MÉS SOBRE LES ELECCIONS

Els resultats de les darreres eleccions ecspanyoles continuen portant cua. En aquest i en els propers posts, intentaré subratllar algunes de les principals reflexions a les que he arribat al respecte.

Reflexió 1: Antes roja que rota
Començaré emfasitzant una obvietat. Estem parlant d'unes eleccions ecspanyoles. I les eleccions ecspanyoles, ecspanyolitzen. Diversos analistes han subratllat el fet que mai com ara, els partits d'àmbit ecspanyol, havien obtingut tant de pes en el conjunt del Congrés de Diputats. Efectivament, sumats junts, els escons del PP, del PSOE (incloent naturalment el PSC), IU i UPD, han arrambat amb 324 dels 350 escons en joc.

Aquest fet ha consolat els sectors més ultres del PP, que han aplicat aquella màxima d'antes roja que rota, i això els facilita la digestió d'una derrota no tant amargant, fins i tot amb un gustet dolç. La raó és ben senzilla. Interpreten que és arribat el moment que els dos grans partits -amb el suport innegable de Rosa Díez, no cal dir-ho, la qual sembla haver-se convertit en la ninya del País, pel suport mediàtic que ha rebut d'aquest diari, pactin una profunda reforma constitucional i institucional, que inclogui principalment una reforma electoral que minimitzi el pes dels partits d'àmbit no estatal (els PANE, que diem els politicòlegs). Una altra obsessió serà, vist el precedent de Kosova, impedir qualsevol tipus d'exercici d'autodeterminació ni per part de Catalunya ni per part de cap altra nació ocupada per Ecspanya.

El fet que el PSOE hagi guanyat a la CAB i a la CAC, en aquest sentit s'interpreta de manera triomfalista. En la primera, perquè mai s'havia donat abans, i en la segona, per la dimensió enorme de la victòria.

En definitiva, que sembla clar, com ja s'havia avançat en aquest modest i humil bloc, que tant el PSOE com el PP, amb el lubricant de la UPD, es posaran entusiàsticament a reformar el sistema polític ecspanyol, per acabar d'una vegada per sempre amb el chantaje nacionalista.

Si analitzem amb més profunditat quins factors han afavorit aquest reforçament de les opcions ecspanyoles, un dels que sembla més evident, no l'únic, però, és la bipolarització mediàtica de les eleccions, sobretot en base a la celebració de dos debats televisats on només participaren els dos candidats dels partits majoritaris (PSOE i PP). Aquests debats, amb audiències milionàries, naturalment van tenir un impacte enorme, si bé, des del meu punt de vista, van servir perquè molts votants que tenien com a primera opció de vot altres partits, acabessin decantant-se per una d'aquestes dues, i més concretament, pel PSOE.

En aquest sentit, l'Academia de las ciencias y las artes de Television, organitzadora dels debats, va jugar a la perfecció el seu rol d'element centralitzador del panorama televisiu del conjunt de l'estat. Dos detalls. Fins ara, l'Acadèmia, havia portat una vida més aviat esllanguida, que, n'estic segur, ara canviarà i passarà a convertir-se en el gran referent del món televisiu ecspanyol.

El segon detall, és el protagonisme desenvolupat pels moderadors, en Manuel Campo Vidal i l'Olga Viza. Tots dos catalans, i tots dos plenament compromesos en la supeditació de Catalunya a Ecspanya. Encara que sembli una mica agosarat dir-ho, ambdós també van participar en el debat i van aportar una visió molt diferent de la que hagués aportat un moderador no català. És de sobres conegut l'estret lligam de Campo Vidal amb el partit socialista, i de l'Olga Viza, típica representant de la pijeria barcelonina, recordem que va ser la presentadora d'aquell nyap fastigós del Canal Olímpic, que va emetre durant els Jocs del 92. Vaja, que està en la línia dels presentadors pijos més pijos, com és el cas també, del pota negre, l'aristòcrata Lorenzo Milà (que no Llamas), o la nena de Can Codorniu, la pijeta Susanna Griso. I és que l'elecció dels moderadors, MAI, és un afer purament tècnic o secundari.

Dit d'una altra manera, els debats haurien estat molt diferents si els hagués moderat el Matias Prats (malgrat el seu cognom), l'Ana Blanco (aka la sonrisa eterna, encara que locuti una massacre), o bé el Chuky Piqueras.