dilluns, 20 d’agost de 2012

CONTRA L’ESTAT D’EXCEPCIONALITAT PERMANENT


Vivim a Catalunya, en un estat d’excepcionalitat permanent. Així ho van denunciar ara fa unes setmanes, els membre de la Societat d’Estudis Jurídics de l’Institut d’Estudis Catalans. No podem aguantar més aquest pols amb els espanyols. Les seves polítiques genocides, usant els mitjans de comunicació com ariet, i seguint l’estratègia de l’odi, no només no s’aturaran, sinó que aniran a més. Tenia molta, moltíssima raó el diputat Joan Laporta quan va dir que el que pretén Espanya és una revolta contra la Generalitat. Una revolta de la xurma que mira Tele 5 i la brunete mediàtica en el seu conjunt. De fet, ja fa anys que vaig sentir com demanaven una mena de Marxa Verda espanyola que sortís de Madrid i arribés al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat… Allà -això no ho van dir, però no ens mamem el dit- segurament hi hauria incidents i s’assaltaria qualsevol dels dos edificis i d’aquesta manera l’autogovern català s’acabaria com el rosari de l’aurora.

De fet, a hores d’ara, el 130è president de la Generalitat és en Cristobal Montoro. I punt. Hi ha una mena d’ocupa, que apareix i desapareix com un riu, però que en darrer terme, sempre acaba obeint al senyor Montoro. Però tornem a l’estat d’excepcionalitat permanent.
Fixeu-vos que l’ofensiva contra la llengua no coneix crisi, ni retallades. Al País Valencià, a les Illes, a la Franja de Ponent, i sí -o que us penseu?- també al Principat. En definitiva la Nació Catalana és una unitat en la qual es practica l’agressió lingüística permanent. La imposició de l’espanyol no s’atura. I algú hauria de dir que el gran llast que patim els catalans i les catalanes a nivell competitiu, en l’economia, és precisament que ens intenten globalitzar en espanyol, quan de fet tots els nostres competidors ja fa anys que empren l’anglès: a les empreses, a la universitat. L’espanyol no és la llengua de la globalització. Fins i tot ni a l’Amèrica Llatina, on per exemple, Bolívia l’acaba de posar al mateix nivell que les 36 llengües autòctones. Mentre perdem tantes hores aprenent espanyol, ignorant l’anglès i malparlant el català, no serem res en aquest món. Només serem carn de canó, per a una economia gens productiva, gens creativa. Els homes a fer de cambrers, i les dones, a fer de putetes dels turistes alemanys, com en el famós programa de televisió sobre Lloret, que tant de rebombori ha aixecat. Però si és això. O Independència o europuticlub. I s’ha acabat, no hi ha volta de full.
Per acabar-ho de rematar, els del PP ara tornen amb el tema del provincianisme i pretenen que Barcelona és espoliada per les altres tres províncies… Tornem, doncs, a l’era del Porciolisme i d’en Samaranch, quan es van inventar una bandera per a la província de Barcelona. I em sembla que també un himne. Ens ha d’estranyar? No pas. L’èxit del provincianisme al País Valencià és enorme. I ara traslladen el model a la Catalunya Central.
No podem continuar amb aquesta bogeria. O ens convertirem en una societat malalta, si és que ja no ho estem ara. Cal una acció decidida i forta i acabar amb aquest estat de coses. Jo, sincerament, cada cop veig més clar que arribar al dia D i al D+1 cada cop és més senzill. Els espanyols no podran fer res si hi ha una resposta contundent per part nostra. Res. L’única esperança que encara els queda, són els dubtes, els titubeigs, la tremolor de cames o la petada de dents que regularment mostren determinades elits polítiques, i sobretot determinats càrrecs polítics, i particularment, un de molt concret. Això, i només això, és el que els dóna un bri d’esperança. Perquè per altra banda, ja està més que contrastat que a Catalunya no hi haurà oposició a la Independència. Segur que hi haurà sectors que no s’entusiasmaran, però ho diran amb la boca petita -tret d’alguns pijos, que aquests tota la seva puta vida han exercit de bocagrosses i de milhomes, per la qual cosa ja no és d’estranyar el seu capteniment públic. Però el gruix de la població no independentista, no mourà un dit, per molt Tele5 i tota la pesca. Saben del cert que la Independència els portarà benestar i una millor qualitat de vida.
I, malgrat el cas escocès, també sembla evident és que cal fer-ho el més ràpidament possible. I la millor manera de fer-ho és a través d’una Declaració Unilateral d’Independència per part de com a mínim 68 diputats, que tampoc no són tants. Un referèndum abans de la DUI seria del tot impossible, perquè els espanyols no respectarien les regles del joc. Ni de conya. “Todo por la Patria” és el seu eslògan. I quan és “todo” vol dir “todo”. Oi que ens entenem? Fins i tot no caldria que figurés en cap programa electoral. Ja es veu que els partits en el poder sempre fan allò que no havien inclòs en el programa electoral. O és que hem de fer el préssec? Ni de conya.
No vull acabar aquest post sense referir-me a l’autèntic escàndol de la delegació olímpica espanyola als Jocs de Londres. Ha estat la novena delegació en quant a nombre d’esportistes. La novena! Això ja és per llogar-hi cadires. Però el pitjor de tots és que malgrat aquesta allau d’esportistes, finalment només ha aconseguit ocupar el lloc vint-i-unè en el medaller. Un veritable escàndol. I una enèssima demostració d’ineficiència i d’ineficàcia. Però el més preocupant és saber, en el context econòmic que travessem, quant ha estat el cost per a le finances públiques dels Jocs Olímpics de Londres. I no només em refereixo als jugadors, sinó també als federatius, les autoritats polítiques de l’esport, i naturalment, als hooligans de la Casa Reial, que fins i tot els van haver d’expulsar-los algun cop de zones on no estaven autoritzats a ser-hi, protagonitzant un espectacle de patetisme i de vergonya aliena. Espero que algú, en demani els comptes, fins a l’últim cèntim, i estic segur que quan sabem la veritat, l’escàndol serà majúscul.
NOTA: Post penjat al DGS el 15,08.2012

Etiquetes de comentaris: , , ,