

Anem a pams.

L'enèssima rebolcada d'ERC, sembla que ha estat la definitiva. Finalment, l'executiva ha presentat la dimissió. Ja era hora! Els ha costat centenars de milers de vots. Era claríssim que la carta local era la darrera que els quedava, i l´han perduda penosament.

El fracàs d'ERC és un exemple palmari del que podem anomenar la derrota de la gestionitis, és a dir, d'aquell capteniment que consisteix en, un cop ocupes el càrrec, t'oblides del projecte polític, és a dir, de la fita a aconseguir, això és, la Independència, i prioritzes la gestió del dia a dia: ara el casal d'avis, ara la llar d'infants, ara el CAP, ara la festa de sevillanes (sí, sí, sevillanes, tu), etc.

I la Independència?

Bé, la Independència.... cap al 2300, no? Que qui dia passa, any empeny.

Encara a hores d'ara hi ha gent que no sap de què va la pel.lícula. Com el tontaina d'en Ridao, que ahir va fer el ridícul fins a límits insospitats. Això sí, amb aquell posat de milhomes ... Patètic.

A veure si ens entenem. No plantejo naturalment, la incompatibilitat entre la gestió i la Independència. Però subordinar la segona a la primera és un error estratègic de l'alçada d'un campanar... per no dir un gratacel!

Tot partit, i més encara un partit independentista, ha de prioritzar un nou repte per engrescar la gent. Una Ítaca, on dirigir els seus soldats, els seus mariners. Sense aquesta Ítaca, res és possible.

A ERC li ha passat com també li ha passat recentment al Bloc Quebequès en les darreres eleccions federals canadenques. Que al prescindir del relat èpic i substituir-lo per una rutina de gestió, la gent se´ls ha despenjat.

La nova direcció d'ERC, espero que prengui nota d'això i no cometi més errors. Des de Reagrupament mantindrem clarament l'aposta per la transversalitat, i per la creació d'una unitat independentista que planti cara a l'ecspanyolisme rampant que tot assenyala que es desfermarà el 2012.

CiU, borratxa de vots i càrrecs, es llançarà a mans del PP i ens esperen, si no hi posem remei 4 o 8 anys durs, però que no tinc cap mena de dubte que seran una nova fàbrica d'independentistes.

La lluita continua!

VÍDEO BRUTAL

Al Quebec la paciència s'esgota. Al Govern Liberal de Jean Charest li cauen castanyes per totes bandes. La corrupció en els contractes públics i el finançament dels partits són al centre del debat públic.

En aquest context, el Réseau de Résistance du Québecois (RRQ, Xarxa de Resistència del Quebequès), ha impulsat una campanya consistent en promoure que els ciutadans del Quebec enviïn aquesta carta als principals donants de fons econòmics del Partit Liberal del Quebec (PLQ). En ella es demana a aquestes persones, totes les quals han contribuit amb 3.000 dolars canadencs al finançament del PLQ, que convencin Charest perquè constitueixi una Comissió d'Investigació dins l'Assemblea Nacional del Quebec, sobre el finançament dels partits polítics.

La democràcia quebequesa, a diferència de la catalana, obliga a fer públics la identitat dels donants econòmics dels partits polítics, de manera que per fer el llistat, l'RRQ no ha fet més que utilitzar documentació pública que està a l'abast de tothom.

Tanmateix, i davant l'èxit de la iniciativa, els liberals han organitzat una veritable campanya de criminalització de l'RRQ i a l'hora de victimització pròpia. Naturalment han titllat els promotors de quasi-terroristes, com no podia ser d'una altra manera.

També han intentat buscar, per sort, sense ensortir-se'n, la complicitat d'altres partits quebequesos -particularment el Partit Quebequès- en aquest intent de criminalització.

En aquest sentit, paga la pena veure com el diputat Amir Khadir, de Québec Solidaire, respon de forma brutal a les incisives preguntes dels periodistes que quasi bé demanaven el linxament polític dels promotors de la campanya:

Particularment remarcable és el fragment que es pot escoltar entre 2:39 i 2:48, i que tradueixo perque s'ho val,

"Escolteu, la resistència ciutadana... La noció de resistència és una noció noble dins la democràcia occidental... Ha estat la resistència la que ha vençut el feixisme"

EXACTE, hòstia, exacte... Aquí és on Khadir hi toca de ple. I aquesta percepció de la resistència com a quelcom noble, que va contribuir a la derrota del feixisme, és el que precisament ens manca en la cultura política catalana. Aquí el resistent és un somniatruites, un dat pel cul, un imbècil, un naif, i afegiu-hi tots els penjaments que vulgueu. I així ens va. La gent votant massivament una formació que està més foradada que un formatge de gruyere per la corrupció... Perquè aquí, la resistència no va derrotar el feixisme, oi que s'entén?

A hores d'ara, a Catalunya, seria impensable publicar de forma oficial la llista dels principals donants (dels grans donants) als partits polítics. S'organitzaria un cafarnaüm de mil dimonis. Saber, per exemple, qui financia, amb nom, cognoms i adreça CiU, seria molt interessant, sobretot ara que acaba de guanyar les eleccions i té, teòricament, 4 anys per portar a terme el seu programa electoral. No és cap secret, d'altra banda, que CiU és la formació que més donacions anònimes ha rebut sempre...No seria possible, entre d'altres raons, perquè no existeix, i la legislació electoral no ho preveu....

