10 ANYS SENSE ELL

La seva mort ens va deixar orfes, a molts de nosaltres. Era un referent, malgrat que en algun moment no hi estava d'acord amb el que deia. Fa 10 anys del seu traspàs. I es nota, i tant si es nota. Ell es va enfrontar amb la carcúndia del règim dependentista, i ara ningú no dubta que va ser ell qui va guanyar... qui s'enrecorda del comissari política que va intentar tapar-li la boca? Ni déu, és clar.

En canvi ell, en Ramon, continua ben viu, en tot nosaltres. L'havia convidat als actes que féiem a la Universitat, quan una servidora era estudiant. I sempre funcionava, és clar. Malgrat, repeteixo, alguns desacords.

Aquest bloc té com a referents fundacionals, tres homenots: en Joan Fuster, en Manuel de Pedrolo i en Fèlix Cucurull. No ho he amagat mai. Ans ben al contrari. Però, també té una segona línia, de tipus trencaossos, i que no filen prim. I en aquesta segona línia, sense cap mena de dubte hi ha, ocupant una posició central, en Ramon Barnils.

T'enyorem, Ramon. Tu ens vas ajudar a fotre canya, canya de la bona. I convindràs amb mi que en aquests 10 anys sense tu, l'hem feta ben grossa. Avui estem tan enllà que fins i tot l'antic amo del comissari que va intentar tapar-te la boca, ja fins i tot ell reconeix que la Independència és l'únic camí.

T'enyorem, però no plorem. Treballem com tu ens vas ensenyar a fer. I penso que ho fem bé, malgrat les giragonses que sovint trobem pel camí.

DUES FOTOS, VINT ANYS (si fa no fa)

En Roger, pel Facebook, m'envia una foto de si fa no fa, uns vint anys. 

Enyorança? No. Records? Els bons, per no fer-me mala sang. 

Els altres ja fa temps que els vaig llençar a la paperera del meu cervell i vaig prémer la tecla de secure empty trash. 

A la foto, es pot distingir un actual regidor de la CUP a Mataró, així com altres companys i companyes del Vallès, Santa Coloma de Gramenet i Les Corts. 

La ubicació és també rellevant. Cuixà, al Conflent. 

L'any: entre el 1987 i el 1989, màxim el 1990. 

L'altra foto és de fa uns pocs, dies. En certa manera la trec jo per provocar. Apareix en el videobloc de l'Artur Mas, durant l'acte organitzat per la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas de lliurament del Premi d'Assaig, que va recaure en el Toni Aira. 

I sí, hi surt una servidora. I sí, autoritzo als professionals d'escampar merda a intoxicar que ja sóc de Convergència, encara que ni en sóc, ni en tinc ganes de ser-ho. Però això no té cap importància, oi?

Va ser un acte força interessant, on l'historiador Ferran Mascarell, ex-conseller maragallià de Cultura, va fer una dissertació sobre l'assaig, on fes referí als dos, segons el seu punt de vista, grans assagistes de la literatura catalana del segle XX: Joan Fuster i Josep Pla. Si bé em va sorprendre, positivament, l'esment de Fuster (autor prohibit pel blaverisme del nord), no li compro la seva obsessió per tornar a fer pedagogia a les ecspanyes i la seva falera pel federalisme asimètric. Aquest continuïsme paquidèrmic, em treu de polleguera.

TERRORISME? L'ECSPANYOL

Porto tota la meva vida escoltant que ETA està a punt de ser esclafada. Exactament ho escolto des que tenia 4 anys, quan va caure el primer militant d'ETA en un enfrontament amb les forces d'ocupació ecspanyoles. Això era el 1968. Fa quaranta anys, doncs, que matxaquen amb la mateixa cançoneta. "Ara ja està", bramen, "Ja els tenim", continuen, "Cautiva y desarmada, ETA..." somnien fins a l'orgasme. Doncs i un bé negre. La lluita armada no només no s'ha aturat sinó que continua ben viva. Per cada escamot que cau n'hi ha quatre o cinc disposats a substituir-lo. Així de clar. Ja poden anar flipant, ja, els ecspanyols...

