L'INDEPENDENTISME FLAMENC ARRASSA

Ahir va ser un gran dia, gràcies a l'abassagadora victòria de la Nova Aliança Flamenca (N-VA), formació independentista a les eleccions belgues. Concretament, aquesta formació va obtenir un 30% dels vots a Flandes, resultat que li proporciona el major nombre d'escons dins la Cambra de Representants: 27 d'un total de 150. Els independentistes flamencs, doncs. han derrotat als seus antics socis els cristianodemòcrates flamencs (17 escons). I també a la resta de formacions flamenques: els socialistes (13 escons), als liberals-demòcrates (13 escons), a l'extrema dreta (12 escons), i a d'altresminoritàries.

D'aquesta manera, una opció independentista desacomplexada es converteix en l'àrbitre polític de Bèlgica. Segons unes primeres declaracions del líder i artífex de la victòria, Bart de Wever (foto), el següent pas serà aprofundir en la conversió de Bèlgica en una confederació, afeblint en aquest sentit el poder federal i donant més poder al Parlament flamenc (Vlaams Parlement, compost per 124 diputats i amb seu a Brussel.les) i avançant en la resolució de la situació a la circumscripció de Brussel.les-Halle-Vilvoorde.

Des d'una perspectiva catalana, tres aspectes ens criden particularment l'atenció:

El primer és remarcar que en l'escenari belga i, en general europeu, no hi ha cap indocumentat que suggereixi que la independència de Flandes comporti la seva sortida de la Unió Europea. Com tampoc passa, dit sigui de passada, en el cas de la futura independència d'Escòcia.

El segon és que cal tenir en compte que a hores d'ara, Bèlgica és una federació binacional, on els flamencs, paradoxalment tenen una posició preeminent, tret del cas Brussel.les. I que malgrat tenir aquesta posició preeminent, l'opció independentista no només no afluixa, sinó que creix encara més. De fet, el cas belga, va camí de, salvant les distàncies, seguir l'exemple del divorci de vellut a Txecoslovàquia o, encara més enllà en el temps, de la separació de Noruega respecte Suècia, el 1905.

Finalment, una tercera lliçó a tenir en compte és la importància que els flamencs donen a recuperar l'hegemonia a la ciutat de Brussel.les, la qual ha sofert un procés de francesització que és considerat com un deshonor per molts ciutadans. I un perill. Cal tenir en compte que la immensa majoria de francòfons es neguen sistemàticament a aprendre la llengua neerlandesa, per la qual cosa, tot avançament de població francòfona representa un correlatiu retrocés de la llengua neerlandesa en els serveis públics (escola, hospitals, etc). Per contra, una gran part de la població flamenca és políglota, i pot parlar a banda de la seva llengua, l'anglès, el francès i l'alemany.

Aquesta actitud lingüísticament militant, em recorda, paradoxalment, al cas de Montréal, on els francòfons a partir dels anys 60 van menar una autèntica ofensiva política i social per recuperar la seva hegemonia a la metròpoli del país, fet que van aconseguir 20 anys després, enfront l'enemic més terrible que pot tenir mai una altra llengua, si més no a Occident, que és l'anglès. Un problema que, en el cas català es multiplica atès la més que preocupant -dramàtica- situació a les grans aglomeracions urbanes del país (Alacant, València, Palma, Tarragona-Reus i Barcelona, principalment).

Per acabar aquesta reflexió, constatar la meva estranyesa que el cas de Flandes no s'inclogués en el documental, en termes general notable, Adéu Espanya? emès per TV3 (sic) ara fa uns dies. Considero que hauria estat més pertinent fer-ho, que no pas el cas més exòtic de Groenlàndia, però vaja, és només un matís.

Vull felicitar sincerament els patriotes flamencs, que tant van col.laborar en la manifestació del 7 de març a Brussel.les (foto), pel seu èxit i per, com deia l'slògan electoral, haver-se atrevit a canviar (Nu durven veranderen).