A falta de llistats, tenim, si més no aquesta foto, que en el seu moment (les darreres eleccions al Barça) va fer bullir l'olla. Va ser la trobada a la Cerdanya, d'alguns dels homes -no hi havia dones- més influents del país. Hi apareixen:

A la fila de dalt: Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari, ex director general de Banesto durant la presidència de Mario Conde), Artur Mas, Enric Lacalle (Barcelona Meeting Point, antic candidat del PP), Josep Antich (director de La Vanguardia), Josep Cuní (a.k.a. La Conilla, periodista de TV3), Antoni Brufau (President de Repsol YBF, provinent de La Caixa), Josep Maria Nin (director general de La Caixa, procedent del Banc Sabadell).

Asseguts: Sandro "Osea" Rosell (a.k.a. Sandrusko), Antoni Vila Casas (mecenatge cultural i vice-president de la farmacèutica Almirall-Prodesfarma), Arcadi Calzada (ex President de Caixa de Girona i de la Fundació corresponent, ex-vicepresident del Palau de la Música, patró del FC Barcelona i membre adherit a la Fundació Catalunya Oberta, esquitxat per diverses causes judicials, exdiputat de CiU, antic alcalde d'Olot i antic President de la Diputació de Girona) i Antoni Puig (empresari de la multinacional de perfumeria i cosmètica Puig).

No els hi donaríeu una almoina per tal que poguessin passar les festes que s'aproximen?

ANÀLISI DELS RESULTATS

De les eleccions del 28-N, la gran guanyadora va ser la federació CiU, que va incrementar d’un 262.000 vots els seus resultats del 2006. De les eleccions del 28-N, la gran derrotada va ser Catalunya, perquè els seus resultats la condemnen els propers quatre anys a continuar subordinada políticament i espoliada econòmicament. Tret que passi un fet inesperat, no serà fins al 2014 que podrem intentar-ho de nou.

Quines han estat les claus de la victòria de CiU? Jo diria que bàsicament dues. La primera el fastigueig de la gent, de la immensa majoria de gent, amb el tripartit. N’estàvem, tots, fins al capdamunt. Mai més. Era tanta la nauseabunda fortor que desprenia la plaça Sant Jaume, que la gent la volia fer desaparèixer quan abans millor. Era un sentiment visceral, poc racional.

L’altra causa ha estat la divisió de les ofertes electorals de l’independentisme. Hi han concorregut tres candidatures que se’n reclamaven. D’altres opcions, que inicialment havien dit que es presentarien, van acabar renunciant-hi. I fins i tot una cinquena, va acabant fent campanya per l’abstenció.

La fragmentació independentista, ERC al marge, va desactivar el potencial rupturista que s’anava congriant des del 2006 i que va explicitar-se en esdeveniments com la manifestació de Brussel·les, les consultes per la Independència o la manifestació del 10-J, entre d’altres.

El senyor Laporta, que poques setmanes abans s’havia declarat “moralment reagrupat”,va constituir una plataforma pròpia que després acabaria evolucionant cap a la Solidaritat Catalana per la Independència (SCI), l’estratègia política de la qual era, per més inri, calcada a la de la formació prèviament existent, és a dir, Reagrupament Independentista (RI).

Laporta, però, també va afegir que ell aspirava a aconseguir 300.000 suports i que, per menys, no s’implicava..

L’entrada en escena d’SCI, sobretot quan el senyor López Tena n’esdevingué el seumaitre à penser, va anar dirigida, prioritàriament, a destruir Reagrupament com a candidatura independentista que calia fer desaparèixer, segons sembla, en 8 dies. Naturalment, no ho van aconseguir.

D’aquesta manera SCI es convertia en un aliat objectiu de CiU, i en l’adversari mortal de Reagrupament.

El resultat ha estat, des d’aquest punt de vista, molt positiu per a CiU, i del tot nefast per a l’independentisme. De fet és molt probable que centenars de milers de catalans que haurien votat una llista unitària encapçalada per Joan Laporta a Barcelona i per Joan Carretero a Girona, hagin votat bé a CiU, o bé s’hagin abstingut, o hagin votat en blanc ( 92.500) o nul (21,727). CiU ha tret profit de la divisió i, de retop, ha deixat unes engrunes per SCI, que de totes maneres ha obtingut uns resultats molt allunyats dels 300.000 vots, iniicialment calculats. Exactament 102.000. I això sí, quatre diputats (3 per Barcelona i 1 per Girona).

Per la seva banda, Reagrupament, amb una incidència mediàtica quasi nul.la, que s’intentava contrarestar amb una multiplicació quasi sobrehumana arreu del territori, i molt feblement finançada, va aconseguir uns resultats molt inferiors als previstos: 39.922, tot i que només li van mancar 3.900 diputats per obtenir un diputat per Girona, el de Joan Carretero, precisament.

D’aquesta manera, es desactivava un dels referents del tsunami independentista dels darrers anys. Una formació que va ser la primera en teoritzar sobre l’independentisme unilateralista, bandejant la via referendària com a porta d’accés a la independència, i que posava en el centre del debat polític el tema de la regeneració democràtica.

CiU, d’aquesta manera, recuperava la tranquil·litat. De tots nosaltres depèn que en els propers quatre anys la torni a perdre.

Nota: Penjat originalment al Som Notícia

ALEA IACTA EST (3): INTERESSOS GENERALS... O PARTICULARS?

