2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament

Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).

MANIFESTACIONS I MANIFESTACIONS

Darrerament, molt darrerament, m'han titllat d'antisemita i d'independentista de saló. Paciència. Jo, que com mitja Catalunya -excepte la sra. Carme Valls, que ja sabem que és de pura sang catalana des del segle XI- segurament devem portar més sang jueva que la que es pot trobar a un banc de sang de Tel Aviv. Jo, que sóc un independentista full time, al saló, però també a la feina, amb els amics i amb tot kiski. I prou que ho pago. D'altres fan la puta i la ramoneta, i si han de fer alguna mamadeta, la fan... tot sigui per la hipoteca, el càrrec, o la fama.

Però bé, deixem-ho estar. Ahir vaig llegir l'editorial del Periòdico de Catalunya, sobre la manifestació de dissabte contra l'HOLOCAUST palestí a Gaza. 

He de dir que no hi vaig assistir. Sí, realment vaig optar per quedar-me al saló de casa, de fet, a l'estudi, perquè sabia que em posaria de mala llet, coincidint amb indesitjables ecspanyols. Vaig fer malament? SÍ. No es pot deixar el carrer a aquesta púrria. Mea culpa. Però bé, un altre dia ja faré propòsit d'esmena. (De totes maneres, segurament en una manifestació antagònica, em jugo quatre pèsols que a la pancarta de capçalera, hi trobaríem l'Aznar, de manera que per a vosaltres va el pollastre).

Però tornem a l'editorial del Periódico de Catalunya. La darrera frase diu, textualment, 

"En una democràcia verdadera, el ciutadà no només s'expressa quan és cridat a les urnes. Marxes pacífiques com les d'aquests dies són una crida que ha de ser atesa sense demora per les forces polítiques"

Exacte, companys! Molt bé! Llàstima que quan centenars de milers de catalans i catalanes -entre els quals, per cert, no hi eren ni el PSC, ni UGT ni CCOO- es van manifestar pel dret a decidir (18F i 1D), vosaltres, mamonets, no badéssiu boca al respecte!

De manera que s'aplica la lògica coneguda, la solidaritat és directament proporcional a la distància que separa aquests impresentables del poble amb qui se solidaritzen. És a dir, quanta més distància, més solidaritat. La qual cosa implica que, aquests canalles, mai se solidaritzaran amb la Independència de Catalunya...

La crida sobiranista, com la de prou a la massacre a Gaza, no és prou crida? No és prou democràtica? Hi ha dues mesures? O perquè no us aneu a fer la mà?

UN 1-D CONTRA EL 18-F?
IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!

Digueu-me malpensat, però, començo a constatar que algú està interessat en esborrar de la memòria o en corrompre el gloriós record de la manifestació per la Dignitat Nacional del 18-F. I això només es pot fer amb una altra manifestació que sigui tant o més nombrosa que aquella (o que aparentment ho sembli). Serà aquesta la propera manifa de l'1-D?

Per què ens manifestarem el proper 1-D? Vull saber-ho, clarament. Naturalment, jo em manifestaré per la INDEPENDÈNCIA, i només per la INDEPENDÈNCIA, de manera que ja des d'ara, vull deixar ben clar que, jo m'ubicaré al voltant d'aquell bloc que porti pancartes amb aquest eslògan, i no cap altre.

Digueu-me malpensat, però començo a veure les típiques rates que intentaran fer l'impossible perquè la reivindicació independentista quedi ofegada per altres eslògans: que si les infrastructures, que si la Maleni dels collons, que si Renfe.... Tot menys la paraula Independència, que com tothom sap, mai és el moment de pronunciar-la (el superconegut "ara no toca")... Tinc prou anys per veure la jugada, així que comencem a desplegar pancartes independentistes o a cridar eslògans ídems, vindran les típiques rates a dir que callem, que ara no toca dir això, que si la comissió organitzadora... que si el servei d'ordre...

Ha de quedar clara una cosa. Molts d'aquells que van fer l'impossible per que la mani del 18-F fos un rotund fracàs, ara pugen al carro, no fos cas que tornesssin a perdre el control de la situació. M'aposto un milió d'euros que molts tertulians radiofònics o televisius que ignoraren olímpicament el 18-F, i no hi assistiren, ara si cal, mataran a sa mare per figurar a primera fila l'1-D. I és que en el fons són com criatures...

S'està intentant pervertir el sentit del Dret a Decidir. S'està intentant banalitzar-lo. De què va el dret a decidir? Decidir què? Tirar-se un pet, fotre un rot? Què cony cal decidir?

Decidir la INDEPENDÈNCIA, i res més que la INDEPENDÈNCIA. Ja no podem esperar més. Cal tallar amb aquesta gentussa que cada cop tenen menys vergonya de mostrar la seva veritable faç.

L'1-D em manifestaré pel DRET A DECIDIR... pel dret a decidir LA INDEPENDÈNCIA, naturalment, i només la INDEPENDÈNCIA. Queda clar, oi?

NOTA. Article penjat inicialment a www.annanoticies.com