ARA, LA INDEPENDÈNCIA

L’agost és un mes que mai m’ha agradat. Això ja ho he escrit moltes vegades. És un mes franquista. Com la setmana santa, els toros, la guàrdia civil. I sí, també la sardana. Això d’estar hores fent un rotllana i sense badar boca, fent saltironets, em posa dels nervis. Ni el bellugeig del les pitreres em distreia. Ho trobava, de nano, ben estúpid. I ho continuo trobant, perquè ho associo a la folklorització del país. Així és com ens voldrien, els espanyols. Calladets i fent l’indio, és a dir, l’aborigen. Aquell que entreté el colonitzador amb les seves danses regionals. Ep, això no vol dir que n’estigui en contra. De cap de les maneres, però amb mi que no hi comptin.

Deia que l’agost és un mes franquista. Totes les botigues del barri tancades. Per sort ara menys que abans. Però encara majoritàriament tanquen, sobretot durant la primera quinzena. Després ja comencen a obrir-ne progressivament.

No tot el que passa a l’agost, però, és dolent. Per a mi, el mes d’agost, sobretot des del 1983, que és quan vaig anar-hi per primera vegada, és la Universitat Catalana d’Estiu, de Prada de Conflent. Ja sé que això que escric, als nord-catalans els emprenya una mica, o molt, perquè traspua el comportament de molts catalans del sud de la frontera estatal, que només pensen en el nord, durant l’UCE, i després, bona nit i tapa’t, fins a la propera edició de l’any següent.

L’any passat no hi vaig poder anar. Enguany, sí que hi aniré, però hi faré una estada mini, o quasi bé gosaria dir, nano. Com tot el que traspua catalanitat desacomplexada i va més enllà de les línies vermelles de l´statu quo, que és aquell que delimita si fa no fa, La Vanguardia, l’UCE també està patint múltiples retallades per totes bandes. Ja fa tres o quatre anys que sento comentaris de l’estil “Aquesta serà la darrera edició, l’any que ve la tanquen…”. Però sembla que l’UCE té una mala salut de ferro. I aguanta que aguantaràs.

En un país independent, lliure, l’UCE i tantes altres manifestacions de patriotisme desacomplexat, tindrien un suport públic sense fissura. En un país lliure, un símbol de dignitat nacional, com és l’estelada, la bandera de la Independència, de l’Estel Solitari, no hauria de passar el tràngol i la criminalització pel que està passant en les darreres setmanes, on s´ha desfermat una autèntica ofensiva políticomediatica contra ella. Una de les primeres lleis que proposarem en un Parlament d’una Catalunya Independent, Lliure i Republicana, serà el de la promoció dels simbols de la catalanitat. I no hi ha cap mena de dubte que l’estelada n’és un, per la qual cosa tindrà unes garanties jurídiques que ara és impossible assolir-la.

En una Catalunya lliure, no es veuria en un estat d’excepcionalitat permanent, com unes setmanes denunciava una filial de l’Institut d’Estudis Catalans, concretament, la Societat d’Estudis Jurídics. Aquest malviure té profundes conseqüències psicològiques, que porta cap a un auto-odi, perquè no hi ha cap seguretat. Sempre pot venir “el de fora” i aixafar-te la guitarra.

I així, no es pot viure. Es pot viure com un esclau, que a la primera de canvi, pregunta allò tan suat de “I d’això, que en diran a Madrid?“. Pputa pregunta fastigosa (es nota que estic llegint el llibre darrer de Jaume Cabré???).

Per això, ara, i si cal en ple mes d’agost, i com a homenatge als Catalans de la Serra de Pàndols, ara…la Independència!!!

NOTA: Post penjat al DGS, el 8.8.2012

LECTURES D'ESTIU (i en van...)

Ja és un costum d'aquest modest i humil bloc, anunciar les lectures d'estiu. En aquesta estació aprofito per llegir sobretot novel.la, ficció. Cosa que no faig la resta de l'any.

Enguany segueixo aquesta premissa a mitges. Ja fa uns dies, dues setmanes, que he començat el Jo confesso d'en Jaume Cabré. Un totxo de quasi 1000 pàgines, de les quals ja en porto llegides, a mig gas, unes 200. M'està agradant, tot i que potser en comparació amb la genial Les veus del Pamano, encara no m´ha acabat d'enganxar del tot. Hi noto un evident canvi de registre, sobretot en el fet que es passa de la 1a persona a la 3a en un tres i no res. També l'autor salta d'un segle a l'altre com si no passés res. Dit això, de moment m'agrada bastant, però encara no m´ha seduït. Potser a la pàgina 350 o a la 543 o, si arribo, a la 817. De moment, endavant les atxes!

L'altre llibre que llegiré, espero que tingui temps, és la biografia d'Steve Jobs de Walter Isaacson. Naturalment, no estem davant d'una obra de ficció. Però tot i així, penso que val la pena conèixer a fons, aquest personatge que ha revolucionat les nostres vides. En la versió normalitzada, of course, de Rosa dels Vents.

