L'ADN DELS TROGLODITES

En record i homenatge al Dr. Moisès Broggi 

Durant la xarlotada de la discussió del nou estatut, del nyap, que li deia jo, entre els anys 2004 i 2006, els militars espanyols, com era d’esperar, no es van estar de no dir-hi la seva, com ja va passar en els anys 1931-32 i en el 1977-79. Això sí que ho tenen, són d’una predictibilitat estantissa. Cosa que, per cert, facilita molt les coses als seus enemìcs, és a dir, a nosaltres. No hi ha res més avantatjós que saber amb certesa què farà el teu enemic, abans que ho faci. Com quan es juga als escacs. Pots derrotar-lo a plaer, i fins i tot amb un punt de fatxenderia, perquè mai més gosi desafiar-te, o tocar el que no sona. Llavors, el New York Times es va referir als militars intervencionistes, com a troglodytes, literalment. 

Bé, doncs sembla que els troglodites are back, és a dir, que tornen a fer de les seves. Ara aprofitant el procés de la independència que s’ha accelerat a Catalunya els darrers mesos. Torna a haver-hi soroll de sabres? Això sembla. Encara que ara això del sabres no s’estili gaire. 

Els arguments adduits, a més, són poc originals. Que si l’article 8, que si l’article 155 de la carta magna i tota la pesca. Hi ha una pressió insistent cap a la supressió del règim autonòmic i/o l’empresonament de la Generalitat, amb el seu President Artur Mas al capdavant. 

En situacions com aquestes es demostra els efectes d’una inexistent desnazificació a l’Estat espanyol, com va tenir lloc en el seu moment a l’Europa alliberada dels nazis. Aquí no hi va haver cap procés de Nuremberg, ni cap nazi va haver de passar comptes pels seus crims. Bé alguns si, però no per la via legal, sinó més aviat per la via dels fets consumats, que normalment acabaven amb un Acte de Violència, com en el llibre de Manuel de Pedrolo.

I també és on es veu la necessitat de comptar, la República de la Catalunya, amb un exèrcit propi, malgrat que a algú no li agradi la idea. 

Però tornem als troglodites. L’excitació dels malsons històrics és el volen desvetllar. Volen que els catalans i les catalanes caiguem en el fatalisme i la por i que progressivament anem retrocedint en el nostre agosarament. En el fons, doncs, es tracta de PSYOPS, és a dir guerra psicològica, per tal de menjar la moral de l’enemic. 

La manera de combatre aquesta ofensiva és clarament el nostre desacomplexament. El missatge independentista clar i nítid, sense subterfugis. Perquè volem ser normals, com tots els pobles que disposen de la sobirania i dels instruments que aquesta condició dóna per, en principi, poder intentar fer front als reptes que se’ns presentin. Podem reeixir-ne més o menys, però el que és segur és que sense ells, no reeixirem. 

La independència, en aquest sentit, és un missatge que vetlla pel benestar i la cohesió de la societat catalana. Qui no vegi això és que o és curtet o treballa per aquells que volen la subordinació del poble català a un altre projecte nacional, que no és altre que l’espanyol. 

Però és evident, i ja ho he dit diverses vegades, el quid de la qüestió és que els espanyols no reconeixen l’existència d’un poble català. Ser català per ells és un simple qüestió administrativa, relacionada amb la residència en una de les quatre provínices de l’antiga regió i ara comunitat autònoma. Punt. 

Naturalment, aquesta perspectiva és totalment inacceptable. El discurs principal sosté que a Catalunya viu un sol poble, en referència que no hi ha dues comunitats separades. I és cert. Però també és cert que hi competeixen ferotgement dos projectes nacional antagònics, el català i l’espanyol. 

La nostra obligació és fer del projecte nacional català el més extens i el més ampli possible que abasti el major nombre possibe de ciutadans, vinguin d’on vinguin, però que quedin seduits o convençuts pels nostres arguments, i sobretot per quelcom que ara difícilment perceben: les oportunitats que se’ls obren si són ciutadans fundadors d’una nova república. Una qualitat que està a la mà de molt poca gent. 

