URGENT: LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

El proper 23 d’abril seria un dia escaient perquè el Parlament de Catalunya, amb una majoria més que suficient, aprovés una mesura tan necessària com és la Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya (DUI). La situació post-electoral, en referència a les relacions amb el Regne d’Espanya, és a hores d’ara insostenible. És una guerra moral no declarada. Però en marxa.

Ahir ens assabentàvem de l’esborrany del nou projecte de llei sobre educació del ministre Werth. De seguida vaig relacionar el seu contingut amb les paraules de José Maria Aznar fa uns dies: “Cataluña no podrá permanecer unida si no permanece española. Quien piense que sólo está en juego la unidad de España se equivoca. Antes de eso, está en juego la integridad de Cataluña”. No hi ha cap mena de dubte que el projecte de llei és factoria FAES. Utilitzen la llengua com a ariet per dividir Catalunya.

Un poble no pot viure en un permanent estat d’incertesa. I els catalans, dins de l’estat espanyol, estem sotmesos quasi diàriament a un debat sobre la nostra identitat i les lleialtats corresponents. No es pot continuar així. Cal tallar, cal desactivar aquesta tensió que ens impedeix prosperar i ens obliga a gastar enormes quantitats d’energies, de temps i de diners en buscar l’inexistent encaix. Els espanyols no volen l’encaix, volen la submissió. I això, fa tres-cents anys que ens hi resistim.

Ara tenim l’oportunitat de desfer-nos d’aquest llast. Ha de ser d’una forma ràpida, sense contemplacions, sense dubtes. Un cop sec. Un vot majoritari. No tenim temps a perdre. És un urgent, repeteixo. I sobretot, necessari. Materialment necessari.

La Declaració Unilateral d’Independència ha de determinar que a partir de la seva aprovació, les lleis espanyoles ja no seran d’aplicació al territori català, tret que el Parlament de Catalunya n’aprovi provisionalment la vigència, de forma interina, fins que n´hi hagi de catalanes.

La Declaració Unilateral d’Independència, establirà que a partir de la seva aprovació, els impostos dels catalans i les catalanes, seran recaptats per l’Agència Fiscal Catalana, i no seran transferits a cap instància espanyola.

La Declaració Unilateral d’Independència, fixarà una data per a la celebració d’un referèndum que la ratifiqui. Un bon dia per a celebrar-lo seria el proper 11 de setembre, primer aniversari de la Gran Manifestació Patriòtica. Tanmateix, si els espanyols posessin pals a les rodes al seu desenvolupament, penso que seria més efectiu, fer una nova ratificació parlamentària, i avall que fa baixada.

Repeteixo. Els espanyols faran tot el possible per intentar torpedinar el procés d’independència. No podem perdre més temps. Cal reaccionar de forma immediata i desencadenar-nos del llast espanyol que ens enfonsa irremeiablement. Per sort, Espànya és actualment un tigre de paper, com ja he escrit diverses vegades, i m´hi ratifico. La seva feblesa és evident i palmària, no només respecte Catalunya, sinó sobretot en el context europeu i mundial. Cal aprofitar l’oportunitat.

Els espanyols ja han descobert les seves cartes. Per oposar-se a l’emancipació de Catalunya apostaran per l’estratègia ètnica, conscients com són que des d’un punt de vista racional, la Independència de Catalunya guanya per golejada, no hi ha color. Per això aposten per l’irracionalisme de la identitat ètnica i treuen del calaix el supremacisme lingüístic, és a dir, el plantejament que hi ha llengües de primera i llengües de segona -o de tercera, o de quarta. Iguals que els nazis, però en contra de la raça, la llengua.

El supremacisme espanyol, naturalment, no reconeix el poble català com un interlocutor polític. Ser català, pels governants espanyols, és una simple qüestió administrativa: són catalans, els ciutadans espanyols que resideixen en alguna de les quatre províncies que formen la comunitat autònoma de Catalunya. Amb el matís afegit, a més a més, que Catalunya no té un reconeixement constitucional, perquè no apareix en el text del 1978.

Tanmateix, la realitat és tossuda. Les eleccions del 25N han deixat ben a les clares la naturalesa nacional de Catalunya, com ho demostra l’impacte mediàtic que ha tingut a nivell internacional, sense precedents. Algú s’imagina alguna cosa semblant per a les eleccions de Madrid, Extremadura o Castella-Lleó? Oi que no? Doncs ja som al cap del carrer.

El President Mas va encertar, si més no, en estendre arreu del món la rellevància de les eleccions. Mai, repeteixo, mai com aquells dies del mes de novembre, Catalunya va ocupar una atenció mediàtica tan important. Encara avui en dia sembla que no ens hem adonat de la importància d’aquests comicis. I això que van haver de suportar diversos cops d’estat: el judicial (junta electoral), el mediàtico-policial, el governamental, i també el sindical -amb la celebració al.lucinant d’una vaga general en plena campanya electoral, un tema del que parlarem en un altre moment, perquè cada cop sembla més evident que va tenir un impacte brutal en el resultat final dels comicis. I no oblidem l’intent de putsch protagonitzat per en Duran i Lleida, des de dins.

Bé, però tornem a l’essencial. Catalunya ha entrat en una dinàmica que només pot concloure en la seva Independència a curt termini, si li voleu dir express, digueu-l’hi. Per arribar a bon port, és clau que els dos primers partits del Parlament arribin a un acord, a un Pacte Nacional que inclogui tant la DUI com la celebració, si és factible, del referèndum d’autodeterminació. Aquests dos com a mínim. I quants més millor.

Però per fer-ho possible, el poble català no ha de deixar de mobilitzar-se i de cremar etapes, de manera que tot el procés no s’aturi. No podem descansar. Ja descansarem quan haguem guanyat. Després de la Victòria.

(NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 05.12.2012)

La legislatura 2012-2014

La propera legislatura també serà curta, d'uns dos anys o màxim, tres. Jo diria que dos. Però intensa. En les eleccions del 25-N tot apunta que la victòria del bloc sobiranista, format per les diferents opcions favorables al dret a decidir, obtindrà uns resultats més que notables, arribant o fins i tot superant els 100 escons. Una majoria més que clara, per utilitzar la terminologia posada de moda per la Cort Suprema del Canadà en la seva Opinió sobre la Secessió, emesa el 1998.

És més que possible que el partit més votat obtingui fins i tot una majoria absoluta folgada, amb més de 70 escons. Això li permetrà, naturalment, formar un govern en solitari. Tanmateix, penso que, precisament perquè aquesta possibilitat sempre la tindrà a l'abast, el més intel·ligent, seria oferir a la resta de forces del bloc sobiranista, un govern de concentració nacional, que tingués per objectiu assolir la “plenitud nacional”, eufemisme que no vol dir res més que la independència. Aquesta aposta, reforçaria el propi Govern i donaria una imatge de transversalitat i diversitat que seria molt ben rebuda per la comunitat internacional, atès que la independència seria vista com una reivindicació àmplia i no lligada només a un determinat partit o una determinada personalitat política.

La tasca del nou govern de concentració nacional, doncs, seria fer front a les dificultats que els espanyols posaran, de ben segur a tot el procés. I navegar fins a la celebració de la consulta per la independència que considero que hauria de celebrar-se de forma el més immediata possible. Una data adient seria l'11 de setembre del 2013, fet que la faria coincidir quasi amb la que se celebrarà a Escòcia.

Dues mesures immediates que hauria de portar a terme serien la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals, que ja en el seu moment va ser descartada, atès que s'ha demostrat que el front internacional és fonamental per al reconeixement de la ondependència. I per altra banda, una qüestió simbòlica, però no per això menys important. Dotar l'estelada (en les seves diferents versions) d'un estatus de reconeixement jurídic i polític que n'evités la seva criminalització permanent per part de les autoritats espanyols i que correlativament comportés un càstig a aquells que la menyspreessin.

Una tercera mesura que el nou Govern hauria d'implementar, seria l'aprovació d'una declaració unilateral d'independència (DUI), sobretot si l'assetjament dels espanyols es fes insuportable i calgués donar una resposta a l'alçada de les circumstàncies. Una bona data per aprovar aquesta declaració seria el 23 d'abril del 2013. Amb aquesta declaració les institucions espanyoles deixarien de tenir jurisdicció damunt de Catalunya, si bé, provisionalment, l'ordenament jurídic vigent fins aquell dia continuaria tret que en fos explícitament derogat per les institucions catalanes.

Si, com tot sembla indicar, l'11 de setembre del 2013, els partidaris del “sí” a la Independència guanyem de forma clara i rotunda, s'obriria un període de com a màxim 12 mesos, per negociar amb la comunitat internacional l'ingrés de la República de Catalunya a les institucions internacionals, i amb el Govern espanyol la divisió dels actius i dels passius. En el cas de la UE, naturalment, l'accés seria automàtic.

Així, com a molt tard, l'11 de setembre del 2014, tres-cents anys després de la seva pèrdua, Catalunya esdevindria un nou estat independent. Serà un moment gloriós i, perquè no dir-ho, emotiu. Un cop aconseguida la Independència, el govern de concentració nacional, només li quedarà convocar unes eleccions constituents, que es podrien celebrar a finals del 2014. Aquestes eleccions escollirien un nou Parlament encarregat d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Però aquesta ja seria una altra etapa, de la qual ja en parlarem en el seu moment. Naturalment aquesta cronologia pot ser modificada per mil i un factors, atès que parteix d'una perspectiva optimista, però també realista.

(NOTA: Penjat al Nació Digital, el 06.10.2012)

23A, 11s2013,11s2014

Si algun aspecte fa la unanimitat dels analistes en els esdeveniments dels darrers dies, segons he comprovat, és en el fet que l'accessió a la Independència de Catalunya, ha de ser un procés breu en el temps. No es pot dilatar més temps de l'estrictament necessari. Ara, també és cert que cal fer-ho bé. No es pot anar de pressa, però no ens podem permetre cap pausa. La fórmula màgica seria, doncs, sense pressa, però sense pausa. Allò que es pot fer bé avui, no deixar-ho per demà. I així anar fent fins arribar al final.

En aquest sentit, proposo un calendari de tot el procés, obert naturalment a les observacions que facin falta, i fins i tot a les crítiques que es considerin oportunes. Val a dir que parteixo d'un escenari un pèl idílic, en el qual els espanyols no fan el cafre, entre d'altres coses perquè no poden. Europa els ho prohibeix, i els Estats Units els amenaça. És un escenari, doncs, ideal per a un poble com el català, que democràticament i pacífica, decideix que vol esdevenir sobirà, i formar un Estat propi, que entri a la comunitat internacional, ingressi a l'ONU, i esdevingui automàticament un Estat Membre de la Unió Europea, i de la resta d'instàncies internacionals.

La cosa aniria, aproximadament així.

El 25 de novembre del 2012, els partits sobiranistes, obtenen una victòria abassagadora, entre 90 i 100 diputats, pel cap baix del Parlament de Catalunya. Una victòria, per cert que se suma a la que el 21 d'octubre el bloc sobiranista basc ja ha obtingut en les eleccions autonòmiques de la comunitat autònoma basca.

La reacció espanyola, com es pot esperar, tracta d'ofegar les instàncies autonòmiques catalanes, tant des del punt de vista financer, com intentant una revolta ciutadana contra elles, sobretot a través dels mitjans de l'odi que escupen catalanofòbia per totes bandes. Les grans empreses espanyoles, utilitzen la seva publicitat per llançar missatges subliminals d'amor i germanor entre tots els espanyols.