Per altra banda, és evident que hi ha hagut polítiques antieta que han tingut un cert impacte. Normalment, però, han estat polítiques directament inspirades per experts internacionals. Em refereixo, especialment, a alemanys, israelians, britànics i francesos, tots ells amb una llarguíssima experiència en l'anomenada lluita contrainsurgència. Darrerament, sobretot d'ençà l'11-S, i com a moneda de pagament de la Guerra d'Afghanistan i Iraq, els ecspanyols s'han beneficiat de la paranoia anti-terrorista existent als Estats Units. Així l'administració Bush ha posat al seu servei els equips d'espionatge electrònic, digital i espacial (satèl.lits) més sofisticats (bé, no exagerem, suposo que els més sofisticats no), per caçar etarres.

Recordo especialment, l'anomenat plan ZEN (Zona Especial Norte), aprovat sota el ministre de l'interior de la UCD, Juan José Rosón (1980-82), que si no m'erro, va ser l'antecessor immediat a l'impresentable Barrionuevo. El ZEN posava un especial èmfasi en la lluita mediàtica contra ETA, tot i que probablement no emprava llavors aquest concepte. No debades, Rosón havia estat un alt càrrec de TVE entre els anys 1964 i 1970 i de l'Agència EFE (1968-69).

No sé si va ser suggerit per aquest pla, però la veritat és que va ser per aquelles dates que va començar la utilització mediàtica sistemàtica del concepte etarra, com un recurs clàssic de la lluita contrainsurgència de deshumanitzar l'enemic. Si l'enemic no és humà, t'estalvies tractar-lo com a tal i pots fer d'ell el que et plagui. De fet, era una tècnica ja utilitzada pels americans, per exemple al Vietnam, on els enemics eren els Charlies o els yellows. Un etarra, o un sospitós de ser etarra, o, pitjor encara, un acusat de ser etarra, com que no és persona, se'l pot torturar i liquidar com si fos una merda. I de fet la immensa majoria de detinguts/segrestats al País Basc no són militants d'ETA sinó l'entorn civil o familiar, als quals se'ls matxaca sense contemplacions per tal de pressionar psicològicament els que sí que ho són, de militants.

Però tornem a l'aspecte mediàtic. Fa realment pena comprovar com els mèdia catalans, siguin públics o privats, escrits, audiovisuals o fins i tot digitals, tret d'algunes honroses excepcions, pretenen fins i tot superar els propis mèdia ecspanyols en la seva paranoia anti-ETA. Vull dir que quan es produeix una notícia al País Basc, no tingueu cap mena de dubte que serà la notícia de portada a la immensa majoria de mèdies catalans. Quin sentit té això? Es tracta, naturalment, d'una ecspanyolització de l'opinió pública catalana i és un dels efectes més devastadors que s'han donat els darrers anys. Es tracta d'interioritzar la perspectiva ecspanyola del conflicte polític al País Basc i a aquesta comesa molts periodistes i molts polítics s'hi dediquen amb cos i ànima. Recordo, per exemple, el cas d'un que va arribar a escriure que calia trinxar la comarca del Goierri (una de les que més militants d'ETA ha generat) d'autopistes i grans infrastructures per tal d'esclafar el teixit social abertzale. Naturalment, la resposta va ser fulminant.

Posar l'anomenat terrorisme basc al capdamunt de l'agenda política i mediàtica no és cap decisió innocent. Es tracta, com ja va analitzar lúcidament el sociòleg Émile Durkheim fa molts anys, de generar socialment un dolent o delinqüent que amenaça la societat, la qual corre a buscar protecció en les estructures de l'estat (la policia, la justícia, fins i tot l'exèrcit), de manera que es produeix un efecte reforçament de la legitimitat d'aquestes estructures. En el cas que ens ocupa l'efecte reforçament abasta també la dimensió identitària, en el sentit que es pretén fer de la lluita anti-ETA, un element de cohesió de tots els ecspanyols.

Però en el cas català, el sobredimensionament del cas d'ETA, amaga un altre fenomen que es pretén ignorar totalment. Em refereixo, naturalment, a l'auge del terrorisme ecspanyol o si voleu, ecspanyolista. Es tracta d'un fet que cada cop va a més i que a diferència del cas d'ETA, es caracteritza, explícitament pel seu contingut xenòfob i, més concretament catalanòfob. Que la catalanofòbia és una ideologia de masses de l'ecspanyolisme és un fet que ja va ser estudiat, en el seu moment per un sociòleg... andalús (Pulido). Que existeix una catalanofòbia que es remunta pel cap baix als segles XVI i XVII, també s'ha comprovat fefaentment per historiadors i escriptors (Fuster, Balcells, Ferrer i Gironès).

Però que aquesta catalanofòbia s'està cada cop més desacomplexant i recorrent, de nou, a la violència directa, és el que es pretén, avui en dia, amagar.

