LA MOSCA AL NAS

Que Catalunya va amb velocitat de creuer cap a la Independència ho sabem aquí i ho saben a Washington, Brussel.les, Beijing, Moscou i fins i tot a París i a Madrit. Quan Reagrupament arrassi a les properes eleccions, el camí ja serà molt més planer. Però ara per ara, els propers mesos, fins a la tardor poden ser molts durs. De fet ja ho estan sent. A ningú no se li escapa, això.

Un dels principals recursos que estan utilitzant els serveis d'informació ecspanyols, en les darreres setmanes, és intentar vincular de la manera que sigui l'actual dinàmica indepedentista catalana, amb Euskadi i la seva estratègia d'extermini del moviment d'alliberament basc.

He de dir que quan he sentit avui que cinc bombers catalans van ser confosos per pressumptes membres d'ETA, la mosca se m'ha pujat al nas.

Ja és el quart cop, en poques setmanes, que jo tingui controlat, que els ecspanyols branden l'espantall d'ETA en relació a Catalunya.

El primer van ser les detencions a Port Bou i al Ripollès d'uns membres, dels quals, els mèdia van esbombar per activa i per passiva que tenien intenció de reconstruir una infrastructura estable a Catalunya. Extrem aquest, que en cap cas ha estat comprovat. La possibilitat que els militants bascos tinguessin per objectiu establir-se al País Valencià -fet que condemno sense pal.liatius, naturalment- a l'Aragó, o a Múrcia, tanmateix, sembla que no es va prendre en consideració. Naturalment, perquè als ecspanyols els interessa emmerdar Catalunya amb la guerra contra ETA.

Per cert, els Mossos d'Esquadra s'haurien de fer mirar això de lliurar les persones que detenen a les forces policials ecspanyoles, atès que el més probable és que acabin per ser torturades o, com a mínim, pateixin maltractaments.

Després va venir, arran del 28F, el barroer intent d'associar les consultes per la independència amb l'esquerra abertzale, pel simple fet que, de la mateixa manera que s'ha fet amb dotzenes d'altres formacions europees, un membre de la coordinadora es va entrevistar amb un alt responsable d'aquella, per explicar-los el procés de tot plegat. Els ecspanyols, com a posseïts, van saltar a la jugular, i ja pràcticament demanaven la repressió de les consultes per ser part de l'estratègia etarra, que és l'argument que l'estratègia ecspanyola d'extermini del poble basc utilitza per reprimir i atacar els sectors més conscients d'aquest poble.

Pocs dies després, va ser el torn de la xarlotada de la Rosa Diez, que com a bona experta que és en temes de la lluita contrainsurgent, va anar a provocar a la UAB, i va aconseguir el que volia, l'espectacle televisiu d'una fràgil dona sent escridassada i assetjada, i d'aquesta manera convertir-se en víctima, quan de fet és un botxí. Un botxí, que fonamenta el seu discurs polític en la catalanofòbia per tal d'aconseguir suport electoral i quota mediàtica.

I ara, ahir mateix, l'error dels bombers catalans presos per pressumptes membres d'ETA. Qui es pensi que m'empasso que això és una simple equivocació, és que es pensa que sóc imbècil. En tota aquesta història, es veu de lluny la mà d'aquest individu perillós que és l'actual ministre d'Interior, en Pérez Rubalcaba. Naturalment, muntant aquest pollastre ha aconseguit el seu objectiu que és que internacionalment, i domèsticament, s'associï Catalunya amb el tema ETA, i d'aquesta manera es faci un totum revolutum, amb l'objectiu de condicionar la dinàmica política catalana.

Dit altrament, es vol posar novament el tema etarra en l'agenda política catalana, per tal d'aconseguir l'efecte de bipolarització no en base a la clivella nacional, si nó a la clivella ecspanyola -ideada per Aznar, amb la Llei de Partits, atenció!- entre els partits que condemnen i els que no condemnen la lluita de l'organització basca. D'aquesta manera s'ecspanyolitza la dinàmica política i es fa impossible amplis moviments sobiranistes transversals.

Ja ho deia a l'inici del post. En les properes setmanes i mesos, viurem un seguit de campanyes de desestabilització de Catalunya per part dels serveis d'informació ecspanyols. Un altre, que no podem oblidar, per cert, és el tema de la immigració, del qual ja en parlaré en un proper post. Hem de tenir molt clar que no estalviaran esforços i recursos en intentar enfonsar-nos. Per això, hem d'estar amatents i saber identificar-les oportunament.