Malgrat haver obtingut una majoria absoluta, o precisament per això, Artur Mas accedeix a formar un govern de concentració nacional, amb la presència de consellers de les altres formacions sobiranistes. El full de ruta del nou govern és aconseguir l'estat propi el més aviat possible.

23 d'abril del 2013, després d'uns mesos d'absoluta pressió per part de les autoritats espanyoles, el govern de concentració nacional, presidit pel senyor Artur Mas, presenta al Parlament de Catalunya, una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), que obté el suport d'entre el 75 i el 85% dels diputats de la cambra. La DUI inclou una convocatòria d'una consulta d'autodeterminació, que si es vota afirmativament, obre les portes a la proclamació de la Independència de Catalunya. Per altra banda, amb la DUI, les institucions espanyoles deixen de tenir jurisdicció sobre el territori i els ciutadans de Catalunya. Les institucions catalanes esdevenen, doncs, sobiranes. Provisionalment, la legislació ordinària espanyola vigent fins aquell dia continua vigent, tret que sigui específicament abolida pel Parlament de Catalunya.

L'11 de setembre del 2013, en el primer aniversari de la Gran Manifestació Patriòtica de l'11s2012, se celebra la consulta d'autodeterminació de Catalunya. Com era d'esperar, els partidaris del Sí a la Independència guanyen de forma abassagadora, per prop d'un 75%  dels vots emesos. La participació en la consulta arriba al 70% del cens electoral. No hi ha cap dubte, doncs, que una majoria clara s´ha pronunciat as favor de la Independència.

Amb la ratificació de la Independència, s'obre un període de negociació amb la comunitat internacional per tal d'assolir el reconeixement del nou estat en totes les instàncies. També es negocia amb les autoritats de l'estat espanyol el repartiment dels actius i els passius i altres qüestions connexes.

Finalment, com a data límit, l'11 de setembre del 2014, el Parlament declara la Independència de Catalunya i la seva entrada a l'ONU i a la Unió Europea com a membre de ple dret. Tanmateix, aquesta data pot avançar-se si es considera adient o per motiu de força major.

En el seu discurs el President de la Generalitat anuncia la celebració d'eleccions constituents al Parlament de Catalunya. La nova cambra s'encarregarà d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Amb posterioritat se celebraran eleccions legislatives ordinàries, i si s'escau, també eleccions presidencials.

Naturalment la cronologia pot ballar dia amunt o dia abaix, i també els percentatges esmentats, punt amunt, punt abaix, però penso que no m'equivoco gaire si dic que si fa no fa ja serà això. I serà molt!

(NOTA: Post penjat al DGS, el 03.10.2012)

UNA VICTÒRIA DEL POBLE CATALÀ… DE TU, D’ELL,DE NOSALTRES I DE VOSALTRES

No ens enganyem. Avui, amb l’anunci de dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions qui ha guanyat ha estat el Poble Català. Hem estat nosaltres, vosaltres, ells, tu, ell, i naturalment, jo. Hem guanyat tots aquells que volem una Catalunya Lliure, aquells que fa molts anys que hi bregava i aquell que, finalment, n´ha arribat a la mateixa conclusió. Sempre he dit, i he escrit, que els líders fan allò que les bases, en un partit, o els ciutadans, en un estat, els deixen fer. I ara, després de la manifestació del passat dia 11, només es podia fer una cosa. I s’ha fet.

Avui és un dia de joia. Allò que per alguns els semblava llunyà, s´ha fet proper. És això el que tenen els processos socials i polítics.

Ara cal acabar la feina. Una victòria aclaparadora d’una Entesa per la Independència, o com es volgués dir. És a dir una amplíssima candidatura formada per totes les forces que afavoreixen la independència i l’autodeterminació, que fos ideològicament transversal, plural, amb un candidat consensuat, que tothom sap qui hauria de ser, però que no deixés de ser un primus inter pares, el qual, probablement rebria l´honor de ser considerat el Pare de la Independència. Com tants d’altres en les diferents nacions que en el seu moment van accedir-hi. La història té aquestes coses: passaria de ser el polític sense èpica dels seus inicis com a líder, a ser el polític amb més èpica des de l’assassinat del President Companys. Fins i tot més que la del qui li va passar el relleu.

Ara bé, probablement, tots aquells que, a diferència d’ell, encara no han cremat els seus vaixells, no acceptaran aquest plantejament. I el més plausible és que cadascú intenti treure el tall més gros possible. I fins i tot, alguns faran mans i mànigues per mantenir-se a taula, ara que s´han quedat a mig àpat, i veuen que probablement no l’acabaran i no arribaran ni a les postres, ni tan sols les engrunes.

Tot amb tot, la mateixa lògica que ha funcionat fins ara, cal mantenir-la en les properes setmanes. El poble, la gent, ha de continuar la pressió damunt dels líders. No els podem deixar que es desvïin del camí que el bon seny ha traçat i que s’està acomplint amb una lògica quasi bé cartesiana.  Autodeterminació en les urnes i Independència en el Parlament, amb una Declaració Unilateral i un referèndum ratificatori. Paral.lelament, no es pot obviar, una intensa activitat exterior per tal d’assolir un reconeixement internacional, que ens aplanarà molt el camí. Espanya, no deixa de ser, un triste tigre de paper, un estat pària, que no té cap mena de força dins de la comunitat internacional, més enllà dels seus fums de grandesa, cada cop més ridículs i patètics.

Serà una tasca de tots i cadascun dels que érem a la manifestació, i d’aquells que per raons de salut, o de feina, o altres, no hi eren, però que en compartien la intenció, de no deixar que els líders tornin a trair, com en el seu moment ja va escriure l’enyorat Xirinachs.

Nosaltres mateixos, ens hem posat a prova. La Diada del 2013 no pot ser com les altres. I per la del 2014, la feina ja ha d’estar feta. Altrament, seria un desprestigi immens. No.