Si tinc temps, ho dubto, encara podria llegir alguna de les darreres novel.les d'un altre dels clàssics de la meva llibreria, en Ferran Torrent. Però si no pot ser, ho deixaré pel proper any.

PRIORITZAR LA TRADUCCIó A L'ANGLÈS

Ja era hora! Comprovo amb satisfacció que l'Institut Ramon Llull ara sí que l'encerta quan anuncia que prioritzarà la traducció a l'anglès de les principals obres de la literatura catalana. Només una objecció, això ja s'hauria d'haver fet des del 1980, és a dir, fa 28 anys. El temps perdut, ha estat immens, amb tanta ecspanyolitis dels successius governs convergents, maragallistes i montillistes. Potser al Montilla li està passant que després del seu viatge al Japó s'ha adonat que hi ha quelcom més en el món que Madriz...

Sigui com sigui, i com que sóc patriota i no un sectari, no em reca reconèixer que aquesta decisió, independentment de qui l'hagi presa, és del tot positiva.

Ara el que cal és generalitzar-la a altres àmbits com l'educatiu, l'universitari, els dels mitjans de comunicació, etc.

Ja ho deia al BGS fa unes setmanes... la llengua ecspanyola, per als catalans i catalanes és un enorme obstacle, ens aïlla del món i ens situa, objectivament, en una posició de feblesa respecte altres nacions europees que tenen l'anglès com a llengua franca, i de fet com a segona llengua. Cal fomentar molt més el coneixement exigent de la llengua anglesa i fer de l'espanyol una llengua regional... diferenciant a l'hora entre el castellà (o espanyol viejo) i el latino (o latinos), que sense cap mena de dubte té molt més futur que l'anterior.

Postdata.

A l'hora de buscar una il.lustració per aquest post, volia enganxar-hi la portada de la traducció a l'anglès del millor llibre que he llegit en els darrers anys, un llibre que em va emocionar i que em va colpir, i que no és altre que Les veus del Pamano de Jaume Cabré. Un llibre que ja porta 100.000 exemplars venuts en la seva traducció alemanya. I quina ha estat la meva sorpresa, quan he comprovat que NO està traduït a l'anglès! Al.lucino... i vaticino que quan ho estigui, se'n vendran 1.000.000 d'exemplars! Un catosfèric il.lustre sense cap mena de dubte estarà molt content, i de passada, jo també.

MONZÓ, CABRÉ... I BIEL MAJORAL

Llegeixo a Vilaweb que a més a més de Monzó, l'altre escriptor català que està triomfant, i de carrer, és en Jaume Cabré, sobretot gràcies a la seva novel.la Les veus del Pamano, ara traduïda a l'alemany. Fins i tot, el propi Joschka Fischer, un dels tòtems de l'esquerra europea, líder dels verds alemanys i antic Ministre d'Afers Exteriors, n'ha parlat molt favorablement. De moment ja se n'han venut 12.000 exemplars en alemany, i segur que a partir d'ara se'n vendran molts més. L'editora alemanya ha penjat una pàgina web del llibre, recurs reservat a les obres més rellevants. Entrar-hi, fins i tot emociona, tot i que no sàpigues un borrall d'alemany.

L'acollida d'aquesta obra per part del que probablement és una de les cultures més cultes del món -si més no, d'Occident-, en certa mesura, la rebo com una confirmació del meu encert literari (modèstia a banda). No debades, ja en el seu moment vaig escriure sobre aquest llibre, després d'haver-lo llegit l'estiu del 2004. Va ser una lectura sense pausa, plena d'emoció, d'odi i de ràbia. I de justícia envers els malparits.

Aquesta felicitat que sento per en Monzó i en Cabré, i sobretot per les reaccions histèriques dels ecspanyols envers l'èxit de la Fira, no ens ha d'amagar però, que en el seu moment es produí un acte de censura sense precedents, quan es va impedir que en Biel Majoral cantés Jo sóc català. És de justícia recordar-ho, perquè no tot són flors i violes en aquest món. Precisament ahir, a l'acte de presentació del nostre llibre Elogi de la transgressió, un membre del públic va afirmar que en Majoral hauria d'haver transgredit i un cop a l'escenari, hauria d'haver cantat l'esmentada cançó. Un peça excel.lent, per altra banda, com ho podeu comprovar clicant aquí.




Ahir, també em vaig assabentar que qui clourà la Fira serà en Porcel. Em fa més por que una pedregada. Que t'hi jugues que, interpretant -per dir-ho polidament- el cabreig dels ecspanyols de La Vanguardia, El Pais, El Periodico, etc., encara farà una intervenció que pretengui contrabalancejar -i.e., espanyolitzar- la d'en Monzó. Creuem els dits.