ARA, LA INDEPENDÈNCIA

L’agost és un mes que mai m’ha agradat. Això ja ho he escrit moltes vegades. És un mes franquista. Com la setmana santa, els toros, la guàrdia civil. I sí, també la sardana. Això d’estar hores fent un rotllana i sense badar boca, fent saltironets, em posa dels nervis. Ni el bellugeig del les pitreres em distreia. Ho trobava, de nano, ben estúpid. I ho continuo trobant, perquè ho associo a la folklorització del país. Així és com ens voldrien, els espanyols. Calladets i fent l’indio, és a dir, l’aborigen. Aquell que entreté el colonitzador amb les seves danses regionals. Ep, això no vol dir que n’estigui en contra. De cap de les maneres, però amb mi que no hi comptin.

Deia que l’agost és un mes franquista. Totes les botigues del barri tancades. Per sort ara menys que abans. Però encara majoritàriament tanquen, sobretot durant la primera quinzena. Després ja comencen a obrir-ne progressivament.

No tot el que passa a l’agost, però, és dolent. Per a mi, el mes d’agost, sobretot des del 1983, que és quan vaig anar-hi per primera vegada, és la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent. Ja sé que això que escric, als nord-catalans els emprenya una mica, o molt, perquè traspua el comportament de molts catalans del sud de la frontera estatal, que només pensen en el nord, durant l’UCE, i després, bona nit i tapa’t, fins a la propera edició de l’any següent.

L’any passat no hi vaig poder anar. Enguany, sí que hi aniré, però hi faré una estada mini, o quasi bé gosaria dir, nano. Com tot el que traspua catalanitat desacomplexada i va més enllà de les línies vermelles de l´statu quo, que és aquell que delimita si fa no fa, La Vanguardia, l’UCE també està patint múltiples retallades per totes bandes. Ja fa tres o quatre anys que sento comentaris de l’estil “Aquesta serà la darrera edició, l’any que ve la tanquen…”. Però sembla que l’UCE té una mala salut de ferro. I aguanta que aguantaràs.

En un país independent, lliure, l’UCE i tantes altres manifestacions de patriotisme desacomplexat, tindrien un suport públic sense fissura. En un país lliure, un símbol de dignitat nacional, com és l’estelada, la bandera de la Independència, de l’Estel Solitari, no hauria de passar el tràngol i la criminalització pel que està passant en les darreres setmanes, on s´ha desfermat una autèntica ofensiva políticomediatica contra ella. Una de les primeres lleis que proposarem en un Parlament d’una Catalunya Independent, Lliure i Republicana, serà el de la promoció dels simbols de la catalanitat. I no hi ha cap mena de dubte que l’estelada n’és un, per la qual cosa tindrà unes garanties jurídiques que ara és impossible assolir-la.

En una Catalunya lliure, no es veuria en un estat d’excepcionalitat permanent, com unes setmanes denunciava una filial de l’Institut d’Estudis Catalans, concretament, la Societat d’Estudis Jurídics. Aquest malviure té profundes conseqüències psicològiques, que porta cap a un auto-odi, perquè no hi ha cap seguretat. Sempre pot venir “el de fora” i aixafar-te la guitarra.

I així, no es pot viure. Es pot viure com un esclau, que a la primera de canvi, pregunta allò tan suat de “I d’això, que en diran a Madrid?“. Pputa pregunta fastigosa (es nota que estic llegint el llibre darrer de Jaume Cabré???).

Per això, ara, i si cal en ple mes d’agost, i com a homenatge als Catalans de la Serra de Pàndols, ara…la Independència!!!

NOTA: Post penjat al DGS, el 8.8.2012

A L'UCE DE PRADA, NO HI PODEU FALTAR!!!!

del 16 al 24 d’agost del 2011

La Universitat Catalana d'Estiu se celebra a Prada, a la comarca del Conflent (Catalunya Nord), des de fa quaranta-tres anys i ha estat sempre un espai de llibertat i de trobada d'estudiants, professors, professionals, especialistes, polítics i assistents en general dels vuit territoris que conformen els Països Catalans: l'Alguer, Andorra, el Carxe, el Principat de Catalunya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià. Durant nou dies intensos Prada acull una de les manifestacions culturals de més pes i projecció de Catalunya Nord i s'hi poden sentir tots els accents de la nostra llengua.

