2009: L'ANY QUE SERÀ ESTUDIAT PER LES FUTURES GENERACIONS

D'aquí vint o trenta anys, els joves catalans aprendran que el 2009 va ser clau en la consecució de la Independència. I nosaltres, sí, tots nosaltres, podrem dir amb orgull que "jo hi era". Bé els que llavors encara la campem (que espero que siguem molts).

No hi ha cap mena de dubte que ha estat l'any en què la Independència ha esdevingut el referent de la política catalana.

Ja ni tan sols els mercenaris de la dependència ho poden amagar com ho han fet al llarg de les darreres dècades.

I tampoc tinc cap dubte que serà l'any anterior a l'aprovació pel Parlament del parc, de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Catalunya recuperarà, el 2010, la seva Independència que li va ser arrabassada per la força de les armes.

El 2009, ha estat un any de crisi. Sí, de crisi econòmica, i també de crisi política. Sobretot de crisi de l'autonomisme tronat, que encara demana engrunes a Ecspanya. Per sort, això s'ha acabat. Punt i final.

La manifestació del 7 de març a Brussel.les va ser un clam per la internacionalització de la causa catalana. Malgrat el seu èxit rotund, els mercenaris de la dependència encara es van veure en cor de minimitzar el seu impacte. Recordo, per exemple, el paper ben galdós de la delegada de la Generalitat a Brussel.les. O com el Casal Català de Brussel.les, tractà l'acte amb menyspreu i rebuig. O com els partits dits catalanistes, van donar-hi suport amb la boca petita.

Després, el mes de juny, va esdevenir-se la indignitat de la no admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Tots els partits, repeteixo, TOTS els partits presents en aquest òrgan van votar per unanimitat aquest rebuig, en un acte de hara-kiri polític sense precedents. Va ser un moment crític. Els ànims es va excitar i la concentració davant del Parlament va estar a punt d'acabar com el rosari de l'aurora. La gent estava molt fotuda, molt. Sempre recordaré que aquell va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Claudi Romeu, poques setmanes després, va morir. Tota una vida a favor de la Independència no mereixia de cap de les maneres un final tan patètic.

Però precisament va ser arran d'aquest enorme, descomunal insult a la dignitat de Catalunya, que va sorgir la iniciativa de la consulta per la Independència a Arenys de Munt. I es va repetir la història. El moviment sobiranista de base s'hi va abocar, mentre que els partits parlamentaris van menysprear-la, inicialment. Tanmateix, a mesura que s'acostava la data, el ja famós 13-S, els més pillos ja van començar a ensumar que alguna cosa passava i que no s'hi valia a badar. A més, la col.laboració de l'eix ecspanyol (Falange-Ciudadanos-PP-PSOE), va ajudar encara més al ressò de la iniciativa, que acabà sent un èxit absolut, brutal, grandiós, del qual els ecspanyols van quedar groguis, i de fet encara no s'han recuperat. Un 96% dels votants van donar un suport aclaparador a la Independència. Per primera vegada en la història, els catalans i les catalanes van poder votar democràticament per la Independència.

La demostració més fefaent de l'èxit de la consulta va ser el canvi d'actitud de CiU i d'ERC. De quasi menysprear-les, van passar a intentar controlar-les a l'estil pirata, és a dir assaltant i intentant emparar-se de l'organització de les properes consultes que es farien en altres municipis, la primera d'elles el 13-D. Se'n sortiren només parcialment, com és públic i notori.

Per sort, la voluntat de la immensa majoria de patriotes catalans de vertebrar un moviment independentista unitari i transversal, va impedir que els partits voltors en traguessin profit. En aquest sentit, l'èxit espectacular de les consultes del 13D, ha estat el cop de gràcia de l'autonomisme i ja a hores d'ara és una evidència que l'opció independentista compta amb un suport molt més ampli que el que reben els partits parlamentaris que van de sobiranistes. Hi ha centenars de milers de catalans que no tenen referent polític en l'actual arc parlamentari. I pobre de qui intenti convencer-los del contrari. Se'l menjaran amb patates.

I cal afegir un altre aspecte, sense cap mena de dubte clau. El ressò internacional de les consultes del 13-S i, sobretot, les del 13-D ha estat brutal, sense precedents, i ha deixat els ecspanyols i als mercenaris de la dependència bocabadats. A Washington, a Brussel.les, arreu saben que a Catalunya la Independència és una opció democràtica i amb un suport creixent, i contra això res poden fer. Allò que no aconseguiren les manifestacions multitudinàries dels 18F i del 1D, ho han aconseguit les votacions del 13S i del 14D.

Reagrupament i el Barça o el Barça i Reagrupament

Si hi ha dos referents d'aquest 2009 que es recordaran, sense cap mena de dubte són el sorgiment de Reagrupament com a referent del nou independentisme desacomplexat i un Barça presidit per un directiu igualment d'un independentisme desacomplexat.

