Arnera Tres

Hòstia, Joan, avui he tingut un dia fotut. Anímicament, vull dir. I arribar a casa i veure la nota d'en Manel dient que hi tornes, m'ha capgirat el meu estat. Ara estic content.

Dius que escrius un bloc sentimental. Perfecte. Endavant. Llegeixo els dos posts i em semblen perfectes, molt intimistes, diguem-ne. M'emociono quan llegeixo la cita mítica de Blade Runner a la capçalera. Un 10, noi, un 10. Matrícula d'Honor. Saps? Aquesta setmana passada vaig posar Blade Runner a un grup d'alumnes i van dir que era una merda de pel.lícula, que Torrente 4 era molt millor. Per la seva banda, un altre grup, més grans, no saben ni qui és Arzallus. Així està el pati, noi.

Encara que tu no vulguis, m'alegro que tornis al món dels blocaires vius, la teva ressurrecció és benvinguda, no com la d'altres.

Escriu el que vulguis i fins quan vulguis. M'has alegrat el dia.

Fote't.

ELS ECSPANYOLS AVISEN

No hi ha res que passi per casualitat en aquesta vida. I menys encara en aquest país petit del que cantava en Lluís Llach, i es lamenta en Josep Guardiola, i que dit, sigui de passada, jo no comparteixo, si no és en termes de dignitat nacional, que en això sí que som petits.

Els ecspanyols quan no les tenen totes fan l'única cosa que saben fer... amenaçar i acoquinar. I ara, per si les mosques, ho han tornat a fer. Ja va passar amb el debat sobre el nyap, quan un general troglodita -New York Times, dixit- va badar boca... poc dies després, el valent Artur Mas, anava de pet a la Moncloa a llepar-li cul i vores a l'inquilí de torn -en aquest cas, el demagog ecspanyolista ZP.

Va tornar a passar amb les consultes sobiranistes. Poc dies després d'una d'elles, una unitat especial de la Guàrdia Civil, assaltava un ajuntament i se'n duia emmanillat el seu alcalde. Més enllà del motiu real de l'operatiu, formalment la lluita contra la corrupció local, tot ell va ser preparat i executat amb una innegable intenció d'enviar un avís per navegants: la imatge d'un ajuntament tancat amb els vehicles de la Guàrdia Civil al davant i els números entrant i sortint, tenia un missatge subliminal que qualsevol personal mínimament qualificada intel.lectualment podia comprendre. Els mitjans de comunicació, fidels col.laboradors del poder, s'encarregaren de la difusió a tot arreu.

Ara, amb la declaració de l'estat d'alarma i la militarització dels aeroports ha tornat a passar de nou. El govern ecspanyol, conscient de la manca de fermesa de l'Artur Mas, ha aprofitat el buit de poder que hi ha a Catalunya, i la incertesa sobre quina ha de ser la via que el seu govern emprendrà -incertesa pels ecspanyols, que naturalment mai consideren cap català com un dels seus.... - per ensenyar la poteta. La Chacón, Blanco i el Rubalcaba, han executat una nova operació militar i mediàtica que deixa ben a les clares que ells no juguen. Naturalment, aquí ha tornat a funcionar a la perfecció l'excusa legitimadora: acabar amb els privilegis d'una minoria, en aquest cas els controladors aeris, una casta l'origen de la qual es remunta al franquisme i a una concepció corporatista i tancada pròpia dels règims dictatorials.

Però on els falla l'estratègia, com sempre històricament ha passat en el nacionalisme ecspanyol, és en la desproporció de la mesura emprada. Els ecspanyols sublimen sempre les seves frustracions passant-se tres pobles. O com es diu habitualment, matant mosques a canonades. Sempre ha estat així, i encara no han canviat. Si utilitzéssim un símil futbolístic, sense dubte ben vist pel merengue Rubalcaba, l'estratègia ecspanyola sempre, repeteixo sempre, consisiteix en crear una por escènica al seu adversari, de manera que aquest se senti psicològicament derrotat, abans fins i tot de començar la lluita, i demani a crits la rendició. Naturalment, en aquesta estratègia, els mèdia, en la seva funció de Brunete mediàtica, que tant genialment va definir l'Arzallus, hi juguen un paper cabdal.

Vull dir que és en la desproporció dels recursos emprats per esclafar un conflicte laboral, on se'ls veu el llautó. Ecspanya, està enviant un missatge a Catalunya, i més concretament a qui ha de gestionar els propers quatre anys d'espoli fiscal (esperem que siguin menys, però), que no faci broma, i res d'aventuretes sobiranistes... Tal és la desconfiança que tenen en el Mas, perquè encara que qualsevol català es disfressi d'ecspanyol, i es pinti estanqueres en els mugrons, com la tal Lapiedra va fer, sempre els ecspanyols el consideraran un sospitós de sedició.