Enfront l’ADN del troglodites, cal avantposar el d’una Catalunya oberta al món i orgullosa de la seva aportació específica. Perquè només serem alguna cosa si … tenim un estat propi, un estat independent, una república de ciutadans lliures i solidaris amb el món, no amb els qui ens diuen què hem de fer, i nosaltres limitar-nos a contestar si bwana.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 02.01.2013)

GUTEN MORGEN FRAU MERKEL! HASTA NUNCA SEÑOR RAJOY!

L'estat espanyol és al caire de la intervenció. Contràriament al que estic segur que diran els nostres autonomistes, no només no és el moment de ser bon minyons, sinó que és el de fotre més canya que mai.

Salvant totes les distàncies, la intervenció de la Unió Europea en l'economia espanyola, la podem equiparar a l'ensorrament dels imperis absoluts a la fi de la Primera Guerra Mundial. Aquella fi va donar lloc a l'alliberament de molts estats: Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Txecoslovàquia, Iugoslàvia. Fins i tot, també Irlanda. Més breument, també es van independitzar Ucraïna, els pobles del Càucas (Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan) i de l'Àsia Central. A l'hora, Àustria i Hongria es convertiren en repúbliques, abandonant el seu passat imperial. Els nous estats sorgiren de l'ensorrament dels imperis austro-hongarès, rus i turc. També de la crisi del Reich alemany. És el que en ciència política s'anomena una estructura d'oportunitat. Doncs bé, la intervenció europea de l'estat espanyol, que diria que és imminent, representa pels catalans i les catalanes (eheheheh) una veritable estructura d'oportunitats... naturalment si la sabem aprofitar. És a dir, si estem preparats, com el davanter centre que sempre està en el lloc i en el moment oportuns de xutar cara a barraca.

Ho estarem, de preparats? Aquest és el gran dubte. Els tremolaran les cames i els petaran les dents a aquells que assumiran la responsabilitat de fer el pas endavant? M'agradaria dir que no. Però, amb el personal que ara mateix escalfa els escons del Parlament, no puc ser gaire optimista.

Però al marge d'aquest petit detall, perquè dic que la intervenció pot ser una bona oportunitat per aconseguir la Independència de Catalunya? Una Independència, que en gran part ens vindrà imposada des de fora.

Primer de tot, que quedi clar que dic que la intervenció pot afavorir la Independència de Catalunya. No dic, però, que la intervenció, per ella mateixa, sigui bona. I no ho dic, perquè estic segur que si acaben intervenint les passarem magres. De fet, passarem d'estar subordinats a Madrid, a estar-ho de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin. És a dir, no serem encara un poble lliure.

Ara bé, la intervenció, i d'això n'estic segur, si sabem jugar les nostres cartes, obrirà les porta a una racionalització no espanyolista de l'economia i en general de la societat. Vaja, que en un tres i no res s'acabarà la discriminació fiscal i d'infrastructures, perquè els europeus no pensen com els espanyols.

És clar que algú em dirà que això és encara més perillós, perquè pot obrir la porta a una Espanya reformada, i això faci minvar les possibilitats de la Independència. I tindran tota la raó del món. No hi ha res més perillós que una Espanya reformista, que integri intel.ligentment Catalunya, donant-li el que li pertocaria.

Però és aquí on els espanyols ens ajudaran d'allò més. La reacció espanyola al reformisme europeu, que entre d'altres conseqüències implicarà la fi de la madrilenyització d'Espanya, desfermarà una ofensiva ultranacionalista espanyola, comparable a l'odi que històricament s'ha tingut als afrancesats. La brunete mediàtica no estalviarà portades i més portades, com la d'aquest diumenge a l'ABC, contra els que s'atreveixin a seguir les consignes europees. Les protestes gregues seran un joc d'infants, al costat de les espanyoles del quilòmetre zero o de Sol. L'oligarquia financera, la de les obres públiques (constructores), la dels serveis bàsics (electricitat, aigua, gas, les de les TIC), els grans terratinents, etc. veuran amenaçats els seus privilegis seculars i fomentaran tot tipus de protestes, bé de sotamà, bé de forma descarada.

