KMM

La sèrie KMM de TV3 m'ha enganxat des del primer capítol. Probablement això pot ser conseqüència de la simpatia que sempre he tingut per l'ofici detectiu i que em ve per una doble banda. En primer lloc, per les novel.les de gènere de la Cua de Palla que vaig llegir en la meva adolescència i primera joventut i, naturalment, pel gran Manuel de Pedrolo i més darrerament per les de Ferran Torrent. En segon lloc, per que l'ofici el vaig viure de molt d'aprop, encara que indirectament, i per un espai de temps breu, però suficient per guardar encara un record intens tot i que ja han passat més de vint anys.

Aquesta atracció per la sèrie, s'ha vist confirmada del tot en el capítol que s'ha emès ara fa unes hores i on apareixia una història que m'ha colpit, i que a l'hora ha tocat un aspecte de la nostra història pàtria que sovint s'acostuma a obviar, i que considero que és cabdal.

Resulta que un home de prop de vuitanta anys, sol.licita els serveis de l'agència de detectius per recuperar una capsa que va enterrar personalment el mes de gener del 39, al jardí de casa seva, poc abans que ell, llavors un infant, i la seva família se n'anessin a l'exili davant la imminent arribada de les tropes feixistes.

Mai van tornar-hi, i la casa, una casa de pagès, la va ocupar un partidari de Franco, que passats els anys, i davant la no reclamació dels seus propietaris legítims, se la va acabar quedant com a pròpia. El client, remarca que el feixista ja va procurar prou que no quedés cap familiar seu que la reclamés, deixant entendre, una més que òbvia repressió.

En Kubala va a la casa en qüestió i parla amb un home jove, i li demana permís per entrar a la finca. Però l'home s'hi nega en rodó i escampa la boira ràpidament, com si no en volgués saber res (mala consciència?).

Naturalment, en Kubala no triga en tornar-hi i aprofita l'absència dels amos, se suposa que descendents del feixista, per entrar-hi i, seguint un plànol que li va donar el client, trobar la capsa i endur-se-la.

Quan a l'oficina li lliura la capsa, és quan es produeix el moment més frapant de l'episodi. El client li diu que quan marxaren de la casa ni son pare, ni la resta de la família, ni tan sols ell mateix, llavors un marrec, no pensaven que no tornarien més. És a dir, que pensaven que al cap de poc temps tornarien i recuperarien la casa. No van pensar que era un exili per sempre.

I aquest és el nus de la qüestió: jo m'atreveixo a dir que ni un sol dels centenars de milers de catalans que van travessar la frontera estatal el gener i febrer del 39, pensaven que Franco s'eternitzaria en el poder trenta-sis llargs anys més. De fet, molts d'ells, consideraven que s'havia perdut una batalla, però que la victòria era certa, sobretot si esclatava, com ja tot ho semblava indicar la guerra mundial. La derrota del feixisme que aquesta comportaria, arrossegaria de forma automàtica el règim franquista, atès que aquest s'havia pogut imposar militarment gràcies a l'ajuda d'aquell.

Per això molts dels soldats no es donaven per derrotats. I les imatges cinematogràfiques així ho demostren. Aquest estat me'l va confirmar personalment un dels que el van viure en pròpia persona: l'Heribert Barrera, quan li ho vaig preguntar directament.

De fet l'estat franquista no va començar a respirar fondo fins al 1946, quan l'adveniment de la Guerra Freda va fer que progressivament deixés de ser considerat un objectiu a abatre per les potències guanyadores del conflicte mundial. Però tot i així va haver d'esperar a l'any 1955 per a que fos admès a l'ONU.

Sovint les lectures des del present distorsionen el coneixement del passat. Naturalment en els darrers trenta anys s'ha fet una aproximació del pas de les fronteres dels soldats i la població civil amb un dramatisme foramida. I naturalment que es van produir situacions dramàtiques, sobretot entre la població civil. Però en cap cap cabia que el drama de l'exili s'allargaria tant de temps. Tothom pensava que al cap d'uns quants anys, la truita es giraria definitivament. Per això la visió lacrimògena d'aquest episodi històric és clarament del tipus ex post facto, és a dir, producte del coneixement del desenvolupament dels fets, però no és la que els protagonistes d'aquests fets van viure en aquell moment precís.

M'ha commogut que una sèrie, aparentment tan allunyada d'aquest tema, l'hagi tractat amb tota la seva força. Quan el client obre la capsa i en treu el seu contingut -joguines, figures que havien estat enterrades més de setanta anys- ha estat una escena més que commovedora, emocionant.

Continuaré veient KMM, i espero que no es malmeti, de moment la seva trajectòria és implecable -tret, però, de la tendència d'algunes de les protagonistes femenines a tractar com a estaquirots els homes que les envolten... però aquest és un altre tema.