Precisament, m'ha cridat molt l'atenció en l'èmfasi que els mèdia han posat en explicar amb pèls i senyals quines són les conseqüències penals de ser condemnat per sedició per un tribunal (colonial) ecspanyol. Naturalment, no és cap casualitat. Es tracta d'un altre missatge subliminal.

Agafem per exemple, l'edició del Periódico de Catalunya, un col.laborador habitual dels ecspanyols en la submissió de Catalunya. En l'edició electrònica de dissabte, ens informava, respecte el delicte de sedició,

"(...) el cometen els qui «s'alcin públicament i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l'aplicació de les lleis» o el «legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords» a les autoritats. Les penes són de quatre a vuit anys per als qui se sumin al delicte; de vuit a 10 anys per als qui els indueixen, sostenen o dirigeixen; i de 10 a 15 per als qui fan això últim des d'un lloc d'autoritat."

Got it? Ho capteu? Més clar, l'aigua. Per cert, la llei que regula el delicte de sedició en la navegació aèria és d'un any tan democràtic com el 1964, que per cert és l'any que una servidora va néixer, i que va ser quan el franquisme, commemorava a cor què vols els 25 anos de Paz.

Però encara hi ha més. Amb la declaració de l'estat d'alarma, i sempre segons el diari esmentat,

"la situació processal d'aquest col·lectiu ha variat. El ministeri de Defensa procedirà a comunicar als controladors que han estat mobilitzats per ordre del Govern. Després d'aquesta comunicació perden els seus drets com a persones civils i queden sota el comandament de militars. En el cas que es neguin a complir el mandat d'anar al seu lloc de treball seran arrestats per un delicte de desobediència i posats a disposició d'un jutjat togat militar. A més, els controladors des d'aquest moment hauran d'acatar totes les ordres que rebin i no podran al·legar cap excusa per incomplir els mandats, com que la seva jornada de treball s'ha acabat o que no poden fer més hores extres, etcètera. Tots els seus drets laborals i sindicals estan suspesos davant "la situació d'emergència nacional" i hauran de treballar fins que aquesta es resolgui."

I encara més,

"Després de la declaració de l'estat d'alarma, els controladors aeris, han passat “a estar mobilitzats", segons ha anunciat avui el vicepresident primer de l'Executiu, Alfredo Pérez Rubalcaba. La mobilització dels controladors suposa un efecte "pràctic immediat", ha explicat Rubalcaba, que és que "si no van a treballar, incor

reran en un delicte de desob

ediència tipificat al Codi Penal Militar".

Segons l'article 8.5, “a efectes d'aquest codi militar s'entendran com a militars (...) els que amb qualsevol assimilació militar prestin servei al ser mobilitzats o militaritzats per decisió del Govern”.

El delicte de desobediència tipificat al Codi Penal Militar està referit en l'article 102: “El militar que es negués a obeir o no complís les ordres legítimes dels seus superiors relatives al servei que li correspon serà castigat amb penes de tres mesos i un dia a dos anys de presó. Si la desobediència consistís a refusar permanentment el compliment de les obligacions militars s'imposarà la pena de dos anys i quatre mesos a sis anys de presó i la pèrdua de feina”.

Podem veure, doncs, com els ecspanyols han posat tota la carn a la graella. No és cap casualitat que ara això hagi passat un cop el govern de Catalunya es troba en la pràctica desactivat, i en el moment que s'està negociant -si no s'ha decidit ja- qui ocuparà les conselleries... Tampoc és casualitat que sigui ara mateix, que s'hagi decidit la semi-privatització d'Aena i de la gestió de l'aeroport del Prat. Aquí qui no corre, vola.

L'episodi aquest, però, no és l'únic que mereix una reflexió detinguda. En els darrers dies n'hi ha d'altres, que també mereixen ser estudiats atentament. Però ens n'ocuparem en un proper post.

REFLEXIONS POST-ELECTORALS ...i post núm.800

En aquest post, el número 800 d'aquest modest i humil bloc, segueixo amb l'anàlisi interpretativa dels resultats electorals del 9M. Per commemorar l'efemèride... dues tasses, en forma de dues reflexions.

Reflexió núm. 3: El CAC posa el dit en la nafra
Probablement amb raó, algú em pot retreure que ara parli bé del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), atès que en ocasions anteriors l'he deixat a l'alçada del betum. Particularment quan va fer la concessió de les TDT a la gent de Localia, és a dir al Grup PRISA, autèntics paracaigudistes en el món de la televisió local a Catalunya, en detriment d'opcions catalanes molt més arrelades.

