CiU I PNB MAI MÉS NO TORNARAN A GOVERNAR

Exactament, el títol d’aquest post és “CiU i PNB mai més tornaran a governar  en les seves respectives comunitats autònomes”. L’ecspanyolisme ha assumit els resultats de les eleccions basques com la darrera victòria que li mancava per homogeneïtzar el mapa polític ecspanyol. Ara no hi ha cap comunitat autònoma que no tingui com a president un membre d’un partit ecspanyol. Algú dubta que aquest petit detall no serà explotat fins a l’infinit pel, relativament, potent poder mediàtic de Madrid?

CiU i PNB, mai més no tornaran a governar. Han fet el seu paper de tontos útils durant prop de trenta anys, i ara ja fan nosa. 

“Cautivo y desarmado, el ejército separatista….” , suposo que no cal continuar  la frase perquè és de sentit comú el que ve després. 

Naturalment el sacrifici patriòtic que farà el PP votant –entusiàsticament- el candidat sociata a la lehendekaritza, li comportarà de forma immediata, segurament ja ho veurem en les eleccions europees, uns enormes rèdits electorals. Els vots li cauran d’arreu, malgrat que tothom sap que és un partit ple de corruptes i feixistes, però això mai no ha tingut cap importancia. La quintaessència de la transició ecspanyola a la democràcia és precisament això: tolerància amb la corrupció i amb el feixisme.

Podria ara parlar de les causes que han portat a aquesta situació, però ho deixo per un altre moment. Només les apunto, si més no per que constin: 1939 victòria del nacionalisme espanyol, 1958-59 creació de Televisió Espanyola, 1975 creació del pont aeri, 1989 aprovació de la llei de la Televisió Privada, 2002 aprovació de la Llei de partits polítics. Naturalment existeixen altres fites rellevants, per exemple, la de 1986, integració a l’Europa comunitària, però si més no, les que he esmentat formen la columna vertebral de tot el procés.

També podria parlar dels tontos útils que han fet de comparsa en tot aquest procés: l’alta burguesia, els professionals catalans que han col.laborat entusiàsticament a la modernització tecnològica ecspanyola, l’oligarquia sindical catalana, la major part de la qual, per dir-ho clarament i sense embuts, és de procedència ecspanyola, perquè la catalana va ser exterminada en el seu moment. Naturalment en aquesta llista també tenen el seu paper preeminent els partits autonomistes: des dels propis PNB i CiU, fins a passar darrerament per ERC i el BNG, engalipats pels sociates (deixeu que els pobres s’acostin a mi, que jo els peixaré i ells em lleparan les mans i el cul, si fa falta), els quals en paraules del ja difunt –i malgrat ell, postmodern- Arnera, han esdevingut els putos amos de l’engany.

Però ara, vull insistir en la idea primera. CiU i PNB, mai més tornaran a governar. Mai com ara, s’ha posat de manifest l’única llei de ferro que tot català hauria de tenir present en política: “No hi ha res que s’assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d’esquerres”.

I la pregunta immediata és… i ara què? Què fareu, convergents catxondos que només penseu en fer-vos amics dels sociates? Què farà en Duran i Ecspanya? Seguireu apostant per l’autonomia? Una autonomia el límit de la qual serà la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el nyap? Què fareu tots els Carods i Puigcercós, els Saura i Guillot que us deliu per trobar complicitats a Ecspanya?

Per dir-ho en termes de lluita contrainsurgent, els ecspanyols, a les eleccions basques, han aconseguit derrotar el darrer exèrcit regular (governamental) que els plantava cara. A partir d’ara, només hauran de fer front a guerres de guerrilles, perquè tots els exèrcits regulars estaran sota les seves ordres.

Repeteixo, i ara què? Quin sentit té continuar defensant el model de l’estat plurinacional, que avui més que mai, es demostra una autèntica bestiesa més falsa que un duro sevillano…

L’estat plurinacional, només ha existit –si és que ha existit mai- en les fantasies d’aquells que o bé no volien dir les coses pel seu nom, o bé ja els anava bé –en termes de sous, dietes i pagues extres- el manteniment de l’statu quo.

CiU i PNB, mai més no tornaran a governar. I si ho fan, serà en governs totalment subordinats al PSOE o al PP de torn. Tots aquells que somniïn en tornar als old good years del pujolisme, que s’ho treguin del cap. Mai més.

Naturalment, només queda una opció. La independència. Ni federalisme, ni estacions intermitges, ni conyes marineres. Per sort les veus independentistes són cada cop més fortes a dins de CDC. La fi del PNB, tindrà clarament un efecte exemplificador en la bona gent de Convergència, aquella que hi milita per patriotisme i no per interès, i que és la que ha aguantat el partit, electoralment, al llarg de la travessa del desert dels darrers cinc anys. Vés per on, la basquitis tindrà ara uns efectes beneficiosos…

No tinc cap dubte que si CDC actua com a partit independentista, es produirà una reacció en cadena, que fins i tot portarà a ERC a una situació límit. Per una banda, els sectors calabresos, conscients que se’ls acaba el mòmio, intentaran allargar l’actual legislatura, per tal d’arreplegar el màxim de sous, dietes i pagues extres, i després passar-se, cuita-corrents, als sociates. Per la seva banda, els sectors renovadors, conscients que hauran de reconstruir un partit totalment desprestigiat, clarament optaran per una estratègia basada en l’accessió a la independència el més aviat possible. Cap altra alternativa els serà vàlida.

Per fer front a aquesta situació, els ecspanyols (PP i PSOE), aprofitant el seu nou mapa territorial bicolor, no trigaran ni tres segons en fer un nou pacte d’estat, que segurament inclourà una profunda reforma electoral que eliminarà la influència dels partits d’àmbit no estatal, i si pot, també intentarà modificar les lleis electorals autonòmiques. Aquí em jugo un pèsol que faran servir el vot de la immigració llatinoamericana (no de la resta, de població immigrant) com a nou ariet contra l’independentisme. Una jugada que probablement, a curt terme, els pot sortir bé, però que a mig terme, pot tenir uns efectes nefastos, i pot ser font d’enormes problemes.

Naturalment, en aquest post, escrit a l’habitació de l’hotel, només marca algunes línies que hauran de ser desenvolupades en altres posts posteriors.

[Nota: Aquest post l'he escrit el dia 6 pel mati, pero he retingut la seva publicacio, per no distreure l'atencio de la Mani del dia 7]