divendres, 21 de març de 2008

REFLEXIONS POST-ELECTORALS ...i post núm.800

En aquest post, el número 800 d'aquest modest i humil bloc, segueixo amb l'anàlisi interpretativa dels resultats electorals del 9M. Per commemorar l'efemèride... dues tasses, en forma de dues reflexions.

Reflexió núm. 3: El CAC posa el dit en la nafra
Probablement amb raó, algú em pot retreure que ara parli bé del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), atès que en ocasions anteriors l'he deixat a l'alçada del betum. Particularment quan va fer la concessió de les TDT a la gent de Localia, és a dir al Grup PRISA, autèntics paracaigudistes en el món de la televisió local a Catalunya, en detriment d'opcions catalanes molt més arrelades.

Recordo que aquesta decisió va tenir lloc en l'etapa daurada -pels sociates- del primer tripartit, que van ser els mesos entre l'expulsió d'ERC i la fi de la legislatura, una etapa caracteritzada també, i ara me'n vaig una mica del tema, pel protagonisme d'una de les polítiques més impresentables i ignorants que pululen per aquest país nostre. Em refereixo a Carme Figueres, llavors consellera de Benestar Social, que va demostrar la seva supina ignorància quan no va saber llegir en números romans l'expressió VI Legislatura (o la que correspongués).

Tornant al CAC, també va ser de vergonya aliena el seu posicionament crític envers el documental sobre l'organització patriòtica Terra Lliure, elaborada per en David Bassa i emesa per TV3 en horari de màxima audiència. Només recordar-ho, em crispo.

Amb aquests precedent, pot sobtar que jo ara aplaudeixi el darrer informe elaborat pel CAC, però ho faig, sense cap mena de recança. La raó d'aquest aplaudiment és que en l'esmentat informe, que podeu llegir aquí, es critica durament la manca de pluralisme que va significar l'emissió dels dos debats electorals entre ZP i Rajoy. Concretament, el CAC afirma que,

"aquest esquema de bipartidisme polític no es correspon amb la realitat política espanyola, que reflecteix un bipartidisme imperfecte, però molt menys encara amb la catalana, amb cinc forces polítiques representades al Congrés dels Diputats i on la segons força d'abast estatal ocupava el quart lloc a Catalunya en la legislatura anterior"

Coincideixo plenament amb aquestes dues afirmacions. Però encara vaig més lluny (faltaria plus). Així com TVC es va negar, correctament, a emetre ambdós debats, TVE, per contra, hi va apostar amb força, com també ho va fer Catalunya Ràdio, en una mostra patètica de seguidisme messell. Va ser una tria absolutament estratègica. Vull dir, que els canals privats poden fer el que vulguin i convidar a debatre qui els roti. Però els canals públics, no. I TVE, en el que considero que és un autèntic cop d'estat mediàtic, va emetre els debats passant-se per l'arc del triomf el respecte al pluralisme polític. Sí, senyor, un autèntic cop d'estat, que com ha quedat demostrat pel resultat electoral ha estat summament beneficiós tant per al PSOE com per al PP.

I és que avui en dia, els cops d'estat ja no es fan amb tancs, es fan amb els mèdia. No debades, aquell gat vell que és en Xabier Arzallus, va popularitzat l'expressió, absolutament exacta de Brunete Mediàtica. Ja ho vaig dir en un altre post, i ho repeteixo en aquest: TVE és l'instrument cabdal en la defensa de l'unitarisme de l'Estat ecspanyol. Ho vaig dir llavors i ho repeteixo ara.


Reflexió núm.4: Els límits de CiU
Passo ara a la reflexió que volia fer inicialment, abans de conèixer l'informe del CAC. Es tracta d'analitzar els resultats de la coalició CiU que, com és ben sabut tenia com a cap de llista en J.A. Duran i Ecspanya. Històricament, si és que quan es parla de CiU es pot parlar en termes històrics, donat que és una coalició relativament jove, creada entre el 1978 i el 1979, s'ha dit que un dels trets claus de CiU és que té una altíssim gruix de votants fidels, de manera que ja fins i tot abans de començar qualsevol campanya electoral, els estrategues de la coalició saben que tenen un vot fix en totes i cadascuna de les circumscripcions on es presenta. Aquest fet, naturalment, representa una certa garantia d'estabilitat i els fa immunes a daltabaixos inesperats.