A hores d'ara, empassar-se que CiU pot vetllar pels interessos generals de Catalunya, i dels catalans i catalanes, és o bé ser un beneit o bé un cínic sense cap tipus d'escrúpol. CiU, en conjunt, i CDC i UDC, per separat, es troben amb el ganivet al coll de la corrupció, fet que els invalida totalment per presentar-se com a promotors dels drets dels catalans. Els seus dirigents, o una part substancial d'ells, si més no, es troben implicats en casos judicials de corrupció que apunten al cor de les seves respectives formacions. En conseqüència, és del tot probable que, si com s'anuncia a bombo i plateret, aconsegueixen uns resultats electoral més que notables, intentaran intercanviar cromos amb els ecspanyols. CiU, tornarà a jugar el paper de Rei Herodes. I com sempre, qui en sortirà perdent serà Catalunya, és a dir, el Poble Català.

L'intercanvi de cromos, naturalment, consistirà en sobreseure les causes judicials pendents, per part de Madrid -o liquidar-les de forma discreta amb petites condemnes- a canvi d'impedir l'avenç de la independència, i particularment, oposar-se de totes totes a l'aprovació d'una declaració unilateral d'independència en el proper Parlament.

És per això que els patriotes de CiU, que n'hi ha i són molts, moltíssims, haurien de mirar més enllà. En aquestes eleccions, un vot a CiU, és un vot per Ecspanya. Molts sociates i molts populars els votaran perquè saben del cert que CiU es converteix en la darrera trinxera de l'ecspanyolisme a Catalunya.

Tal vegada no ho farien si el senyor Mas, hagués fet net a casa seva. Ja fa setmanes que vaig proposar que la millor manera de fer-ho és dissoldre CDC i crear de nou una formació que partís de zero des del punt de vista del seu finançament. Només d'aquesta manera, les pomes podrides quedarien al marge i no es barrejarien amb la resta. Reinventar CDC, en definitiva. És una pràctica que s'ha aplicat en diverses ocasions, per exemple, a Itàlia.

Passa, però, que l'autonòmic, com tot règim cripto-colonial, es fonamenta, per al seu funcionament òptim, en la corrupció de les èlits autòctones. Això és més vell que l'anar a peu. L'imperialisme clàssic sap que el primer pas que cal fer és captar les èlits del territori que s'ocupa, per tal que a través d'elles, es governi -i s'espolïi- sense traves... És el que fan els ecspanyols: convergents i sociates, es troben incriminats judicialment fins a les celles. Els seus interessos per aconseguir la sociovergència, són més idèntics que mai: impedir anar a parar tots a la garjola.

I això que dic a nivell nacional, és també vàlid per altres nivells, naturalment. L'actual estructura de poder a Catalunya, composta pels àmbits europeu, ecspanyol, català, provincial, comarcal, metropolità, local i sublocal, ofereix milers de possibilitats per als corruptes. I tot corrupte, per definició, és un aliat objectiu amb Ecspanya,, sobretot perquè els ecspanyols, que controlen amb ma de ferro l'aparell judicial -l'únic poder que no s'ha descentralitzat- l'utilitzen per collar i aconseguir victòries polítiques, allà on el joc democràtic i electoral els ha estat advers.

Els actuals 947 municipis que hi ha a la CAC és un veritable despropòsit no només administratiu, sinó també polític i, una font inesgotable de corrupció i corrupteles, on tots els partits, però sobretot CiU i PSC (PSC-PSOE) s'hi han untat fins al moll de l'ós. Una pràctica que, a més a més, no es limita a l'esfera pública, sinó que també contamina -i de quina manera!- l'esfera de la tan reivindicada societat civil. Avui en dia, institucions d'aquest àmbit, que fins fa poc eren intocables, es troben a l'ull de l'huracà de la corrupció... i els seus fins fa poc gestors o dirigents, tenen la justícia que les llança l'alè al seu clatell.

En definitiva, els ecspanyols han dissenyat una estratègia que enfonsa les arrels en l'essència mafiosa de tot sistema de dominació (neo) colonial. Cedeixen les engrunes del poder polític a les èlits locals per tal que aquestes, a banda de perpetuar-se com a referent social, cultural, econòmic, els assegurin que el poble romandrà tancat a la cleda, i no se'n sortirà per pataneres -és a dir, per la Independència (diríem, l'efecte ovella negra).

Votar CiU -i les seves marques blanques- és, a hores d'ara votar per Ecspanya, pel manteniment de l'espoli fiscal, de l'atac per terra, mar i aigua, contra la llengua catalana, per l'empobriment i la depauperació de les condicions de vida, de la sanitat, de l'educació, etc. del país. És així de fort, i així de dur.

La Independència, suposa la fi de la dominació neo-colonial ecspanyola, i en definitiva, també de determinades pràctiques corruptes, si més no de moltes de les actualment vigents. de manera que és, per ella mateixa, una font de regeneració democràtica.

Cal, però, ser capaços de trencar amb el clima de tolerància 100 amb la corrupció de proximitat, és a dir amb aquella que si fa no fa, tothom és conscient que passa a escala local, o molt propera i que és el veritable brou de cultiu de la fortalesa de CiU. Molts patriotes, han acabat acceptant que la corrupció és inherent al sistema i que cal adaptar-se a ella, més que combatre-la. Perquè és en aquest àmbit, on Ecspanya enfonsa la seva dominació, i compta amb la seva justícia per collar, naturalment, sempre en funció -estrictament- de les seves necessitats polítiques.

