CREUAR EL RUBICÓ (i la covardia de Mas i l'efecte sandrusko)

Grans i belles paraules les escrites per en Víctor Alexandre. No puc més que reproduir-les, perquè s'ho mereixen:

"Laporta ha aprofitat aquest meravellós regal que li ha fet la vida, la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals. I això no és fer política, això, com ell mateix ha dit, és fer país. Justament allò que als amants de l'actual statu quo els produeix tanta urticària"

Efectivament, Víctor, tens tota la raó. Justa la fusta. Jo no he sentit cap paraula d'en Laporta que el posicionés políticament o ideològicament. S'ha limitat a fer Pàtria, i a exhibir una Dignitat, que mai cap altre President barcelonista havia gosat.

I és precisament això, el patriotisme desacomplexat el que ha posat dels nervis l'ecspanyolada i els franquistes sociològics que continuen disfressant-se de catalanistes!

És possible, vaja segur, que com diu en Víctor, enyorarem en Laporta al Barça. Al Barça sí, per descomptat, però no a Catalunya, perquè ha arribat el moment de fer el Pas Endavant, el Pas Definitiu, el moment de creuar el Rubicó i anar directament cara a barraca, és a dir, el moment precís per anunciar el que alguns ja fa mesos que esperem...

Oimés si tenim present l'enèssima mostra de covardia, de pusil.lanimitat que acaba d'exhibir el senyor Artur Mas. Mas, el covard. Mas, el pusil.lànime. Diu que no estem prou madurs? I què cony sabrà ell de maduresa, si va de boy per la vida, amb el seu ridícul capteniment més fals que un duro sevillano.

Realment, res d'enyorances. Aquí cal deixar les coses ben clares. O Independència o l'ensorrament definitiu (és a dir Ecspanya). No hi ha marge per a zones grises o mandangues. Per anar fent la viu-viu i qui dia passa, any empeny. I pel correlatiu: "ara suco jo, ara suques tu", ara per davant, ara per darrere. Perquè l'autonomia no deixa de ser més que una forma de colonialisme, i el colonialisme, per definició es fonamenta en la corrupció de les elits colonials per part dels seus amos, a canvi de mantenir el galliner apaivagat. Això és més vell que l'anar a peu.

Fora la covardia d'en Mas. No perdre ni un segon en l'operació salvavides que els calabresos han llançat a veure si poden parasitar quatre anys més -inútilment, és clar.

És l'hora de creuar el Rubicó. Sense dubtes, i sense contemplacions. A sac pac. (I de passada, començar a redreçar el Barça, que ja vam veure ahir, de què va l'efecte sandrusko, perdre de la manera més imbècil tota una lliga de bàsket, on abans s'havia arrassat!)