L'INDEPENDENTISME I LA UE (2)

En l'article anterior explicava sintèticament els dos models que semblen enfrontar-se en la construcció de la Unió Europea: el model intergovernamental versus el model federal. Afirmava que la crisi per la qual travessa la zona euro, particularment, sembla que va donant pes al model federal, en el qual, les institucions comunitàries, com el Banc Central Europeu, van guanyant pes en detriment del paper dels estats.

Significa això que, en general, els estats cada cop quedaran més marginats i, en conseqüència, la reivindicació de l'estatalitat, és a dir, d'un estat independent, ja no té sentit? De cap de les maneres. Tot al contrari. Els estats s´han multiplicat en les darreres dècades. Tanmateix, ara assistim a la crisi dels estats que no tenen una coherència entre l'estructura política i la societat sobre la qual aquesta estructura actua. És el cas dels estats plurinacionals, que tanmateix fan mans i mànigues per centralitzar els poders i tallar les ales a la seva diversitat nacional, lingüística, social, etc.

Espanya n'és el cas paradigmàtic. Però no exclusiu. També trobem els casos de Bèlgica, del propi Regne Unit, França o Itàlia.

En la reivindicació pel reconeixement de la Independència de Catalunya han de donar-se diversos elements.

El primer és que el poble català opti per la independència. Les enquestes ja assenyalen cap a aquesta direcció. Però és clar, cal passar de la intenció a l'acció. I la manera més fàcil és escollir 68 diputats i diputades disposades a aprovar en el temps més breu possible, i en el millor dels escenaris, de forma immediata un cop constituït i encetada la nova legislatura, la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya (DUI). Fóra la Llei 1 del nou Parlament. Sembla una obvietat dir que aquesta Declaració no ensorrarà els murs de Jericó de la política internacional, perquè entre d'altres raons, la comunitat internacional està plenament acostumada a veure declaracions d'independència de tot tipus i de tot color. Tant és així que diríem que una part molt significativa dels estats que actualment formen la comunitat internacional, la van aprovar en el seu moment i van accedir a través d'ella a la Independència i doncs, a tenir un lloc sota el sol de la comunitat internacional. Començant, naturalment, pels Estats Units, que tot just acaben de commemorar-ne el 236è aniversari.

Deixant al marge els marrameus histèrics dels espanyols, el segon pas, en l'escena internacional, serà la crida al reconeixement internacional del nou estat, de la nova República. Una crida que òbviament ha d'estar continguda en la pròpia declaració d'Independència. I aquí el paper d'instàncies com l'ONU, com la pròpia Unió Europea, i d'estats individuals, com els Estats Units, serà clau.

En el cas de la UE penso que és fonamental recordar als seus membres que l'estat espanyol, és un estat en crisi, un estat pària, que no fa més que parar la mà per demanar diners, i que sorprenentment encara se les dóna d'important. I això ho dic perquè tant la UE, com els Estats Units, jugarien un paper clau per evitar qualsevol veleïtat à la sèrbia que se'ls passés als governants espanyols, que de cafres en són un estona.


NOTA: Post penjat a LA VEU de REAGRUPAMENT, Num. 17 (juliol-agost 2012)

L’INDEPENDENTISME I LA UNIÓ EUROPEA (1)

La crisi de l’eurozona està posant contra les cordes el model intergovernamental de la Unió Europea. Per contra, el model federal és el que està emergint cada cop més potent.

Entenem per model intergovernamental, lògicament, aquell on els diferents governs dels Estats membres tallen el bacallà en les decisions més fonamentals. És a dir, esdevenen els actors preeminents. 


Per contra, en el model federal, són les institucions d’àmbit comunitari les que guanyen protagonisme i fins i tot aconsegueixen doblegar la voluntat de governs dels Estats membres.

A ningú se li escapa que el model intergovernamental és més proper als ciutadans, atès que els governs de la UE, no deixen de ser l’expressió d’un resultat electoral, és a dir, de la voluntat popular. 


