MOLTA FEINA A FER, MOLTÍSSIMA

Molt bé, ja han passat les eleccions. Avui som a 28. Els resultats són els que són. I el país és el que és. No hi ha més cera que la que crema. Què hem de fer? Construir a partir del que tenim. I què tenim? Una abassagadora majoria sobiranista al Parlament. Oi que sí? Doncs posem fil a l’agulla. La transversalitat independentista és avui més clara que mai. Una nova victòria pels guionistes, que no protagonistes, del procés. I en van… 

Posem que finalment es constitueix el parlament, la fadeta tornarà a presidir-lo, ara alleugerida per l’absència del diputat que la matxacava dia sí i dia també. Posem que d’alguna manera, l’Artur Mas tornarà a ser President, bé en primera volta, bé en segona. No contemplo cap alternativa, i molt menys que s’hagin de repetir les eleccions, perquè llavors sí que seria un drama nacional de dimensions siderals. 

Posem, doncs que la fadeta i en Mas ja tornen a ser on eren fa unes setmanes. S’inicia la legislatura, es forma un govern nou, que no sigui dels millors, sinó més aviat dels més responsables. I entre atzagaiada i atzagaiada del govern espanyol, què proposo que fem? 

Això: 

U. Aprovar d’una punyetera vegada una Llei electoral catalana, que acabi amb al mangoneig dels espanyols com s’ha vist en aquesta darrera consulta. Una llei que s’ocupi de tot, des del vot exterior, al paper dels interventors, i personalment, seguint l’exemple quebequès, la creació d’un Director General de les Eleccions. Ara tenim l’oportunitat de desmantellar totes les circumscripcions provincials i crear-ne de comarcals i, en el cas de Barcelona, els deu districtes. Però bé, els detalls ja hi haurà temps de polir-los. Fer una Llei Nacional d’Eleccions de Catalunya, em sembla més que urgent. Ja portem més de trenta anys de retard. 

Dos. Impulsar la Política Exterior. Creació d’una Conselleria d’Afers Exteriors, tal i com va prometre el candidat Mas, i a la qual, no penso que ERC, ni ICV, ni la CUP s’hi oposin de cap manera. Reforçar en tots els fronts la presència de Catalunya al Món. Si alguna cosa hem après aquestes darreres setmanes és que hem esdevingut el centre de l’interès global com mai ho havíem estat abans. I és un capital que no podem deixar de perdre. A més, si alguna cosa positiva va fer el segon tripartit, aquesta va ser el Pla Exterior de la Generalitat de Catalunya, liderat pel llavors màxim dirigent del partit i vice-president del govern. No podem fer marxa enrere. Catalunya ja és al mapa mundial, quasi a la mateixa alçada que Escòcia, i això és nou, això és bonic, això és fantàstic, i no em passa pel cap que ens ho deixem perdre. Més delegats, i més oficines, i a qui li piqui… que es foti. 

Tres. Creació d’una Comissió Parlamentària d’Estudi de les qüestions relatives a l’accessió de Catalunya a la Independència. Ho confesso, ho copio del Quebec, de l’any 1991. Però és que ara ens toca a nosaltres, i tenim un Parlament amb una correlació de forces, que ens ho permet. Aquesta comissió ha de preparar el país per a la transició nacional en temes com les infrastructures estratègiques, la seguretat nacional, les finances públiques, el sector bancari, la borsa, etc., etc, 

Quatre. Molt senzill. Seria bonic, que la primera llei que aprovés el nou parlament, ni que sigui per marcar territori del que els espera als espanyols, fos una que declarés l’estelada com a símbol nacional de Catalunya, amb la corresponent protecció jurídica i la correlativa sanció a aquells que la ultratgessin de fet o de paraula. A veure si aquestes que ara se les prometen felices, s’assabenten d’una vegada quin pa donem els catalans quan ens toquen el que no sona. 

Cinc. Constitució d’una Comissió Parlamentària d’estudi de l’ampliació interior de la Unió Europea, partint del pressupòsit que tots els catalans i les catalanes ja som ciutadans europeus i que tenem uns drets europeus que van més enllà de la nacionalitat a la qual estàvem assignats. 

Per altra banda, penso que ja hauríem de començar a pensar, si no és que ja s’ha fet, en quin dia s’aprovarà una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), atès que la situació actual amb l’actitud del govern espanyol serà insostenible en les properes setmanes i mesos. 

En aquest sentit, a la primera mostra que Madrid reté les transferències necessàries pel benestar dels catalans, intentant fent-nos pagar un peatge polític, s’hauria de denunciar el senyor Rajoy, i subsidiàriament, el cap de l’Estat, per un delicte contra els drets humans, davant d’alguna instància internacional, principalment el tribunal dels drets humans d’Estrasburg, o el Tribunal Internacional de Justícia de La Haia. 

En el seu moment, vaig proposar que el 23 d’abril del 2013 seria un dia adient per a l’aprovació de la DUI. Ho mantinc, i vés que no ho haguem de fer abans. I també mantinc que si els espanyols continuen fent el cafre, el referèndum d’autodeterminació se celebri el proper 11 de setembre, primer aniversari de la gran manifestació patriòtica. 

Com veieu, molta feina a fer. Moltíssima.

(NOTA: Post penjat inicialment al DGS, el 28.11.2012)