LECTURES D'ESTIU (i en van...)

Ja és un costum d'aquest modest i humil bloc, anunciar les lectures d'estiu. En aquesta estació aprofito per llegir sobretot novel.la, ficció. Cosa que no faig la resta de l'any.

Enguany segueixo aquesta premissa a mitges. Ja fa uns dies, dues setmanes, que he començat el Jo confesso d'en Jaume Cabré. Un totxo de quasi 1000 pàgines, de les quals ja en porto llegides, a mig gas, unes 200. M'està agradant, tot i que potser en comparació amb la genial Les veus del Pamano, encara no m´ha acabat d'enganxar del tot. Hi noto un evident canvi de registre, sobretot en el fet que es passa de la 1a persona a la 3a en un tres i no res. També l'autor salta d'un segle a l'altre com si no passés res. Dit això, de moment m'agrada bastant, però encara no m´ha seduït. Potser a la pàgina 350 o a la 543 o, si arribo, a la 817. De moment, endavant les atxes!

L'altre llibre que llegiré, espero que tingui temps, és la biografia d'Steve Jobs de Walter Isaacson. Naturalment, no estem davant d'una obra de ficció. Però tot i així, penso que val la pena conèixer a fons, aquest personatge que ha revolucionat les nostres vides. En la versió normalitzada, of course, de Rosa dels Vents.

Si tinc temps, ho dubto, encara podria llegir alguna de les darreres novel.les d'un altre dels clàssics de la meva llibreria, en Ferran Torrent. Però si no pot ser, ho deixaré pel proper any.

KMM

La sèrie KMM de TV3 m'ha enganxat des del primer capítol. Probablement això pot ser conseqüència de la simpatia que sempre he tingut per l'ofici detectiu i que em ve per una doble banda. En primer lloc, per les novel.les de gènere de la Cua de Palla que vaig llegir en la meva adolescència i primera joventut i, naturalment, pel gran Manuel de Pedrolo i més darrerament per les de Ferran Torrent. En segon lloc, per que l'ofici el vaig viure de molt d'aprop, encara que indirectament, i per un espai de temps breu, però suficient per guardar encara un record intens tot i que ja han passat més de vint anys.

Aquesta atracció per la sèrie, s'ha vist confirmada del tot en el capítol que s'ha emès ara fa unes hores i on apareixia una història que m'ha colpit, i que a l'hora ha tocat un aspecte de la nostra història pàtria que sovint s'acostuma a obviar, i que considero que és cabdal.

Resulta que un home de prop de vuitanta anys, sol.licita els serveis de l'agència de detectius per recuperar una capsa que va enterrar personalment el mes de gener del 39, al jardí de casa seva, poc abans que ell, llavors un infant, i la seva família se n'anessin a l'exili davant la imminent arribada de les tropes feixistes.

Mai van tornar-hi, i la casa, una casa de pagès, la va ocupar un partidari de Franco, que passats els anys, i davant la no reclamació dels seus propietaris legítims, se la va acabar quedant com a pròpia. El client, remarca que el feixista ja va procurar prou que no quedés cap familiar seu que la reclamés, deixant entendre, una més que òbvia repressió.

En Kubala va a la casa en qüestió i parla amb un home jove, i li demana permís per entrar a la finca. Però l'home s'hi nega en rodó i escampa la boira ràpidament, com si no en volgués saber res (mala consciència?).

Naturalment, en Kubala no triga en tornar-hi i aprofita l'absència dels amos, se suposa que descendents del feixista, per entrar-hi i, seguint un plànol que li va donar el client, trobar la capsa i endur-se-la.

Quan a l'oficina li lliura la capsa, és quan es produeix el moment més frapant de l'episodi. El client li diu que quan marxaren de la casa ni son pare, ni la resta de la família, ni tan sols ell mateix, llavors un marrec, no pensaven que no tornarien més. És a dir, que pensaven que al cap de poc temps tornarien i recuperarien la casa. No van pensar que era un exili per sempre.