No passa el mateix en el model federal, atès que les institucions d’abast comunitari, normalment són molt desconegudes per a la gran majoria de ciutadans europeus, que les veuen com llunyanes i opaques. Posem el cas del Banc Central Europeu, que malgrat tenir una importància cabdal en el funcionament de la zona euro, i en el disseny de la política monetària de centenars de milions de ciutadans europeus, els seus mecanismes democràtics de control són més aviat escadussers. El mateix passa, cada cop més, amb altres institucions comunitàries.

En el model federal, naturalment, la lògica que predomina no és la de l’interès de cadascun dels Estats membres, sinó la del conjunt de la Unió.


A mesura que els estats han de recórrer a la UE per tal que els allunyi dels seus problemes financers, les institucions centrals d’aquesta van eixamplant el seu poder. D’aquesta manera, Brussel.les i Frankfurt, progressivament van convertint-se en el referent europeu de Washington i rodalies als Estats Units. I  els estats van perdent força.


Assistirem, doncs, a l’auge d’una mena d’eurocràcia que acabarà substituint els governants dels Estats? Pressuposarà això que a llarg o fins i tot a mig termini s’imposarà l’elecció popular d’un President Europeu i d’un Parlament Europeu digne d’aquest nom?


I sobretot, quin impacte tindrà aquesta evolució en les nacions que volem accedir a la Independència? En parlarem en una proper article.  

NOTA: Article penjat a LA VEU de REAGRUPAMENT, núm. 16 (juny 2012)

HI ESTÀS CONVIDAT!

TINC LA SOLUCIÓ!

Disculpeu, però tinc la solució a tot l’entrellat. Diuen que Espanya és massa gran per ser rescatada per la Unió Europea. Que si cau Espanya, cau l’euro. Doncs ho tenim molt fàcil. Catalunya se separa d’Espanya, de manera que l’economia espanyola perd entre una cinquena i una quarta part del seu pes, i assumpte conclòs. Si afegim, com hauríem d’afegir, el País Valencià i les Illes Balears, llavors, perdria quasi una tercera part del seu pes, i llavors les seves dimensions es reduirien a només una mica més que Holanda. 






Per la seva banda, Catalunya, alliberada de l’espoli fiscal, eixugaria els deutes en un tres i no res, i de seguida s’acabarien les retallades. Amb un estat propi, Catalunya en poc temps seria una de les economies més sanes de la Unió Europea, i probablement, el referent del Mediterrani occidental. Els espanyols, per la seva banda, podrien construir sense cap problema el seu conyàs d’eix central ––això sempre i quan els deixéssim controlar Aragó, que ja és molt deixar, sobretot si toquen molt els nassos amb el tema hidrogràfic-.

I tots contents. Bé, naturalment, la nova Espanya hauria de renunciar als seus territoris assimilats, tal i com apareix en aquell famós mapa de 1851 que tant s’ha difós darrerament. Però això no els seria cap trauma, atès que els espanyols ja fan segles que han après la lliçó de renunciar a territoris que els havien subjugat sense cap tipus de compassió.

Recordo que en la Constitució de Cadis, es parlava d’espanyols en referència tant als d’un cantó de l’Atlàntic, com als de l’altre. Bé, uns quants anys després, un 90% d’aquells espanyols, havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més dissoluble en aquest món, més fins i tot que el Nescafè o el Nesquick, que aquesta cosa (mal) anomenada nació espanyola.

NOTA: Article penjat a Nació Digital, l'11-06.2012

REAGRUPAMENT IMPULSA UNA INICIATIVA CIUTADANA EUROPEA PER A L'AMPLIACIÓ INTERNA DE LA UNIÓ EUROPEA

Després d'unes setmanes de preparció confidencial i uns darrers dies una mica frenètics, s'acaba de fer públic que Reagrupament impulsarà una Iniciativa Ciutadana Europea per aconseguir que la Unió Europea aprovi una via legal per a la seva pròpia Ampliació Interna.

