CONTRA L’ESTAT D’EXCEPCIONALITAT PERMANENT

Vivim a Catalunya, en un estat d’excepcionalitat permanent. Així ho van denunciar ara fa unes setmanes, els membre de la Societat d’Estudis Jurídics de l’Institut d’Estudis Catalans. No podem aguantar més aquest pols amb els espanyols. Les seves polítiques genocides, usant els mitjans de comunicació com ariet, i seguint l’estratègia de l’odi, no només no s’aturaran, sinó que aniran a més. Tenia molta, moltíssima raó el diputat Joan Laporta quan va dir que el que pretén Espanya és una revolta contra la Generalitat. Una revolta de la xurma que mira Tele 5 i la brunete mediàtica en el seu conjunt. De fet, ja fa anys que vaig sentir com demanaven una mena de Marxa Verda espanyola que sortís de Madrid i arribés al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat… Allà -això no ho van dir, però no ens mamem el dit- segurament hi hauria incidents i s’assaltaria qualsevol dels dos edificis i d’aquesta manera l’autogovern català s’acabaria com el rosari de l’aurora.

De fet, a hores d’ara, el 130è president de la Generalitat és en Cristobal Montoro. I punt. Hi ha una mena d’ocupa, que apareix i desapareix com un riu, però que en darrer terme, sempre acaba obeint al senyor Montoro. Però tornem a l’estat d’excepcionalitat permanent.

Fixeu-vos que l’ofensiva contra la llengua no coneix crisi, ni retallades. Al País Valencià, a les Illes, a la Franja de Ponent, i sí -o que us penseu?- també al Principat. En definitiva la Nació Catalana és una unitat en la qual es practica l’agressió lingüística permanent. La imposició de l’espanyol no s’atura. I algú hauria de dir que el gran llast que patim els catalans i les catalanes a nivell competitiu, en l’economia, és precisament que ens intenten globalitzar en espanyol, quan de fet tots els nostres competidors ja fa anys que empren l’anglès: a les empreses, a la universitat. L’espanyol no és la llengua de la globalització. Fins i tot ni a l’Amèrica Llatina, on per exemple, Bolívia l’acaba de posar al mateix nivell que les 36 llengües autòctones. Mentre perdem tantes hores aprenent espanyol, ignorant l’anglès i malparlant el català, no serem res en aquest món. Només serem carn de canó, per a una economia gens productiva, gens creativa. Els homes a fer de cambrers, i les dones, a fer de putetes dels turistes alemanys, com en el famós programa de televisió sobre Lloret, que tant de rebombori ha aixecat. Però si és això. O Independència o europuticlub. I s’ha acabat, no hi ha volta de full.

Per acabar-ho de rematar, els del PP ara tornen amb el tema del provincianisme i pretenen que Barcelona és espoliada per les altres tres províncies… Tornem, doncs, a l’era del Porciolisme i d’en Samaranch, quan es van inventar una bandera per a la província de Barcelona. I em sembla que també un himne. Ens ha d’estranyar? No pas. L’èxit del provincianisme al País Valencià és enorme. I ara traslladen el model a la Catalunya Central.

No podem continuar amb aquesta bogeria. O ens convertirem en una societat malalta, si és que ja no ho estem ara. Cal una acció decidida i forta i acabar amb aquest estat de coses. Jo, sincerament, cada cop veig més clar que arribar al dia D i al D+1 cada cop és més senzill. Els espanyols no podran fer res si hi ha una resposta contundent per part nostra. Res. L’única esperança que encara els queda, són els dubtes, els titubeigs, la tremolor de cames o la petada de dents que regularment mostren determinades elits polítiques, i sobretot determinats càrrecs polítics, i particularment, un de molt concret. Això, i només això, és el que els dóna un bri d’esperança. Perquè per altra banda, ja està més que contrastat que a Catalunya no hi haurà oposició a la Independència. Segur que hi haurà sectors que no s’entusiasmaran, però ho diran amb la boca petita -tret d’alguns pijos, que aquests tota la seva puta vida han exercit de bocagrosses i de milhomes, per la qual cosa ja no és d’estranyar el seu capteniment públic. Però el gruix de la població no independentista, no mourà un dit, per molt Tele5 i tota la pesca. Saben del cert que la Independència els portarà benestar i una millor qualitat de vida.

I, malgrat el cas escocès, també sembla evident és que cal fer-ho el més ràpidament possible. I la millor manera de fer-ho és a través d’una Declaració Unilateral d’Independència per part de com a mínim 68 diputats, que tampoc no són tants. Un referèndum abans de la DUI seria del tot impossible, perquè els espanyols no respectarien les regles del joc. Ni de conya. “Todo por la Patria” és el seu eslògan. I quan és “todo” vol dir “todo”. Oi que ens entenem? Fins i tot no caldria que figurés en cap programa electoral. Ja es veu que els partits en el poder sempre fan allò que no havien inclòs en el programa electoral. O és que hem de fer el préssec? Ni de conya.

