LA CARA I LA CREU

Comparar els dos noms que aquests dies més s'esmenten és com comparar el dia i la nit. Em refereixo, és clar, a Joan Laporta i a Fèlix Millet. Un és la cara. L'altre és la creu. Un és Catalunya. L'altre és Ecspanya. Un és l'esperança. L'altre el fracàs. Un és la Independència. L'altre l'autonomia. El futur i el passat.

Aquest dimecres he assistit a la conferència d'inauguració del curs acadèmic de la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Que és on em guanyo les garrofes, majoritàriament. L'ha pronunciada el President del Barça. Un èxit espatarrant. Un interès mediàtic brutal. Un orador, en general, a l'alçada de les circumstàncies. Molt interessant, on més ha incidit és en el tema dels valors. M'ha sorprès, perquè no pensava que anava d'aquest pal (val a dir que no el conec personalment). Les victòries i les derrotes arriben i se'n van. Però els valors, els referents, romanen. Això és el valor afegit del Barça, allò intangible, que no es pot comprar. D'aquí el "més que un club", expressió que no és cap frikada, sinó quelcom molt profund, integrat en l'inconscient de molts catalans. Un deu, sí senyor, matrícula d'honor cum laude.

Tot això és el que està en perill, quan Laporta deixi, per mandat estatutari, la presidència. Llavors les hienes intentaran tornar a emparar-se del club, i, si ho aconsegueixen, el desastre i el patetisme estan assegurats. El servilisme a Ecspanya, la submissió, el llepar culs i vores... No vull ni pensar-hi.

Comparar Laporta i Millet, és tot un exercici de sociologia. Ja vaig escriure en un post anterior, que el condecito Godó, un altre paradigmàtic representant de l'elit submissa als ecspanyols, quan va començar a sentir massa d'en Laporta, va fer la pregunta clau: "Y este Laporta, hijo de quien es?" Magnífic exemple, de tota una lliçó de poder polític i social. Perquè el que veritablement estava dient és que Laporta no era de los nuestros, és a dir, de les grans famílies tradicionals de l'oligarquia barcelonina, totalment castellanitzades, borbonitzades, i totes les calamitats que volgueu. Laporta, pel condecito, és un alien o un pirata que vol entrar a sac.

Tot el contrari que en Millet. Quin exemple més paradigmàtic de l'oligarquia suara esmentada? I amb un pedigree més que suficient. La quintaessència de la llosa que arrosseguem els catalans durant segles: els collabos a la catalana, en paraules del recentment desaparegut cineasta quebequès Pierre Falardeau. I amb l'agreujant que es tracta del nét del patriarca. És a dir, tercera generació... Ja és prou coneguda la llei de ferro d'aquestes famílies benestants: a mesura que s'afegeixen generacions amb el pas dels anys, la cohesió del grup s'esquerda i bé siguin els fills o, en la majoria d'ocasions els néts, tot se'n va en orris.

I és que no hi ha res pitjor a l'amo, que el fill de l'amo. Que normalment acostuma a ser un malparit, que viu del cuento del pare -i d'això en podria parlar un ex-membre de la Junta d'en Laporta. Però si hi ha res pitjor que el fill de l'amo, és el nét de l'amo. En aquest cas, sovint ja tot és desmesura (drogues, ties per un tubo, o tios -normalment exòtics-), supèrbia... el nét no té la vivència dels temps durs que possiblement el seu pare sí que conserva de quan l'avi anava a per totes... Si té sort, li pot sortir la vena sensible i fer-se artista, i llavors es convertirà en un mecenes de la beautiful people. En cas contrari, l'ús del pedigrí per medrar, està garantit. I d'aquí a l'ensulsiada només hi ha un pas.

En definitiva, Laporta i Millet són la metàfora clavada de la Catalunya inconformista i lluitadora, orgullosa i descarada, enfront la província (que, com se sap, etimològicament vol dir, territori vençut), sotmesa, covarda, corrupta, que fa evident aquesta genial i magnífica expressió "d'afarta'm i digue'm moro!".

Espero, sincerament, que Laporta mantingui aquesta línia de lleialtat i agosarament que l'ha caracteritzat fins ara. No ignoro que les trampes que haurà de fer front deuen ser immenses, i com molt bé ha dit avui, hi ha molta gent que li té ganes. Que l'odien fins a la darrera de les seves cèl.lules.

Però la veritat és que ja mai, podran negar, aquesta gent, que va ser quan el Barça es va mostrar més desacomplexadament català, quan va assolir la glòria i va esdevenir el millor equip d'Europa i, encara que no ho digui en Laporta, ho dic jo, del Món.