A partir d’ara, només hem de tenir por a la por. L’única probabilitat que tenen els espanyols, i mal m’estar el dir-ho, és que nosaltres, els nostres dirigents, principalment, però també tots i cadascun de nosaltres, mostrem algun tipus de feblesa, o de dubte. És ara, ho tenim a tocar. La nostra feblesa és la seva fortalesa. Si som clars, directes, sincers, i no passarells. Si mostrem decisió, coratge, voluntat i empenta. Si, com deien els clàssics, som ferms i resolts, no hi haurà ningú que ens aturi. Perquè tenim la força de la raó, i la raó de la força democràtica. Votant la gent s’entén, votar ens fa forts.

“El Dret a l’Autodeterminació és universal” són paraules, que avui mateix, el President dels Estats Units ha pronunciat en la sessió de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Quina coincidència! Avui a Barcelona i a Nova York, dos presidents han parlat del mateix principi. Un per exercir-lo, l’altre per defensar-lo davant de tots els estats del món. És un bon començament, i un senyal de bon averany.

Pit i endavant!

(NOTA: Post penjat al DGS, 26.09.2012)

JA SOM A DIA 12, I ARA QUÈ?

Estic baldat i escric aquest post a misses dites, vull dir més tard de la mitja nit que és quan en teoria s’ha de penjar el post en aquest diari digital. Segons els mèdia, entre 1,5 i 2 milions de catalans i catalanes ens hem trobat avui pels carrers de Barcelona, més capital de Catalunya que mai.

Una servidora que, orgullosament, no va assistir a la mani del 10J i que, per tant, no va experimentar la decepció del que va passar després, ha tingut unes sensacions més que positives i optimistes de cara no al futur, si no, al dia d’avui, 12, i el de demà, 13 , i el 14 i el 15, etc.

Vull dir que, com ja vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos, ara està més clar que mai, que som majoria de carrer, i ens hem de comportar com a tal. I quan dic “som” em refereixo, naturalment, als independentistes.

I què vol dir comportar-se com a majoria? Vol dir marcar el ritme de l’escenari polític. Ser els que diem què es fa, com es fa i quan es fa. I si s’escau, el perquè es fa. I punt.

Hi ha una cosa que ha quedat clara avui. I és que els espanyols ja no són els nostres interlocutors immediats. Ho seran, sí, el dia que ens reunim per dividir-nos els actius i els passius. Per exemple, els tancs Leopard2, els F18, les fragates, quants ens correspon als Catalans? El 16%, el 18%, més o menys?

Però aquesta negociació tècnica serà precedida d’una negociació política amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional en general. Són a ells que ens hem d’adreçar, que ja ens hem adreçat sense cap mena de complex. Són ells que ens diran o suggeriran per on hem de tirar. Però els espanyols seran uns convidats de pedra.

És el món, estúpids! podríem sintetitzar el nostre pensament. Efectivament. És el món.

Els espanyols han quedat superats per les circumstàncies, i pel ridícul immens que han fet els darrers dies, i que em temo que faran en els propers dies i setmanes.

Per això l’akelarre d’en Mas amb en Rajoy del dia 20, ja no té cap mena d’importància. És el passat cutre, caspós, pudent.

Així doncs, i ara què? Doncs ara pressionar a qui s’ha de pressionar. Per exemple als poders financers catalans: la Caixa, el Banc de Sabadell, per començar. Per exemple a les organitzacions empresarials i a les sindicats perquè facin l’única retallada que ens convé, que és la seva sobiranització respecte les instàncies estatals.

Per exemple, òbviament, als polítics. No els hem de deixar passar una. Res de marxa enrere. Ara sempre cap endavant, sempre mirant el món. Som un poble pacífic, i, efectivament, hem de deixar de ser imbècils. Cal reforçar els mecanismes internacionals, per tal que una diplomàcia catalana es prepari per promoure el reconeixement internacional de Catalunya, un cop el Parlament de Catalunya aprovi la Declaració Unilateral d’Independència. Perquè, n’estic convençut, l’aprovarà més d’hora que tard. Perquè després de la manifestació d’avui, i a diferència de la del 10J, ja no hi ha marxa enrere: o s’aprova la Declaració Unilateral d’Independència en un termini immediat o curt, o engeguem els polítics que avui han perdut el cul per figurar, però que després es pensen que continuem sent idiotes i fan el que els sembla.

No, aquesta història ja l’hem vista, i l’heu patida, els que us vau quedar amb cara de tontos després del 10J. No es pot repetir, i no es repetirà.

Som majoria, una immensa majoria, i ens hem de comportar com a tal. La minoria espanyolista només pot treure profit dels dubtes que algú pugui tenir d’actual desacomplexadament. Però si no hi ha dubtes, la seva derrota serà total, absoluta i definitiva.

I encara us diré alguna altra cosa. Hi hauran pinyes per ser el primer estat en reconèixer-nos com a independents. Tothom sap, que no només som perfectament viables en tots els sentits, no només l’econòmic, sinó que també som un gran negoci o si ho voleu més fi, una gran oportunitat. I no se la volen perdre. I fins i tot no m’estranyaria gens, fixeu-vos el que us dic, que qui primer ens reconegués com a estat independent, fos França. I la raó és ben òbvia: l’efecte backyard o pati del darrere, que és una llei de ferro de la política i la diplomàcia internacionals. I és que ens hem de començar a acostumar a canviar el xip, i a entendre que la política internacional, les relacions diplomàtiques, fan estranys companys de viatge, o de llit.

Vaig a jaure, que no m’aguanto i demà, de fet avui, toca escoltar a un ex-president, que ha hagut d’esperar a ser ex-president per sortir de l’armari i promoure la Independència. Espero i desitjo que l’actual inquilí de la Plaça Sant Jaume no esperi a ser ex per promoure-la.

