I SI GUANYA McCAIN?

No vull actuar de mosca collonera (o sí) ni cridar al mal temps. Però i si guanya McCain? Un desastre, naturalment. Sembla que no pot passar. Segons Gallup, les enquestes d'aquest darrer cap de setmana, assenyalen una victòria estimada d'Obama del 55% vs 44%. Tothom tranquil, doncs... o no?

El fantasma de l'anomenat efecte Bradley es passejarà durant la jornada electoral. Segons la definició de la Wikipedia, es tracta d'una teoria que pretén explicar les discrepàncies observades entre les enquestes d'intenció de vot i els resultats electorals finals en aquelles conteses on un candidat blanc s'enfronta a un no blanc. Concretament, la teoria afirma que un determinat nombre de votants declaren que votaran al candidat no blanc, però en el moment del vot es decideixen pel candidat blanc. La raó per la qual un ciutadà, normalment blanc, actua d'aquesta forma és minimitzar el risc de ser titllat o percebut com a racista a l'hora de declarar la seva intenció de vot.

Se'n diu Bradley en referència a un candidat a governador de Califòrnia, Tom Bradley, que en les eleccions del 1982, semblava dominar clarament en les enquestes d'intenció de vot per damunt del seu adversari blanc. Finalment, però, Bradley les va perdre per un estret marge de vots.

Li pot passar això a Obama? Sembla que no. Però si, per un moment, ens imaginéssim que li passa, les conseqüències, jo diria que podrien ser nefastes. Probablement la societat americana i de retop la mundial, viuria una autèntica crisi de confiança de dimensions siderals. La qüestió racial, tornaria a situar-se al bell mig del debat polític, i jo no descartaria que els afroamericans definitivament abdiquessin del seu desig d'integració en la societat americana.

Posats a especular -més que a teoritzar-, aquest escenari de divisió, podria ser aprofitat tant per la comunitat hispana, per desplaçar l'afroamericana -si bé a diferència d'aquesta, els hispans no són una comunitat homogènia ni de lluny, això és el que no entenen molts analistes ibèrics, entre ells molts catalans, que prenen bou per bèstia grossa.

Un escenari encara més paorós seria l'expansió del fonamentalisme islàmic entre la població afroamericana dels Estats Units, com a reacció al rebuig de l'home blanc. De fet, determinats moviments de resistència islamista, com és el cas de Hezbollah, aposten clarament per una aliança amb moviments d'Occident oposats a l'imperialisme i a la globalització neoliberal.

Aquesta estratègia trobaria la terra adobada en determinats sectors afroamericans més oposats a l'Amèrica blanca. És una decisió que naturalment compta amb l'oposició d'Al-Qaeda, la qual considera tots els occidentals, siguin de la ideologia que siguin, enemics.

Però la perspectiva d'una part significativa dels afroamericans adherint-se al fonamentalisme islàmic i, en certa mesura, teledirigits des de Teheran, el gran protector de Hezbollah, donaria lloc a una veritable cacera de bruixes que deixaria la practicada pel senador McCarty contra els comunistes en un autèntic conte de fades. Una cacera que afectaria aquells sectors econòmics on la mà d'obra afroamericana és força nombrosa, començant pel propi Exèrcit, però seguint pels transports (ferrocarrils, metros, autobusos), i serveis (neteja, hospitals, col.legis), per tal d'evitar atemptats en massa. I a això cal afegir l'impacte que tindria en la política internacional (encara més desprestigi dels USA a l'Europa progre, agudització del conflicte a Palestina, reforçament de l'antiamericanisme a l'Amèrcia Llatina, etc.). Probablement, de les turbulències americanes, qui en sortiria beneficiat seria el seu gran competidor del segle XXI, la Xina, que passaria a assumir el rol de contrapoder amb la cooperació de Rússia -que utilitzaria el seu poder energètic per lligar curt els europeus ...

Bé, potser penseu que m'emparro massa. I probablement teniu tota la raó del món. Però em neguiteja aquesta unanimitat enfront els resultats de les eleccions d'avui (que jo vull que es compleixi, per altra banda). Però també seria insuportable veure la cara de tonto que se'ns quedaria si finalment, l'efecte Bradley té lloc, i tothom s'ha de menjar amb patates els pronòstics anteriors. Bé, aviat sortirem de dubtes.