I aquest és el nus de la qüestió: jo m'atreveixo a dir que ni un sol dels centenars de milers de catalans que van travessar la frontera estatal el gener i febrer del 39, pensaven que Franco s'eternitzaria en el poder trenta-sis llargs anys més. De fet, molts d'ells, consideraven que s'havia perdut una batalla, però que la victòria era certa, sobretot si esclatava, com ja tot ho semblava indicar la guerra mundial. La derrota del feixisme que aquesta comportaria, arrossegaria de forma automàtica el règim franquista, atès que aquest s'havia pogut imposar militarment gràcies a l'ajuda d'aquell.

Per això molts dels soldats no es donaven per derrotats. I les imatges cinematogràfiques així ho demostren. Aquest estat me'l va confirmar personalment un dels que el van viure en pròpia persona: l'Heribert Barrera, quan li ho vaig preguntar directament.

De fet l'estat franquista no va començar a respirar fondo fins al 1946, quan l'adveniment de la Guerra Freda va fer que progressivament deixés de ser considerat un objectiu a abatre per les potències guanyadores del conflicte mundial. Però tot i així va haver d'esperar a l'any 1955 per a que fos admès a l'ONU.

Sovint les lectures des del present distorsionen el coneixement del passat. Naturalment en els darrers trenta anys s'ha fet una aproximació del pas de les fronteres dels soldats i la població civil amb un dramatisme foramida. I naturalment que es van produir situacions dramàtiques, sobretot entre la població civil. Però en cap cap cabia que el drama de l'exili s'allargaria tant de temps. Tothom pensava que al cap d'uns quants anys, la truita es giraria definitivament. Per això la visió lacrimògena d'aquest episodi històric és clarament del tipus ex post facto, és a dir, producte del coneixement del desenvolupament dels fets, però no és la que els protagonistes d'aquests fets van viure en aquell moment precís.

M'ha commogut que una sèrie, aparentment tan allunyada d'aquest tema, l'hagi tractat amb tota la seva força. Quan el client obre la capsa i en treu el seu contingut -joguines, figures que havien estat enterrades més de setanta anys- ha estat una escena més que commovedora, emocionant.

Continuaré veient KMM, i espero que no es malmeti, de moment la seva trajectòria és implecable -tret, però, de la tendència d'algunes de les protagonistes femenines a tractar com a estaquirots els homes que les envolten... però aquest és un altre tema.

LECTURES D'ESTIU... i PEDROLO

Els lectors veterans d'aquest modest i humil bloc, ja saben que l'estiu és el moment que aprofito per esbargir-me intel.lectualment i fer allò que no puc fer durant la resta de l'any: llegir ficció, i més concretament, llegir novel.la.

Els lectors veterans també saben que m'he afeccionat a una determinada temàtica: la novel.la de la guerra i la post-guerra. Llegir històries, ni que siguin fictícies, dels homes i les dones que van viure els anys més durs, i que, parafrasejant el poeta, ens salvaren el país, és el meu particular homenatge a unes generacions que visqueren i moriren durant la guerra, la dictadura i els primers anys de la transició. Pràcticament cap d'ells van protagonitzar-la, perquè qui s'emportà els llorers van ser els nascuts els primers quaranta. És una generació oblidada.

Ahir, a la llibreria Setciències d'Arenys, vaig comprar un llibre que feia molts anys que volia llegir: Pa Negre, d'Emili Teixidor. Naturalment no me n'he pogut estar i ja he començat a llegir-lo. Ja va per la 15a edició, la qual cosa vol dir que ja és un llibre consagrat. No és que jugui sobre segur, és que ja fa molts anys que el volia llegir i no trobava el moment. Ara el tinc. Intentaré llegir-lo amb una certa disciplina, no sigui que aquesta tranquil.litat s'estronqui tot d'una.

Un cop l'enllesteixi, tinc pensat llegir-me alguna de les darreres novel.les d'en Ferran Torrent. Sóc un lector addicte al creador de Butxana. Però he de reconèixer que encara no he llegit les dues o tres darreres novel.les seves. Em va decepcionar bastant que es presentés al premi Planeta, quintaessència del franquisme sociològic i no tant sociòlogic... Llepades i guarides les ferides, suposo que llegiré L'Any de l'embotit o la darrera El bulevard dels francesos.

Si encara tinc temps, espero que sí, tinc curiositat per llegir la novel.la triomfadora del Dia del Llibre d'enguany, que no és altra que la de Xavier Bosch, Se sabrà tot.

