OTERO AND FRIENDS FOR JOSEP LLUÍS

Ja ho avançava en un post anterior, que per cert ha tingut una acollida notable, per les moltes felicitacions que he rebut. Total, només vaig fer que mirar els resultats en el web corresponent, i treure'n les conclusions lògiques corresponents. Però la vida és així. De vegades et treballes un bloc mil vegades més i ningú no fa puto cas. És inevitable.

Però tornem-hi: ja avançava que en la cursa al lideratge d'ERC, els sociates també hi diuen la seva. I per fer-ho fan servir els seus òrgans oficials, amb l'Iceta, posant cara trascendental quan pretén enganyar-nos que és catalanista. Amb el Zaragoza, vantant-se de ser un spin doctor king size, i altra fauna sociata badant boca perquè qui no té feina el gat pentina.

Però també utilitzen els seus òrgans extraoficials. És a dir, els companys de viatge. Periodistes, artistes, gent de la faràndula, etc, tots aquells que viuen dels grans pressupostos i que sovint són més fanàtics que els propis kapos.

Per això no ens pot sobtar, que una de les sociates de pro que s'arrosseguen per casa nostra, com és la Júlia Otero, casualment, convidi en Josep Lluís Carod Rovira, al seu programa d'entrevistes amb nens que s'emet avui dimecres per la nit. Per més inri, tampoc és casual que l'altra convidada sigui l'Olga Viza, la periodista pija que encarna a la perfecció el súmmum de la catalaneta acomodada a Ecspanya. Viza, conjuntament amb el pata negra Lorenzo Milà, són els casos típics de catalans guais que aposten per Ecspanya, bé sigui des de TVE, des de TV3 o des d'on sigui.

Bé, preparem-nos, doncs, o prepareu-vos, perquè jo no el penso veure, per una hora o hora i mitja d'ensabonada -per no dir una altra expressió més contundent, que després em retreuen les formes- de les dues periodistes al Carallot. Quin ménage à trois! En ple inici de la campanya, els sociates saben que es juguen el coll, i faran tot el possible perquè els partidaris de l'statu quo, es diguin Carod, Puigcercós I o Puigcercós II, no perdin la partida davant del sector renovador encapçalat per en Joan Carretero i la Rut Carandell.

I per cert, en Carretero o na Carandell, tindran una hora o hora i mitja de televisió pública gratix per explicar les seves propostes i donar-se a conèixer? Molt em temo que no. Tal i com ja vaig escriure en un altre bloc, i disculpeu que m'autociti tant, ens trobem d'un altre exemple de cop d'estat mediàtic on els poders fàctics estan intentant influenciar el sentit del vot dels ciutadans, en aquest cas dels militants d'ERC, com abans es va fer, amb un èxit més que notable, arran dels dos debats de les eleccions ecspanyoles.

L'Otero, que una amiga meva sempre ha dit que fa cara de dur les calces brutes, al servei de la causa sociata. I ara, aquesta causa es diu Carod Rovira.

MÉS SOBRE LES ELECCIONS

Els resultats de les darreres eleccions ecspanyoles continuen portant cua. En aquest i en els propers posts, intentaré subratllar algunes de les principals reflexions a les que he arribat al respecte.

Reflexió 1: Antes roja que rota
Començaré emfasitzant una obvietat. Estem parlant d'unes eleccions ecspanyoles. I les eleccions ecspanyoles, ecspanyolitzen. Diversos analistes han subratllat el fet que mai com ara, els partits d'àmbit ecspanyol, havien obtingut tant de pes en el conjunt del Congrés de Diputats. Efectivament, sumats junts, els escons del PP, del PSOE (incloent naturalment el PSC), IU i UPD, han arrambat amb 324 dels 350 escons en joc.

Aquest fet ha consolat els sectors més ultres del PP, que han aplicat aquella màxima d'antes roja que rota, i això els facilita la digestió d'una derrota no tant amargant, fins i tot amb un gustet dolç. La raó és ben senzilla. Interpreten que és arribat el moment que els dos grans partits -amb el suport innegable de Rosa Díez, no cal dir-ho, la qual sembla haver-se convertit en la ninya del País, pel suport mediàtic que ha rebut d'aquest diari, pactin una profunda reforma constitucional i institucional, que inclogui principalment una reforma electoral que minimitzi el pes dels partits d'àmbit no estatal (els PANE, que diem els politicòlegs). Una altra obsessió serà, vist el precedent de Kosova, impedir qualsevol tipus d'exercici d'autodeterminació ni per part de Catalunya ni per part de cap altra nació ocupada per Ecspanya.

El fet que el PSOE hagi guanyat a la CAB i a la CAC, en aquest sentit s'interpreta de manera triomfalista. En la primera, perquè mai s'havia donat abans, i en la segona, per la dimensió enorme de la victòria.

En definitiva, que sembla clar, com ja s'havia avançat en aquest modest i humil bloc, que tant el PSOE com el PP, amb el lubricant de la UPD, es posaran entusiàsticament a reformar el sistema polític ecspanyol, per acabar d'una vegada per sempre amb el chantaje nacionalista.

Si analitzem amb més profunditat quins factors han afavorit aquest reforçament de les opcions ecspanyoles, un dels que sembla més evident, no l'únic, però, és la bipolarització mediàtica de les eleccions, sobretot en base a la celebració de dos debats televisats on només participaren els dos candidats dels partits majoritaris (PSOE i PP). Aquests debats, amb audiències milionàries, naturalment van tenir un impacte enorme, si bé, des del meu punt de vista, van servir perquè molts votants que tenien com a primera opció de vot altres partits, acabessin decantant-se per una d'aquestes dues, i més concretament, pel PSOE.

En aquest sentit, l'Academia de las ciencias y las artes de Television, organitzadora dels debats, va jugar a la perfecció el seu rol d'element centralitzador del panorama televisiu del conjunt de l'estat. Dos detalls. Fins ara, l'Acadèmia, havia portat una vida més aviat esllanguida, que, n'estic segur, ara canviarà i passarà a convertir-se en el gran referent del món televisiu ecspanyol.

El segon detall, és el protagonisme desenvolupat pels moderadors, en Manuel Campo Vidal i l'Olga Viza. Tots dos catalans, i tots dos plenament compromesos en la supeditació de Catalunya a Ecspanya. Encara que sembli una mica agosarat dir-ho, ambdós també van participar en el debat i van aportar una visió molt diferent de la que hagués aportat un moderador no català. És de sobres conegut l'estret lligam de Campo Vidal amb el partit socialista, i de l'Olga Viza, típica representant de la pijeria barcelonina, recordem que va ser la presentadora d'aquell nyap fastigós del Canal Olímpic, que va emetre durant els Jocs del 92. Vaja, que està en la línia dels presentadors pijos més pijos, com és el cas també, del pota negre, l'aristòcrata Lorenzo Milà (que no Llamas), o la nena de Can Codorniu, la pijeta Susanna Griso. I és que l'elecció dels moderadors, MAI, és un afer purament tècnic o secundari.

Dit d'una altra manera, els debats haurien estat molt diferents si els hagués moderat el Matias Prats (malgrat el seu cognom), l'Ana Blanco (aka la sonrisa eterna, encara que locuti una massacre), o bé el Chuky Piqueras.