NOTA: Post penjat al DGS el 12.09.2012

CONTRA L’ESTAT D’EXCEPCIONALITAT PERMANENT

Vivim a Catalunya, en un estat d’excepcionalitat permanent. Així ho van denunciar ara fa unes setmanes, els membre de la Societat d’Estudis Jurídics de l’Institut d’Estudis Catalans. No podem aguantar més aquest pols amb els espanyols. Les seves polítiques genocides, usant els mitjans de comunicació com ariet, i seguint l’estratègia de l’odi, no només no s’aturaran, sinó que aniran a més. Tenia molta, moltíssima raó el diputat Joan Laporta quan va dir que el que pretén Espanya és una revolta contra la Generalitat. Una revolta de la xurma que mira Tele 5 i la brunete mediàtica en el seu conjunt. De fet, ja fa anys que vaig sentir com demanaven una mena de Marxa Verda espanyola que sortís de Madrid i arribés al Parlament de Catalunya o al Palau de la Generalitat… Allà -això no ho van dir, però no ens mamem el dit- segurament hi hauria incidents i s’assaltaria qualsevol dels dos edificis i d’aquesta manera l’autogovern català s’acabaria com el rosari de l’aurora.

De fet, a hores d’ara, el 130è president de la Generalitat és en Cristobal Montoro. I punt. Hi ha una mena d’ocupa, que apareix i desapareix com un riu, però que en darrer terme, sempre acaba obeint al senyor Montoro. Però tornem a l’estat d’excepcionalitat permanent.

Fixeu-vos que l’ofensiva contra la llengua no coneix crisi, ni retallades. Al País Valencià, a les Illes, a la Franja de Ponent, i sí -o que us penseu?- també al Principat. En definitiva la Nació Catalana és una unitat en la qual es practica l’agressió lingüística permanent. La imposició de l’espanyol no s’atura. I algú hauria de dir que el gran llast que patim els catalans i les catalanes a nivell competitiu, en l’economia, és precisament que ens intenten globalitzar en espanyol, quan de fet tots els nostres competidors ja fa anys que empren l’anglès: a les empreses, a la universitat. L’espanyol no és la llengua de la globalització. Fins i tot ni a l’Amèrica Llatina, on per exemple, Bolívia l’acaba de posar al mateix nivell que les 36 llengües autòctones. Mentre perdem tantes hores aprenent espanyol, ignorant l’anglès i malparlant el català, no serem res en aquest món. Només serem carn de canó, per a una economia gens productiva, gens creativa. Els homes a fer de cambrers, i les dones, a fer de putetes dels turistes alemanys, com en el famós programa de televisió sobre Lloret, que tant de rebombori ha aixecat. Però si és això. O Independència o europuticlub. I s’ha acabat, no hi ha volta de full.

Per acabar-ho de rematar, els del PP ara tornen amb el tema del provincianisme i pretenen que Barcelona és espoliada per les altres tres províncies… Tornem, doncs, a l’era del Porciolisme i d’en Samaranch, quan es van inventar una bandera per a la província de Barcelona. I em sembla que també un himne. Ens ha d’estranyar? No pas. L’èxit del provincianisme al País Valencià és enorme. I ara traslladen el model a la Catalunya Central.

No podem continuar amb aquesta bogeria. O ens convertirem en una societat malalta, si és que ja no ho estem ara. Cal una acció decidida i forta i acabar amb aquest estat de coses. Jo, sincerament, cada cop veig més clar que arribar al dia D i al D+1 cada cop és més senzill. Els espanyols no podran fer res si hi ha una resposta contundent per part nostra. Res. L’única esperança que encara els queda, són els dubtes, els titubeigs, la tremolor de cames o la petada de dents que regularment mostren determinades elits polítiques, i sobretot determinats càrrecs polítics, i particularment, un de molt concret. Això, i només això, és el que els dóna un bri d’esperança. Perquè per altra banda, ja està més que contrastat que a Catalunya no hi haurà oposició a la Independència. Segur que hi haurà sectors que no s’entusiasmaran, però ho diran amb la boca petita -tret d’alguns pijos, que aquests tota la seva puta vida han exercit de bocagrosses i de milhomes, per la qual cosa ja no és d’estranyar el seu capteniment públic. Però el gruix de la població no independentista, no mourà un dit, per molt Tele5 i tota la pesca. Saben del cert que la Independència els portarà benestar i una millor qualitat de vida.

I, malgrat el cas escocès, també sembla evident és que cal fer-ho el més ràpidament possible. I la millor manera de fer-ho és a través d’una Declaració Unilateral d’Independència per part de com a mínim 68 diputats, que tampoc no són tants. Un referèndum abans de la DUI seria del tot impossible, perquè els espanyols no respectarien les regles del joc. Ni de conya. “Todo por la Patria” és el seu eslògan. I quan és “todo” vol dir “todo”. Oi que ens entenem? Fins i tot no caldria que figurés en cap programa electoral. Ja es veu que els partits en el poder sempre fan allò que no havien inclòs en el programa electoral. O és que hem de fer el préssec? Ni de conya.

No vull acabar aquest post sense referir-me a l’autèntic escàndol de la delegació olímpica espanyola als Jocs de Londres. Ha estat la novena delegació en quant a nombre d’esportistes. La novena! Això ja és per llogar-hi cadires. Però el pitjor de tots és que malgrat aquesta allau d’esportistes, finalment només ha aconseguit ocupar el lloc vint-i-unè en el medaller. Un veritable escàndol. I una enèssima demostració d’ineficiència i d’ineficàcia. Però el més preocupant és saber, en el context econòmic que travessem, quant ha estat el cost per a le finances públiques dels Jocs Olímpics de Londres. I no només em refereixo als jugadors, sinó també als federatius, les autoritats polítiques de l’esport, i naturalment, als hooligans de la Casa Reial, que fins i tot els van haver d’expulsar-los algun cop de zones on no estaven autoritzats a ser-hi, protagonitzant un espectacle de patetisme i de vergonya aliena. Espero que algú, en demani els comptes, fins a l’últim cèntim, i estic segur que quan sabem la veritat, l’escàndol serà majúscul.