No vull acabar aquest post sense referir-me a l’autèntic escàndol de la delegació olímpica espanyola als Jocs de Londres. Ha estat la novena delegació en quant a nombre d’esportistes. La novena! Això ja és per llogar-hi cadires. Però el pitjor de tots és que malgrat aquesta allau d’esportistes, finalment només ha aconseguit ocupar el lloc vint-i-unè en el medaller. Un veritable escàndol. I una enèssima demostració d’ineficiència i d’ineficàcia. Però el més preocupant és saber, en el context econòmic que travessem, quant ha estat el cost per a le finances públiques dels Jocs Olímpics de Londres. I no només em refereixo als jugadors, sinó també als federatius, les autoritats polítiques de l’esport, i naturalment, als hooligans de la Casa Reial, que fins i tot els van haver d’expulsar-los algun cop de zones on no estaven autoritzats a ser-hi, protagonitzant un espectacle de patetisme i de vergonya aliena. Espero que algú, en demani els comptes, fins a l’últim cèntim, i estic segur que quan sabem la veritat, l’escàndol serà majúscul.

NOTA: Post penjat al DGS el 15,08.2012

SANDRUSKO EN ECSPANYOL PIJO A AL JAZEERA

No poso l'enllaç perquè ja prou propaganda que li fan el Grup Godó. Però sentir en Sandrusko contestant en ecspanyol pijo, les preguntes de la cadena Al Jazeera, constato com el Barça ha fet un pas enrere amb aquest noiet. Com pot ser que tot un executiu encara jove, a aquestes alçades, no tingui els collons d'emprar l'anglès amb una cadena com aquesta, que per cert, cada cop miro més. Demostra com de decrèpita és la submissió dels catalans a Ecspanya.

Amb en Laporta, com a mínim contestava en la nostra llengua global, que no és altra que l'anglès, i donava una imatge com cal. Amb aquest bufó del Sandrusko, el qual cada cop està més envoltat dels seus maldecaps brasilers, s´ha tornat al Barça nunyista, al Barça franquista, ecspanyol, que s'agenolla davant del Madrit.

Tota aquesta patuleia dependentista, es diguin Sandrusko, Duran i Ecspanya, Rosell (el de la CEOE), o el Fainer (La Caixa), o el Brufau (Repsol), estan enfonsant el país amb la seva submissió a Ecspanya. Ja és hora que ens en desempalleguem.

El 20N podem començar a fer-ho.

ESTRUCTURAL, NO CONJUNTURAL

Nou post al BGS.

N'APRÈN...

El text que inicialment acompanyava aquest vídeo, finalment l´he penjat al BGS. No tinc res més que afegir, només que sembla que a força de fer rodes de premsa parlamentàries, en Laporta n'està aprenent. La veritat, les primeres que feia, un cop escaquejat del seu anterior subgrup parlamentari, eren bastant depriments. Tant que em feien patir de debò.

La d'avui, en canvi, ha estat, diguem-ho clarament, sublim. Potser és que el seu relax estiuenc, per altra banda tan comentat, li ha provat d'allò més bé.

El nen n'aprèn. Felicitem-nos-en.

DOS MESOS PER DECLARAR LA INDEPENDÈNCIA

Queden, exactament, dos mesos per a declarar la Independència. Així de clar. Ara ja es pot dir que la sort està feta. Després de l'ofensiva per terra, mar i aire del nacionalisme ecspanyol, resposta directa, no cal dir-ho, a les consultes per la Independència, el senyor Mas, si vol continuar liderant el país des del seu càrrec institucional, té dos mesos per fer aprovar al Parlament una Declaració d'Independència de forma solemne. I el receptor d'aquesta Declaració, a banda, naturalment dels compatriotes, ha de ser la Comunitat Internacional.

Si el senyor Mas no declara la Independència en aquests dos propers mesos, abans que el PP arribi al poder de forma abassagadora i amb el programa de fer una immensa reforma constitucional amb el suport del PSOE (i, no cal dir-ho, del PSC), quedarà bandejat pels esdeveniments, serà un zero a l'esquerra. No pintarà res.

O agafa el bou per les banyes, o que dimiteixi, perquè ja no pintarà res. Els catalans i les catalanes passarem d'ell, i anirem per feina.

Si no fa res, Artur Mas passarà a la història com el President que va acceptar la supressió de Catalunya com a actor polític i la seva submissió al pacte PP-PSOE. És així com vol passar a la posteritat?

Si la resposta és positiva, no només el menyspreo, sino que sobretot el planyo, perquè serà un pobre home.

Cal desendollar-se d'Ecspanya ara mateix. Sense perdre ni un sol minut. Quant abans millor.

Si el President Mas fa el pas, el seguirem. Si no el blasmarem.

Recordi, Senyor Mas, que ni el PSOE, ni el PP tenien en el seu programa electoral del 2008 portar a terme una reforma constitucional com la que acaba d'aprovar el Congrés. Han comès, doncs, en les seves paraules, un frau? Segurament, però es queden tan panxos. El seu programa electoral els importa un rave si del que es tracta és d'aplicar el rodet nacionalista ecspanyol.