CiU, a hores d'ara, té un cordó umbilical que l'uneix amb Ecspanya i que l'alimenta. I aquest cordó, rep el nom de corrupció. Només tallant-lo, deixarem que el nounat respiri i s'alimenti per ell sol. Independència i regeneració democràtica, són, en el context actual, conceptes indissolublement units. I això cal tenir-ho clar en el context de les properes eleccions del dia 28N.

ALEA IACTA EST (2): DOS CADÀVERS QUE CAMINEN

Artur Mas i Josep Antoni Duran i Ecspanya són, ras i curt, dos zombies que caminen cap a nowhere, és a dir, cap enlloc. Bé, sí, cap a la menjadora ecspanyola. Anem a pams.

Artur Mas, és el candidat xusquero. Vull dir que és com aquells militars que no foten brot i només esperen que passin els anys per pujar l'escalafó corresponent. En Mas, s'ha passat 7 anys no fent res més que plorar perquè ell no era el president de la cosa. Algú recorda alguna proposta que hagi fet? Només espera que el cadàver del seu adversari passi per davant de la seva porta. Pitjor encara, darrerament, fins i tot explica acudits dolents com el del concert econòmic... Jo sovint penso que l'establishment políticomediatic dels darrers trenta anys, prenen la gent per imbècils. A veure, Arturet, parlar avui en dia de concert econòmic, de pacte fiscal, o de qualsevol altra proposta que no sigui la independència, és fer volar coloms. Tu ja saps, i jo ja sé, que els ecspanyols estan a un pas de tancar definitivament el tema autonòmic, la tonteria aquesta de la descentralització territorial. Vas escoltar ara fa uns dies les propostes del Governador del Banc d'Ecspanya, l'inefable MAFO? Grava-te-les al teu cap, perquè la cosa anirà per aquí: pura i simplement una recuperació de l'esperit de la Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic de primers dels anys 80, just després del cop d'estat del 23F. Aixxx, sovint la vida et torna a anys enrere, penses que mai més tornaria a passar una cosa i de sobte, te la trobes davant, però tu ets trenta anys més gran, i t'exclames... la mare que els va parir! I llavors et preguntes que què cony ha passat al llarg d'aquest temps...

En Mas ha tingut la possibilitat en els darrers anys de ser quelcom nou, de marcar un estil propi, de dibuixar una nova frontera més enllà del pujolisme... I ha fracassat lamentablement. He de reconèixer que ho ha tingut molt difícil. Sóc conscient que sap que per poc que es distregui o doni signes de feblesa, els seus col.legues, tant des de dins del partit, com de la federació, li clavarien sense pensar-s'ho un ganivet per l'esquena... Vaja quins uns, aquests... Mas ha estat incapaç de forjar un partit modern, i en gran part, això es deu a l'stress que deu causar notar dia sí i dia també, l'alè dels escpanyolistes que li mengen el cap advertint-lo que no cometi cap bogeria sobiranista... Mas, no has tingut el valor de fer un cop de puny a la taula. I ara, ho pagaràs amb escreix.

Dos. En Duran i Ecspanya. El Deseado, per La Vanguardia, i per tota la caterva ecspanyolista que pretén tornar als anys d'or de la Barcelona franquista. L'home del Vaticà a Catalunya, per dir-ho de forma clara. El mileurista, perquè cada dia paga 1000 euros de la seva suite d'hotel a Madrit, quan hi va. L'home que aspirava a tot a Madrid, i que ha fet tots els papers de l'auca. L'home obsessionat per mantenir la subordinació de Catalunya a Ecspanya. L'home, en definitiva, que ha fracassat estrepitosament, i ara ha decidit fer les maletes i tornar cap a Catalunya. Com el torró, per Nadal a casa...

Perquè, cal dir-ho sense embuts, en Duran i Ecspanya ha fracassat, i ara torna a casa amb les mans buides. Ja no pinta res a Madrit. Els ecspanyols se l'han tret del damunt, com també acaben de fer amb un altre fenòmenu d'un pelatge semblant, l'Ignasi Guardans, que l'han engegat a dida, sense gaires contemplacions.

I és que els ecspanyols menyspreen profundament els catalans. Però encara menyspreen més aquells d'entre nosaltres que s'avenen a acotar el cap i a pronunciar aquesta frase genial d'afarta'm i diga'm moro ... quanta saviesa, i quanta mala llet en tantes poques paraules.

El 28N, els catalans i les catalanes, tenim la possibilitat de posar l'Artur Mas i companya entre la paret d'Ecspanya i el ganivet de la Independència. Només si Reagrupament aconsegueix uns resultats suficients, podrem determinar si Catalunya aposta per la Independència o continua pel camí de l'amargor que representen en Duran i Ecspany i en Mas. I jo penso que no té color.

NOVA SÈRIE: ALEA IACTA EST (1)

Presentació

Amb aquest post començo una sèrie on tractaré com percebo a dia d'avui l'escenari polític amb la mirada posada en la propera cita electoral del 28 de novembre.

(1) CIU: EL DEPENDENTISME DECADENT

Escriure un post sobre CiU avui, pot ser considerat un acte cruel i sense pietat. Fa pocs dies ens assabentàvem que en Duran i Ecspanya volia tornar a la política catalana, deixar el Congrés de Diputats i també la seva suite madrilenya a 1.000 euros la nit d'hotel... Llavors em va sorprendre aquesta reacció -poc informat com estic de la política madrilenya, entre d'altres raons perquè m'importa menys que el sistema de reproducció de les amebes de l'Oceà Índic. Però des d'ahir ja en sé la raó.