NOTA: Post penjat al DGS el 15,08.2012

L'INDEPENDENTISME I LA UE (2)

En l'article anterior explicava sintèticament els dos models que semblen enfrontar-se en la construcció de la Unió Europea: el model intergovernamental versus el model federal. Afirmava que la crisi per la qual travessa la zona euro, particularment, sembla que va donant pes al model federal, en el qual, les institucions comunitàries, com el Banc Central Europeu, van guanyant pes en detriment del paper dels estats.

Significa això que, en general, els estats cada cop quedaran més marginats i, en conseqüència, la reivindicació de l'estatalitat, és a dir, d'un estat independent, ja no té sentit? De cap de les maneres. Tot al contrari. Els estats s´han multiplicat en les darreres dècades. Tanmateix, ara assistim a la crisi dels estats que no tenen una coherència entre l'estructura política i la societat sobre la qual aquesta estructura actua. És el cas dels estats plurinacionals, que tanmateix fan mans i mànigues per centralitzar els poders i tallar les ales a la seva diversitat nacional, lingüística, social, etc.

Espanya n'és el cas paradigmàtic. Però no exclusiu. També trobem els casos de Bèlgica, del propi Regne Unit, França o Itàlia.

En la reivindicació pel reconeixement de la Independència de Catalunya han de donar-se diversos elements.

El primer és que el poble català opti per la independència. Les enquestes ja assenyalen cap a aquesta direcció. Però és clar, cal passar de la intenció a l'acció. I la manera més fàcil és escollir 68 diputats i diputades disposades a aprovar en el temps més breu possible, i en el millor dels escenaris, de forma immediata un cop constituït i encetada la nova legislatura, la Declaració Unilateral d'Independència de Catalunya (DUI). Fóra la Llei 1 del nou Parlament. Sembla una obvietat dir que aquesta Declaració no ensorrarà els murs de Jericó de la política internacional, perquè entre d'altres raons, la comunitat internacional està plenament acostumada a veure declaracions d'independència de tot tipus i de tot color. Tant és així que diríem que una part molt significativa dels estats que actualment formen la comunitat internacional, la van aprovar en el seu moment i van accedir a través d'ella a la Independència i doncs, a tenir un lloc sota el sol de la comunitat internacional. Començant, naturalment, pels Estats Units, que tot just acaben de commemorar-ne el 236è aniversari.

Deixant al marge els marrameus histèrics dels espanyols, el segon pas, en l'escena internacional, serà la crida al reconeixement internacional del nou estat, de la nova República. Una crida que òbviament ha d'estar continguda en la pròpia declaració d'Independència. I aquí el paper d'instàncies com l'ONU, com la pròpia Unió Europea, i d'estats individuals, com els Estats Units, serà clau.

En el cas de la UE penso que és fonamental recordar als seus membres que l'estat espanyol, és un estat en crisi, un estat pària, que no fa més que parar la mà per demanar diners, i que sorprenentment encara se les dóna d'important. I això ho dic perquè tant la UE, com els Estats Units, jugarien un paper clau per evitar qualsevol veleïtat à la sèrbia que se'ls passés als governants espanyols, que de cafres en són un estona.


NOTA: Post penjat a LA VEU de REAGRUPAMENT, Num. 17 (juliol-agost 2012)

WHAT IS REAGRUPAMENT?

Reagrupament Independentista (RCAT), is an association fully committed to Catalonia's Independence and Political Regeneration. Though we are not properly a political party, our project is to promote electoral options (local or national lists, coalitions, platforms, etc) to contest elections in order to form a majority at the Parliament of Catalonia willing to pass a Unilateral Declaration of Independence (UDI).

RCAT considers that the only way to preserve and promote Catalonia as a nation, is to access to Independence, Statehood, EU and UN memberships. Under the Spanish rule, there is no future, but a more or less slowly process of minorisation, first, and elimination as a people, in the end.

During the last decades, the formation of new states has been a feature of World politics. It is the outcome of globalization and democratization. The new Catalan state, in this sense, will promote democracy and cultural diversity.

RCAT as an association was formed in 2009. Since then, four national assemblies have been celebrated. The I Assembly (october 2009) elected the National Executive. In the II Assembly (march 2010) a political roadmap was approved. In the III Assembly (july 2010), was decided to support an electoral list to contest to the parliamentarian elections. Finally, in the IV Assembly (June 2011), a new National Executive was elected and a reviewed Political Platform was approved.

Joan Carretero i Grau (1955) is the current President of the association. It was so elected in the I Assembly, and again in the IV Assembly. Professionally he is a Doctor working in the Catalan Health Service. He lives and works in Puigcerdà (Cerdanya). Politically, he is a former Puigcerdà Mayor (1995-2003) and a former Catalan Minister of Governance and Public Administration (2003-2006). He doesn't consider himself as a professional politician, but a professional in politics.

RCAT considers that support to Independence is ideologically transversal among the Catalan society. That implies that we can find pro-independence supporters of different ideological perspectives. In this sense, RCAT considers that these ideologically differences must be put aside until the Declaration of Independence. As a consequence, RCAT members come from a diversity of political spaces. We have decided to emphasize those values we share: the fight for Independence, the Political Regeneration and the ethics of Work.

In coherence with the principle of political transversality in the fight for Independence, RCAT has developed a political strategy consistent in building coalitions with other groups and political parties that also promote independence.

Unfortunately, a first offer to build such a coalition made by Mr. Joan Carretero to contest to 2010 Parliament of Catalonia election, was rejected by others groups. The lack of a Pro-Independence transversal list was severely punished by voters. The number of pro-Independence MPs fell from 21 to 14. This electoral outcome contrasted with the growing number of pro-Independence supporters showed in media and academic polls and surveys.

Things changed a little bit for 2011 Local election. RCAT members successfully built local coalitions with a number of other pro-Independence groups. In the National Capital, Barcelona, UnitsXBarcelona (UxB) list, a coalition including RCAT, ERC and DC, managed to gain 2 seats. In Girona, RCAT won 1 seat, in a list shared with CUP.