I serà llavors, quan tot plegat sigui una veritable olla de grills, de marrameus i de vatues l'olla, que els catalans hem de donar el pas endavant i dir que nosaltres no som d'eixe món, i que ens n'anem, tant sí com... sí, i a qui li piqui que es rasqui. Cal però, ser ferms i no donar ni una sola mostra de dubte. I cal, i això és clau, demostrar que a casa nostra, qui es passa de la ratlla pel que fa a les llibertats públiques, ho paga. No es pot tolerar cap desgavell ni desordre. Una cosa és que, com ja va escriure genialment en Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per a res", perquè la protesta és senyal d'inconformisme, tot el contrari de l'acomodament i l'apalancament. Qui protesta du la llavor del progrés, de voler canviar les coses. Però no es pot caure en la salvatjada kinki i l'assalt i el saqueig. Això no és inconformisme. Això és pura delinqüència, pur atavisme, segurament incitat pels serveis d'informació espanyols (tant civils com militars).

Jo estic segur que, si es compleixen aquestes premisses, és a dir, una convicció ferma, i una disciplina a prova de kinkis i manipuladors espanyols, la Unió Europea no trigarà ni un any, des de la seva intervenció de l'economia espanyola, que es decantarà per la Independència de Catalunya. No perquè li faci especialment il.lusió, sinó perquè racionalment veurà qui té futur i qui no.

També perquè estarà convençuda dels nostres arguments, tant econòmics com estratègics. Catalunya, pot garantir, si té els recursos necessaris un desenvolupament més que sostenible per ella mateixa, sempre que la seva integració global no hagi de passar la Puerta d'Alcalà, que fa fer una marrada considerable.

Cal saber vendre que la Independència de Catalunya pot afavorir a la immensa majoria d'estats d'Europa i del món. L'afebliment d'Espanya i de la seva marca, una autèntica obsessió per a l'actual titular de la cartera d'exteriors espanyola. beneficiarà a quasi bé tots els socis europeus. Vegem-ho sintèticament.

En primer lloc, afavorirà a aquells països que es troben colze a colze amb Espanya dins la UE. Aquests són bàsicament dos: Polònia, en termes demogràfics, i Itàlia, en termes econòmics, però també de tipus cultural, de projecció internacional, etc.

Amb la Independència dels catalans de la CAC, la població de la resta d'Espanya (RES), se situarà per sota dels 40 milions i això donarà molts més visibilització i rellevància a Polònia, dins de la UE. Els polonesos, doncs, haurien de ser uns partidaris aferrissats de la Independència de Catalunya. Amb el permís és de l'Església Catòlica, o més exactament del Vaticà.

Uns altres que també haurien de saltar d'alegria serien els italians, que d'aquesta manera marcarien molta distància i els espanyols deixarien de tocar el que no sona, amb el tema si els superen o no en el PIB i tota la pesca. A més això els possibilitaria tenir més influència en àrees com l'Argentina i l'Uruguai, on els pols entre italians i espanyols es remunta als anys 20 del segle XX, com a mínim.

Uns altres que també sortiran beneficiats de la independència de Catalunya són tots els estats petits i mitjans de la UE, atès que Espanya és considerat el darrer dels estats grans (en termes demogràfics, és clar, en cap més sentit). Holanda, per exemple, fins i tot podria superar en termes de PIB absolut a la RES.

I finalment, per acabar, queden, és clar, França i Alemanya. Tots dos estats són inversors tradicionals a Catalunya des de fa molts anys, de manera que tenen interessos importants. Algunes de les més gran empreses catalanes són de capital alemany o francès. I milers de PIMES catalanes treballen amb algunes d'aquestes grans empreses. Per això, a totes dues els interessa que l'economia catalana vagi bé. I la millor manera que l'economia catalana vagi bé, és que es desempallegui del llast que significa Espanya. Això qualsevol persona amb dos dits de front ho veu molt clar. Economia al marge, el més probable és que totes dues pugnarien per tenir una influència en la Catalunya Independent. Els de l'ambaixada a tocar de Plaça Catalunya, farien valdre la seva proximitat geogràfica, lingüística, la vocació mediterrània, etc. Els de l'ambaixada a tocar dels Jardinets de Gràcia, el seu enorme pes dins la UE i dins l'economia catalana (SEAT, SIEMENS, BAYER...).