Novament, els amics, del PNB, han donat pel sac CiU, i han pactat amb el ZP -el mateix que els va donar pel sac a ells pactant amb el PP per aconseguir la lehendekaritza. Quin fart de riure!

Cada cop penso que aquest fenomen del convergent mereix un estudi psicològic. Els convergents no troben qui els estimin.

Van amb els sociates, i acaben emmanillats i carregant bosses amb els calçotets i sent exposats a tots els mitjans de comunicació, com a objecte de burla, de mofa i de befa.

Van amb els peperos, i acaben amb una ofensiva per terra, mar i aire contra l'Estatut, contra la llengua catalana i contra tot el que sigui catalanitat desacomplexada.

Van amb els bascos, i acaben sent l'ase dels cops, perquè ara a canvi de 20 competències i de tot el que vulguin el ZP els farà tot el que vulguin i en canvi a ells no els fotrà ni cas.

Per contra, quan se'ls proposa pensar en Catalunya i com es pot sortir de l'atzucac de la crisi, l'espoliació i generar benestar i oportunitats per als catalans i les catalanes, en definitiva, quan se'ls proposa realitzar allò que tothom sap que és inevitable, com és la Independència de Catalunya, llavors, no només no gosen, sinó que fan tot el possible per impedir-ho.

Què proposa CiU? Res. No té res a proposar, res a oferir. Votar CiU és votar per una eutanàsia nacional. Per un suïcidi lent, premeditat, planificat. Per ofegar-se definitivament en el fangar ecspanyol. Per la definitiva mort de la Nació Catalana.

L'única sortida que té Catalunya és la Independència. Això ho saben a Brussel.les, a Nova York, a Moscou i a Beijin. Ho sap tothom, però no ho diu ningú. Perquè qui ha de fer el primer pas, som nosaltres, els catalans i les catalanes. I sense aquest pas, no hi ha res a fer. Ningú ens donarà la Independència si no ens la prenem nosaltres. Cal tenir en compte que la Declaració Unilateral d'Independència (DUI), és la forma més habitual que molts estats actuals van emprar en el seu moment. No és cap acte forassenyat.

Si hi ha una cosa que la comunitat internacional entén sense gaires paraules, és precisament la voluntat d'un poble de voler ser lliure.

Si hi ha una cosa que la comunitat internacional no entén, ni tan sols després d'haver-li explicat tres-cents cops, és la voluntat d'un poble de no ser lliure, d'estar subordinat a una altra nació. Perquè si ets una nació, el dret a decidir sobre els afers propis és un plantejament obvi, o, com diuen els francesos, que en aquests temes en saben molt, i potser massa, va de soi.

CiU ha de decidir què vol ser quan sigui gran. Bé, de moment està clar que vol continuar sent Ecspanya. És a dir, vol continuar amb l'espoli fiscal, amb l'empobriment, amb l'atur, amb la discriminació econòmica, cultural, lingüística, etc. Vol continuar amb l'status quo dels darrers anys. Amb la perspectiva aterridora que el 2012, el PP guanyi per majoria absoluta, i acabi definitivament amb l'Estat de les Autonomies, i pacti amb el PSOE la liquidació del Títol VIII de la Constitució i es retorni a un estat unitari i centralista in saecula saecolurum.

És això, i res més que això el que està en joc. I els convergents de bona fe, o no ho volen mirar o amaguen el cap sota l'ala, com a gallines que són. I els convergents de mala fe, no fan més que intentar catalanitzar Ecspanya per enèssima vegada (quin tip de riure!) i fer referència als vincles sentimentals, que si el pueblo, que si el sum sum corda....

Pactar la Independència amb Ecspanya és relativament fàcil. Primer s'aprova la DUI al Parlament de Catalunya. Quan els ecspanyols es posin nerviosos, es truca a Brussel.les se'ls proposa allargar els fons de cohesió europeus uns quants anys més -com se sap, Ecspanya deixarà de rebre'n el 2012. Posem-ne uns 10 anys més. L'excusa és perfecta, perquè sense Catalunya, Ecspanya es convertirà en un país per sota de la mitjana de la UE, i doncs tindrà tot el dret a continuar rebent fons de cohesió (decisió que, d'altra banda, agradarà d'allò més a pobres de solmenitat com la Duquessa d'Alba). Els europeus acceptaran de bon grat perquè com a mínim aconseguiran un estat al sud d'Europa que no serà una desgràcia amb potes. Un estat amb cara i ulls, una Holanda del Sud o una Finlàndia del Sud, que no formarà part dels PIGS. Un estat, en definitiva, en el qual podran confiar.

No cal dir que un escenari com aquest beneficiarà d'allò més el ric teixit empresarial català i també els treballadors, la qual cosa permetrà incrementar de forma immediata la riquesa nacional i disminuir de forma dràstica les taxes d'atur i les de pobresa relativa o absoluta.

Tanmateix, això que sembla tan evident, no ho és per a les ments preclares de CiU. I la raó no és que siguin tontets. La raó és que qui més qui menys, després de quasi trenta anys de règim colonial ecspanyol, tots han sucat, i alguns més que sucar s'han untat fins al clatell. o directament s'han empastifat. I és clar, els ecspanyols els tenen agafats per allà on fa mal i de tant en tant els els recargolen una mica, per tal de recordar-los qui mana.

Amb això, vull dir que són els interessos -o les urgències- privades, les que s'avantposen als interessos col.lectius. Per això, CiU, a hores d'ara, no pot fer un servei al país.

