URGENT: LA DECLARACIÓ UNILATERAL D’INDEPENDÈNCIA

El proper 23 d’abril seria un dia escaient perquè el Parlament de Catalunya, amb una majoria més que suficient, aprovés una mesura tan necessària com és la Declaració Unilateral d’Independència de Catalunya (DUI). La situació post-electoral, en referència a les relacions amb el Regne d’Espanya, és a hores d’ara insostenible. És una guerra moral no declarada. Però en marxa.

Ahir ens assabentàvem de l’esborrany del nou projecte de llei sobre educació del ministre Werth. De seguida vaig relacionar el seu contingut amb les paraules de José Maria Aznar fa uns dies: “Cataluña no podrá permanecer unida si no permanece española. Quien piense que sólo está en juego la unidad de España se equivoca. Antes de eso, está en juego la integridad de Cataluña”. No hi ha cap mena de dubte que el projecte de llei és factoria FAES. Utilitzen la llengua com a ariet per dividir Catalunya.

Un poble no pot viure en un permanent estat d’incertesa. I els catalans, dins de l’estat espanyol, estem sotmesos quasi diàriament a un debat sobre la nostra identitat i les lleialtats corresponents. No es pot continuar així. Cal tallar, cal desactivar aquesta tensió que ens impedeix prosperar i ens obliga a gastar enormes quantitats d’energies, de temps i de diners en buscar l’inexistent encaix. Els espanyols no volen l’encaix, volen la submissió. I això, fa tres-cents anys que ens hi resistim.

Ara tenim l’oportunitat de desfer-nos d’aquest llast. Ha de ser d’una forma ràpida, sense contemplacions, sense dubtes. Un cop sec. Un vot majoritari. No tenim temps a perdre. És un urgent, repeteixo. I sobretot, necessari. Materialment necessari.

La Declaració Unilateral d’Independència ha de determinar que a partir de la seva aprovació, les lleis espanyoles ja no seran d’aplicació al territori català, tret que el Parlament de Catalunya n’aprovi provisionalment la vigència, de forma interina, fins que n´hi hagi de catalanes.

La Declaració Unilateral d’Independència, establirà que a partir de la seva aprovació, els impostos dels catalans i les catalanes, seran recaptats per l’Agència Fiscal Catalana, i no seran transferits a cap instància espanyola.

La Declaració Unilateral d’Independència, fixarà una data per a la celebració d’un referèndum que la ratifiqui. Un bon dia per a celebrar-lo seria el proper 11 de setembre, primer aniversari de la Gran Manifestació Patriòtica. Tanmateix, si els espanyols posessin pals a les rodes al seu desenvolupament, penso que seria més efectiu, fer una nova ratificació parlamentària, i avall que fa baixada.

Repeteixo. Els espanyols faran tot el possible per intentar torpedinar el procés d’independència. No podem perdre més temps. Cal reaccionar de forma immediata i desencadenar-nos del llast espanyol que ens enfonsa irremeiablement. Per sort, Espànya és actualment un tigre de paper, com ja he escrit diverses vegades, i m´hi ratifico. La seva feblesa és evident i palmària, no només respecte Catalunya, sinó sobretot en el context europeu i mundial. Cal aprofitar l’oportunitat.

Els espanyols ja han descobert les seves cartes. Per oposar-se a l’emancipació de Catalunya apostaran per l’estratègia ètnica, conscients com són que des d’un punt de vista racional, la Independència de Catalunya guanya per golejada, no hi ha color. Per això aposten per l’irracionalisme de la identitat ètnica i treuen del calaix el supremacisme lingüístic, és a dir, el plantejament que hi ha llengües de primera i llengües de segona -o de tercera, o de quarta. Iguals que els nazis, però en contra de la raça, la llengua.

El supremacisme espanyol, naturalment, no reconeix el poble català com un interlocutor polític. Ser català, pels governants espanyols, és una simple qüestió administrativa: són catalans, els ciutadans espanyols que resideixen en alguna de les quatre províncies que formen la comunitat autònoma de Catalunya. Amb el matís afegit, a més a més, que Catalunya no té un reconeixement constitucional, perquè no apareix en el text del 1978.

Tanmateix, la realitat és tossuda. Les eleccions del 25N han deixat ben a les clares la naturalesa nacional de Catalunya, com ho demostra l’impacte mediàtic que ha tingut a nivell internacional, sense precedents. Algú s’imagina alguna cosa semblant per a les eleccions de Madrid, Extremadura o Castella-Lleó? Oi que no? Doncs ja som al cap del carrer.

El President Mas va encertar, si més no, en estendre arreu del món la rellevància de les eleccions. Mai, repeteixo, mai com aquells dies del mes de novembre, Catalunya va ocupar una atenció mediàtica tan important. Encara avui en dia sembla que no ens hem adonat de la importància d’aquests comicis. I això que van haver de suportar diversos cops d’estat: el judicial (junta electoral), el mediàtico-policial, el governamental, i també el sindical -amb la celebració al.lucinant d’una vaga general en plena campanya electoral, un tema del que parlarem en un altre moment, perquè cada cop sembla més evident que va tenir un impacte brutal en el resultat final dels comicis. I no oblidem l’intent de putsch protagonitzat per en Duran i Lleida, des de dins.

Bé, però tornem a l’essencial. Catalunya ha entrat en una dinàmica que només pot concloure en la seva Independència a curt termini, si li voleu dir express, digueu-l’hi. Per arribar a bon port, és clau que els dos primers partits del Parlament arribin a un acord, a un Pacte Nacional que inclogui tant la DUI com la celebració, si és factible, del referèndum d’autodeterminació. Aquests dos com a mínim. I quants més millor.

Però per fer-ho possible, el poble català no ha de deixar de mobilitzar-se i de cremar etapes, de manera que tot el procés no s’aturi. No podem descansar. Ja descansarem quan haguem guanyat. Després de la Victòria.

(NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 05.12.2012)