Totally, RCAT saw about 60 local candidates wining a seat. Numbers aside, what really mattered was that a first step to independentists unity had been done. Political analysts and journalists, in this sense, emphasized RCAT capacity to reach agreements with virtually all groups and parties that favour independence.

This experience was so positively valued that facilitated the formation of a new coalition to contest to 2011 Spanish Parliament elections. Now, the coalition was formed between RCAT, ERC (who had changed its leadership just days before), and Catalunya Sí (a citizens platform). Early polls gave to the coalition no representation at all. However, perspectives grew after the first electoral campaign week. Finally, the coalition managed to gain three seats at the Congreso de los Diputados chamber (2 in Barcelona, and 1 in Girona).

To sum up, however modest the outcomes have been, it is well evident that RCAT has been instrumental to reverse a negative trend. Now, the challenge to form a Pro-Independence unity coalition to contest next Parliament of Catalonia elections (scheduled, in principle, in 2014) is unavoidable. RCAT will do its best to make it happen.

UN ALTRE PAS ENDAVANT

La 3a Assemblea Nacional de Reagrupament ha estat un èxit absolut. És cert que potser ha mancat la cirereta, però vaja, tot és possible encara. I estic segur que els patriotes de debò prendran nota dels darrers esdeveniments i estaran a l'alçada de les circumstàncies. No en tinc cap dubte. Ens trobem, com algú molt encertadament ha escrit, en una situació d'Emergència Nacional. Deixeu-me, però, destacar els

següents arguments:

1. Assistència. Veure el Palau de Congressos més ple que en les anteriors assemblees ha estat sense cap mena de dubte una de les millors notícies que podíem rebre. Es constata, doncs, la solidesa d'un projecte que malgrat les turbulències naturals i artificials, endògenes i exògenes, continua amb pas ferm cap a la consolidació.

Mai una entitat civil, una associació, creada fa poc més d'un any, ha rebut tantes atzagaiades com les que hem rebut, i a aquestes també cal afegir els errors propis (començant per una servidora) que ens recorden, si cal, que no som infal.libles. I malgrat això, repeteixo, continuem amb pas ferm, tot i els assassinats mediàtics que patim -com per exemple, el perpetrat per La Vanguardia- que tanmateix ens indica que anem pel bon camí. Per aquell que els nostres enemics no ens volen veure.

2. La Candidatura. Reagrupament ja disposa d'una candidatura electoral, aprovada per una marge amplíssim de vots. Formada, a parts iguals, per homes i dones, que s'han compromès formalment a donar suport a una Declaració Unilateral de Sobirania quan surtin escollits diputats i diputades. És un altre pas endavant, de la societat civil al Parlament. Un Parlament que no és sobirà a hores d'ara, però que amb la força dels catalans i les catalanes i amb el compromís dels diputats independentistes, el convertirem.

3. El Patriotisme. Aquesta tercera assemblea ha estat un exemple paradigmàtic del que els reagrupats entenem per patriotisme. És a dir, per generositat i compromís. Dos exemples així ho certifiquen: l'aprovació d'un mandat a tres membres de la Junta Nacional per tal que participin en la reunió que el proper dia 14 se celebrarà per tal de promoure una candidatura transversal independentista el més àmplia possible. No existeix cap altra associació que de forma pública i democràtica hagi fet aquest pas.

I després l'aprovació d'un mandat a la Junta per que en funció de les negociacions futures amb altres partits, col.lectius o formacions es pugui modificar la composició de la candidatura abans esmentada per tal de donar cabuda a altres compatriotes que aportin un valor afegit.

Realment, m'és impossible imaginar cap altra formació que arribi a aquestes cotes de democràcia i generositat, col.lectiva i individual. I m'és impossible, perquè dissortadament no existeix. Ni existeix ni se l'espera.

Ens trobem a anys llum de la classe política tradicional, la regeneració de la qual no només és inexistent, sinó que cada cop més es tanca en ella mateixa.

Però els reagrupats, no som d'aquell món, venim d'origen diversos, tenim maneres de pensar i d'expressar-nos diverses, naturalment, però ens uneix la urgència per assolir la Independència i per fer un país digne. I per aconseguir-ho, en aquesta 3a Assemblea Nacional hem obert la mà a tots els patriotes, als centenars de milers de patriotes, que també consideren que la nostra Llibertat es troba en perill.

Endavant les atxes!

2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament

Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).

LA DERROTA ETS TU!

M'emprenya fer aquest post. Seria molt més feliç fotent una garrotada als ecspanyols kinkis tal i com aquests dies fan amb tant d'èxit els companys cimerencs. Però l'he de fer perquè no ho puc deixar passar.

Sóc el primer que reconec que amb Artur Mas, l'actitud de CDC envers la Independència ha progressat lleugerament, sobretot si ho comparem amb el tancament mental que representava -o que representa encara, Jordi Pujol. Signes dels temps, suposo.

Ara bé, Mas ha optat per la pitjor estratègia possible, el camidelmigisme o l'escalfabraguetisme, o el marxaenrerisme o digueu-li com vulgueu. És a dir, el "sí però no", "el sí, però ara no toca", que ens recorda perillosament al seu predecessor. Una tria que cada cop decepciona més a molta de la seva pròpia militància i del seu electorat, val a dir.

Les declaracions, que podem qualificar sense cap dubte de derrotistes que Mas porta fent en el darrers dies respecte l'hipotètic resultat d'un referèndum d'autodeterminació, són totalment impresentables. I el que encara és pitjor, ha fet un pas enrere, revelant que si d'ell depèn en la propera legislatura no hi haurà cap referèndum d'autodeterminació.