La bona gent s'ha d'adonar que CiU està lligada de mans i peus, perquè els casos de corrupció la tenen assetjada, i els ecspanyols no dubtaran en collar-la quan arribi el moment de decidir. Per això, no és un bon instrument per aconseguir el benestar de la nostra gent. Tot el contrari, és

bàsicament una nosa, un llast per al benestar del país.

CiU avui és la quintaessència del dependentisme decadent. Amb un líder xusquero, de nyigui nyogui, de disseny, que no diu res d'interessant, perquè no és res. L'única expressió que li recordo és aquella que va gosar dir que els catalans érem un poble verd, poc madur, per assolir la independència... sense comentaris.

Jo no vull una Catalunya, on els nostres fills hagin d'anar al wàter a parlar català. CiU sembla que sí.

CiU I PNB MAI MÉS NO TORNARAN A GOVERNAR

Exactament, el títol d’aquest post és “CiU i PNB mai més tornaran a governar  en les seves respectives comunitats autònomes”. L’ecspanyolisme ha assumit els resultats de les eleccions basques com la darrera victòria que li mancava per homogeneïtzar el mapa polític ecspanyol. Ara no hi ha cap comunitat autònoma que no tingui com a president un membre d’un partit ecspanyol. Algú dubta que aquest petit detall no serà explotat fins a l’infinit pel, relativament, potent poder mediàtic de Madrid?

CiU i PNB, mai més no tornaran a governar. Han fet el seu paper de tontos útils durant prop de trenta anys, i ara ja fan nosa. 

“Cautivo y desarmado, el ejército separatista….” , suposo que no cal continuar  la frase perquè és de sentit comú el que ve després. 

Naturalment el sacrifici patriòtic que farà el PP votant –entusiàsticament- el candidat sociata a la lehendekaritza, li comportarà de forma immediata, segurament ja ho veurem en les eleccions europees, uns enormes rèdits electorals. Els vots li cauran d’arreu, malgrat que tothom sap que és un partit ple de corruptes i feixistes, però això mai no ha tingut cap importancia. La quintaessència de la transició ecspanyola a la democràcia és precisament això: tolerància amb la corrupció i amb el feixisme.

Podria ara parlar de les causes que han portat a aquesta situació, però ho deixo per un altre moment. Només les apunto, si més no per que constin: 1939 victòria del nacionalisme espanyol, 1958-59 creació de Televisió Espanyola, 1975 creació del pont aeri, 1989 aprovació de la llei de la Televisió Privada, 2002 aprovació de la Llei de partits polítics. Naturalment existeixen altres fites rellevants, per exemple, la de 1986, integració a l’Europa comunitària, però si més no, les que he esmentat formen la columna vertebral de tot el procés.

També podria parlar dels tontos útils que han fet de comparsa en tot aquest procés: l’alta burguesia, els professionals catalans que han col.laborat entusiàsticament a la modernització tecnològica ecspanyola, l’oligarquia sindical catalana, la major part de la qual, per dir-ho clarament i sense embuts, és de procedència ecspanyola, perquè la catalana va ser exterminada en el seu moment. Naturalment en aquesta llista també tenen el seu paper preeminent els partits autonomistes: des dels propis PNB i CiU, fins a passar darrerament per ERC i el BNG, engalipats pels sociates (deixeu que els pobres s’acostin a mi, que jo els peixaré i ells em lleparan les mans i el cul, si fa falta), els quals en paraules del ja difunt –i malgrat ell, postmodern- Arnera, han esdevingut els putos amos de l’engany.

Però ara, vull insistir en la idea primera. CiU i PNB, mai més tornaran a governar. Mai com ara, s’ha posat de manifest l’única llei de ferro que tot català hauria de tenir present en política: “No hi ha res que s’assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d’esquerres”.

I la pregunta immediata és… i ara què? Què fareu, convergents catxondos que només penseu en fer-vos amics dels sociates? Què farà en Duran i Ecspanya? Seguireu apostant per l’autonomia? Una autonomia el límit de la qual serà la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el nyap? Què fareu tots els Carods i Puigcercós, els Saura i Guillot que us deliu per trobar complicitats a Ecspanya?

Per dir-ho en termes de lluita contrainsurgent, els ecspanyols, a les eleccions basques, han aconseguit derrotar el darrer exèrcit regular (governamental) que els plantava cara. A partir d’ara, només hauran de fer front a guerres de guerrilles, perquè tots els exèrcits regulars estaran sota les seves ordres.

Repeteixo, i ara què? Quin sentit té continuar defensant el model de l’estat plurinacional, que avui més que mai, es demostra una autèntica bestiesa més falsa que un duro sevillano…

L’estat plurinacional, només ha existit –si és que ha existit mai- en les fantasies d’aquells que o bé no volien dir les coses pel seu nom, o bé ja els anava bé –en termes de sous, dietes i pagues extres- el manteniment de l’statu quo.

CiU i PNB, mai més no tornaran a governar. I si ho fan, serà en governs totalment subordinats al PSOE o al PP de torn. Tots aquells que somniïn en tornar als old good years del pujolisme, que s’ho treguin del cap. Mai més.