Dit això, però, s'imposen dues observacions que en aquestes eleccions s'han evidenciat amb tota la seva cruesa. La primera és que, després d'unes quantes legislatures on la pèrdua d'escons i l'aprimament de l'abans potent, i fins i tot un xic superb, Grup Parlamentari Català, es feia en comptagotes, ara, s'accelera i fins i tot es corre el risc de perdre resultats de dos dígits, fet que sense cap mena de dubte, hauria tingut efectes psicològics devastadors, perquè el situaria a un nivell proper als pitjors resultats mai assolits, els de 1979. Fixem-nos-hi: El 1979, va obtenir 8 escons, 12 el 1982, 18 el 1986 i el 1989 -sense cap mena de dubte, l'etapa daurada del roquisme-, per després començar un lleu declivi, primer suau, 17 diputats el 1993, 16 el 1996, 15 el 2000, fins passar de cop als 10 en les eleccions del 2004 i del 2008.

Naturalment, una cosa és el nombre d'escons, i l'altra la correlació de forces, de manera que un mateix grup parlamentari pot tenir més poder tenint menys diputats que en una legislatura anterior si els escons que té en l'actual són decisius per formar majories. Això és de calaix. Però més enllà d'aquests malabarismes, la pèrdua en termes absoluts d'escons és sempre una mala notícia i pressuposa una disminució de la influència de la formació a l'interior de la societat que pretén representar. No ens enganyem, passar de 18 a 10 diputats, encara que sigui en un espai de vint anys, anuncia l'esgotament d'un projecte. Aquesta afirmació taxativa es confirma amb la pèrdua de vot popular. En aquestes eleccions s'han obtingut 775.000 vots aprox., perdent-se més de 60.000 respecte les anteriors. Un resultat que l'allunya dels prop d'1,2 milions de vots que s'havien arribat a assolir en anteriors convocatòries.

I això ens porta a la segona observació que faig. La demostració més fefaent del fet que el projecte polític de CiU fa figa el trobem en el fet que, la pèrdua de vots de CiU es dóna fins i tot en un context que, aparentment, hauria de ser molt beneficiós per ella. Em refereixo, és clar a l'hecatombe d'ERC. Fixem-nos-hi, ERC perd més de 300.000 vots, i CiU no només no en guanya, sinó que també en perd. Què vol dir això? Naturalment, vol dir que els ex-votants d'ERC, no se senten atrets de cap de les maneres per la Casa Gran del Catalanisme, que predica en Mas, ni pel sentit comú, que com tothom sap, és el menys comú dels sentits, defensava en Duran i Ecspanya. Vol dir això que tots ells han votat en bloc als sociates, perquè prioritzen l'eix social a l'eix nacional? Ni de conya. Els 86.000 vots que els sociates han obtingut de més, segurament han procedit, aventuro, sobretot d'ex-votants d'ICV (-53.000 vots), i després d'ex-votants de CiU (-60.000) i possiblement també d'una part de nous votants joves que votaven per primera vegada, sense descartar algun Ciudadano despistat (o no). No dic que cap ex-votant d'ERC no hagi votat sociata, però estic segur que són ben bé una minoria.

Aquesta no transferència d'ex-votants d'ERC ni a CiU, pressuposa, clarament que la coalició, si manté la seva ambivalència respecte el futur nacional de Catalunya, característica del pujolisme, no farà més que anant-se extingint, perquè el que sembla evident és que els votants independentistes, no confien en ella. Han optat clarament per l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc i un grapat d'ells pel vot a l'únic partit que concorria als comicis sense amagar el seu projecte independentista, ans ben al contrari. Em refereixo, és clar, al Partit Republicà Català, que si bé ha obtingut uns resultats migrats al Congrés (6.579), n'ha aconseguit uns meritoris 44.000 als seus candidats al Senat.

Així, doncs, CiU no té cap força d'atracció, en la situació actual envers els catalans i les catalanes que en el seu moment van votar ERC. És una formació que no genera confiança nacional més enllà dels seus votants tradicionals. I el fet cert és que aquests votants tradicionals, acostumen a ser gent gran que, per llei de vida, aniran minvant en els propers anys, de manera que, si continua la manca de decisió respecte què volen ser quan sigui grans, el seu futur és més aviat inquietant. Naturalment, els sectors més lúcids i els més patriotes ja han exigit una certa autocrítica, sobretot a l'interior de CDC, i fins i tot s'ha demanat el dissolució de la federació. És quelcom que cau pel seu propi pes. Particularment CDC no pot continuar sent l'únic partit nacionalista europeu que no aposti per la Independència. Ho fa l'Scottish National Party a Escòcia, o l'EAJ-PNB a Euskadi, dues formacions que difícilment poden ser considerades radicals. CDC ha de comprendre que els partits liberals no han fet escarafalls a l'hora de donar suport als moviments independentistes a l'Europa Oriental, des del Bàltic als Balcans.

En definitiva, CDC, ha de deixar de ser una anomalia a escala global.

Etiquetes de comentaris: , , , ,