Per cert amb el Bosch, coincidírem a l'Escola, si bé ell anava dos o tres cursos per sota meu. Han passat els anys i si no m'erro, en Bosch ha esdevingut una de les puntes de llança mediàtiques de l'anti-laportisme rampant. Tot i aquest pecat, considero que RAC1 va perdre molt quan Bosch va ser substituït pel sòmines del Basté, que està a anys llum en preparació intel.lectual, intel.ligència i fins i tot diríem sensibilitat.

No sé si podré amb tots tres, l'estiu té poques setmanes i el mes de setembre segur que es presenta carregat en tots els sentits. En tot cas, a mesura que els vagi acabant, en faré un breu comentari.

Aprofito aquesta deriva literària del bloc per recordar que s'acaba d'esdevenir el 20è aniversari de la mort d'en Manuel de Pedrolo, un dels referents intel.lectuals d'aquest bloc. Pedrolo va ser l'escriptor més censurat pel franquisme, segons un estudi acadèmic. Independentista i marxista (heterodox, tanmateix), naturalment, el règim ha silenciat l'efemèride. Prefereix cedir el Palau de la Generalitat a cadàvers feixistes, és el que té continuar sent una colònia d'Ecspanya, per emprar el llenguatge pedrolià.

Juro que faré tot el possible i l'impossible per recuperar la figura de Pedrolo com a un veritable Pare de la Pàtria, un dels representants d'aquella generació perduda, de la que parlava a l'inici d'aquest post. Un més dels molts ignorats Soldats de Catalunya.

I DURA I DURA!

Sí gent, sí, arribo al post número 1000 d'aquest humil i modest bloc, iniciat el mes de juliol del 2003. Llavors érem poquets els que escrivíem. Al llarg d'aquests quasi 6 anys, s'han incorporat molta penya, i he passat moments collonuts llegint i aprenent moltes coses dels meus companys i companyes de la catosfera i de la blogosfera en general. Alguns, hem aguantat d'altres han plegat, però  no hi ha cap mena de dubte que hem muntat un  merder considerable. I penso que el millor encara està per arribar.

Jo avui podria dir moltes coses i enfilar-me en la meva vanitat -que per molt humil i modest que sigui, també la tinc. Però no, avui no em dedicaré a tirar-me  floretes. Prefereixo fer una altra cosa...

Concretament prefereixo celebrar aquest aniversari amb la foto superior, i que, consti, és de l'Agència EFE. I què mostra aquesta foto? Doncs mostra els Mossos d'Esquadra (possiblement de la Divisió d'Investigació Criminal), sortint de la seu del Districte de l'Eixample, carregats amb documentació i material relacionat amb l'escàndol de corrupció que sacseja l'Ajuntament de Barcelona... Una corrupció que es troba relacionada amb el cas dels prostíbuls Saratoga i Riviera i del que ja vaig parlar en un post recent. 

La màfia ecspanyola, doncs, estén els seus tentacles del Baix Llobregat a Barcelona... Tot sembla indicar que només hem vist la punta de l'iceberg. Per acabar-ho d'embolicar, a més de funcionaris municipals, polis nazis ecspanyols, amos o gerents de prostíbuls, també hi ha implicat un individu del PP... 

Naturalment crida l'atenció la prudència amb que diaris com El Periódico o La Vanguardia estan tractant el tema. Ai, ai, ai, que els amos us faran pam-pam al cul! I us quedareu sense subvenció! Des de l'Ajuntament, el seu màxim representant ha dit que es tracta de casos aïllats, però tot sembla indicar que cada dossier que s'obre, ens assabentem de notícies cada cop més preocupants. 

A banda d'Hereu, és significatiu que hagi estat la regidora Assumpta Escarp (foto), responsable de seguretat, qui hagi assumit un rol més rellevant. I això, al marge del fet que és la regidora del Districte, perquè sempre que hi ha un marro dels grossos a l'ajuntament, és ella qui protagonitza els episodis més aviat polèmics. No cal més que recordar, el seu paper galdós, en l'afer, encara no aclarit del tot, ni gens ni mica, del cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró. Vull dir que quan hi ha un embolic a la Casa Gran, si apareix l'Escarp, vol dir que la cosa es complica, i cal que saltin totes les alarmes, perquè el tema portarà cua.