En conseqüència, senyor Mas, deixi d'agafar-se-la amb paper de fumar, i assumeixi, com li va demanar fa unes setmanes el diputat Joan Laporta, la direcció del Moviment per la Independència de Catalunya. Llavors, recordi, va dir que si ho feia, cometria un frau perque la declaració de la Independència no figurava en el programa electoral de CiU.

Bé, doncs, ara, tenint present l'actuació del PP i del PSOE, està totalment deslliurat d'aquest llast.

Declarar la Independència, senyor Mas, no només no serà cap frau, sinó que serà el pas adient per a garantir un procés de transició ordenat que eviti qualsevol alteració del tipus que sigui. Amb ordre i disciplina. Amb molt ordre i molta disciplina.

Té dos mesos de marge.

O 42% o 28%...

Acabo de veure el ple del Parlament, on el diputat Laporta ha preguntat al senyor Mas si atès que un 42% de catalans són favorables a la independència -percentatge que si tenim en compte l'abstenció, podria arribar a més del 60% dels votants en un referèndum-, si pensava liderar el procés cap a la independència.

En Mas, amb aquella cantarella de milhomes que fa quan s'adreça als independentistes, que després es transforma en un filet de veu quan ho fa als ecspanyols -res de nou, comportament típic d'un convergent-, ha respost que un 42% és respectable però és lluny de ser una majoria clara.

Molt bé, nen. De manera que atès que un 42% no és una majoria clara, tu estàs amb el 28% que és el percentatge que a la mateixa pregunta ha contestat que votaria que No a la Independència, oi?

Una posició totalment coherent, en nom de la democràcia, en no donar suport al 42%, es dóna suport al 28%...

Perquè la Independència és com les embarassades, o n'estan o no n'estan, és a dir, o la vols o vols la Dependència, no hi ha terme mig.

Quina democràcia és aquesta que privilegia els partidaris de la dependència en detriment de la independència. O dient-ho en altres paraules, dóna més importància als partidaris de l'opressió, l'espoli, i el genocidi, que als partidaris de la Llibertat, la democràcia i el progrés de la Humanitat?

Es pensa que els ecspanyols s'estaran de punyetes i de fraus i mandangues a l´hora de reformar la llei electoral i liquidar-los a les Corts?

Senyor Mas, o vostè és un cínic o un irresponsable, i no sé què és pitjor!

(Per altra banda, diputat Laporta, mira que t´ho ha posat en safata, i tu no has rematat a gol!)

LA PANXA D'EN LAPORTA... O ELS NEGOCIS D'EN SANDRUSKO

Joan Laporta, "El Nen", continua sent l'objectiu obsessiu de l'ecspanyolada. Fins i tot després d'aconseguir exterminar qualsevol signe de laportisme al club -corregeixo, només en queda un, i es diu Guardiola-i d'arrossegar per terra el seu nom, l'ecspanyolada, amb el Grup Godó al capdavant, no en té prou.

És del tot sabut, que malgrat els seus errors, que han estat molts, El Nen ha nascut amb una flor al cul de dimensions considerables, i

com els gats, sembla tenir set vides. Això omple d'ira l'espanyolada mediàtica que s´ha autoimposat l'obligació que acabi esdevenint un bon catalanet, tipus Duran i Ecspanya, Josep Piqué, Francesc Camps o en Josep Ramon Bauzà, i s'agenolli davant dels ecspanyols i demani perdó per ser català, i ofereixi noves glòries a Ecspanya.

Donat aquest odi visceral, no li perdonen ni una. I així que poden l'estomaquen de dalt a baix, de dreta a esquerra, per davant... i per darrere.

Les fotos de les seves vacances, semblen doncs una oportunitat per continuar la campanya d'assetjament i de destrucció d'una persona que fins ara ha aconseguit tot el que s'ha proposat: la presidència del Barça, l'escó al Parlament i la regidoria a l'Ajuntament. I a més ho ha fet sense renunciar a una Vida Loca, amb dones, xampany, iots, luxe i això tan ridícul que és el glamour.

On s'és vist que un catalanet, i a més independentista, gaudeixi d'aquests plaers reservats a la borbonada i a l'oligarquia madrilenya i als seus tentacles provincials?

En aquest cas, l'atac ad hominem, està pensat per destruir la imatge eròtica del personatge (la panxa), conscients com són, que a una legió de dones, en Laporta les posa a cent.

Però, és clar, en el món de la política no tot és tan senzill. I vet aquí que la campanya contra Laporta coincideix amb un reportatge d'un canal de televisió brasiler que analitza les relacions empresarials entre el gran botxí Sandro Rosell i el president de la Federació Brasilera de Fútbol, Ricardo Teixeira.

Unes relacions que s´han posat novament de manifest arran de la celebració de la Copa Amèrica de futbol, l'equivalent a l'Eurocopa, durant la qual, Rosell ha acompanyat la selecció brasilera i se l´ha vist amb Teixeira.

Si no entenc malament, sembla ser que hi haurà un segon lliurament, és a dir, un nou reportatge al respecte.

Però està més que clar que el soufflé Laporta d'aquest estiu sembla pensat per amagar l'impacte del reportatge sobre els negocis Rosell. No fos cas que el príncep blanc de l'ecspanyolisme, l'altre nen, el nen de la vetllada a la Cerdanya, on sembla que es va decidir el futur del país, prengués mal.