Podeu consultar el web de la iniciativa aquí.

La Iniciativa Ciutadana Europea és un nou mecanisme de participació democràtica a nivell de la UE que consisteix en proposar a la Comissió Europea que emprengui una acció legislativa concreta dins l'àmbit de les seves competències. Per aconseguir-ho, s'han de recollir 1.000.000 de signatures en el conjunt dels estats membres de la Unió Europea, si bé cada estat té assignat un nombre mínim de signatures.

Malgrat que Reagrupament impulsa la iniciativa, qui realment l'organitzarà serà un Comitè de Ciutadans, que ja ha estat format, amb persones que viuen en set estats membres, nombre mínim. La presidència d'aquest Comitè de Ciutadans europeus que organitzarà la Iniciativa correspon al Dr. Joan Carretero, President de Reagrupament.

Què s'entén per Ampliació Interna de la Unió Europea? Fins ara, a la Unió Europea s'han donat successives ampliacions externes, és a dir, que s'afegien a la Unió, estats -amb els seus ciutadans, naturalment-, que fins llavors no en formaven part, de manera que el nombre de ciutadans europeus creixia en la mesura de la població del nou estat incorporat.

Per contra l'Ampliació Interna consisteix en què quan una part d'un Estat Membre se secessioni d'aquest per un procediment democràtic, i formi un nou Estat sobirà, tant el nou estat com llurs ciutadans passin automàticament a ser Membres de ple dret de la Unió Europea, de manera que s'haurà produït una ampliació del nombre d'estats, però no del nombre de ciutadans europeus, que òbviament romandrà invariable.

Reagrupament es posiciona d'aquesta manera al capdavant dels moviments indepdendentistes europeus, promocionant una iniciativa que sense cap mena de dubte atraurà l'atenció i l'interès de milions de ciutadans europeus que segurament veuran en aquesta iniciativa, una via per a la realització del seu projecte polític i un obstacle per a les campanyes d'intoxicació, i perquè no dir-ho, de terror dels unionistes a Catalunya i a molts altres territoris en lluita per la seva llibertat.

Ens hem ficat en un bon merder, però un merder que s'ho val!

COM ES GASTA ELS DINERS BRUSSEL.LES...

BOTIGUER CONVERGENT, TE N'ADONES QUE HAURÀS D'ETIQUETAR EN ECSPANYOL?

O T'IMPORTA UN RAVE?

L'etiquetatge en català pot desaparèixer en qualsevol moment, i això és així perquè el català no és reconegut com una llengua oficial de la Unió Europea. I no és reconegut com una llengua oficial de la UE, perquè no hi ha cap dels estats actualment membres que ho ha sol.licitat.

De manera, que l'única manera que el català podrà ser utilitzat en els productes que tu vens, és quan una Catalunya Independent compti amb el seu propi Estat, i en tant que membre de la UE, ho sol.liciti formalment, fet que significarà el seu reconeixement automàtic, perquè fins ara cap estat s'ha oposat al reconeixement d'una llengua europea.

LA INDEPENDÈNCIA ÉS EL CAMÍ,

LA DEPENDÈNCIA ÉS LA RUÏNA I LA DESAPARICIÓ COM A POBLE!

CATALUNYA, LA UNIÓ EUROPEA I EL RESCAT D'ESPANYA

Un break en la dinàmica electoral -que ja s'acaba- per reflexionar sobre qüestions verament importants. Després del rescat de Grècia i, ara, d'Irlanda, tot sembla indicar que la propera a caure serà Portugal.

El cas ecspanyol, diuen alguns analistes, és més problemàtic. L'economia espanyola és sis vegades més gran que la d'Irlanda i Portugal i 4 vegades que la de Grècia. En altres paraules, la Unió Europea té un problema. Rescatar Ecspanya li pot suposar una sagnia.

