diumenge, 2 de desembre de 2012

COP D’ESTAT ELECTORAL ESPANYOL


a la memòria d’en Josep Sort i Ros (1932-2012) 

(Aquest és el primer article que escric després de la mort del pare. Segurament el meu actual estat anímic em pot condicionar en les reflexions que ara llegireu. He optat per ser fidel a la cita del DGS, malgrat les circumstàncies, perquè el pare, mentre va poder, no deixava de llegir aquest post setmanal, i si li vagava, de comentar-me’l)

En l’article de la setmana passada alertava del paper, entre d’altres, dels grans mitjans de comunicació espanyols en l’intent de condicionar la democràcia catalana. Com sempre, em vaig quedar curt. Massa moderat. Amb els espanyols sempre s’ha d’esperar la desmesura. No vols caldo? No dues, sinó dues-mil tasses. És així com funcionen. Volen crear en l’adversari allò que futbolísticament es diu el “miedo escénico“, de manera que s’acolloneixi abans fins i tot de començar la lluita. Un exemple, el tenim amb les declaracions del comissari europeu, el progre Joaquin Almúnia, segons el qual hi ha dues-mil maneres de vetar l’entrada de la Catalunya independent a la Unió Europea. Es pot ser més mentider, però no més bocagrossa i ridícul. 

Però des de fa uns dies, estem assistint a un veritable intent de cop d’estat electoral per part d’Espanya. I la punta de llança és un dels principals mitjans de comunicació, que actua com a força de xoc. El segueix, el poder judicial, i des de la rereguarda, el govern espanyol i el partit que el controla. 

Que aquest intent colpista ha aconseguit penetrar en les nostres línies ho demostra que ara gran part dels mitjans de comunicació, incloent modestament aquest post, i en bona part dels discursos dels candidats electorals, se´n parli. 

El cop d’estat electoral espanyol ha aconseguit modificar la dinàmica electoral dels primers dies de campanya, centrats naturalment en el projecte polític d’Artur Mas. El candidat a la reelecció ha hagut de passar a la defensiva, i ha perdut minuts i segons preciosos en els telenotícies per difondre el seu missatge electoral, esmerçant-los en negar les notícies publicades. Des d’aquest punt de vista, el cop d’estat ha reeixit inicialment. Altrament dit, ha aconseguit uns petits caps de pont en territori enemic. 

Sortosament, la feblesa dels seus arguments, fruit de la desesperació dels qui se saben derrotats, fa que més enllà d’aquesta capacitat de penetració inicial, producte de l’efecte sorpresa, el cop d’estat ben probablement fracassarà. Però perquè això sigui una realitat, cal una contraofensiva en tota regla que liquidi tots els caps de pont, evitant-ne la seva consolidació. 

Tenim quatre o cinc dies per aconseguir-ho. I no tinc cap dubte que ho aconseguirem. Però per fer-ho, cal que l’acumulació de forces sigui tan gran i tan abassagadora que no deixi pedra sobre pedra allà on els colpistes s’amaguin. 

És per aquest motiu que cal denunciar tots aquells que des del quintacolumnisme més repugnant donen credibilitat als arguments colpistes. El risc que fins i tot partits polítics amb centenars o milers dels seus membres assassinats per Espanya en les darreres dècades, donin ni que sigui en una nanonèssima part credibilitat a aquesta ofensiva espanyola contra la democràcia catalana, és el fet més increïble i al.lucinant, per no dir indignant que es pot concebre. 

No, no ens podem permetre cap feblesa. Cap intent de guany de curta volada. És necessari i imprescindible que la resposta sigui tan contundent i inapel.lable, que no ofereixi cap mena de dubte, tant de portes endins, com també de portes enfora. Que el poble català té dret a decidir el seu futur, i que aquest futur només passa per la construcció d’un estat propi, com la resta d’estats de la comunitat internacional. Com qualsevol dels 193 estats membres de l’ONU, o els 27 -aviat 28, amb Croàcia- de la Unió Europea. I això només té una lectura. 

Prestarem, doncs, el vot a l’actual president, si és necessari amb els ulls clucs i una pinça al nas. Però convençuts que, com molts francesos de diverses ideologies van donar suport a De Gaulle contra la invasió nazi, ara toca votar Llibertat, ara toca votar Independència. I conscients que assumim el risc polític que després es produeixi una nova traïció dels líders, com ja va passar durant la transició política. Però el contrari del risc és el conservadorisme, que caracteritza a molts suposats revolucionaris, que són incapaços de veure o d’assumir que les coses canvien davant dels seus ulls, i que per por a ser enganyats, es refermen en situacions o escenaris que ja han estat depassats. 

Català a l’atac!

(Nota: Post penjat inicialment el 21.11.2012)

Etiquetes de comentaris: , ,