ACABEM AMB ELS DEMAGOGS?

L'experiència de la política catalana de la darrera dècada, ens ensenya que les dues principals formacions catalanes, CiU i ERC, són súmmament sensibles a la demagògia ecspanyolista.

Durant l'aznarisme rampant (1996-2004), feia vergonya aliena veure com els diputats de CiU perdien el cul per donar-se el bec amb els peperos. Va ser el moment de glòria d'aquest wiseguy que porta per nom Josep Piqué, que va a començar a teoritzar sobre el patriotisme constitucional, i per si això no era suficient, incorporà al carro la figura sensual de la Montserrat Nebrera, que encara avui en dia aixeca passions en determinats mascles. La degeneració pepera va fer estralls en la federació i alguns dels seus militants van passar-se a la causa popular, com l'ara omnipresent Enric Millo. La síndrome Majèstic es va estendre per arreu. La pepefília de molts convergents també tenia una traducció en el món del futbol, en els anys que els merengues van aconseguir tres Champions -les úniques en color- i tres lligues, coincidint amb els darrers i agònics anys de la presidència de Josep Lluís Núñez, la desastrosa de Joan Gaspart i la interina de Enric Reyna, fins l'arribada sorprenent i esperançadora de Joan Laporta.

Amb la formació tripartit, el nou referent va ser en ZP, el qual va ser fins i tot convidat a saludar des del balcó de la Plaça Sant Jaume, en un acte d'una subordinació total, tenint en compte que encara no era més que el cap de l'oposició. Però vés per on, la gent d'ERC, amb en Josep Lluís Carod Rovira al capdavant, s´hi van encaterinar. I ja hi tornem a ser! Els demagogs espanyolistes aixecant la camisa al tonto útil català de torn. Si abans havia estat CiU, ara, li tocava el torn a ERC. Que si l'Espanya plural, que si la llei de la Dependència, que si naps que si cols, total, els erkys van caure-hi de quatre potes, i després de quasi tocar el cel, van iniciar un descens als inferns -això sí, generosament remunerat- que encara sembla que no té aturador.

Tanmateix, dins del tripartit, de seguida va aparèixer una veu que digué que el rei anava nu. La d'en Joan Carretero que encunyà l'expressió que ha fet fortuna, en titllar ZP de demagog espanyolista, fet que li va costar el càrrec, però que li donà una projecció política nacional, de la qual ja no s´ha pogut escapar, malgrat que no li fa gota de gràcia.

A hores d'ara, sembla evident que de l'esquerra espanyola ja no es pot esperar res de bo. És una lliçó dolorosa, perquè molta gent s´ha cremat com un misto, en el seu intent de trobar estacions federals i altres conyes. Plantejar-se nous Pactes de Sant Sebastià és literalment impossible. I la figura del Rubalcaba més que atracció, produeix veritable rebuig, no només per ser un merengue de pro, si no pel seu cinisme i la seva fatxenderia, que pensa que el seu interlocutor és imbècil.

Però, tanmateix, l'estratègia pendular, continua funcionant. I ara ens enfrontem a un nou perill. Davant la imminent victòria del PP, es tornarà a repetir un fenomen Majèstic II, d'enamorament boig de la gent de CiU de Mariano Rajoy i tots els seus boys and girls? Després de tot el que han fet contra Catalunya, contra el català i contra els i les catalanes?

Hi ha signes que assenyalen que la resposta és "Sí". CiU està afavorint sistemàticament el PP a Catalunya aquests darrers mesos, tot permetent-li un sobredimensionament polític i mediàtic que en cap cas li correspon. Tot fent marxa enrere en determinades polítiques com és la lingüística, la del cinema, la del comerç. Fins i tot, en l'àmbit futbolístic aquest neo-nunyisme que representa el senyor Sandro Rossell, així ho demostra.

Sí, no en tinc cap dubte. Hi ha com un determinisme ideològic que mou a l'esclau a emmirallar-se en el seu amo. Ho va fer ERC amb el PSOE, i ho va fer -i ho tornarà a fer- CiU amb el PP. Aquest determinisme és la conseqüència de la submissió estratègica que el dependentisme té respecte l'estat dominant. Només així s'entén que passi a Catalunya, el que no passa mai, en cap nació lliure: la preeminència de la ideologia per damunt de la lleialtat nacional. Que si el socialisme, que si el liberalisme, que si el social cristianisme.... Preguntem a un conservador polonès si acceptaria ser governat per la CDU alemanya de l'Àngela Merkel ... i ja veuríeu què contestaria...

Aquí doncs, el que importa ara és saber si, davant la perspectiva d'una aclaparadora victòria pepera, hi haurà algú a les files de CiU que emuli en Joan Carretero i que digui que Rajoy and company són uns demagogs espanyolistes. Qui tindrà el valor de fer-ho, i suportar les conseqüències? N´hi ha alguns convergents i alguns unionistes que apunten maneres, però encara no han fet el pas decisiu.