La solució és ben evident: Catalunya representa entre el 20 o el 25% de l'economia ecspanyola (en referència només a la CAC, compte!). Si accedeix a la Independència, és evident que llavors l'"Espanya sense Catalunya" podrà ser rescatada molt més fàcilment. És una solució que beneficia tothom:

Catalunya (la CAC, per començar), aconsegueix la Independència i acaba amb l'espoli fiscal, la discriminació cultural i la submissió política.

Ecspanya rep les ajudes de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional, si s'escau (eventualment, també el podria rebre del Banc Mundial, per combatre la pobresa :-).

La Unió Europea s'estalvia rescatar Catalunya (amb un pes econòmic igual o superior a Grècia), i aconsegueix un estat cohesionat i -esperem-ho- competent en el sud d´Europa, en el cor dels PIGS, que serveixi d'exemple (una Finlàndia o una Holanda del sud).

De passada, els Estats Units no veurien amb mals ulls un estat amic, al cor del Mediterrani occidental, amb una metròpoli com Barcelona, alliberades les seves potencialitats com a hub porturari i aeronàutic (una barreja d'Amsterdam i de Rotterdam, en ple Mediterrani).

Lògic, no?

ISLAMOFÒBIA, NAZIFILIA i ESTATS PÀRIES, EN XIFRES

La navegació per internet em va portar l'altre dia a llegir un report de l'Europol -l'organització policial europea- titulat Tendència i situació del terrorisme a la Unió Europea 2007. No es tracta d'un document gaire extens. De la seva lectura, destaco, avui, tres reflexions.

PRIMERA. Les xifres demostren clarament com la islmofòbia avui rampant al conjunt de la Unio Europea es tradueix també en l'escena repressiva. Només cal comparar aquests dos quadres que es reprodueixen a continuació. En el primer es quantifiquen els atacs terroristes detallant-ne l'estat on es van produir i quin tipus d'organització terrorista el va portar a terme. Concretament, el report distingeix entre atacs "islamistes", "separatista", "d'esquerres", de "dretes", i par acabar, "Altres/No especificats".

Com es pot observar, la palma se l'endú els atacs separatistes, sobretot arran de les múltiples accions protagonitzades per les organitzacions corses i basques. Crida, però, l'atenció el fet que el tant esbombat terrorisme islamista, només protagonitza una únic atac, concretament a Alemanya, al llarg del 2006. Un nombre d'accions, idèntic a l'atribuït al terrorisme de dretes.

Aquesta dada encara pren més relleu si la comparem amb les xifres contingudes en el segon quadre, també extret del mateix report, i on es detalla el nombre de sospitosos detinguts. Paradoxalment, en aquest quadre, el nombre de detinguts relacionats amb el terrorisme islamista és de 257, mentre que els detinguts pel terrorisme d'extrema dreta és de només 15. Cal tenir en compte, a més a més, que el Regne Unit, un dels estats més compromesos en la lluita contra l'islamisme (recodem tot el discurs al voltant del Londostan), no ha accedit a proporcionar les seves xifres, per la qual cosa, ben probablement, el nombre de detinguts sota l'acusació de terrorisme islamista, és més elevat del que consta en el quadre adjunt. Si relacionem els dos quadres, salta a la vista clarament que l'islàmic és el tipus de terrorisme que malgrat la seva migradesa d'atacs, més arrrestos ha sofert: la proporció és de 257 arrestos per 1 atac. En canvi, la resta tenen proporcions molt més reduïdes: 0,53 l'anomenat terrorisme separatista, 0.94 el terrorisme d'extrema esquerra i 15 el terrorisme d'extrema dreta. Qualsevol anàlisi mínimament objectiva no pot deixar de constatar un biaix clarament islamòfob en l'actuació dels cossos policials europeus. El fet que només es comptabilitzés un únic atemptat islamista a Europa, xoca clarament amb la percepció que es té si seguim els principals mitjans de comunicació, els quals sovint semblen dibuixar un escenari prebèl.lic protagonitzat per onades de columnes islamistes disposades a massacrar Europa. Jo a aquest biaix, li dic clarament i rotunda, islamofòbia.