Recordo que aquesta decisió va tenir lloc en l'etapa daurada -pels sociates- del primer tripartit, que van ser els mesos entre l'expulsió d'ERC i la fi de la legislatura, una etapa caracteritzada també, i ara me'n vaig una mica del tema, pel protagonisme d'una de les polítiques més impresentables i ignorants que pululen per aquest país nostre. Em refereixo a Carme Figueres, llavors consellera de Benestar Social, que va demostrar la seva supina ignorància quan no va saber llegir en números romans l'expressió VI Legislatura (o la que correspongués).

Tornant al CAC, també va ser de vergonya aliena el seu posicionament crític envers el documental sobre l'organització patriòtica Terra Lliure, elaborada per en David Bassa i emesa per TV3 en horari de màxima audiència. Només recordar-ho, em crispo.

Amb aquests precedent, pot sobtar que jo ara aplaudeixi el darrer informe elaborat pel CAC, però ho faig, sense cap mena de recança. La raó d'aquest aplaudiment és que en l'esmentat informe, que podeu llegir aquí, es critica durament la manca de pluralisme que va significar l'emissió dels dos debats electorals entre ZP i Rajoy. Concretament, el CAC afirma que,

"aquest esquema de bipartidisme polític no es correspon amb la realitat política espanyola, que reflecteix un bipartidisme imperfecte, però molt menys encara amb la catalana, amb cinc forces polítiques representades al Congrés dels Diputats i on la segons força d'abast estatal ocupava el quart lloc a Catalunya en la legislatura anterior"

Coincideixo plenament amb aquestes dues afirmacions. Però encara vaig més lluny (faltaria plus). Així com TVC es va negar, correctament, a emetre ambdós debats, TVE, per contra, hi va apostar amb força, com també ho va fer Catalunya Ràdio, en una mostra patètica de seguidisme messell. Va ser una tria absolutament estratègica. Vull dir, que els canals privats poden fer el que vulguin i convidar a debatre qui els roti. Però els canals públics, no. I TVE, en el que considero que és un autèntic cop d'estat mediàtic, va emetre els debats passant-se per l'arc del triomf el respecte al pluralisme polític. Sí, senyor, un autèntic cop d'estat, que com ha quedat demostrat pel resultat electoral ha estat summament beneficiós tant per al PSOE com per al PP.

I és que avui en dia, els cops d'estat ja no es fan amb tancs, es fan amb els mèdia. No debades, aquell gat vell que és en Xabier Arzallus, va popularitzat l'expressió, absolutament exacta de Brunete Mediàtica. Ja ho vaig dir en un altre post, i ho repeteixo en aquest: TVE és l'instrument cabdal en la defensa de l'unitarisme de l'Estat ecspanyol. Ho vaig dir llavors i ho repeteixo ara.


Reflexió núm.4: Els límits de CiU
Passo ara a la reflexió que volia fer inicialment, abans de conèixer l'informe del CAC. Es tracta d'analitzar els resultats de la coalició CiU que, com és ben sabut tenia com a cap de llista en J.A. Duran i Ecspanya. Històricament, si és que quan es parla de CiU es pot parlar en termes històrics, donat que és una coalició relativament jove, creada entre el 1978 i el 1979, s'ha dit que un dels trets claus de CiU és que té una altíssim gruix de votants fidels, de manera que ja fins i tot abans de començar qualsevol campanya electoral, els estrategues de la coalició saben que tenen un vot fix en totes i cadascuna de les circumscripcions on es presenta. Aquest fet, naturalment, representa una certa garantia d'estabilitat i els fa immunes a daltabaixos inesperats.

Dit això, però, s'imposen dues observacions que en aquestes eleccions s'han evidenciat amb tota la seva cruesa. La primera és que, després d'unes quantes legislatures on la pèrdua d'escons i l'aprimament de l'abans potent, i fins i tot un xic superb, Grup Parlamentari Català, es feia en comptagotes, ara, s'accelera i fins i tot es corre el risc de perdre resultats de dos dígits, fet que sense cap mena de dubte, hauria tingut efectes psicològics devastadors, perquè el situaria a un nivell proper als pitjors resultats mai assolits, els de 1979. Fixem-nos-hi: El 1979, va obtenir 8 escons, 12 el 1982, 18 el 1986 i el 1989 -sense cap mena de dubte, l'etapa daurada del roquisme-, per després començar un lleu declivi, primer suau, 17 diputats el 1993, 16 el 1996, 15 el 2000, fins passar de cop als 10 en les eleccions del 2004 i del 2008.