D'aquí se'n deriven dues consideracions. Tot sobiranista, i més concretament, tot sobiranista votant de CiU, ara sap que si CiU té marge suficient per governar, tocarà passar quatre anys més de regateig amb Ecspanya, d'espoli fiscal, de querelles interminables, de pedagogia del fracàs (això sí que és un veritable fracàs). De viatges a Madrit per anar a donar-se el bec amb el Ministre de torn, amb el secretari d'estat de torn, amb el subsecretari i el director general del ram, etc, etc. És a dir, en una paraula, en allò que porten fent els darrers trenta anys i que ha desembocat en una crisi del sistema en tota regla. I amb el risc afegit d'un pacte amb el PP, i que això pressuposi que qui realment talli el bacallà no sigui en Mas, sinó en Duran i Ecspanya.

Segona, Artur Mas, pot ser un polític sincer i benintencionat, i fins i tot un patriota, a la seva manera, és clar, però aquestes declaracions demostren que no és un líder, i molt menys un dirigent capaç de carregar-se el país a les seves espatlles. Una persona que té por del fracàs, senzillament no es pot dedicar a la política. Que un tio relativament jove caigui en el parany de la vella escola i repeteixi arguments suats sobre la hipotètica "majoria social" contrària a la independència. A mi que me l'ensenyin aquesta suposada majoria, perquè jo no la veig enlloc, tret dels discursos mediàtics, totalment al servei d'Ecspanya, és clar.

Mas, no es tracta de convocar un referèndum d'autodeterminació. És molt més senzill. Es tracta d'aprovar una Declaració Unilateral d'Independència. I punt. Ara, ja sabem que pel que fa a CiU, la via referendària està tancada durant els propers quatre anys. Molt bé. O molt malament, vaja. Cal prendre'n nota.

Aprovar una DUI, significa trencar amb la legalitat ecspanyola, naturalment que sí, i implica jugar-se-la. Però algú amb dos dits de front pensa que si un Parlament, sorgit d'unes eleccions democràtiques aprova una DUI, serà immediatament clausurat? A l'Europa del 2009, quasi a tocar del 2010? Una Europa que ha vist més d'una i més de cinc DUI en les darrers anys, i doncs que cada cop n'està més acostumada? Quina legitimitat té una Ecspanya que està fent esforços per convertir-se en l'autèntica pària d'Europa? Va, home, va!

A partir d'ara ha de quedar molt clar per a qualsevol català, és a dir, per a qualsevol sobiranista, que si vol tallar de soca-rel amb el cul-de-sac actual, només queda un camí, una opció, i aquesta és la que proposa Reagrupament, i que passa per bastir una candidatura transversal que es comprometi a Declarar la Independència el més aviat possible, i que propugna una clara i radical regeneració de la política catalana, per acabar d'una vegada amb trenta anys d'autonomisme corrupte i de submissió als diktats de Madrit. Per fer bugada i començar de nou, nets i polits, com aquell qui diu.

He dit.

"ECSPANYOL L'ÚLTIM!"

A hores d'ara, els catalans votem directament les següents institucions domèstiques: al Parlament del parc, a les Corts Valencianes, al Parlament de les Illes Balears, als Consells Insulars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, al Consell General dels Pirineus Orientals, i naturalment als ajuntaments. Les diputacions i els consells comarcals són institucions d'elecció indirecta, de segon nivell, no popular, per la qual cosa no els compto. Tampoc compto, tot i que podríem plantejar-ho el Consell General d'Andorra.

Totes aquestes instàncies, doncs, són susceptibles, si més no teòricament, d'escollir una majoria de diputats o membres que es comprometin a aprovar una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Certament a ningú se li escapa que, a hores d'ara. n'hi ha una d'elles que sembla la que té més números per aconseguir-ho. Però això, de cap de les maneres pressuposa que a la resta sigui impossible que passi.

Ara bé, hi ha una condició elemental perquè això passi. Que és que es presentin llistes en cadascuna d'elles formades per candidats que es comprometin públicament a impulsar la DUI, si surten escollits.

Quan s'assolís aquesta majoria favorable a la DUI, en una de les institucions esmentades, llavors un cop declarada, el territori corresponent assolirà la Independència, sense renunciar a continuar la lluita per què la resta dels territoris nacionals també l'assoleixin i es produeixi la reunificació.

Aquesta estratègia, que podríem titllar d'ecspanyol l'últim, penso que acompleix diverses condicions que la fan força atractiva.

La primera és que clarament parteix de la unitat nacional de Catalunya (o Països Catalans), i situa com a fita principal la seva independència i reunificació. Res de terceres vies i mandangues.

La segona és que no depèn de l'estratègia del tot o res, és a dir, que sense la independència conjunta i simultània de tot l'àmbit nacional, no s'accepta la independència d'un dels territoris. Penso que aquesta postura és a hores d'ara massa purista i poc realista.

Això, en tercer lloc, permet treballar conjuntament tant als partidaris de la visió unitària del país, com als que volen prioritzar en una primera etapa el seu territori històric corresponent,

Tanmateix, cal tenir sempre present una cosa. Les fronteres regionals dins de Catalunya, només se les creuen els regionalistes. Els ecspanyols, tingueu-ho clar, si poden i els deixem, se les passaran per l'arc de triomf. Vull dir que si poden impedir que Tortosa o Lleida, al Principat, o Alacant al País Valencià, o Eivissa, a les Illes, per exemple, accedeixin a la Independència, ho faran sense cap mena de recança.

És el moment de treballar tothom per aconseguir, en l'escenari que sigui, una DUI. Per això, no hem de prioritzar un territori per damunt d'un altre. Allà on hi hagi catalans disposats a lluitar per la Independència de la Nació, hi hem de ser.

No hi ha situació més ridícula que la d'uns catalans dient a uns altres catalans que s'esperin per lluitar per la Independència, perquè ara no els toca a ells, sinó als de més amunt, o als de més a l'esquerra o als de més a la dreta...

Tothom a lluitar ... i ja sabeu, "ecspanyol l'últim"!