diumenge, 16 de maig de 2010

AVUI SERÀ UN GRAN DIA

Avui serà un gran dia.

El Barça guanyarà la Lliga. A mi, si he de ser sincer, que el Barça guanyi la Lliga ecspanyola, me la refanfinfla. És una competició que detesto profundament. Haver de suportar 38 setmanes escoltant imbecil.litats una rera l'altra és un atac a la dignitat humana. Aquest campionat, l'única emoció que té és si guanya el Barça o no. De fet, està pensat per a que no guanyi. Però vés per on, guanya i si em permeteu, massacra. El rebuig que sento per la Lliga ecspanyola és ètic i estètic. Realment em repugna veure com els mindundis fan mans i mànigues per matxacar a hòsties la nostra gent i per omplir-se la boca dient que no ens tenen por i després quan arriba el Madrit s'obren de cames o paren, amatents, el cul. I per no parlar dels àrbitres, els directius, i last but not least la premsa esportiva i general. Tot plegar em fa venir basques.

Jo seria molt feliç amb una Lliga Europea, estil NBA, on participessin els 20 millors equips del continent (o els 40 si es fes en format conferència). Aquesta Lliga Europea es podria compatibilitzar amb una Lliga Catalana formada per 20 equips més de tota la Nació -tret dels que juguessin l'Europea, és clar. Aquesta Lliga Catalana seria clarament una competició de proximitat amb equips molt arrelats als seus entorns.

Però bé, avui toca matxacar als Clemente boys sense cap mena de contemplació i després veure amb satisfacció les llàgrimes dels merengues. Segurament aniran a caçar els jugadors del Barça. Però ni així podran. Com no han pogut els matussers trencaossos en les darreres temporades.

La victòria d'avui serà el colofó a la presidència més exitosa de tota la història del Barça. La de Joan Laporta i Estruch, soci 27.869. Al llarg del seu mandat (2003-2010) s'han aconseguit 2 Copes d'Europa, 1 Intercontinental (el primer de la història del club), 1 Supercopa d'Europa, 4 lligues (comptant la d'avui, naturalment), 3 Supercopes d'Ecspanya, 1 Copa d'Ecspanya, 3 Copes Catalunya, 5 Gàmpers 1 Carranza. A aquests cal sumar, naturalment les de la resta de seccions professionals (bàsket, handbol, hoquei). Tot plegat, un palmarès abassagador. Estratosfèric. Sense precedents. I això s'ha aconseguit des de la catalanitat més desacomplexada i més universal que mai s'ha vist en un President de l'entitat. Aquest és el gran llegat de l'era Laporta: Triomfs i Patriotisme. Vull dir que ha associat aquests dos conceptes. I, no tinc cap dubte, que és això el que no poden pair els nostres enemics.

M'explico. El manual dels pobles derrotats i conquerits, estableix que els catalans no podem guanyar mai, perquès som un poble sense Història, és a dir, en termes hegelians, un poble sense Estat. I els pobles sense Història, és a dir, sense Estat, no poden ser protagonistes de res, perquè en cas contrari tota la lògica de la modernitat se'n va en orris. No, nosaltres, com a poble sense Història, és a dir, sense Estat, només podem ser alguna cosa, si ho canalitzem a través de l'Estat que ens té, no que tenim nosaltres. És a dir, només podem ser alguna cosa si prèviament fem el ritual d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Aquest és el moll de l'ós de la ideologia del sibwana català. És el pinyol que guia l'actuació de tots els catalanets dependentistes, i molt particularment, de la lògica dels poders fàctics nostrats: des de La Vanguardia, passant per La Caixa, i la immensa major part de la classe política, empresarial i sindical.

L'atreviment d'en Laporta, en aquest sentit, és que sense ofrenar res als ecspanyols, ans al contrari, ha trencat la llei de ferro del país ocupat, del país sense història. La que diu que els països sense història no la poden protagonitzar, no poden ser actors per ells mateixos, perquè de fet no existeixen. Necessiten sempre l'aval de l'Estat que els té. I sense el seu aval, no tenen res a fer. Doncs bé: en Laporta ha demostrat la falsedat d'aquesta Llei de Ferro. I això ha ajudat i molt, a l'orgull català. I això, precisament això, és el que no toleren els ecspanyols. I això, precisament això, és el que volen impedir que passi els nostres dependentistes. Perquè si Catalunya deixa de ser dependent, el negoci se'ls en va en orris. I en comptes de fer reverències als Borbons, hauran de parlar anglès... I en comptes d'anar a fer el milhomes a l'Amèrica Llatina, hauran de treballar dur a Europa i al Mediterrani.

Penso que tot aquest capital acumulat no es pot deixar perdre. I si no pot continuar en l'àmbit associatiu és urgent transferir-lo allà on més es necessita, que, indubtablement, és en l'àmbit polític, mancats com estem d'autèntics dirigents polítics -atès l'esborronador nivell dels actuals.

Avui serà una altra nit de glòria.

Etiquetes de comentaris: ,

1 Comments:

Anonymous Gerard 1410-1640 said...

Bon dia i bona hora i molt bon article.

Per això, al meu parer, és necessari i imprescindible que a les eleccions del Barça hi guanyi algú que no estronqui el camí insubmís amb l'estat espanyol, iniciat per en Laporta, que és una de les puntes de llança de la sobiranització nacional del pensament dels catalans.

Ara, cal tenir esperances en què entre Reagrupament, en Laporta, en Canela,... i la Conferència Nacional del Sobiranisme s'arribi a una Solidaritat Catalana Sobiranista per a anar a les eleccions.

Salutacions.

17 de maig de 2010 a les 10:07:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home