En definitiva, cal estar preparats i no perdre l'oportunitat que se'ns acosta.

NOTA: Post penjat al DGS l'11.04.2012

KMM

La sèrie KMM de TV3 m'ha enganxat des del primer capítol. Probablement això pot ser conseqüència de la simpatia que sempre he tingut per l'ofici detectiu i que em ve per una doble banda. En primer lloc, per les novel.les de gènere de la Cua de Palla que vaig llegir en la meva adolescència i primera joventut i, naturalment, pel gran Manuel de Pedrolo i més darrerament per les de Ferran Torrent. En segon lloc, per que l'ofici el vaig viure de molt d'aprop, encara que indirectament, i per un espai de temps breu, però suficient per guardar encara un record intens tot i que ja han passat més de vint anys.

Aquesta atracció per la sèrie, s'ha vist confirmada del tot en el capítol que s'ha emès ara fa unes hores i on apareixia una història que m'ha colpit, i que a l'hora ha tocat un aspecte de la nostra història pàtria que sovint s'acostuma a obviar, i que considero que és cabdal.

Resulta que un home de prop de vuitanta anys, sol.licita els serveis de l'agència de detectius per recuperar una capsa que va enterrar personalment el mes de gener del 39, al jardí de casa seva, poc abans que ell, llavors un infant, i la seva família se n'anessin a l'exili davant la imminent arribada de les tropes feixistes.

Mai van tornar-hi, i la casa, una casa de pagès, la va ocupar un partidari de Franco, que passats els anys, i davant la no reclamació dels seus propietaris legítims, se la va acabar quedant com a pròpia. El client, remarca que el feixista ja va procurar prou que no quedés cap familiar seu que la reclamés, deixant entendre, una més que òbvia repressió.

En Kubala va a la casa en qüestió i parla amb un home jove, i li demana permís per entrar a la finca. Però l'home s'hi nega en rodó i escampa la boira ràpidament, com si no en volgués saber res (mala consciència?).

Naturalment, en Kubala no triga en tornar-hi i aprofita l'absència dels amos, se suposa que descendents del feixista, per entrar-hi i, seguint un plànol que li va donar el client, trobar la capsa i endur-se-la.

Quan a l'oficina li lliura la capsa, és quan es produeix el moment més frapant de l'episodi. El client li diu que quan marxaren de la casa ni son pare, ni la resta de la família, ni tan sols ell mateix, llavors un marrec, no pensaven que no tornarien més. És a dir, que pensaven que al cap de poc temps tornarien i recuperarien la casa. No van pensar que era un exili per sempre.

I aquest és el nus de la qüestió: jo m'atreveixo a dir que ni un sol dels centenars de milers de catalans que van travessar la frontera estatal el gener i febrer del 39, pensaven que Franco s'eternitzaria en el poder trenta-sis llargs anys més. De fet, molts d'ells, consideraven que s'havia perdut una batalla, però que la victòria era certa, sobretot si esclatava, com ja tot ho semblava indicar la guerra mundial. La derrota del feixisme que aquesta comportaria, arrossegaria de forma automàtica el règim franquista, atès que aquest s'havia pogut imposar militarment gràcies a l'ajuda d'aquell.

Per això molts dels soldats no es donaven per derrotats. I les imatges cinematogràfiques així ho demostren. Aquest estat me'l va confirmar personalment un dels que el van viure en pròpia persona: l'Heribert Barrera, quan li ho vaig preguntar directament.

De fet l'estat franquista no va començar a respirar fondo fins al 1946, quan l'adveniment de la Guerra Freda va fer que progressivament deixés de ser considerat un objectiu a abatre per les potències guanyadores del conflicte mundial. Però tot i així va haver d'esperar a l'any 1955 per a que fos admès a l'ONU.