SEGONA. Aquesta islamofòbia, es combina amb una nazifilia que és impúdicament expressada pel propi report quan, en pàgines posteriors, es nega a considerar la violència d'extrema dreta com a terrorisme.

Concretament, en la pàgina 35, s'afirma que, "right-wing violence and other politically motivated crimes are mainly investigated as right-wing extremism and not as terrorist offences." D'aquesta enigmàtica frase, jo dedueixo clarament, que pels serveis policials de la Unió Europea no sembla existir un terrorisme d'extrema dreta pròpiament dit, sinó com a molt un extremisme de dretes... i para de comptar. El cinisme es majúscul. Quan les organitzacions d'extrema dreta provoquen dotzenes de morts anualment, mitjançant atacs a immigrants, organitzacions d'esquerres, alternatives o independentistes, violència a l'esport, i que són de fet les que provoquen un autèntic terror difús (terror a sortir de marxa, terror a anar a l'escola, terror a dir el que penses, etc.) molt més important que el terror concentrat en objectius militars (casernes, cuartelillos, edificis públics), doncs bé, va i la policia europea no els considera terroristes, sinó simplement i pura, extremistes.

Al marge de la més que provada connivència, col.laboració, cooperació, fins i tot subordinació, de moltes organitzacions d'extrema dreta amb els serveis policials -la collusion britànica a Irlanda del Nord, per exemple-, i al marge, també del fet que molts agents policials europeus no amaguen, ans al contrari, les seves simpaties àdhuc pertanyença a l'extrema dreta, la simple consideració com a extremistes, beneficia clarament, des d'un punt de vista penal, als seus membres. I això és així perquè en l'actualitat el gran papu de l'ordenament penal europeu és el de ser acusat de terrorisme, fins i tot encara que no consti cap vessament de sang. Si et pengen l'etiqueta de terrorista ja has begut oli. Per contra, els que realment generen terror de forma quotidiana, són com a molt, acusats d'extremistes, i així poden anar fent en una situació que es mou entre la semi-tolerància i el suport explícit, donat que en comptadíssimes ocasions es produeix a la seva desarticulació. I quan això passa, l'estada a la presó dels seus membres és sovint molt més curta i comfortable, en termes generals, que a dels condemnats per terrorisme.

TERCERA. Per acabar amb aquesta anàlisi, no podem deixar de constatar que els dos estats que registren més atemptats terroristes, són França (294) i Ecspanya (145). Respectivament, doncs, representen el 59% i el 29% del total d'atacs. També, pel que fa al nombre de detinguts, sumen el 48% i el 12%. Conegudes aquestes xifres, podem afirmar clarament que el terrorisme a la Unió Europea, és una realitat bàsicament franco-ecspanyola, de manera que aquests dos estats són els autèntics pàries a escala europea. És cert que molts dels atacs protagonitzats per les organitzacions armades corses són d'escassa potència. I també ho és l'anomenat terrorisme de baixa intensitat portat a terme per la kale borroka basca, fins al punt que titllar-les d'accions terroristes és més una estratègia repressiva i judicial que una realitat objectiva en termes policials. Però això no hauria de ser cap obstacle per tal que la resta d'estats de la Unió Europea pressionessin als dos estats pàries esmentats per tal que revisessin el seu sistema polític i el reformessin per tal de disminuir sensiblement les respostes armades, l'existència de les quals no és més que la constatació que una part significativa dels seus ciutadans no els consideren legítims, per molt legals que siguin.

En continuarem reflexionant.