En molts pocs mesos Reagrupament, ha passat de ser menyspreat, a esdevenir el clar referent polític que situa com a eixos de la seva proposta la Independència i la Democràcia. És tant gran el seu impacte que fins i tot els mercenaris de la dependència s'han vist obligats a incloure'l en els seus Baròmetres d'Opinió, quan encara no és ni un partit polític. Serà molt divertit veure com durant la campanya electoral, TV3 obviï la informació sobre Reagrupament, malgrat que totes les enquestes li donaran representació parlamentària. Un exemple fefaent de com els criteris polítics s'imposaran als criteris periodístics.

I finalment el Barça, aquesta veritable màquina de fer catalans. L'any de les 6 copes. L'any en què la principal entitat del país, la més coneguda universalment, sota la presidència d'un independentista desacomplexat, i que no se l'agafa amb paper de fumar, va plantar cara a tots i cadascun dels mercenaris de la dependència, i els va derrotar sense cap mena de compassió, massacrant-los com es mereixien. Algun dia s'haurà d'escriure un treball d'investigació sobre l'assetjament polític, mediàtic, personal i econòmic a l'encara President del Barça. Un treball que donaria una gran radiografia d'aquests mercenaris de la dependència.

Bé, només em queda que desitjar-vos un MOLT BON ANY 2010! (L'any en què el Parlament del parc, aprovarà, i no tinc cap dubte al respecte, la DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA).

Daniel Turp, un amic de Catalunya

Ja fa uns anys que conec el professor quebequès Daniel Turp, expert en dret constitucional i internacional, i que en l'actualitat és vicepresident del Partit Quebequès.

Recordo dues de les darreres vegades que vam coincidir a Barcelona. Una d'elles va ser amb motiu de la Festa Nacional del Quebec, el 24 de juny, en una recepció oferta per l'Oficina del Quebec a Barcelona. És una esdeveniment que progressivament es va consolidant i que cada cop atrau a més gent. En aquella edició -ara no recordo exactament l'any- la recepció es va fer a les Drassanes, i més concretament al seu pati. Entre els assistents empresaris, polítics, intel.lectuals, periodistes, etc. D'entre els periodistes, un destacat expert en temes internacionals del diari per excel.lència de Barcelona.

Poques setmanes abans, aquest expert havia gosat comparar els francòfons del Quebec -és a dir, els que parlen francès al Quebec, aproximadament el 80% de la seva població- amb els boers sudafricans -és a dir els descendents dels colons holandesos i d'altres blancs establerts a Sudàfrica. Era clarament una comparació amb una immensa mala llet, perquè sense dir-ho, algú podia deduir que els francoquebequesos eren propers a polítiques de discriminació racial -apartheid. Quan ho vaig llegir em vaig indignar. A la recepció, li vaig comentar el tema a en Turp. L'home va canviar de cara, d'un estat de relax i felicitat, va passar a un rostre seriós. No va perdre ni un minut per abraonar-se damunt del periodista en qüestió. La conversa que mantingueren la vaig seguir discretament a distància, però el llenguatge corporal de tots dos feia evident qui posava els punts sobre les ís i que intentava treure pilotes fora. Van ser uns minuts que vaig gaudir immensament.

Un altre record que tinc va ser quan vam coincidir a la Fundació Trias Fargas, en un seminari sobre el projecte de Constitució Europea que havia de ser sotmès a referèndum poques setmanes després. Si no m'erro, qui conduia l'acte era el seu president, llavors el malaguanyat Pere Esteve. Turp va ser convidat a expressar el seu parer respecte quina havia de ser el posicionament de Catalunya respecte el text europeu. Naturalment, com no podia ser d'una altra manera, no em va defraudar. Va ser, el seu dictamen, molt aclaridor.

La setmana passada, Daniel Turp va formar part de la delegació internacional que va supervisar la Consulta per la Independència del 13D. De fet, en va ser el seu portaveu, si no m'equivoco (foto). Turp va quedar molt agradablement sorprès per l'exercici de democràcia ciutadana i de dignitat nacionals que els catalans i les catalanes vam donar avui tot just fa una setmana.

Qui vulgui llegir les seves reflexions sobre la seva estada entre nosaltres, ho pot fer en el seu bloc polític. Això sí, òbviament, en francès. Penso que val molt la pena llegir-les.

Remarco que el Dr. Turp és un expert de talla internacional i que a més de professor de la Universitat de Montréal, també ha impartit docència a Europa i els Estats Units. Qui l'interessi, pot llegit el seu CV.

ALS PATRIOTES DEL 13-D

A tots aquells que vau col.laborar anònimament, desinteressadament, és a dir, patriòticament, durant el 13-D, estic segur que us emocionarà saber que s'ha obert un grup al Facebook que porta per nom Jo vaig col.laborar a les consultes del 13-D a títol personal. He llegit l'explicació del grup i realment l'he trobada interessant i fins i tot emotiva.