Naturalment, una cosa és el nombre d'escons, i l'altra la correlació de forces, de manera que un mateix grup parlamentari pot tenir més poder tenint menys diputats que en una legislatura anterior si els escons que té en l'actual són decisius per formar majories. Això és de calaix. Però més enllà d'aquests malabarismes, la pèrdua en termes absoluts d'escons és sempre una mala notícia i pressuposa una disminució de la influència de la formació a l'interior de la societat que pretén representar. No ens enganyem, passar de 18 a 10 diputats, encara que sigui en un espai de vint anys, anuncia l'esgotament d'un projecte. Aquesta afirmació taxativa es confirma amb la pèrdua de vot popular. En aquestes eleccions s'han obtingut 775.000 vots aprox., perdent-se més de 60.000 respecte les anteriors. Un resultat que l'allunya dels prop d'1,2 milions de vots que s'havien arribat a assolir en anteriors convocatòries.

I això ens porta a la segona observació que faig. La demostració més fefaent del fet que el projecte polític de CiU fa figa el trobem en el fet que, la pèrdua de vots de CiU es dóna fins i tot en un context que, aparentment, hauria de ser molt beneficiós per ella. Em refereixo, és clar a l'hecatombe d'ERC. Fixem-nos-hi, ERC perd més de 300.000 vots, i CiU no només no en guanya, sinó que també en perd. Què vol dir això? Naturalment, vol dir que els ex-votants d'ERC, no se senten atrets de cap de les maneres per la Casa Gran del Catalanisme, que predica en Mas, ni pel sentit comú, que com tothom sap, és el menys comú dels sentits, defensava en Duran i Ecspanya. Vol dir això que tots ells han votat en bloc als sociates, perquè prioritzen l'eix social a l'eix nacional? Ni de conya. Els 86.000 vots que els sociates han obtingut de més, segurament han procedit, aventuro, sobretot d'ex-votants d'ICV (-53.000 vots), i després d'ex-votants de CiU (-60.000) i possiblement també d'una part de nous votants joves que votaven per primera vegada, sense descartar algun Ciudadano despistat (o no). No dic que cap ex-votant d'ERC no hagi votat sociata, però estic segur que són ben bé una minoria.

Aquesta no transferència d'ex-votants d'ERC ni a CiU, pressuposa, clarament que la coalició, si manté la seva ambivalència respecte el futur nacional de Catalunya, característica del pujolisme, no farà més que anant-se extingint, perquè el que sembla evident és que els votants independentistes, no confien en ella. Han optat clarament per l'abstenció, el vot nul, el vot en blanc i un grapat d'ells pel vot a l'únic partit que concorria als comicis sense amagar el seu projecte independentista, ans ben al contrari. Em refereixo, és clar, al Partit Republicà Català, que si bé ha obtingut uns resultats migrats al Congrés (6.579), n'ha aconseguit uns meritoris 44.000 als seus candidats al Senat.

Així, doncs, CiU no té cap força d'atracció, en la situació actual envers els catalans i les catalanes que en el seu moment van votar ERC. És una formació que no genera confiança nacional més enllà dels seus votants tradicionals. I el fet cert és que aquests votants tradicionals, acostumen a ser gent gran que, per llei de vida, aniran minvant en els propers anys, de manera que, si continua la manca de decisió respecte què volen ser quan sigui grans, el seu futur és més aviat inquietant. Naturalment, els sectors més lúcids i els més patriotes ja han exigit una certa autocrítica, sobretot a l'interior de CDC, i fins i tot s'ha demanat el dissolució de la federació. És quelcom que cau pel seu propi pes. Particularment CDC no pot continuar sent l'únic partit nacionalista europeu que no aposti per la Independència. Ho fa l'Scottish National Party a Escòcia, o l'EAJ-PNB a Euskadi, dues formacions que difícilment poden ser considerades radicals. CDC ha de comprendre que els partits liberals no han fet escarafalls a l'hora de donar suport als moviments independentistes a l'Europa Oriental, des del Bàltic als Balcans.

En definitiva, CDC, ha de deixar de ser una anomalia a escala global.

