dilluns, 24 de maig de 2010

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,