El 13-D, encara que no ho sembli, milers de persones anònimes, patriotes de pedra picada, es van mobilitzar per aconseguir l'enorme èxit que va suposar. Naturalment, des de determinats àmbits, s'ha volgut amagar o menysvalorar aquest exemple, i s'ha focalitzat tot en unes poques persones, i fins i tot alguns, en una sola persona. És totalment ridícul i antic. Aquestes teories elitistes que sempre prioritzen els grups petits, fins i tot els individus per damunt dels col.lectius, no s'adonen que els temps han canviat.

En l'actualitat podem parlar d'allò que Howard Rheingold defineix com a Smart Mobs i que podem traduir per multituds intel.ligents. La jornada del 13-D va ser un clar exemple de multituds intel.ligents auto-organitzades. Els individus aïllats, per molt brillants que siguin, i per molt necessaris que siguin -que ho són, naturalment- no farien res sense la feina dels milers de patriotes que col.laboren en la mesura de les seves possibilitats, és a dir, dels seus recursos i del seu coneixement. Uns recursos que, val a dir, ja no són tan escassos com en etapes anteriors de la història. I això és el que les fa més intel.ligents.

Algunes lectures dels resultats del 13-D han estat, malauradament feridores. Ho he constat. Sembla que només uns pocs van treballar bé. Al límit, sembla que només una sola persona va treballar bé. I això, naturalment és del tot fals. Entre d'altres raons perquè la immensa majoria de mortals no es pot permetre el luxe de tenir dues secretàries al seu servei.

En aquest sentit, vull retre tot un Homenatge a tots els Patriotes que van col.laborar en aquesta gran victòria. Sense cap excepció, sense cap exclusió, ni política, ni geogràfica, naturalment.

Per això us demano que aquells que encara no ho heu fet, uniu-vos al grup referit. En el moment de redactar aquest post ja són 91, però hem de ser molts més, milers.

I deixem-nos d'horterades elitistes que sovint em fan agafar vergonya aliena!

EL SÍ ARRASSA AMB EL 95%

S'ha superat el repte d'Arenys. Si llavors el Sí va obtenir el 84%, ara el vot favorable a la Independència ha pujat fins al 95%. Magnífic. Contundent. És sense cap mena de dubte la notícia més important que es pot concloure de la Jornada d'avui.

Al Papiol, on he passat tota el dia, la Victòria Independentista ha estat total: 628 vots pel Sí, 48 pel No, 16 en blanc i 1 nul. Impressionant!

Vull felicitar des d'aquí a la Comissió organitzadora d'aquesta consulta, que ha esdevingut el referent de tot el Baix Llobregat. Amb ells i elles he compartit els darrers dies i puc dir que han fet una feina molt digna, malgrat els obstacles que han patit per part d'un impresentable alcalde que, paradoxalment, és d'Esquerra. Quin tipus més repugnant! Quina fauna! (Però bé, deixem-ho per més endavant, aquest tema).

Naturalment no tot han estat flors i violes. Penso que una valoració acurada del 13-D és que ha servit, primordialment per aprendre. Hem après molt. Hem lluitat contra els nostres enemics, els hem plantat cara, i hem aconseguit no només sobreviure, sinó guanyar per punts.

Si em permeteu, una metàfora bèl.lica. Durant la Segona Guerra Mundial, a l'Exèrcit Soviètic que havia de lluitar a cara de gos contra el ben disciplinat i organitzat exèrcit nazi, es deia que si un soldat soviètic sobrevivia a la seva primera batalla, es convertia en un veterà. Salvant totes les distàncies, penso que això és el que ha passat el 13D. Hem sobreviscut, és a dir, hem guanyat i ens hem fet més forts, més durs, i ens trobem més ben preparats per fer front les dues properes batalles que, atès que implicaran ciutats més grans, seran molt més dures.

Així com els impulsors de la consulta del 13-S, han estat capdavanters en la dinamització del 13-D, avui m'he fixat com companys i companyes de Torrelles, de Molins de Rei, d'Esparreguera, de Martorell, demanaven per parlar amb els membres de la comissió del Papiol. Naturalment, volien aprendre, volien saber de primera mà, com ho havien muntat. Quins obstacles es trobarien, quant costaria tot plegat, etc. Què vull dir amb això? Que del 13-D han sorgit prop de 170 equips de persones amb un coneixement de primera línia de com preparar una consulta referendària. En la pràctica, centenars d'individus que ja saben en primera persona què és enfrontar-se a Ecspanya. Quin pa s'hi dóna. I aquests centenars o milers d'individus, que en els darrers dies ben segur que han passat nervis, angúnies, patiments, però que també han conegut la cooperació, la unitat per assolir l'objectiu de la Independència -i res més que la Independència, que quedi clar-, ara ja estan preparats per transmetre aquest, diguem-ne, know how, a milers de catalans i catalanes més que prendran el seu relleu en les dues properes rondes.

