L'INDEPENDENTISME I LA UE (2)

En l'article anterior explicava sintèticament els dos models que semblen enfrontar-se en la construcció de la Unió Europea: el model intergovernamental versus el model federal. Afirmava que la crisi per la qual travessa la zona euro, particularment, sembla que va donant pes al model federal, en el qual, les institucions comunitàries, com el Banc Central Europeu, van guanyant pes en detriment del paper dels estats.

Significa això que, en general, els estats cada cop quedaran més marginats i, en conseqüència, la reivindicació de l'estatalitat, és a dir, d'un estat independent, ja no té sentit? De cap de les maneres. Tot al contrari. Els estats s´han multiplicat en les darreres dècades. Tanmateix, ara assistim a la crisi dels estats que no tenen una coherència entre l'estructura política i la societat sobre la qual aquesta estructura actua. És el cas dels estats plurinacionals, que tanmateix fan mans i mànigues per centralitzar els poders i tallar les ales a la seva diversitat nacional, lingüística, social, etc.

Espanya n'és el cas paradigmàtic. Però no exclusiu. També trobem els casos de Bèlgica, del propi Regne Unit, França o Itàlia.

En la reivindicació pel reconeixement de la Independència de Catalunya han de donar-se diversos elements.

El primer és que el poble català opti per la independència. Les enquestes ja assenyalen cap a aquesta direcció. Però és clar, cal passar de la intenció a l'acció. I la manera més fàcil és escollir 68 diputats i diputades disposades a aprovar en el temps més breu possible, i en el millor dels escenaris, de forma immediata un cop constituït i encetada la nova legislatura, la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya (DUI). Fóra la Llei 1 del nou Parlament. Sembla una obvietat dir que aquesta Declaració no ensorrarà els murs de Jericó de la política internacional, perquè entre d'altres raons, la comunitat internacional està plenament acostumada a veure declaracions d'independència de tot tipus i de tot color. Tant és així que diríem que una part molt significativa dels estats que actualment formen la comunitat internacional, la van aprovar en el seu moment i van accedir a través d'ella a la Independència i doncs, a tenir un lloc sota el sol de la comunitat internacional. Començant, naturalment, pels Estats Units, que tot just acaben de commemorar-ne el 236è aniversari.

Deixant al marge els marrameus histèrics dels espanyols, el segon pas, en l'escena internacional, serà la crida al reconeixement internacional del nou estat, de la nova República. Una crida que òbviament ha d'estar continguda en la pròpia declaració d'Independència. I aquí el paper d'instàncies com l'ONU, com la pròpia Unió Europea, i d'estats individuals, com els Estats Units, serà clau.

En el cas de la UE penso que és fonamental recordar als seus membres que l'estat espanyol, és un estat en crisi, un estat pària, que no fa més que parar la mà per demanar diners, i que sorprenentment encara se les dóna d'important. I això ho dic perquè tant la UE, com els Estats Units, jugarien un paper clau per evitar qualsevol veleïtat à la sèrbia que se'ls passés als governants espanyols, que de cafres en són un estona.


NOTA: Post penjat a LA VEU de REAGRUPAMENT, Num. 17 (juliol-agost 2012)