diumenge, 18 de març de 2012

CiU I LES LÍNIES ROGES ... UN OXÍMORON


Darrerament en la política catalana s´ha posat de moda parlar de les línies roges. És a dir, aquells límits que una força política no pot sobrepassar en termes de negociació o acords. Traspassar-les, s'entén, és trair els valors nuclears del partit.

Tanmateix, si hi ha un partit o federació en el món mundial que no respecte les seves pròpies línies vermelles, aquest és CiU. Parlar de línies vermelles i associar-les a CiU és un oxímoron. Un contradictio in terminis: si algun tret històric rellevant té CiU, és precisament aquest. No tenir ni idea de què diantre vol dir el concepte de línies vermelles. No només això, sinó que més aviat es decanta per les línies verdes, és a dir, la barra lliure contra la dignitat del poble català. De fet, CiU de la seva fluixesa nacional, patriòtica, en fa una bandera. Acomplexats com estan per les acusacions de catetismo que els llancen peperos i sociates dia sí i dia també, consideren que mostrar-se intransigents i plantar-se, és definitivament fer el ridícul i no tenir sentit d´Estat (espanyol, és clar).

Un dirigent de CiU, doncs, sempre estarà decantat a pactar. Pactar per pactar. Perquè el que interessa, l'ADN de CiU, és arribar a un pacte amb qui sigui que li garanteixi mantenir-se al capdavant de la política catalana, remenar les cireres, i si s'escau, untar-se les mans -fins enllafiscosar-se.

Per ell assumir una actitud numantina o intransigent, és un comportament ridícul i poc pràctic. No hi ha línies roges per a CiU...

Però el que passa és que. efectivament, els espanyols això ho saben i actuen en conseqüència. Davant la tovesa de CiU, ells presenten una contundència i una rigidesa a prova de bombes, i que es concreta en aquesta dita ben clavada en el cervell de molts homes públics espanyols: Contra el vició de pedir la virtud de no dar.

I aquest joc de massoques els encanta als de CiU, sobretot als seus dirigents i diputats. No hi ha res més freaky que un espanyol els denegui les seves -sempre- justíssimes demandes. Llavors el catalanet, justifica l'abandonament de les seves exigències, i es presenta davant la societat com un tàctic especialista en retirades estratègiques suposadament avantatjoses.

En definitiva farà tot el que podrà per assolir un pacte. I quan no ho aconsegueix percep un dessassossec interior i es mostra nerviós i com esmaperdut. No fos cas que el confonguessin amb un català coherent i ferm. Nooo, això mai, encara hi ha classes.

Hi ha alguna esperança que canvïi? Difícil, però possible si els espanyols es ratifiquen en la idea de pactar entre els dos partits grans i bandejar la resta i particularment, CiU. Com amb la darrera reforma constitucional. Llavors la seva utilitat serà igual a 0, i ja veurem si llavors mouen peça. Però és clar, no són pas imbècils a Madrid, i dominen a la perfecció el joc del poli bo i el del poli dolent, i així poden tirar de beta fins a l'eternintat.

Els ho deixarem fer?

NOTA: Post penjat al DGS, el 13.03.2012

Etiquetes de comentaris: ,