ARA, LA INDEPENDÈNCIA

L’agost és un mes que mai m’ha agradat. Això ja ho he escrit moltes vegades. És un mes franquista. Com la setmana santa, els toros, la guàrdia civil. I sí, també la sardana. Això d’estar hores fent un rotllana i sense badar boca, fent saltironets, em posa dels nervis. Ni el bellugeig del les pitreres em distreia. Ho trobava, de nano, ben estúpid. I ho continuo trobant, perquè ho associo a la folklorització del país. Així és com ens voldrien, els espanyols. Calladets i fent l’indio, és a dir, l’aborigen. Aquell que entreté el colonitzador amb les seves danses regionals. Ep, això no vol dir que n’estigui en contra. De cap de les maneres, però amb mi que no hi comptin.

Deia que l’agost és un mes franquista. Totes les botigues del barri tancades. Per sort ara menys que abans. Però encara majoritàriament tanquen, sobretot durant la primera quinzena. Després ja comencen a obrir-ne progressivament.

No tot el que passa a l’agost, però, és dolent. Per a mi, el mes d’agost, sobretot des del 1983, que és quan vaig anar-hi per primera vegada, és la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent. Ja sé que això que escric, als nord-catalans els emprenya una mica, o molt, perquè traspua el comportament de molts catalans del sud de la frontera estatal, que només pensen en el nord, durant l’UCE, i després, bona nit i tapa’t, fins a la propera edició de l’any següent.

L’any passat no hi vaig poder anar. Enguany, sí que hi aniré, però hi faré una estada mini, o quasi bé gosaria dir, nano. Com tot el que traspua catalanitat desacomplexada i va més enllà de les línies vermelles de l´statu quo, que és aquell que delimita si fa no fa, La Vanguardia, l’UCE també està patint múltiples retallades per totes bandes. Ja fa tres o quatre anys que sento comentaris de l’estil “Aquesta serà la darrera edició, l’any que ve la tanquen…”. Però sembla que l’UCE té una mala salut de ferro. I aguanta que aguantaràs.

En un país independent, lliure, l’UCE i tantes altres manifestacions de patriotisme desacomplexat, tindrien un suport públic sense fissura. En un país lliure, un símbol de dignitat nacional, com és l’estelada, la bandera de la Independència, de l’Estel Solitari, no hauria de passar el tràngol i la criminalització pel que està passant en les darreres setmanes, on s´ha desfermat una autèntica ofensiva políticomediatica contra ella. Una de les primeres lleis que proposarem en un Parlament d’una Catalunya Independent, Lliure i Republicana, serà el de la promoció dels simbols de la catalanitat. I no hi ha cap mena de dubte que l’estelada n’és un, per la qual cosa tindrà unes garanties jurídiques que ara és impossible assolir-la.

En una Catalunya lliure, no es veuria en un estat d’excepcionalitat permanent, com unes setmanes denunciava una filial de l’Institut d’Estudis Catalans, concretament, la Societat d’Estudis Jurídics. Aquest malviure té profundes conseqüències psicològiques, que porta cap a un auto-odi, perquè no hi ha cap seguretat. Sempre pot venir “el de fora” i aixafar-te la guitarra.

I així, no es pot viure. Es pot viure com un esclau, que a la primera de canvi, pregunta allò tan suat de “I d’això, que en diran a Madrid?“. Pputa pregunta fastigosa (es nota que estic llegint el llibre darrer de Jaume Cabré???).

Per això, ara, i si cal en ple mes d’agost, i com a homenatge als Catalans de la Serra de Pàndols, ara…la Independència!!!

NOTA: Post penjat al DGS, el 8.8.2012