Sovint les lectures des del present distorsionen el coneixement del passat. Naturalment en els darrers trenta anys s'ha fet una aproximació del pas de les fronteres dels soldats i la població civil amb un dramatisme foramida. I naturalment que es van produir situacions dramàtiques, sobretot entre la població civil. Però en cap cap cabia que el drama de l'exili s'allargaria tant de temps. Tothom pensava que al cap d'uns quants anys, la truita es giraria definitivament. Per això la visió lacrimògena d'aquest episodi històric és clarament del tipus ex post facto, és a dir, producte del coneixement del desenvolupament dels fets, però no és la que els protagonistes d'aquests fets van viure en aquell moment precís.

M'ha commogut que una sèrie, aparentment tan allunyada d'aquest tema, l'hagi tractat amb tota la seva força. Quan el client obre la capsa i en treu el seu contingut -joguines, figures que havien estat enterrades més de setanta anys- ha estat una escena més que commovedora, emocionant.

Continuaré veient KMM, i espero que no es malmeti, de moment la seva trajectòria és implecable -tret, però, de la tendència d'algunes de les protagonistes femenines a tractar com a estaquirots els homes que les envolten... però aquest és un altre tema.

10 ANYS SENSE ELL

La seva mort ens va deixar orfes, a molts de nosaltres. Era un referent, malgrat que en algun moment no hi estava d'acord amb el que deia. Fa 10 anys del seu traspàs. I es nota, i tant si es nota. Ell es va enfrontar amb la carcúndia del règim dependentista, i ara ningú no dubta que va ser ell qui va guanyar... qui s'enrecorda del comissari política que va intentar tapar-li la boca? Ni déu, és clar.

En canvi ell, en Ramon, continua ben viu, en tot nosaltres. L'havia convidat als actes que féiem a la Universitat, quan una servidora era estudiant. I sempre funcionava, és clar. Malgrat, repeteixo, alguns desacords.

Aquest bloc té com a referents fundacionals, tres homenots: en Joan Fuster, en Manuel de Pedrolo i en Fèlix Cucurull. No ho he amagat mai. Ans ben al contrari. Però, també té una segona línia, de tipus trencaossos, i que no filen prim. I en aquesta segona línia, sense cap mena de dubte hi ha, ocupant una posició central, en Ramon Barnils.

T'enyorem, Ramon. Tu ens vas ajudar a fotre canya, canya de la bona. I convindràs amb mi que en aquests 10 anys sense tu, l'hem feta ben grossa. Avui estem tan enllà que fins i tot l'antic amo del comissari que va intentar tapar-te la boca, ja fins i tot ell reconeix que la Independència és l'únic camí.

T'enyorem, però no plorem. Treballem com tu ens vas ensenyar a fer. I penso que ho fem bé, malgrat les giragonses que sovint trobem pel camí.

LECTURES D'ESTIU... i PEDROLO

Els lectors veterans d'aquest modest i humil bloc, ja saben que l'estiu és el moment que aprofito per esbargir-me intel.lectualment i fer allò que no puc fer durant la resta de l'any: llegir ficció, i més concretament, llegir novel.la.

Els lectors veterans també saben que m'he afeccionat a una determinada temàtica: la novel.la de la guerra i la post-guerra. Llegir històries, ni que siguin fictícies, dels homes i les dones que van viure els anys més durs, i que, parafrasejant el poeta, ens salvaren el país, és el meu particular homenatge a unes generacions que visqueren i moriren durant la guerra, la dictadura i els primers anys de la transició. Pràcticament cap d'ells van protagonitzar-la, perquè qui s'emportà els llorers van ser els nascuts els primers quaranta. És una generació oblidada.

Ahir, a la llibreria Setciències d'Arenys, vaig comprar un llibre que feia molts anys que volia llegir: Pa Negre, d'Emili Teixidor. Naturalment no me n'he pogut estar i ja he començat a llegir-lo. Ja va per la 15a edició, la qual cosa vol dir que ja és un llibre consagrat. No és que jugui sobre segur, és que ja fa molts anys que el volia llegir i no trobava el moment. Ara el tinc. Intentaré llegir-lo amb una certa disciplina, no sigui que aquesta tranquil.litat s'estronqui tot d'una.