Només quan ho facin, podrem dir que la situació està madura perquè per fi la perspectiva d'una unió, de caràcter ideològicament transversal, però nacionalment independentista, sigui possible, factible i, naturalment, desitjable i pugui imposar-se als cada cop més escassos defensors de l'statu quo dependent d'una Catalunya cada cop més pobra i indigna.

UNA PREMONICIÓ?

LA FOTO VAL UN PERÚ: EN LAPORTA ASSEGUT A L'ESCÓ D'EN PUIGCERCÓS AL PARLAMENT DEL PARC... UNA PREMONICIÓ?

CARRETERO INSTA LAPORTA I PUIGCERCÓS

Som Notícia, Nació Digital, Vilaweb,

El Singular Digital, Avui-El Punt

E N D A V A N T !

JOAN LAPORTA FA EL PAS ENDAVANT- VISCA CATALUNYA LLIURE!

Què faràs a partir de l’1 de juliol? Fa temps que amics, coneguts i saludats m’han fet la mateixa pregunta. Tornaràs al teu bufet d’advocats? Mai n’he marxat, els contestava. T’agafaràs una temporada de descans? T’aventuraràs dins l’embolicat món de la política? Com tots sabeu fins a dia d’avui no he contestat aquesta pregunta per la responsabilitat institucional que ha representat el càrrec de president del Barça pel qual vaig ser escollit el 2003 i reelegit el 2006. He donat la meva opinió d’aquelles qüestions que afecten a Catalunya, a la societat, però sempre havia deixat clar que la resposta concreta a la pregunta de si faria el pas –que no el salt- a la política no el donaria fins després d’exhaurir el mandat com a president del Barça.

En les darreres setmanes, ben conscient que el dia de posar el punt i final a la presidència del FC Barcelona s’apropava, vaig copsar el parer de diverses persones que m’escolto i que han estat importants a la meva vida, amb la confiança que les seves respostes m’ajudarien a trobar la meva. Moltes d’aquestes persones m’han aconsellat, i ho agraeixo, que no m’endinsés en l’esfera política. Per què et vols complicar la vida –em deien? Ja saps que et destrossaran, que tindràs tota la maquinària il·limitada d’un Estat en contra? Són comentaris que he interpretat com una defensa sincera cap a la meva persona i les persones del meu voltant. I estareu amb mi que tenen tota la raó del món, que si el que vull és viure instal·lat en una certa comoditat després de set anys intensos com a president del Barça potser sí que el millor era oblidar-me de projectes tan complexos. Ara bé, a totes aquestes persones els he fet i ara us faig a tots vosaltres les següents preguntes: si hi hagués una fórmula per augmentar i assegurar les pensions dels vostres avis, no l’exploraríeu? Si fos possible multiplicar el nombre de beques disponibles per els vostres fills, no us mobilitzaríeu? O augmentar significativament els sous dels treballadors? O baixar l’impost de societats dels que teniu una pime? O crear més oferta de treball, de més qualitat i més ben pagada? Consideraríeu no fer res en aquest respecte? En definitiva, no paga la pena lluitar per millorar, en tots els sentits, el benestar social de les persones que viuen i treballen a Catalunya, per cercar vies que assegurin el millor futur dels nostres fills? Jo penso que sí. Jo penso que la gran majoria dels ciutadans de Catalunya no dubtaríem en comprometre’ns per aquelles persones que ens estimen i ens estimem. Jo penso que val la pena comprometre’s per defensar els drets i les llibertats dels ciutadans de Catalunya.

La fórmula per a la millora individual i col·lectiva existeix: administrar el cent per cent dels nostres recursos i tenir veu pròpia a Europa i al món. Ara bé, per aconseguir-ho, cal que Catalunya sigui un Estat, i l’únic camí per assolir-ho és a través de la via política i democràtica. Les diverses propostes d’encaix proposades de Catalunya amb l’Estat espanyol, del tot legítimes i democràtiques, han fallat reiteradament. Si continuem ancorats en l’status quo actual estem condemnant Catalunya i a nosaltres mateixos a continuar vivint en un Estat, l’espanyol, que no ens soluciona, perquè no pot o perquè no vol, els nostres problemes. Si decidim intentar-ho, si apostem perquè Catalunya aconsegueixi la plena sobirania, ho tindrem tot a favor per acabar sent, amb el treball de tots els ciutadans de Catalunya, el que seria el quart estat més pròsper de la Unió Europea. El gran repte és construir, entre tots, el millor Estat del món, el més democràtic, el més eficient i el més modern. I, a la vegada, deixaríem de ser una regió sotmesa al poder de Madrid per convertir-nos en un dels millors aliats, per qüestions geoestratègiques, de l’Estat espanyol.

Així doncs, davant les opcions de vida que se’m presenten, em comprometo a dedicar la meva energia a un repte que, d’assolir-lo, garantirà una millor qualitat de vida per a tots els ciutadans que vivim i treballem a Catalunya. Amb l’ajut, l’encoratjament i el suport de moltes persones, he constituït un partit polític que ben aviat presentaré, un partit català, democràtic, humanista, progressista, defensor dels drets humans individuals i col·lectius, un partit format per ciutadans de tots els sectors, professionals, emprenedors, persones de diferents perfils i orígens que compartim la premissa que en ple segle XXI i dins d’una sola Europa no trobem cap raó perquè Catalunya no pugui ser un Estat més de la Unió.

