dissabte, 6 d’octubre de 2007

ISLAMOFÒBIA, NAZIFILIA i ESTATS PÀRIES, EN XIFRES

La navegació per internet em va portar l'altre dia a llegir un report de l'Europol -l'organització policial europea- titulat Tendència i situació del terrorisme a la Unió Europea 2007. No es tracta d'un document gaire extens. De la seva lectura, destaco, avui, tres reflexions.

PRIMERA. Les xifres demostren clarament com la islmofòbia avui rampant al conjunt de la Unio Europea es tradueix també en l'escena repressiva. Només cal comparar aquests dos quadres que es reprodueixen a continuació. En el primer es quantifiquen els atacs terroristes detallant-ne l'estat on es van produir i quin tipus d'organització terrorista el va portar a terme. Concretament, el report distingeix entre atacs "islamistes", "separatista", "d'esquerres", de "dretes", i par acabar, "Altres/No especificats".

Com es pot observar, la palma se l'endú els atacs separatistes, sobretot arran de les múltiples accions protagonitzades per les organitzacions corses i basques. Crida, però, l'atenció el fet que el tant esbombat terrorisme islamista, només protagonitza una únic atac, concretament a Alemanya, al llarg del 2006. Un nombre d'accions, idèntic a l'atribuït al terrorisme de dretes.

Aquesta dada encara pren més relleu si la comparem amb les xifres contingudes en el segon quadre, també extret del mateix report, i on es detalla el nombre de sospitosos detinguts. Paradoxalment, en aquest quadre, el nombre de detinguts relacionats amb el terrorisme islamista és de 257, mentre que els detinguts pel terrorisme d'extrema dreta és de només 15. Cal tenir en compte, a més a més, que el Regne Unit, un dels estats més compromesos en la lluita contra l'islamisme (recodem tot el discurs al voltant del Londostan), no ha accedit a proporcionar les seves xifres, per la qual cosa, ben probablement, el nombre de detinguts sota l'acusació de terrorisme islamista, és més elevat del que consta en el quadre adjunt. Si relacionem els dos quadres, salta a la vista clarament que l'islàmic és el tipus de terrorisme que malgrat la seva migradesa d'atacs, més arrrestos ha sofert: la proporció és de 257 arrestos per 1 atac. En canvi, la resta tenen proporcions molt més reduïdes: 0,53 l'anomenat terrorisme separatista, 0.94 el terrorisme d'extrema esquerra i 15 el terrorisme d'extrema dreta. Qualsevol anàlisi mínimament objectiva no pot deixar de constatar un biaix clarament islamòfob en l'actuació dels cossos policials europeus. El fet que només es comptabilitzés un únic atemptat islamista a Europa, xoca clarament amb la percepció que es té si seguim els principals mitjans de comunicació, els quals sovint semblen dibuixar un escenari prebèl.lic protagonitzat per onades de columnes islamistes disposades a massacrar Europa. Jo a aquest biaix, li dic clarament i rotunda, islamofòbia.

SEGONA. Aquesta islamofòbia, es combina amb una nazifilia que és impúdicament expressada pel propi report quan, en pàgines posteriors, es nega a considerar la violència d'extrema dreta com a terrorisme.

Concretament, en la pàgina 35, s'afirma que, "right-wing violence and other politically motivated crimes are mainly investigated as right-wing extremism and not as terrorist offences." D'aquesta enigmàtica frase, jo dedueixo clarament, que pels serveis policials de la Unió Europea no sembla existir un terrorisme d'extrema dreta pròpiament dit, sinó com a molt un extremisme de dretes... i para de comptar. El cinisme es majúscul. Quan les organitzacions d'extrema dreta provoquen dotzenes de morts anualment, mitjançant atacs a immigrants, organitzacions d'esquerres, alternatives o independentistes, violència a l'esport, i que són de fet les que provoquen un autèntic terror difús (terror a sortir de marxa, terror a anar a l'escola, terror a dir el que penses, etc.) molt més important que el terror concentrat en objectius militars (casernes, cuartelillos, edificis públics), doncs bé, va i la policia europea no els considera terroristes, sinó simplement i pura, extremistes.

Al marge de la més que provada connivència, col.laboració, cooperació, fins i tot subordinació, de moltes organitzacions d'extrema dreta amb els serveis policials -la collusion britànica a Irlanda del Nord, per exemple-, i al marge, també del fet que molts agents policials europeus no amaguen, ans al contrari, les seves simpaties àdhuc pertanyença a l'extrema dreta, la simple consideració com a extremistes, beneficia clarament, des d'un punt de vista penal, als seus membres. I això és així perquè en l'actualitat el gran papu de l'ordenament penal europeu és el de ser acusat de terrorisme, fins i tot encara que no consti cap vessament de sang. Si et pengen l'etiqueta de terrorista ja has begut oli. Per contra, els que realment generen terror de forma quotidiana, són com a molt, acusats d'extremistes, i així poden anar fent en una situació que es mou entre la semi-tolerància i el suport explícit, donat que en comptadíssimes ocasions es produeix a la seva desarticulació. I quan això passa, l'estada a la presó dels seus membres és sovint molt més curta i comfortable, en termes generals, que a dels condemnats per terrorisme.