Un cop l'enllesteixi, tinc pensat llegir-me alguna de les darreres novel.les d'en Ferran Torrent. Sóc un lector addicte al creador de Butxana. Però he de reconèixer que encara no he llegit les dues o tres darreres novel.les seves. Em va decepcionar bastant que es presentés al premi Planeta, quintaessència del franquisme sociològic i no tant sociòlogic... Llepades i guarides les ferides, suposo que llegiré L'Any de l'embotit o la darrera El bulevard dels francesos.

Si encara tinc temps, espero que sí, tinc curiositat per llegir la novel.la triomfadora del Dia del Llibre d'enguany, que no és altra que la de Xavier Bosch, Se sabrà tot.

Per cert amb el Bosch, coincidírem a l'Escola, si bé ell anava dos o tres cursos per sota meu. Han passat els anys i si no m'erro, en Bosch ha esdevingut una de les puntes de llança mediàtiques de l'anti-laportisme rampant. Tot i aquest pecat, considero que RAC1 va perdre molt quan Bosch va ser substituït pel sòmines del Basté, que està a anys llum en preparació intel.lectual, intel.ligència i fins i tot diríem sensibilitat.

No sé si podré amb tots tres, l'estiu té poques setmanes i el mes de setembre segur que es presenta carregat en tots els sentits. En tot cas, a mesura que els vagi acabant, en faré un breu comentari.

Aprofito aquesta deriva literària del bloc per recordar que s'acaba d'esdevenir el 20è aniversari de la mort d'en Manuel de Pedrolo, un dels referents intel.lectuals d'aquest bloc. Pedrolo va ser l'escriptor més censurat pel franquisme, segons un estudi acadèmic. Independentista i marxista (heterodox, tanmateix), naturalment, el règim ha silenciat l'efemèride. Prefereix cedir el Palau de la Generalitat a cadàvers feixistes, és el que té continuar sent una colònia d'Ecspanya, per emprar el llenguatge pedrolià.

Juro que faré tot el possible i l'impossible per recuperar la figura de Pedrolo com a un veritable Pare de la Pàtria, un dels representants d'aquella generació perduda, de la que parlava a l'inici d'aquest post. Un més dels molts ignorats Soldats de Catalunya.

CLAUDI ROMEU, DESCANSA EN PAU

Després d'una llarga malaltia, en Claudi Romeu ens ha deixat. Descansa en pau, gran patriota i home de bé.

Vaig conèixer-lo quan jo treballava a la mítica ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya), entre el 1987 i el 1988, que en Claudi impulsava conjuntament amb l'Albert Bertrana. Va ser l'entitat que va iniciar tot el moviment en favor de les seleccions catalanes, i concretament a favor de la formació del Comitè Olímpic de Catalunya (COC).

Després vam coincidir en els dinars de la colla del dimecres (tot i que jo darrerament ja no hi assisteixo per motius laborals). Això no obstant, continuàvem en contacte, sobretot a través de les seves Conculcacions, és a dir reflexions sobre el país. En aquest sentit, compartíem un mateix referent intel.lectual, el de Manuel de Pedrolo. Vaig publicar-ne algunes en el bloc cooperatiu La Taula d'en Bernat. Podeu llegir-ne algunes aquí, aquí i aquí.

En Claudi era germà d'un altre gran patriota i dirigent del PSAN, Xavier Romeu, mort tràgicament el 1983. Dos germans, doncs, units pel seu compromís amb la Pàtria.

La darrera vegada que vaig parlar amb ell va ser a la finalització de l'Acte de Sobirania que es va fer davant del Parlament del Parc el passat 27 de juny. La veritat no se'l veia gaire satisfet amb el panorama i amb l'actitud dels partits polítics (recordo els xiulets per la no admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular pel Dret a l'Autodeterminació de Catalunya).

En Claudi ha mort a l'Hospital de Sant Pau.

No hi ha comiat

No hi ha cerimònia

No hi ha enterrament (ha donat el seu cos)

"Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels.

Afavoreixi el déu dels vents,

el velam del seu vaixell.

I malgrat llur vell combat,

tinguin plaer dels cossos més amants.

Omplin xarxes de volguts estels,

plens d'aventures, plens de coneixença."