A partir d’avui començaré a caminar per assolir l’objectiu final, però només avançarem de veritat si ho fem tots junts, si caminem conjuntament, amb convicció i confiança. Aquest nou partit està al servei de totes les persones que desitgen el millor per a una Catalunya moderna oberta al món, una Catalunya que aspira a ser un Estat propi que ens permeti exercir com a ciutadans lliures i de ple dret al món.

Moltes gràcies,
Visca Catalunya!

Font: http://www.laporta2010.cat

(Negreta meva, J.S.)

GRÀCIES PRESIDENT!

JOAN LAPORTA (2003-2010)

el millor President del Barça de tota la Història

Ara a netejar Catalunya, que molta falta li fa!

FELICITATS JAN!

Avui és l'aniversari d'en Jan Laporta.

Felicitem-lo i demanem-li un desig

CANYA CONTRA ECSPANYA!

CREUAR EL RUBICÓ (i la covardia de Mas i l'efecte sandrusko)

Grans i belles paraules les escrites per en Víctor Alexandre. No puc més que reproduir-les, perquè s'ho mereixen:

"Laporta ha aprofitat aquest meravellós regal que li ha fet la vida, la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals. I això no és fer política, això, com ell mateix ha dit, és fer país. Justament allò que als amants de l'actual statu quo els produeix tanta urticària"

Efectivament, Víctor, tens tota la raó. Justa la fusta. Jo no he sentit cap paraula d'en Laporta que el posicionés políticament o ideològicament. S'ha limitat a fer Pàtria, i a exhibir una Dignitat, que mai cap altre President barcelonista havia gosat.

I és precisament això, el patriotisme desacomplexat el que ha posat dels nervis l'ecspanyolada i els franquistes sociològics que continuen disfressant-se de catalanistes!

És possible, vaja segur, que com diu en Víctor, enyorarem en Laporta al Barça. Al Barça sí, per descomptat, però no a Catalunya, perquè ha arribat el moment de fer el Pas Endavant, el Pas Definitiu, el moment de creuar el Rubicó i anar directament cara a barraca, és a dir, el moment precís per anunciar el que alguns ja fa mesos que esperem...

Oimés si tenim present l'enèssima mostra de covardia, de pusil.lanimitat que acaba d'exhibir el senyor Artur Mas. Mas, el covard. Mas, el pusil.lànime. Diu que no estem prou madurs? I què cony sabrà ell de maduresa, si va de boy per la vida, amb el seu ridícul capteniment més fals que un duro sevillano.

Realment, res d'enyorances. Aquí cal deixar les coses ben clares. O Independència o l'ensorrament definitiu (és a dir Ecspanya). No hi ha marge per a zones grises o mandangues. Per anar fent la viu-viu i qui dia passa, any empeny. I pel correlatiu: "ara suco jo, ara suques tu", ara per davant, ara per darrere. Perquè l'autonomia no deixa de ser més que una forma de colonialisme, i el colonialisme, per definició es fonamenta en la corrupció de les elits colonials per part dels seus amos, a canvi de mantenir el galliner apaivagat. Això és més vell que l'anar a peu.

Fora la covardia d'en Mas. No perdre ni un segon en l'operació salvavides que els calabresos han llançat a veure si poden parasitar quatre anys més -inútilment, és clar.

És l'hora de creuar el Rubicó. Sense dubtes, i sense contemplacions. A sac pac. (I de passada, començar a redreçar el Barça, que ja vam veure ahir, de què va l'efecte sandrusko, perdre de la manera més imbècil tota una lliga de bàsket, on abans s'havia arrassat!)

GRÀCIES, JAN

EL MILLOR PRESIDENT DEL BARÇA (2003-2010)

Tu has parit el millor Club del Món,

ara és imprescindible fer bugada del país

LA PENÚLTIMA VICTÒRIA D'EN LAPORTA

Joan Laporta ha decidit tornar a la càrrega amb les eleccions del Barça. Podia molt bé quedar-se al marge i dedicar-se a altres temes. Però no ho ha fet. S'ha ficat en un nou camí d'onze vares i sembla obsessionat per aconseguir que el candidat Jaume Ferrer sigui el seu substitut. Se'n sortirà? Ateses les enquestes, l'atmosfera mediàtica, la resposta hauria de ser un contundent no. Tret que, si en alguna cosa s'ha especialitzat en Laporta és en sortir-se'n sempre amb la seva. Guanyar. Massacrar. Fins i tot quan tot semblava perdut. És un guanyador nat, i com acostuma a passar aquests personatges segreguen tants admiradors que l'adulen com antagonistes que li volen la pell.