MÉS SOBRE LES ELECCIONS

Els resultats de les darreres eleccions ecspanyoles continuen portant cua. En aquest i en els propers posts, intentaré subratllar algunes de les principals reflexions a les que he arribat al respecte.

Reflexió 1: Antes roja que rota
Començaré emfasitzant una obvietat. Estem parlant d'unes eleccions ecspanyoles. I les eleccions ecspanyoles, ecspanyolitzen. Diversos analistes han subratllat el fet que mai com ara, els partits d'àmbit ecspanyol, havien obtingut tant de pes en el conjunt del Congrés de Diputats. Efectivament, sumats junts, els escons del PP, del PSOE (incloent naturalment el PSC), IU i UPD, han arrambat amb 324 dels 350 escons en joc.

Aquest fet ha consolat els sectors més ultres del PP, que han aplicat aquella màxima d'antes roja que rota, i això els facilita la digestió d'una derrota no tant amargant, fins i tot amb un gustet dolç. La raó és ben senzilla. Interpreten que és arribat el moment que els dos grans partits -amb el suport innegable de Rosa Díez, no cal dir-ho, la qual sembla haver-se convertit en la ninya del País, pel suport mediàtic que ha rebut d'aquest diari, pactin una profunda reforma constitucional i institucional, que inclogui principalment una reforma electoral que minimitzi el pes dels partits d'àmbit no estatal (els PANE, que diem els politicòlegs). Una altra obsessió serà, vist el precedent de Kosova, impedir qualsevol tipus d'exercici d'autodeterminació ni per part de Catalunya ni per part de cap altra nació ocupada per Ecspanya.

El fet que el PSOE hagi guanyat a la CAB i a la CAC, en aquest sentit s'interpreta de manera triomfalista. En la primera, perquè mai s'havia donat abans, i en la segona, per la dimensió enorme de la victòria.

En definitiva, que sembla clar, com ja s'havia avançat en aquest modest i humil bloc, que tant el PSOE com el PP, amb el lubricant de la UPD, es posaran entusiàsticament a reformar el sistema polític ecspanyol, per acabar d'una vegada per sempre amb el chantaje nacionalista.

Si analitzem amb més profunditat quins factors han afavorit aquest reforçament de les opcions ecspanyoles, un dels que sembla més evident, no l'únic, però, és la bipolarització mediàtica de les eleccions, sobretot en base a la celebració de dos debats televisats on només participaren els dos candidats dels partits majoritaris (PSOE i PP). Aquests debats, amb audiències milionàries, naturalment van tenir un impacte enorme, si bé, des del meu punt de vista, van servir perquè molts votants que tenien com a primera opció de vot altres partits, acabessin decantant-se per una d'aquestes dues, i més concretament, pel PSOE.

En aquest sentit, l'Academia de las ciencias y las artes de Television, organitzadora dels debats, va jugar a la perfecció el seu rol d'element centralitzador del panorama televisiu del conjunt de l'estat. Dos detalls. Fins ara, l'Acadèmia, havia portat una vida més aviat esllanguida, que, n'estic segur, ara canviarà i passarà a convertir-se en el gran referent del món televisiu ecspanyol.

El segon detall, és el protagonisme desenvolupat pels moderadors, en Manuel Campo Vidal i l'Olga Viza. Tots dos catalans, i tots dos plenament compromesos en la supeditació de Catalunya a Ecspanya. Encara que sembli una mica agosarat dir-ho, ambdós també van participar en el debat i van aportar una visió molt diferent de la que hagués aportat un moderador no català. És de sobres conegut l'estret lligam de Campo Vidal amb el partit socialista, i de l'Olga Viza, típica representant de la pijeria barcelonina, recordem que va ser la presentadora d'aquell nyap fastigós del Canal Olímpic, que va emetre durant els Jocs del 92. Vaja, que està en la línia dels presentadors pijos més pijos, com és el cas també, del pota negre, l'aristòcrata Lorenzo Milà (que no Llamas), o la nena de Can Codorniu, la pijeta Susanna Griso. I és que l'elecció dels moderadors, MAI, és un afer purament tècnic o secundari.

Dit d'una altra manera, els debats haurien estat molt diferents si els hagués moderat el Matias Prats (malgrat el seu cognom), l'Ana Blanco (aka la sonrisa eterna, encara que locuti una massacre), o bé el Chuky Piqueras.