LES CONCULCACIONS DE CLAUDI ROMEU a La Taula d'en Bernat

Em plau anunciar que a partir d'ara podreu tenir l'oportunitat de llegir les Conculcacions d'en Claudi Romeu, en el bloc col.lectiu La Taula d'en Bernat. Aquest bloc està obert a la col.laboració de tots els patriotes que, des d'un posicionament obert i constructiu, tinguin opinions a compartir, podeu fer-nos-les arribar i les publicarem el més aviat possible. 

Inicialment, el bloc estava reservat per la gent que ens trobem regularment els dimecres a dinar, però pensem que també cal convidar  tothom que tingui res a dir.

Particularment, a en Claudi el vaig conèixer quan jo treballava a la mítica Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya (ADOC), entre el 1987 i el 1988, juntament amb l'Albert Bertrana. Posteriorment ens retrobàrem en els dinars setmanals que fem, i amb el temps s'ha forjat una relació d'amistat i complicitat. 

Amb en Claudi, a més, tal i com ja vaig anunciar en aquest bloc, comparteixo un dels meus referents intel.lectuals, que no és altre que en Manuel de Pedrolo. 

En Claudi era germà d'un referent de l'independentisme de la transició, en Xavier Romeu, dirigent del PSAN, mort en accident de trànsit l'any 1979.

PER POCS ANYS, XBS!

L'equip de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, XBS, m'envia un correu on anuncia que fa un any que existeix i que ja en som 500. És una gran notícia, però, òbviament, no puc afegir "Per molts anys", atès que això implicaria que encara trigaríem molts anys en aconseguir la inajornable Independència o Sobirania, digueu-li com vulgueu.

Per això penso que el que pertoca és dir, felicitats pels 500 blocs, i a l'hora Per pocs anys XBS!, perquè és evident que un cop assolida la independència, l'existència de la XBS no tindria cap sentit, a no ser que es transformés en algun tipus d'instància oficial depenent del nou govern de la República de Catalunya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que l'independentisme català, com sempre es troba a l'avantguarda tecnològica, intel.lectual, social de la societat catalana. I és ben natural que això passi. Els independentistes som els únics que ens creiem que el país, que Catalunya, s'ho val. Això ens diferencia clarament, i feliçment, tant dels unionistes ecspanyols -que propugnen la simple liquidació de Catalunya com a país- i dels autonomistes, amb el sr. Duran i Ecspanya al capdavant, que ja els està bé una Catalunya dependent de l'estat ecspanyol, encara que tingui una mica d'autonomia... perquè ells en treuen profit d'aquesta dependència naturalment.

Històricament, l'independentisme, en les seves successives etapes, ha donat al país els seus més grans i rellevants intel.lectuals, professionals i artistes. Des d'Àngel Guimerà, Antoni Gaudí, Joan Salvat-Papasseït, passant per en Joan Fuster, en Manuel de Pedrolo fins arribar als actuals Quim Monzó, Biel Majoral o Lluís Llach, entre molts, molts altres. També amb l'adveniment de la xarxa, d'internet, els independentistes ens hem situat al capdavant de la societat catalana, com ho demostra el cas de Vilaweb o Softcatalà la campanya del Cat i centenars d'altres iniciatives que s'han donat darrerament, com la pròpia XBS. Una iniciativa que de lluny és la més potent de totes les xarxes polítiques, entre d'altres raons perquè supera el marc orgànic dels partits i partidets, i abasta a molts patriotes que cada dia pengen les seves reflexions, les seves propostes, debaten, discuteixen... en definitiva treballen per la llibertat i la independència de la nostra Pàtria.

Perquè ens la creiem, i en això sí que som creients, i sabem que si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho farà.

FELICITATS XBS... I PER POCS ANYS!

CAL ASSISTIR-HI!

La publicació de nou de les Cròniques Colonials de Manuel de Pedrolo, és un esdeveniment cultural i polític de primera magnitud. Ja vaig escriure en aquest bloc que una de les fonts que m'ha inspirat sempre a l'hora d'escriure han estat aquestes Cròniques. Pedrolo va ser l'escriptor més censurat pel franquisme i possiblement el més amagat pel postfranquisme. És hora de reivindicar-lo sense cap mena de complex.

Com ell mateix va escriure, "Cal protestar fins i tot quan no serveix de res".