L'ELECCIÓ PERILLOSA (A PROPÒSIT DE SARAH PALIN)

Rebo de la gent de MoveOn, una sintètica referència a la biografia política i ideològica de la recentment escollida, per John McCain, candidata republicana a vicepresidenta dels Estats Units, Sarah Palin. Convindreu amb mi que el panorama és força preocupant.

Curiosament, la Palin va néixer un mes abans que jo, concretament l'11 de febrer del 64. Som com qui diu, de la mateixa quinta (podia haver nascut un any abans o un any després, no?).

A continuació un extracte del correu rebut.

Qui és Sarah Palin?

1. Va ser escollida governadora d'Alaska fa poc més d'un any i mig. Prèviament havia estat batllessa de Wassillia, una petita ciutat als afores d'Anchorage. No té cap experiència en política exterior.

2. Palin és una ferma opositora al dret a l'avortament. Fins i tot en els casos de violació o incest.

3. Va donar suport al candidat dretà Pat Buchanan en les eleccions del 2000.

4. Palin defensa que el creacionisme s'ensenyi a les escoles.

5. No pensa que els humans provoquin el canvi climàtic.

6. És una decidida partidària de la política energètica de McCain ("Big Oil First" o Primer el Petroli). Ha pressionat fortament per incrementar les prospeccions (petrolieres) i afirmà que les energies renovables no seran viables fins d'aquí molts anys. També va denunciar l'Administració Bush per incloure els ossos polars en la llista d'espècies en perill d'extinció /li preocupava que això interferís en més prospeccions a Alaska.

7. Fins a quin punt John McCain ha fet una tria amb coneixement? Va conèixer Palin en un reunió. Tornaren a parlar, per segona vegada, el diumenge 27 d'agost quan ell li trucà sondejant-la. Després li oferí el càrrec (de candidata a la vicepresidència)

Fins aquí la traducció del correu (disculpeu si hi ha algun error). Coincidireu amb mi que no només les dones, la canalla, i els ossos polars poden començar a tremolar, si la Palin arriba a la vicepresidència.

Un post preocupant, aquest que acabo d'escriure. Concretament el que fa 900 d'aquest modest i humil bloc. Espero que quan arribi al 1.000 (si hi arribo) em refereixi a un fet més positiu. Per exemple, la fi del tristpartit, la presidència de Joan Carretero a ERC... No penso que, al ritme que vaig d'escriure darrerament, quan hi arribi, ja haurem declarat la Independència. M'agradaria, naturalment. Ara no descarto que el post 1500 (allà cap al 2014, si no abans) sigui el bo. O potser el post 1640 o el 1714. Això sí que seria l'hòstia!

Un vídeo que ha marcat un camí

El vídeo "Yes, We Can" ha marcat un camí que ara tothom comença a seguir. Partidaris i detractors. Fixem-nos, per exemple en aquesta col.lecció. I així fins a l'infinit.

Penso que hauríem d'aprofitar la conjuntura per fer-ne un referit a la política catalana, seria una bona jugada. No us sembla? Algú s'hi atreveix? (For the record, la idea és meva)

PER ACABAR AMB ECSPANYA (2a PART): LA (CONTRA)REVOLUCIÓ BLAVA DEL PP

El Partit Popular està portant a terme una estratègia que segueix fil per randa el guió de les revolucions de colors de què parlava en l’anterior post. En aquest cas, ens trobem davant la (Contra)Revolució Blava o del Llacet de marres. L’estat de mobilització permanent en què es troba la dreta extrema ecspanyola –en connivència amb l’extrema dreta, per descomptat- pretén construir un ambient irrespirable en l’escenari polític de l’estat que porti a l’enderrocament de l’actual govern i, des del govern, forçar el PSOE a fer un pacte d’estat definitiu que elimini els partits d’àmbit no ecspanyol com a actors rellevants de la dinàmica política quotidiana, i rebaixi el sistema autonòmic a quelcom purament administratiu, no descartant fins i tot la presa de mesures com podria ser la suspensió d’alguna autonomia. Per aconseguir aquest enderrocament, utilitza com a vector o ariet, per una banda, un discurs nacionalista excloent ecspanyol sense cap mena de vergonya ni matís. De l’altra, el qüestionament de la puresa de la democràcia ecspanyola, i particularment, de la catalana.