PER ACABAR AMB ECSPANYA (2a PART): LA (CONTRA)REVOLUCIÓ BLAVA DEL PP

El Partit Popular està portant a terme una estratègia que segueix fil per randa el guió de les revolucions de colors de què parlava en l’anterior post. En aquest cas, ens trobem davant la (Contra)Revolució Blava o del Llacet de marres. L’estat de mobilització permanent en què es troba la dreta extrema ecspanyola –en connivència amb l’extrema dreta, per descomptat- pretén construir un ambient irrespirable en l’escenari polític de l’estat que porti a l’enderrocament de l’actual govern i, des del govern, forçar el PSOE a fer un pacte d’estat definitiu que elimini els partits d’àmbit no ecspanyol com a actors rellevants de la dinàmica política quotidiana, i rebaixi el sistema autonòmic a quelcom purament administratiu, no descartant fins i tot la presa de mesures com podria ser la suspensió d’alguna autonomia. Per aconseguir aquest enderrocament, utilitza com a vector o ariet, per una banda, un discurs nacionalista excloent ecspanyol sense cap mena de vergonya ni matís. De l’altra, el qüestionament de la puresa de la democràcia ecspanyola, i particularment, de la catalana.

Els actors que intervenen en aquest procés dissenyat des de determinats think tanks ideològics són els següents: en primer lloc, els mitjans de comunicació, és a dir, determinats mitjans de comunicació, que s’han convertit en els hereus de l’exèrcit i la guàrdia civil com a instruments colpistes. La saviesa de l’Arzallus va ser immensa quan encunyà l’expressió de Brunete mediàtica. Perquè és això: els mèdia avui fan el paper que feien els exèrcits fa cinquanta o seixanta anys. Amb l’afegitó que els exèrcits no han renunciat a intervenir, de forma puntual, des del 23-F fins a les declaracions d’en Mena Aguado. Però tornant als mèdia, la seva comesa és construir un escenari on tot porti a l’objectiu establert de forma natural, sense que hi hagi cap possibilitat de desenllaç alternatiu. No cal esmentar quins són aquests mèdia, tothom els coneix.

En segon lloc, trobem les associacions ciutadanes, que poden anar des de les víctimes del terrorisme fins a tot el garbuix de sigles pel bilingüisme i altres parides, que assumeixen un paper de monopolitzadors de la societat civil. Per això els mèdia implicats parlen de revolta cívica. Paradoxalment, o no, de cívic en tenen poc, atès que el seu finançament és bàsicament públic, a través de les subvencions de les administracions amigues.

En tercer lloc hi ha, de forma molt destacada, organitzacions juvenils o estudiantils, que assumeixen la funció de punta de llança de la protesta, i que es caracteritzen per la realització d’actes o protestes que pretenen ser no-violentes, però sí contundents i que compten amb una enorme cobertura mediàtica que fa que tinguin un ressò important. Aquestes organitzacions sovint representen el sector més radical i el més decidit a jugar-se-la, fins al punt que qualsevol repressió de què són objecte, esdevé autèntica munició per al seu discurs victimista.

També hi trobem els ja esmentats think tanks que són realment el laboratori d’idees de tot el procés i que es pressuposa que compten amb un prestigi acadèmic que fa que els seus papers i documents tinguin un impacte en els mèdia i, en conseqüència en l’opinió pública. En el cas ecspanyol, està clar que qui porta a terme aquesta funció és la FAES, think tank del sector aznarista del PP. La FAES manté estretes relacions amb l’International Republican Institute, una institució finançada amb fons federals i que té per objectiu promoure el desenvolupament democràtic arreu del món. L’IRI té lligams estrets amb l’USAID i el NED, i un dels seus màxims responsables no és altre que el candidat republicà a la presidència per al 2008, John McCain. L’IRI es troba clarament connectat amb la Revolució de la Rosa que tingué lloc a Geòrgia, i també se sap que ha tingut un rol destacat en l’oposició al president Jean-Bertrand Aristide a Haití, i Hugo Chavez a Veneçuela.

En definitiva, és evident que quan els nazis de C’s bordaven “Libertad, libertad”, la nit electoral per haver obtingut tres escons al parlament del parc, seguien aquesta lògica de deslegitimació. L’ecspanyolisme rabiós empra i emprarà tots els recursos que tingui a la mà, i els mediàtics, particularment, per forçar canvis fonamentals en el sistema polític ecspanyol provinent del postfranquisme. I sense cap mena de dubte, el més important serà el trencament del consens que va caracteritzar-lo, Un consens en el qual hi van participar tant els principals partits ecspanyols com també els partits autonomistes. I l’eliminació d’aquests darrers del nou consens és clarament un trencament de les regles de la transició. I això ho faran els partits ecspanyols per pur instint de supervivència. Dit sigui de passada això pot beneficiar als independentistes, atès que l’autonomisme a hores d’ara, sobretot després dels resultats del referèndum del nyap, es troba totalment i feliçment desprestigiat. En seguirem parlant, en un proper post.