TERCERA. Per acabar amb aquesta anàlisi, no podem deixar de constatar que els dos estats que registren més atemptats terroristes, són França (294) i Ecspanya (145). Respectivament, doncs, representen el 59% i el 29% del total d'atacs. També, pel que fa al nombre de detinguts, sumen el 48% i el 12%. Conegudes aquestes xifres, podem afirmar clarament que el terrorisme a la Unió Europea, és una realitat bàsicament franco-ecspanyola, de manera que aquests dos estats són els autèntics pàries a escala europea. És cert que molts dels atacs protagonitzats per les organitzacions armades corses són d'escassa potència. I també ho és l'anomenat terrorisme de baixa intensitat portat a terme per la kale borroka basca, fins al punt que titllar-les d'accions terroristes és més una estratègia repressiva i judicial que una realitat objectiva en termes policials. Però això no hauria de ser cap obstacle per tal que la resta d'estats de la Unió Europea pressionessin als dos estats pàries esmentats per tal que revisessin el seu sistema polític i el reformessin per tal de disminuir sensiblement les respostes armades, l'existència de les quals no és més que la constatació que una part significativa dels seus ciutadans no els consideren legítims, per molt legals que siguin.

En continuarem reflexionant.

Etiquetes de comentaris: , , ,

4 Comments:

Blogger bacus said...

Islamofòbia, cristianofòbia, judeofòbia, budafòvia,..., si i qué? fòbia a dèu i a totes les sectes... i quin problema hi ha ?? és pur esclavisme.

la gent que creu en “déus” fot fàstic i per mi no mereixen cap respecte, començant pels cristian si vols.

6 d’octubre de 2007 a les 14:49:00 CEST  
Blogger bacus said...

anti cristians i jueus si, anti moros no, vinga va que no ens mamem el dit el problema són tots no només els que interessen.

Si no que legalitzin la poligàmia pq que puguin viure amb les seves tradicions, la velació d'escrot ja és legal.

6 d’octubre de 2007 a les 15:10:00 CEST  
Blogger Martí Cabré said...

Home Sort, potser la quantitat de detencions té alguna correlació amb la manca d'atemptats, no?

Un fet a part és que les detencions siguin correctes, hi hagi habeas corpus, no tinguem Guantánamos ni vergonyes similars.

Però amb les teocràcies (siguin de la religió que siguin) s'ha d'anar molt i molt en compte.

6 d’octubre de 2007 a les 18:41:00 CEST  
Blogger Ramon said...

“Totes les èpoques de fe han estat grans; totes les d'incredulitat mesquines” (Ralph Waldo Emerson, 1803-1882, polític, professor i pensador). "Si netejàssim judaisme i cristianisme del clericalisme, tindríem una religió que podria salvar el món de tot mal social. Devem fer tot allò possible pel triomf d'aquesta mena de fe" (Albert Einstein).
La qüestió és aquesta: què fa que la gent sia així i no altrament.
Com de costum, els catalans no ens preguntem allò fonamental: el COM.
El protestantisme ha creat societats molt ben organitzades, a través de coses com la por a l'excomunicació i l'infern, la pràctica de la misericòrdia i l'ajut mutu, etc.. El Japó ho copià des de fa segles dels seus aliats holandesos, per ex.
Sense un rerefons religiós escaient, els valors de treball, respecte, etc. difícilment es popularitzen. Pensem en els règims comunistes.
Altrament hi ha religions i religions. Si creuen en la reencarnació, no té sentit millorar, car se suposa que viuen els càstigs de vides anteriors (o premis).
A l'Islam no hi ha el sentit de pecat com al cristianisme, però sí que hi ha molta més rigidesa en prohibicions, una idolatria de la forma. Això fa que socialment sia una religió molt ritual i externa, i les arrels la fan molt guerrera.
Els resultats socials i històrics no enganyen. Quines societats són les més avançades? Quines societats volem? Les del nord o les del sud, les catòliques, comunistes o islàmiques?
Si ens carreguem la fe, ens carreguem la terra bona on conrear. A voltes la Cristiandat social pot anar plena de xusma, d'hipocresia, etc. (com tot al món va), tanmateix, encara així, sol ser millor que unes altres opcions.
Si promovem la ridiculització, trivialització excessiva, desprestigi, cristianofòbia, etc. del fet religiós, estem suïcidant-nos i tallant l'autodisciplina general. Hi hem d'anar molt en compte i no fer res a la babalà simplement per fer una gràcia.
La catalana és l'única dreta que conec on l'anticristianisme i el secularisme és tant o més fort que el cristianisme. Per això no rutlla massa bé.
http://wave.prohosting.com/~fortesa/Secularisme/Anticristianisme.html
Un parell de cristians: L'abat Oliba, fundador de les Treves de Déu (origen del parlamentarisme català i occidental), i també el Pare Jofre, fundador del primer psiquiàtric ("Hospital d'Ignocents, folls e orats") occidental, a València, s. XV. Per fer esment de dos casos sols que vénen a tomb per les teves escasses paraules i menors raonaments.

Molts avanços socials començaren amb el cristianisme. Així, per ex., l’abolició de la crucifixió (mètode de mort prou comú en el món antic) o del dret del “Pater Familias” a assassinar uns altres membres de la seva família.

“Els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús" (Lluc 16:14). Així són molts progres vividors, per ex. a "Esquerra", però no sols allí.

1 de juliol de 2010 a les 3:02:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home