Els actors que intervenen en aquest procés dissenyat des de determinats think tanks ideològics són els següents: en primer lloc, els mitjans de comunicació, és a dir, determinats mitjans de comunicació, que s’han convertit en els hereus de l’exèrcit i la guàrdia civil com a instruments colpistes. La saviesa de l’Arzallus va ser immensa quan encunyà l’expressió de Brunete mediàtica. Perquè és això: els mèdia avui fan el paper que feien els exèrcits fa cinquanta o seixanta anys. Amb l’afegitó que els exèrcits no han renunciat a intervenir, de forma puntual, des del 23-F fins a les declaracions d’en Mena Aguado. Però tornant als mèdia, la seva comesa és construir un escenari on tot porti a l’objectiu establert de forma natural, sense que hi hagi cap possibilitat de desenllaç alternatiu. No cal esmentar quins són aquests mèdia, tothom els coneix.

En segon lloc, trobem les associacions ciutadanes, que poden anar des de les víctimes del terrorisme fins a tot el garbuix de sigles pel bilingüisme i altres parides, que assumeixen un paper de monopolitzadors de la societat civil. Per això els mèdia implicats parlen de revolta cívica. Paradoxalment, o no, de cívic en tenen poc, atès que el seu finançament és bàsicament públic, a través de les subvencions de les administracions amigues.

En tercer lloc hi ha, de forma molt destacada, organitzacions juvenils o estudiantils, que assumeixen la funció de punta de llança de la protesta, i que es caracteritzen per la realització d’actes o protestes que pretenen ser no-violentes, però sí contundents i que compten amb una enorme cobertura mediàtica que fa que tinguin un ressò important. Aquestes organitzacions sovint representen el sector més radical i el més decidit a jugar-se-la, fins al punt que qualsevol repressió de què són objecte, esdevé autèntica munició per al seu discurs victimista.

També hi trobem els ja esmentats think tanks que són realment el laboratori d’idees de tot el procés i que es pressuposa que compten amb un prestigi acadèmic que fa que els seus papers i documents tinguin un impacte en els mèdia i, en conseqüència en l’opinió pública. En el cas ecspanyol, està clar que qui porta a terme aquesta funció és la FAES, think tank del sector aznarista del PP. La FAES manté estretes relacions amb l’International Republican Institute, una institució finançada amb fons federals i que té per objectiu promoure el desenvolupament democràtic arreu del món. L’IRI té lligams estrets amb l’USAID i el NED, i un dels seus màxims responsables no és altre que el candidat republicà a la presidència per al 2008, John McCain. L’IRI es troba clarament connectat amb la Revolució de la Rosa que tingué lloc a Geòrgia, i també se sap que ha tingut un rol destacat en l’oposició al president Jean-Bertrand Aristide a Haití, i Hugo Chavez a Veneçuela.

En definitiva, és evident que quan els nazis de C’s bordaven “Libertad, libertad”, la nit electoral per haver obtingut tres escons al parlament del parc, seguien aquesta lògica de deslegitimació. L’ecspanyolisme rabiós empra i emprarà tots els recursos que tingui a la mà, i els mediàtics, particularment, per forçar canvis fonamentals en el sistema polític ecspanyol provinent del postfranquisme. I sense cap mena de dubte, el més important serà el trencament del consens que va caracteritzar-lo, Un consens en el qual hi van participar tant els principals partits ecspanyols com també els partits autonomistes. I l’eliminació d’aquests darrers del nou consens és clarament un trencament de les regles de la transició. I això ho faran els partits ecspanyols per pur instint de supervivència. Dit sigui de passada això pot beneficiar als independentistes, atès que l’autonomisme a hores d’ara, sobretot després dels resultats del referèndum del nyap, es troba totalment i feliçment desprestigiat. En seguirem parlant, en un proper post.