L'aposta de Ferrer és, com no podia ser altrament, d'alt risc. Surt molt abaix en les enquestes. Ho tindrà molt difícil per remuntar. Tot l'ecspanyolisme sociològic que encara pul.lula pel Barça està de forma unànime rere la candidatura de Rossell. Fins i tot el nunyisme. És quelcom que em produeix veritables basques. Ahir precisament sentia aquest candidat pronunciar unes declaracions del tot patètiques. Deia Rossell, que sentia vergonya per l'espectacle que protagonitzaven els diferents candidats amb les seves declaracions.

A veure sòmines, aquestes eleccions del tot obertes, més que vergonya, t'haurien de produir un veritable orgull, un sentiment d'amor, de satisfacció, d'honor, perquè demostren que el Barça és un club viu. Un club democràtic, on els socis decideixen els seus directius, És un club que està a anys llum dels clubs en mans privades on només els accionistes majoritaris tallen el bacallà. És un club on no hi ha una figura omnipresent que es dedica a eliminar de facto l'oposició. Amb aquestes declaracions acomplexades, el nan Sandro demostra que el seu projecte beu de les fonts del nunyisme, del samaranchisme, del godoisme, de tota la púrria, de tot el feixisme polític i sociològic que havia contaminat el Barça abans de l'arribada d'en Laporta. El senyor Rossell és una marxa enrere en la història del Barça. És un retorn al passat. A la catacombes. Als complexos, a la submissió a Ecspanya.Vergonya d'une eleccions, tonto del cul? Orgull i Dignitat és el que hauries de sentir, tontaina.

Jo penso que a hores d'ara el Rossell ja es veu que és un bluff. Però que tot i ser-ho, els interessos econòmics i polítics que el recolzen faran mans i mànigues per evitar que es desinfli. Segur. S'hi juguen molt.

Llavors, queda la candidatura del sr. Ingla. La dels que van intentar tallar el coll a Laporta quan es trobava en el seu pitjor moment. La dels aprofitats. Amb aquest perill amb potes que és en Vicens. Ni un pam de net. Jo trobo totalment coherent que en Laporta els odiï a mort. Van estar a punt de liquidar-lo. I això no es perdona fàcilment.

Des del meu punt de vista, però, cal ser pragmàtic. La millor opció seria una victòria d'en Ferrer, però aquesta és molt difícil que es doni a hores d'ara. Subsidiàriament, una possible alternativa seria un pacte entre els srs. Ferrer i Ingla per derrotar el candidat sandrista. Jo això ho veuria clarament com una victòria pòstuma d'en Laporta, no perfecta, naturalment, però sí acceptable, atès que si Rossell guanya, no perdrà ni un segon per desmuntar tot el que en Joan ha fet en set anys.

La derrota del sandrisme, d'aquest bluff mediàtic i marketinià, de l'ecspanyolisme sociològic i polític, serà una nova victòria d'en Laporta. Una més. La penúltima victòria,

Una victòria d'aquest estil, de retop, faria incrementar l'èpica d'en Laporta, com un veritable supervivent que, novament se'n surt de les pitjors situacions. I tindria una traslació immediata en altres escenaris, on ja fa setmanes que determinats poders fàctics matxaquen el personal amb les quasi nul.les possibilitats electorals de l'aposta política del personatge en qüestió.

LAPORTA A "59 SEGONS"

59 Segons amb Joan Laporta

UN SOMNI PER ALS MEUS FILLS, de JOAN LAPORTA

Powered By: VideoBuzz

AVUI SERÀ UN GRAN DIA

Avui serà un gran dia.

El Barça guanyarà la Lliga. A mi, si he de ser sincer, que el Barça guanyi la Lliga ecspanyola, me la refanfinfla. És una competició que detesto profundament. Haver de suportar 38 setmanes escoltant imbecil.litats una rera l'altra és un atac a la dignitat humana. Aquest campionat, l'única emoció que té és si guanya el Barça o no. De fet, està pensat per a que no guanyi. Però vés per on, guanya i si em permeteu, massacra. El rebuig que sento per la Lliga ecspanyola és ètic i estètic. Realment em repugna veure com els mindundis fan mans i mànigues per matxacar a hòsties la nostra gent i per omplir-se la boca dient que no ens tenen por i després quan arriba el Madrit s'obren de cames o paren, amatents, el cul. I per no parlar dels àrbitres, els directius, i last but not least la premsa esportiva i general. Tot plegar em fa venir basques.

Jo seria molt feliç amb una Lliga Europea, estil NBA, on participessin els 20 millors equips del continent (o els 40 si es fes en format conferència). Aquesta Lliga Europea es podria compatibilitzar amb una Lliga Catalana formada per 20 equips més de tota la Nació -tret dels que juguessin l'Europea, és clar. Aquesta Lliga Catalana seria clarament una competició de proximitat amb equips molt arrelats als seus entorns.

Però bé, avui toca matxacar als Clemente boys sense cap mena de contemplació i després veure amb satisfacció les llàgrimes dels merengues. Segurament aniran a caçar els jugadors del Barça. Però ni així podran. Com no han pogut els matussers trencaossos en les darreres temporades.