És una universitat oberta a tothom: els més menuts, fins a catorze anys, van a l'Esplai; de quinze a disset anys van a la Universitat Jove; i de divuit en endavant (sense cap límitació d'edat) participen als cursos, seminaris, jornades, tallers, debats, actes commemoratius, homenatges, excursions, espectacles de teatre, música clàssica, música tradicional, rock, cançó i cinema.

Els que hi van per primera vegada hi tornen, i els que ja hi han anat saben què és sentir-se part dels Països Catalans, als peus del massís del Canigó.

DES DE L'UCE DE PRADA

M'hauria agradat fer una crònica abans d'aquests cinc dies passats a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Però la intensa activitat que s'hi desenvolupa, tant a nivell d'activitats lectives, socials, d'amistat, d'oci, etc. ... així com una inoportuna avaria de la xarxa que es va allargar unes quantes hores -feliçment arranjada- m'ho ha impedit. I ara, quan estic a punt de tornar cap a casa, tinc el cotxe embotit de maletes, revistes, productes típics, etc. he trobat un moment per fer aquest breu post, in situ.

Ahir vam fer l'acte de Reagrupament al qual us convidava en el post anterior. Penso que va ser un èxit rotund. L'assistència va ser massiva, i fins i tot va comptar amb alguna sorpresa inesperada. L'únic però va ser la calor que vam haver de suportar les dotzenes de persones que compartíem l'aula i el passadís adjacent.

En definitiva, el resultat va en la línia dels obtinguts en les darreres convocatòries, on l'assistència de catalans i catalanes ha estat massiva, i que assenyala que anem pel bon camí. La comparació en la resposta amb la obtinguda per exemple, el dia anterior, pel Joan Puigcercós, no admet cap dubte. Vam arrassar. I fins i tot jo diria que també vam aconseguir més gent que un altre crac, que també va omplir a rebentar, com és l'Alfons López Tena, que va ser convidat per la Joventut Nacionalista de Catalunya, també, el dia anterior.

Malauradament no tinc fotos a hores d'ara de l'acte (no es pot anar a la processó i tocar campanes a l'hora, que deien). Però segur que molts altres companys i companyes en van fer i les podreu veure en els seus blocs i webs.

Des de Prada, per poques hores, una salutació.

HI ESTÀS CONVIDAT

D'aquí a unes poques hores, agafaré el cotxe i em plantaré a la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada de Conflent. Segons el Google Maps, m'hi separen 237 kms. si hi vaig per l'AP-7 o 211 si hi vaig pel Túnel del Cadí. Tanmateix, la durada del trajecte és menor per la primera, 2 hores i 37 minuts contra les 2 hores i 54 minuts de la segona. Això sense aturades, naturalment.

Ja he escrit en altres posts, la importància que jo dono a aquesta cita. Per la qual cosa no hi tornaré a insisitir. Sí que vull convidar-vos a assistir a un acte en el qual se m'ha demanat que hi participi, i que jo he acceptat amb molt de gust.

Organitzat pel Partit Republicà Català (PRC), l'acte porta per nom Cap a la Unitat Independentista, i comptarà amb un seguit d'intervencions que penso que poden ser de gran interès.

La presentació anirà a càrrec de l'Agustí Soler, i com a ponents intervindrem en Carles Bonaventura, la Rut Carandell, en Jaume Renyer, el Toni Strubell i una servidora de vostès. Penso que tots nosaltres tenim moltes coses a dir. Així, doncs, m'agradaria comptar amb el màxim nombre de lectors del BGS, de manera que per una vegada substituíssim la relació digital, per una de presencial.

Vull agrair especialment a la gent del PRC l'haver-me convidat. Ja ho van fer l'any passat en un altre acte, i ara hi han tornat. Potser la meva intervenció els va agradar tant que han ensopegat de nou amb mi (eheheheh). Companys, molt agraït!

Se m'oblidava! L'acte tindrà lloc el proper DISSABTE, 22 d'Agost, a les 17 hores, en el marc de l'UCE, naturalment.

La Sònia i l'Alex, amics de Prada

Ja fa tres o quatre anys que els retrobem a Prada de Conflent. Em refereixo a la Sonia i l'Alex Alland Jr. Són una parella que viuen a Nova York, però que tenen una casa a Milhau. Tots dos són assidus participants a la Universitat Catalana d'Estiu. Malgrat la seva edat, no es cansen d'assistir a totes les xerrades i activitats. Normalment es col.loquen ben a prop dels altaveus per escoltar millor les diferents intervencions. Després, quan ens trobem al menjador, ens donen el seu parer al respecte.