I aquí, amics meus, és on la victòria és més contundent. Repeteixo, ara som més forts. És ben cert que no hem destruït encara el mur ecspanyol. Però l'hem minvat ostensiblement. Avui molts mitjans internacionals es fan ressò de la nostra victòria, i això afebleix els ecspanyols. Perquè els posa nerviosos, els posa frenètics. No els hem destruït... encara. Però és que tothom sap que l'accés a la Independència s'aconseguirà sempre des del poder. I més concretament, després que un Parlament català aprovi una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Em jugo un pèsol que un referèndum d'autodeterminació impulsat des del govern, posteriorment a la DUI, guanya de carrer. Però de pallissa, eh? Aquest i no cap altre, és el secret.

Hi ha un altre element que vull remarcar. L'orgull que he sentit de veure com els meus companys i companyes de Reagrupament, sense aixecar la veu, sense ensenyar les plomes, han estat al capdavant d'aquesta lluita al Papiol i, de ben segur a molts dels altres municipis. I això que els intents de marginar-nos del, diguem-ne "pastís" sobiranista, han estat més que evidents. Determinats alcaldes, que es consideren sobiranistes, no han dubtat en posar pals a les rodes a les plataformes per la consulta, sobretot si interpretaven que aquestes tenien una important presència reagrupada. Fins i tot, i això em dol escriure-ho, he observat que aquest capteniment era també exercit per alguns -per sort no tots- càrrecs electes que es diuen de l'esquerra independentista.

M'ha emocionat, particularment com reagrupats de Barcelona, de l'Hospitalet, de Cornellà, de Sant Boi, de Sant Vicenç dels Horts, de Molins de Rei, d'Esparreguera, de Sant Just, de Cervelló, han fet cap al Papiol i han treballat en les meses electorals, han mostrat el seu suport a la comissió organitzadora i, òbviament, als propis reagrupats papiolencs. No tinc cap mena de dubte que hem estat els que més ens hem mobilitzat i els que hem demostrat un grau de solidaritat comarcal sense precedents, que fins i tot ha cridat l'atenció de companys d'altres formacions, que no amagaven la seva frustració bé per literal abandonament que pateixen per part dels seus dirigents, bé per l'actitud de gall d'indi d'aquests, que sense cap mena de vergonya han exhibit les seves plomes i s'han posat unes medalles que no s'havien guanyat de cap de les maneres, més aviat al contrari. Estic segur que no pocs d'aquests companys sobiranistes hauran pres bona nota d'aquesta lliçó.

En definitiva, doncs, una jornada que quedarà com la primera ronda -Arenys al marge- realment important de la lluita per la sobirania de Catalunya. Una jornada on, no puc estar-me de dir-ho, Reagrupament ha demostrat la seva força, el seu compromís i la seva capacitat de treballar colze a colze amb altres organitzacions i excel.lir-hi.

Així sia!

PEL PONT, A SANT BOI

Demà diumenge muntarem una parada de Reagrupament a la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat. Hi serem al llarg dels tres dies que dura (fins el dimecres). Serà una boníssima ocasió per difondre els nostres plantejaments i sobretot per ajudar en la campanya del Sí a la Independència, que hem engegat, adreçada a les consultes del proper dia 13-D. Particularment, a la consulta del Papiol, la població pionera del Baix Llobregat en aquest procés.

Us convido doncs a passejar per la Fira, que en edicions anteriors ha atret a centenars de milers de persones. I naturalment ha passar per davant de la parada, situada al carrer Cerdanya, tocant al carrer Sant Ramon. Us passo un enllaç amb la seva ubicació. Al llarg d'aquests tres dies s'han organitzats torns de permanència, però naturalment si us hi voleu afegir i ajudar-nos, tothom serà molt ben rebut.

DUES NOTÍCIES, DUES

Tot repassant l'actualitat digital, m'he trobat amb dues agradables notícies.

Una primera fa referència als acords entre diferents forces polítiques vigatanes partidàries del vot afirmatiu a la consulta del 13D. Sembla que la independència fa estranys companys de viatge. Me'n felicito i espero que sigui extensible a altres entitats i associacions. Ara ja no hi ha excusa.

La segona, és la transcripció del xat amb Joan Carretero al Diari de Girona, que va tenir lloc ahir mateix. Naturalment us recomano que us el llegiu tot sencer, però us demano que tingueu una mica de carinyu per la pregunta número 59. Qui no té feina, el gat pentina. (I no és frekee, ignorant! és freaky! Coi, ignorant és un insult?).