Salvant totes les distàncies que calguin, que de fet, no són moltes, tot aquest merder no fa més que recordar-me les entretingudes i a voltes magnífiques novel.les d'en Ferran Torrent, sobre la corrupció a la ciutat de València. 

Jo voldria, aprofitant la celebració d'aquest bloc, fer una crida a la catosfera, barcelonina o no, a interessar-se per aquest afer, i no deixar que ni l'Ajuntament ni els mèdia amics, marquin el ritme de la investigació. Cal aprofundir en aquest tema, que ens confirma clarament que els trenta anys de govern sociata a la Casa Gran, poden acabar com la fi del cagaelàstics. Convertim-nos en els Butxanes catosfèrics i ajudem a treure la merda que s'acumula a les clavegueres i als despatxos oficials de la capital!

Som-hi!

39ena UCE, a Prada del Conflent

Escric aquest post des de la Sala d'Informàtica de la Universitat Catalana d'Estiu, que des de fa 39 anys, és a dir, des del mític 1968, se celebra a Prada del Conflent -amb alguna excepció. Aquesta edició, doncs, serà l'anterior a la del 40è aniversari de l'any que ve. Penso que l'edició del 2008 ha de ser sonada. 40 anys de patriotisme a la Catalunya Nord, amb gent provinent d'arreu del país.... Per les seves aules, els seus bars, els seus llits, el seu tendal, pels carrers i places de la vila, han passat dotzenes de milers de persones, tal vegada més d'un centenar de miler de catalans i catalanes d'arreu, i això cal commemmorar-ho.

En el meu cas, vaig visitar per primera vegada la UCE en la seva edició de 1983, no es pot dir, doncs, que sigui dels veterans. Tanmateix, des de llavors, he tornat més de deu o dotze vegades. Inicialment com a okupa, després com a conferenciant en moltes de les activitats paral.leles que es porten a terme al programa oficial, després com a professor oficial -en les edicions del 1995, del 2004 i del 2005, si no vaig errat- i darrerament com a professor-consort. Aquest darrer estatus és sense cap mena de dubte el més agraït, tot s'ha de dir.

En els tres dies que porto enguany, he de dir que es nota un important increment d'assistència, fet que permet encarar el futur amb optimisme. He assistit a algunes classes que estaven plenes a vessar. Ahir va tocar la Dharma a la plaça de Prada, i després vaig assistir a la sessió de cinema, on es va projectar el film de Ventura Pons, La vida abismal, basada en la novel.la d'en Ferran Torrent. Una pel.lícula correcta, sòlida, tot i que no vaig poder evitar quedar-me adormit al llarg de la seva emissió, segurament perquè durant les hores prèvies havia estat conduint i em faltaven hores de son.

Políticament, val a dir que el primer que ha tret el morro ha estat el conseller Huguet, que va ser a l'acte inaugural i per la tarda va fer una xerrada de partit, a la qual no vaig assistir perquè era de visita al Castell de Montlluís, una fortalesa impressionant construïda pel proto-nazi Vauban, un assassí que algú vol reivindicar. Huguet, sembla que ha acabat les seves discutides vacances. Unes vacances, n'estic segur, que recordarà tota la seva vida, i que podrà explicar als seus néts que quan centenars de milers de catalans eren a les fosques, ell era a les Bahames o on fos, tocant-se-la, ara amb la mà dreta, ara amb la mà esquerra. Gloriós.

ACTIVITATS D'ESTIU: LLIBRES I DVDs

Ara que l'Audiència nacional ecspanyola, autèntic tribunal d'excepció encarregat d'exterminar la dissidència política i nacional, hereva, doncs, de la Inquisició, ha deixat, per dos dies de protagonitzar episodis lamentables -llegir els dos posts anteriors- que han convertit l'estat ecspanyol en l'autèntica riota del món civilitzat, ara, puc escriure aquest post que ja fa dies que volia escriure.

