LA PENÚLTIMA VICTÒRIA D'EN LAPORTA

Joan Laporta ha decidit tornar a la càrrega amb les eleccions del Barça. Podia molt bé quedar-se al marge i dedicar-se a altres temes. Però no ho ha fet. S'ha ficat en un nou camí d'onze vares i sembla obsessionat per aconseguir que el candidat Jaume Ferrer sigui el seu substitut. Se'n sortirà? Ateses les enquestes, l'atmosfera mediàtica, la resposta hauria de ser un contundent no. Tret que, si en alguna cosa s'ha especialitzat en Laporta és en sortir-se'n sempre amb la seva. Guanyar. Massacrar. Fins i tot quan tot semblava perdut. És un guanyador nat, i com acostuma a passar aquests personatges segreguen tants admiradors que l'adulen com antagonistes que li volen la pell.

L'aposta de Ferrer és, com no podia ser altrament, d'alt risc. Surt molt abaix en les enquestes. Ho tindrà molt difícil per remuntar. Tot l'ecspanyolisme sociològic que encara pul.lula pel Barça està de forma unànime rere la candidatura de Rossell. Fins i tot el nunyisme. És quelcom que em produeix veritables basques. Ahir precisament sentia aquest candidat pronunciar unes declaracions del tot patètiques. Deia Rossell, que sentia vergonya per l'espectacle que protagonitzaven els diferents candidats amb les seves declaracions.

A veure sòmines, aquestes eleccions del tot obertes, més que vergonya, t'haurien de produir un veritable orgull, un sentiment d'amor, de satisfacció, d'honor, perquè demostren que el Barça és un club viu. Un club democràtic, on els socis decideixen els seus directius, És un club que està a anys llum dels clubs en mans privades on només els accionistes majoritaris tallen el bacallà. És un club on no hi ha una figura omnipresent que es dedica a eliminar de facto l'oposició. Amb aquestes declaracions acomplexades, el nan Sandro demostra que el seu projecte beu de les fonts del nunyisme, del samaranchisme, del godoisme, de tota la púrria, de tot el feixisme polític i sociològic que havia contaminat el Barça abans de l'arribada d'en Laporta. El senyor Rossell és una marxa enrere en la història del Barça. És un retorn al passat. A la catacombes. Als complexos, a la submissió a Ecspanya.Vergonya d'une eleccions, tonto del cul? Orgull i Dignitat és el que hauries de sentir, tontaina.

Jo penso que a hores d'ara el Rossell ja es veu que és un bluff. Però que tot i ser-ho, els interessos econòmics i polítics que el recolzen faran mans i mànigues per evitar que es desinfli. Segur. S'hi juguen molt.

Llavors, queda la candidatura del sr. Ingla. La dels que van intentar tallar el coll a Laporta quan es trobava en el seu pitjor moment. La dels aprofitats. Amb aquest perill amb potes que és en Vicens. Ni un pam de net. Jo trobo totalment coherent que en Laporta els odiï a mort. Van estar a punt de liquidar-lo. I això no es perdona fàcilment.

Des del meu punt de vista, però, cal ser pragmàtic. La millor opció seria una victòria d'en Ferrer, però aquesta és molt difícil que es doni a hores d'ara. Subsidiàriament, una possible alternativa seria un pacte entre els srs. Ferrer i Ingla per derrotar el candidat sandrista. Jo això ho veuria clarament com una victòria pòstuma d'en Laporta, no perfecta, naturalment, però sí acceptable, atès que si Rossell guanya, no perdrà ni un segon per desmuntar tot el que en Joan ha fet en set anys.

La derrota del sandrisme, d'aquest bluff mediàtic i marketinià, de l'ecspanyolisme sociològic i polític, serà una nova victòria d'en Laporta. Una més. La penúltima victòria,

Una victòria d'aquest estil, de retop, faria incrementar l'èpica d'en Laporta, com un veritable supervivent que, novament se'n surt de les pitjors situacions. I tindria una traslació immediata en altres escenaris, on ja fa setmanes que determinats poders fàctics matxaquen el personal amb les quasi nul.les possibilitats electorals de l'aposta política del personatge en qüestió.