PENSIÓ, SALARI MÍNIM INTERPROFESSIONAL, RENDA BÀSICA

Avui té lloc l'enèssima vaga general. Jo no faré vaga, perquè els dimecres no treballo, bàsicament. Tanmateix és un bon dia, de fet, un dia com qualsevol altre, per reflexionar sobre aquesta falsa dicotomia entre els afers socials -que per a determinada gent són els que realment importen, i els afers nacionals, que per a la mateixa determinada gent, són qüestions identitàries menors que serveixen per distreure el personal.

Deixem-ho clar des d'un bon començament. A Catalunya, i tret que no es proposi una revolució socialista soviètica de forma immediata, la política social més ambiciosa, la que pot aportar més recursos per a fer front a la crisi actual, és la Independència. Punt.

Només la independència, amb la fi de l'espoli fiscal (entre 16 i 18 miliards segons les fonts), i amb les noves inèrcies que generaria, i les expectatives, es podria disposar d'un enorme volum de recursos per, depenent de les diferents opcions, invertir en educació, sanitat, R+D+I, infrastructures, defensa i seguretat, etc., o bé en disminuir la càrrega fiscal i ser més business friendly, ara, d'unes empreses innovadores i creadores de lloc de treball de qualitat -amb valor afegit.

En el vessant social, clarament, una Catalunya independent oferirà unes condicions infinitament superiors a les existents actualment sota el govern espanyol. Vegem-ne alguns exemples:

• La pensió mínima podria pujar a 1.000 euros mensuals
• El Salari Mínim Interprofessional a 1.100 euros mensuals pel nombre màxim d'hores treballades
• Es podria implementar una Renda bàsica de ciutadania d'uns 125 euros inicials, a la qual accedirien tots els ciutadans individualment, intransferible (amb els corresponents ajustos en el cas dels menors de 14 anys). La RBC podria ser vehiculada a través d'una xarxa de caixes populars, autogestionades pels seus impositors, i en cap cas per la banca comercial. La RBC es podria perdre per condemna judicial o emprar-se per fer front als deutes a l'administració (multes, sancions, etc.).

Les dues primeres mesures podrien ser de caràcter immediat. La tercera caldria fer-ne un estudi, però sembla bastant evident que la seva implementació no només seria factible, sinó que permetria resoldre molts problemes individuals i fins i tot actuaria com a dinamitzador social i cohesionador nacional. Com es pot veure, les oportunitats que dóna la independència són inimaginables en el cas de continuar sotmesos a l'estat espanyol. És per això, que els que sempre intenten arraconar la Indepèndencia de la primera línia política, probablement són gent que totes aquestes xifres econòmiques no li diuen res, perquè tenen les espatlles ben cobertes, i les butxaques ben plenes.

Una cosa és ben certa. El paper dels dos sindicats més representatius (sic), és encara de col.laboració total amb l'estat espanyol, de manera que difícilment poden aportar res a la independència. Ha de quedar molt clar que en la Catalunya independent, moltes de les seves prerrogatives i privilegis quedarien automàticament rescindits. Per contra, unes forces sindicals més properes als treballadors, amb un èmfasi posat en la formació i l'auto-organització (en contraposició al burocratisme jeràrquic), i en la generació de recursos per als propis assalariats (cooperatives, mútues, etc.) serien molt més útils i eficients.