La victòria d'avui serà el colofó a la presidència més exitosa de tota la història del Barça. La de Joan Laporta i Estruch, soci 27.869. Al llarg del seu mandat (2003-2010) s'han aconseguit 2 Copes d'Europa, 1 Intercontinental (el primer de la història del club), 1 Supercopa d'Europa, 4 lligues (comptant la d'avui, naturalment), 3 Supercopes d'Ecspanya, 1 Copa d'Ecspanya, 3 Copes Catalunya, 5 Gàmpers 1 Carranza. A aquests cal sumar, naturalment les de la resta de seccions professionals (bàsket, handbol, hoquei). Tot plegat, un palmarès abassagador. Estratosfèric. Sense precedents. I això s'ha aconseguit des de la catalanitat més desacomplexada i més universal que mai s'ha vist en un President de l'entitat. Aquest és el gran llegat de l'era Laporta: Triomfs i Patriotisme. Vull dir que ha associat aquests dos conceptes. I, no tinc cap dubte, que és això el que no poden pair els nostres enemics.

M'explico. El manual dels pobles derrotats i conquerits, estableix que els catalans no podem guanyar mai, perquès som un poble sense Història, és a dir, en termes hegelians, un poble sense Estat. I els pobles sense Història, és a dir, sense Estat, no poden ser protagonistes de res, perquè en cas contrari tota la lògica de la modernitat se'n va en orris. No, nosaltres, com a poble sense Història, és a dir, sense Estat, només podem ser alguna cosa, si ho canalitzem a través de l'Estat que ens té, no que tenim nosaltres. És a dir, només podem ser alguna cosa si prèviament fem el ritual d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Aquest és el moll de l'ós de la ideologia del sibwana català. És el pinyol que guia l'actuació de tots els catalanets dependentistes, i molt particularment, de la lògica dels poders fàctics nostrats: des de La Vanguardia, passant per La Caixa, i la immensa major part de la classe política, empresarial i sindical.

L'atreviment d'en Laporta, en aquest sentit, és que sense ofrenar res als ecspanyols, ans al contrari, ha trencat la llei de ferro del país ocupat, del país sense història. La que diu que els països sense història no la poden protagonitzar, no poden ser actors per ells mateixos, perquè de fet no existeixen. Necessiten sempre l'aval de l'Estat que els té. I sense el seu aval, no tenen res a fer. Doncs bé: en Laporta ha demostrat la falsedat d'aquesta Llei de Ferro. I això ha ajudat i molt, a l'orgull català. I això, precisament això, és el que no toleren els ecspanyols. I això, precisament això, és el que volen impedir que passi els nostres dependentistes. Perquè si Catalunya deixa de ser dependent, el negoci se'ls en va en orris. I en comptes de fer reverències als Borbons, hauran de parlar anglès... I en comptes d'anar a fer el milhomes a l'Amèrica Llatina, hauran de treballar dur a Europa i al Mediterrani.

Penso que tot aquest capital acumulat no es pot deixar perdre. I si no pot continuar en l'àmbit associatiu és urgent transferir-lo allà on més es necessita, que, indubtablement, és en l'àmbit polític, mancats com estem d'autèntics dirigents polítics -atès l'esborronador nivell dels actuals.

Avui serà una altra nit de glòria.

GUARDIOLA A PARÍS?

Ahir vaig gaudir d'allò més amb el triomf del Barça a l'Euroleague. Des d'aquí vull felicitar tota la família blaugrana, i per extensió a tot Catalunya, perquè ahir va ser una altra victòria europea abassagadora i sense pietat. Quin orgull formar part d'aquesta família!

Un cop dit això, i després d'haver escoltat algunes quantes tertúlies radiofòniques de programes nostrats, no puc més que preguntar.... la victòria de París ... és obra també de Guardiola?

O dit d'una altra manera: què tenen en comú les victòries europees del Barça a Roma (2009) i a París (2010), amb dos entrenadors, Guardiola i Pascual, que a l'inici del seu nomenament, poca gent donava un duro per ells?

Què tenen en comú, repeteixo? Ho pregunto, perquè algun periodista analfabet, o amb molta mala llet, avui contraposava el projecte fracassat de Florentino Pérez, amb el projecte exitós de.... Josep Guardiola. Si se n'ha de ser de malparit, no penseu?

I per acabar-ho d'adobar, l'articlet de marres d'aquest cap de setmana, del diari ecspanyol El País, on tirava a matar contra l'actual President del Barça i veritable artífex dels anys de més glòria, de més triomfs i de més catalanitat desacomplexada, és a dir, de més normalitat, que s'han donat mai en la centenària història d'aquest club.

El President Joan Laporta.

Perquè ha estat ell qui en el seu moment va arriscar amb el nomenament de persones claus. I ha estat ell qui ha atret les ires mediàtiques catalanòfobes, algunes, d'auto-odi, altres, de manera que els equips de les diferents seccions han pogut treballar amb més tranquil.litat.

Sí, senyor, en Laporta ha exercit de kamikaze... que és el que s'espera d'un responsable social o polític, que ho doni tot per l'entitat que encapçala .... amb la fortuna que no només ha dinamitat tots els objectius marcats, sinó que se n'ha sortit i ha sobreviscut, de manera podríem dir que extraordinària.

Una lliçó a tenir molt present per als futurs mesos.