Aquestes primeres setmanes d'un cert descans laboral, que en el meu cas mai és total, els dedico a llegir novel.les i a visionar determinades sèries de televisió que per diversos motius, encara no les havia vist i les tenia com a pendents.

Pel que fa a les novel.les, n'estic llegint dues a l'hora. Per una banda, i seguint amb el costum de conèixer novel.les ambientades durant la guerra i el franquisme, llegeixo l'obra de Josep Maria Loperena, La casa del fanalet vermell (Columna, 2004). Transcorre durant la Vaga de Tramvies (1951) i realment m'està agradant molt. No vull entrar més a fons en el seu contingut, perquè ho faré un cop l'hagi enllestida. Com a anècdota, dir que l'autor és un dels advocats que sempre ha destacat per defensar els militants independentistes quan ens les havíem d'heure amb la (in)justícia ecspanyola. Fins i tot a mi mateix emb va defensar en un judici que va acabar amb el fiscal retirant els càrrecs per la manifesta inutil.litat de la part acusadora.

L'altre llibre que llegeixo, és el de Ferran Torrent, Judici Final (Columna, 2006) i que tanca una trilogia sobre les liasons dangereuses, entre política, esport i mitjans de comunicació, de la qual també formen part Societat Limitada (2002) i Espècies protegides (2004). Totes tres ens introdueixen en la València actual, i en les lluites de poder entre els diferents clans polítics, empresarials i el baix fons. En el cas de Judici Final, s'introdueix la novetat d'un ex-membre de l'IRA reconvertit en assassí a sou i ens assabentem de la mort d'un dels personatges clàssics de Torrent. Tot i que falten poques pàgines per acabar-lo, prefereixo deixar per més endavant una valoració més completa.

Pel que fa als DVDs, actualment estic visionant dues sèries. Una podem dir que és clàssica, es tracta ni més ni menys que The West Wing (1999-2006). Quan l'emeteren per TV només vaig veure un capítol. Ara tinc l'oportunitat de veure-la sencera. De moment ja he vist la primera temporada i quasi tota la segona. Em sembla una sèrie prou interessant si bé penso que massa esquemàtica, atès que no incideix de forma suficient en les pressions que un Presidents dels Estats Units sense cap dubte rep dels lobbies que l'han ajudat a guanyar les eleccions i que després esperen veure recompensat el seu suport. Des d'aquest punt de vista fa la impressió que l'staff presidencial són una colla de milhomes/mildones que poden doblegar tot déu. I això no és cert, ni de lluny. Constato que ha esdevingut una sèrie de culte per a molts aspirants a caps de gabinet, de premsa o de comunicació de la política catalana, és a dir per a la generació o, en paraules sàvies de l'Enric Borràs, la llopada de jovenalla entre els 25 i els 35 que volen ocupar posicions el més aviat possible. Salvant les distàncies, juga un paper semblant al que tingué el Sí, Ministre i el Sí, Primer Ministre, en els últims 80s, entre aquells que llavors començàvem a estudiar la carrera de ciències polítiques a l'Autònoma.

L'altra sèrie que estic seguint, però que tot just he començat, porto vistos els dos primers episodis, és The Wire. Es tracta d'una sèrie policial produïda per l'HBO, la mateixa que la The Sopranos, ambientada en el món de la droga de la ciutat de Baltimore. Pel que porto vist, és una sèrie interessant i en l'actualitat s'han editat en DVD tres de les temporades emeses. Molt probablement les acabaré comprant, a través d'Amazon, totes.

Per acabar, només afegir que de les sèries de DVD sempre faig dos visionats. El primer en VO (versió original) i el segon en VOSA (versió original amb subtítols en anglès), atès que no poques vegades alguns detalls dels diàlegs se m'escapen en el primer visionat. Només em queda per afegir que espero que aviat es publiqui la darrera temporada de The Sopranos. A hores d'ara les 6 temporades publicades les he vistes, cadascuna d'elles, tres vegades, tret de la 6a, que només l'he vista 2 vegades.

Amb el permís de l'Audiència nacionals ecspanyola, si té el detall de no cometre més parides, que m'obligaran a tornar-la a enviar a pastar fang, al llarg de les properes setmanes, tornaré a referir-me a aquestes activitats lúdiques que porto a terme durant les vacances estiuenques.