La Sònia i l'Àlex, no són els típics turistes que gaudeixen convivint durant uns dies amb els indígenes dels Pirineus que parlen una llengua exòtica que es diu català. No. L'Àlex, concretament, és professor emèrit d'Antropologia de la Columbia University. Ha dedicat la seva vida acadèmica a l'estudi del racisme i del comportament humà.

En els darrers anys, però, i conjuntament amb la Sònia, s'ha interessat pels estudis de camp, i molt concretament, pels moviments d'acció col.lectiva , de protesta i no-violents. Producte d'aquest interès, han estudiat en profunditat la lluita dels pagesos de Larzac (Occitània) contra l'exèrcit francès. Una lluita que es troba en els inicis de l'actual moviment anti-globalització, per cert. N'han publicat un llibre, en anglès, que la Sònia, va traduir al francès.

El 2006, i després de diversos anys de recerca, han publicat Catalunya, One Nation, Two States. An ethnographic study of Nonviolent Resistance to Assimilation (Palgrave-Macmillan, ISBN-13:978-1-4039-7440-2). Es tracta d'un treball de recerca que inicialment compara l'evolució de la identitat catalana en dues poblacions frontereres: Portbou i Cervera de la Marenda (Cerbère), sobretot arran les transformacions que han patit després de la desaparició dels serveis duaners en els anys noranta, com a conseqüència de la integració europea. Els autors, però, acaben fent una reflexió sobre la identitat catalana a cavall dels dos estats, de manera que, en darrer terme, el llibre es converteix en una recerca d'abast global.

És un llibre que mereix ser traduït al català. L'Àlex i la Sònia estan fent gestions al respecte. Espero que aquest post afegeixi un gra de sorra per fer-ho possible!

39ena UCE, a Prada del Conflent

Escric aquest post des de la Sala d'Informàtica de la Universitat Catalana d'Estiu, que des de fa 39 anys, és a dir, des del mític 1968, se celebra a Prada del Conflent -amb alguna excepció. Aquesta edició, doncs, serà l'anterior a la del 40è aniversari de l'any que ve. Penso que l'edició del 2008 ha de ser sonada. 40 anys de patriotisme a la Catalunya Nord, amb gent provinent d'arreu del país.... Per les seves aules, els seus bars, els seus llits, el seu tendal, pels carrers i places de la vila, han passat dotzenes de milers de persones, tal vegada més d'un centenar de miler de catalans i catalanes d'arreu, i això cal commemmorar-ho.

En el meu cas, vaig visitar per primera vegada la UCE en la seva edició de 1983, no es pot dir, doncs, que sigui dels veterans. Tanmateix, des de llavors, he tornat més de deu o dotze vegades. Inicialment com a okupa, després com a conferenciant en moltes de les activitats paral.leles que es porten a terme al programa oficial, després com a professor oficial -en les edicions del 1995, del 2004 i del 2005, si no vaig errat- i darrerament com a professor-consort. Aquest darrer estatus és sense cap mena de dubte el més agraït, tot s'ha de dir.

En els tres dies que porto enguany, he de dir que es nota un important increment d'assistència, fet que permet encarar el futur amb optimisme. He assistit a algunes classes que estaven plenes a vessar. Ahir va tocar la Dharma a la plaça de Prada, i després vaig assistir a la sessió de cinema, on es va projectar el film de Ventura Pons, La vida abismal, basada en la novel.la d'en Ferran Torrent. Una pel.lícula correcta, sòlida, tot i que no vaig poder evitar quedar-me adormit al llarg de la seva emissió, segurament perquè durant les hores prèvies havia estat conduint i em faltaven hores de son.

Políticament, val a dir que el primer que ha tret el morro ha estat el conseller Huguet, que va ser a l'acte inaugural i per la tarda va fer una xerrada de partit, a la qual no vaig assistir perquè era de visita al Castell de Montlluís, una fortalesa impressionant construïda pel proto-nazi Vauban, un assassí que algú vol reivindicar. Huguet, sembla que ha acabat les seves discutides vacances. Unes vacances, n'estic segur, que recordarà tota la seva vida, i que podrà explicar als seus néts que quan centenars de milers de catalans eren a les fosques, ell era a les Bahames o on fos, tocant-se-la, ara amb la mà dreta, ara amb la mà esquerra. Gloriós.