Naturalment, només queda una opció. La independència. Ni federalisme, ni estacions intermitges, ni conyes marineres. Per sort les veus independentistes són cada cop més fortes a dins de CDC. La fi del PNB, tindrà clarament un efecte exemplificador en la bona gent de Convergència, aquella que hi milita per patriotisme i no per interès, i que és la que ha aguantat el partit, electoralment, al llarg de la travessa del desert dels darrers cinc anys. Vés per on, la basquitis tindrà ara uns efectes beneficiosos…

No tinc cap dubte que si CDC actua com a partit independentista, es produirà una reacció en cadena, que fins i tot portarà a ERC a una situació límit. Per una banda, els sectors calabresos, conscients que se’ls acaba el mòmio, intentaran allargar l’actual legislatura, per tal d’arreplegar el màxim de sous, dietes i pagues extres, i després passar-se, cuita-corrents, als sociates. Per la seva banda, els sectors renovadors, conscients que hauran de reconstruir un partit totalment desprestigiat, clarament optaran per una estratègia basada en l’accessió a la independència el més aviat possible. Cap altra alternativa els serà vàlida.

Per fer front a aquesta situació, els ecspanyols (PP i PSOE), aprofitant el seu nou mapa territorial bicolor, no trigaran ni tres segons en fer un nou pacte d’estat, que segurament inclourà una profunda reforma electoral que eliminarà la influència dels partits d’àmbit no estatal, i si pot, també intentarà modificar les lleis electorals autonòmiques. Aquí em jugo un pèsol que faran servir el vot de la immigració llatinoamericana (no de la resta, de població immigrant) com a nou ariet contra l’independentisme. Una jugada que probablement, a curt terme, els pot sortir bé, però que a mig terme, pot tenir uns efectes nefastos, i pot ser font d’enormes problemes.

Naturalment, en aquest post, escrit a l’habitació de l’hotel, només marca algunes línies que hauran de ser desenvolupades en altres posts posteriors.

[Nota: Aquest post l'he escrit el dia 6 pel mati, pero he retingut la seva publicacio, per no distreure l'atencio de la Mani del dia 7]

REFLEXIONS POST-ELECTORALS ...i post núm.800

En aquest post, el número 800 d'aquest modest i humil bloc, segueixo amb l'anàlisi interpretativa dels resultats electorals del 9M. Per commemorar l'efemèride... dues tasses, en forma de dues reflexions.

Reflexió núm. 3: El CAC posa el dit en la nafra
Probablement amb raó, algú em pot retreure que ara parli bé del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), atès que en ocasions anteriors l'he deixat a l'alçada del betum. Particularment quan va fer la concessió de les TDT a la gent de Localia, és a dir al Grup PRISA, autèntics paracaigudistes en el món de la televisió local a Catalunya, en detriment d'opcions catalanes molt més arrelades.

Recordo que aquesta decisió va tenir lloc en l'etapa daurada -pels sociates- del primer tripartit, que van ser els mesos entre l'expulsió d'ERC i la fi de la legislatura, una etapa caracteritzada també, i ara me'n vaig una mica del tema, pel protagonisme d'una de les polítiques més impresentables i ignorants que pululen per aquest país nostre. Em refereixo a Carme Figueres, llavors consellera de Benestar Social, que va demostrar la seva supina ignorància quan no va saber llegir en números romans l'expressió VI Legislatura (o la que correspongués).

Tornant al CAC, també va ser de vergonya aliena el seu posicionament crític envers el documental sobre l'organització patriòtica Terra Lliure, elaborada per en David Bassa i emesa per TV3 en horari de màxima audiència. Només recordar-ho, em crispo.

Amb aquests precedent, pot sobtar que jo ara aplaudeixi el darrer informe elaborat pel CAC, però ho faig, sense cap mena de recança. La raó d'aquest aplaudiment és que en l'esmentat informe, que podeu llegir aquí, es critica durament la manca de pluralisme que va significar l'emissió dels dos debats electorals entre ZP i Rajoy. Concretament, el CAC afirma que,

"aquest esquema de bipartidisme polític no es correspon amb la realitat política espanyola, que reflecteix un bipartidisme imperfecte, però molt menys encara amb la catalana, amb cinc forces polítiques representades al Congrés dels Diputats i on la segons força d'abast estatal ocupava el quart lloc a Catalunya en la legislatura anterior"

Coincideixo plenament amb aquestes dues afirmacions. Però encara vaig més lluny (faltaria plus). Així com TVC es va negar, correctament, a emetre ambdós debats, TVE, per contra, hi va apostar amb força, com també ho va fer Catalunya Ràdio, en una mostra patètica de seguidisme messell. Va ser una tria absolutament estratègica. Vull dir, que els canals privats poden fer el que vulguin i convidar a debatre qui els roti. Però els canals públics, no. I TVE, en el que considero que és un autèntic cop d'estat mediàtic, va emetre els debats passant-se per l'arc del triomf el respecte al pluralisme polític. Sí, senyor, un autèntic cop d'estat, que com ha quedat demostrat pel resultat electoral ha estat summament beneficiós tant per al PSOE com per al PP.

I és que avui en dia, els cops d'estat ja no es fan amb tancs, es fan amb els mèdia. No debades, aquell gat vell que és en Xabier Arzallus, va popularitzat l'expressió, absolutament exacta de Brunete Mediàtica. Ja ho vaig dir en un altre post, i ho repeteixo en aquest: TVE és l'instrument cabdal en la defensa de l'unitarisme de l'Estat ecspanyol. Ho vaig dir llavors i ho repeteixo ara.


Reflexió núm.4: Els límits de CiU
Passo ara a la reflexió que volia fer inicialment, abans de conèixer l'informe del CAC. Es tracta d'analitzar els resultats de la coalició CiU que, com és ben sabut tenia com a cap de llista en J.A. Duran i Ecspanya. Històricament, si és que quan es parla de CiU es pot parlar en termes històrics, donat que és una coalició relativament jove, creada entre el 1978 i el 1979, s'ha dit que un dels trets claus de CiU és que té una altíssim gruix de votants fidels, de manera que ja fins i tot abans de començar qualsevol campanya electoral, els estrategues de la coalició saben que tenen un vot fix en totes i cadascuna de les circumscripcions on es presenta. Aquest fet, naturalment, representa una certa garantia d'estabilitat i els fa immunes a daltabaixos inesperats.

Dit això, però, s'imposen dues observacions que en aquestes eleccions s'han evidenciat amb tota la seva cruesa. La primera és que, després d'unes quantes legislatures on la pèrdua d'escons i l'aprimament de l'abans potent, i fins i tot un xic superb, Grup Parlamentari Català, es feia en comptagotes, ara, s'accelera i fins i tot es corre el risc de perdre resultats de dos dígits, fet que sense cap mena de dubte, hauria tingut efectes psicològics devastadors, perquè el situaria a un nivell proper als pitjors resultats mai assolits, els de 1979. Fixem-nos-hi: El 1979, va obtenir 8 escons, 12 el 1982, 18 el 1986 i el 1989 -sense cap mena de dubte, l'etapa daurada del roquisme-, per després començar un lleu declivi, primer suau, 17 diputats el 1993, 16 el 1996, 15 el 2000, fins passar de cop als 10 en les eleccions del 2004 i del 2008.

Naturalment, una cosa és el nombre d'escons, i l'altra la correlació de forces, de manera que un mateix grup parlamentari pot tenir més poder tenint menys diputats que en una legislatura anterior si els escons que té en l'actual són decisius per formar majories. Això és de calaix. Però més enllà d'aquests malabarismes, la pèrdua en termes absoluts d'escons és sempre una mala notícia i pressuposa una disminució de la influència de la formació a l'interior de la societat que pretén representar. No ens enganyem, passar de 18 a 10 diputats, encara que sigui en un espai de vint anys, anuncia l'esgotament d'un projecte. Aquesta afirmació taxativa es confirma amb la pèrdua de vot popular. En aquestes eleccions s'han obtingut 775.000 vots aprox., perdent-se més de 60.000 respecte les anteriors. Un resultat que l'allunya dels prop d'1,2 milions de vots que s'havien arribat a assolir en anteriors convocatòries.

I això ens porta a la segona observació que faig. La demostració més fefaent del fet que el projecte polític de CiU fa figa el trobem en el fet que, la pèrdua de vots de CiU es dóna fins i tot en un context que, aparentment, hauria de ser molt beneficiós per ella. Em refereixo, és clar a l'hecatombe d'ERC. Fixem-nos-hi, ERC perd més de 300.000 vots, i CiU no només no en guanya, sinó que també en perd. Què vol dir això? Naturalment, vol dir que els ex-votants d'ERC, no se senten atrets de cap de les maneres per la Casa Gran del Catalanisme, que predica en Mas, ni pel sentit comú, que com tothom sap, és el menys comú dels sentits, defensava en Duran i Ecspanya. Vol dir això que tots ells han votat en bloc als sociates, perquè prioritzen l'eix social a l'eix nacional? Ni de conya. Els 86.000 vots que els sociates han obtingut de més, segurament han procedit, aventuro, sobretot d'ex-votants d'ICV (-53.000 vots), i després d'ex-votants de CiU (-60.000) i possiblement també d'una part de nous votants joves que votaven per primera vegada, sense descartar algun Ciudadano despistat (o no). No dic que cap ex-votant d'ERC no hagi votat sociata, però estic segur que són ben bé una minoria.

Aquesta no transferència d'ex-votants d'ERC ni a CiU, pressuposa, clarament que la coalició, si manté la seva ambivalència respecte el futur nacional de Catalunya, característica del pujolisme, no farà més que anant-se extingint, perquè el que sembla evident és que els votants independentistes, no confien en ella. Han optat clarament per l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc i un grapat d'ells pel vot a l'únic partit que concorria als comicis sense amagar el seu projecte independentista, ans ben al contrari. Em refereixo, és clar, al Partit Republicà Català, que si bé ha obtingut uns resultats migrats al Congrés (6.579), n'ha aconseguit uns meritoris 44.000 als seus candidats al Senat.

Així, doncs, CiU no té cap força d'atracció, en la situació actual envers els catalans i les catalanes que en el seu moment van votar ERC. És una formació que no genera confiança nacional més enllà dels seus votants tradicionals. I el fet cert és que aquests votants tradicionals, acostumen a ser gent gran que, per llei de vida, aniran minvant en els propers anys, de manera que, si continua la manca de decisió respecte què volen ser quan sigui grans, el seu futur és més aviat inquietant. Naturalment, els sectors més lúcids i els més patriotes ja han exigit una certa autocrítica, sobretot a l'interior de CDC, i fins i tot s'ha demanat el dissolució de la federació. És quelcom que cau pel seu propi pes. Particularment CDC no pot continuar sent l'únic partit nacionalista europeu que no aposti per la Independència. Ho fa l'Scottish National Party a Escòcia, o l'EAJ-PNB a Euskadi, dues formacions que difícilment poden ser considerades radicals. CDC ha de comprendre que els partits liberals no han fet escarafalls a l'hora de donar suport als moviments independentistes a l'Europa Oriental, des del Bàltic als Balcans.

En definitiva, CDC, ha de deixar de ser una anomalia a escala global.