Tant al País Valencià, com al Principat i a les Illes, els episodis de terrorisme ecspanyol de baixa o mitja intensitat es repeteixen jo diria que amb una periodicitat setmanal. Es tracta d'un terrorisme puntualment homicida (cas de Guillem Agulló, per exemple), però bàsicament centrat en la difusió d'una por col.lectiva a expressar sense cap mena de temença expressions de catalanitat no ja política, sinó ni tan sols cultural, social, lúdica i, naturalment, lingüística, i que té lloc tant en els actes festius (recordem la Patum), com en centres educatius (escoles, instituts) o d'esbarjo i lleure (discoteques, competicions esportives). El resultat seria la inhibició o en molts casos, l'expressió suposadament natural, de manifestacions d'espanyolitat banal gràcies sobretot a la munició que els proporciona la potent indústria audiovisual en ecspanyol (televisions, ràdios), que, es presenten sense connotació política (quan de fet són totalment polítiques, quant menys ho aparenten, més ho són).

Fins ara, la denúncia mediàtica del terrorisme ecspanyol rampant ha estat ben marginal i sobretot en base a mèdies digitals. No sóc gaire optimista en què això canviï a curt terme, però cal continuar picant pedra. No serà la primera, ni l'última que ens en sortirem, n'estic segur.

UNA SERVIDORA, A SECOND LIFE

Ja fa unes quantes setmanes que vaig entrar per primer cop a Second Life. Des de llavors hi he entrat unes tres o quatre vegades. Ho he fet per un espai de 30 o 40 minuts aproximadament. Suposo que és el temps que trigo en cansar-me de vagabundejar pels seus escenaris virtuals, i trobar-me amb gent que quan els saludo pel xat, em giren l'esquena, vaja que no em diuen ni Bon Dia! Però bé, és una obvietat que Second Life! no és Catalunya, si més no en el sentit que deia Joan Fuster: "El meu país és aquell on quan tu dius "Bon dia", et contesten "Bon Dia". Per cert, em presento en el meu aspecte virtual. Sí aquest sóc jo a Second Life.



Avui, però, ha estat diferent. I m'ha agradat més. He visitat la reproducció virtual del Dealey Plaza, a Dallas, Texas. Probablement el nom no us sonarà. Però és arximegasuperhiperconegut. Es tracta de l'escenari de l'assassinat de JFK. De manera que ja puc dir que he viatjat, virtualment, a Dallas. I com a mostra, he tret les següents fotos.


Per una banda, tenim la foto del lloc exacte des d'on suposadament, l'assassí de JFK, el va disparar: des de la 6a planta d'un edifici magatzem. Després hi ha la foto que ens ofereix una visió general de l'escenari, amb l'edifici a la dreta i la carretera que enfila cap al fons. Finalment, la tercera foto està feta al lloc més o menys exacte, on JFK va rebre els trets. Bé, és una experiència que ha resultat força interessant. Parlant més seriosament, Second Life, així com altres experiències digitals, poden ajudar a reproduir escenes històriques o a fer-se'n una idea de tot plegat.

No descarto tornar a penjar més fotos dels meus viatges virtuals!

PER POCS ANYS, XBS!

L'equip de la Xarxa de Blocs Sobiranistes, XBS, m'envia un correu on anuncia que fa un any que existeix i que ja en som 500. És una gran notícia, però, òbviament, no puc afegir "Per molts anys", atès que això implicaria que encara trigaríem molts anys en aconseguir la inajornable Independència o Sobirania, digueu-li com vulgueu.

Per això penso que el que pertoca és dir, felicitats pels 500 blocs, i a l'hora Per pocs anys XBS!, perquè és evident que un cop assolida la independència, l'existència de la XBS no tindria cap sentit, a no ser que es transformés en algun tipus d'instància oficial depenent del nou govern de la República de Catalunya.

Aquestes consideracions al marge, és evident que l'independentisme català, com sempre es troba a l'avantguarda tecnològica, intel.lectual, social de la societat catalana. I és ben natural que això passi. Els independentistes som els únics que ens creiem que el país, que Catalunya, s'ho val. Això ens diferencia clarament, i feliçment, tant dels unionistes ecspanyols -que propugnen la simple liquidació de Catalunya com a país- i dels autonomistes, amb el sr. Duran i Ecspanya al capdavant, que ja els està bé una Catalunya dependent de l'estat ecspanyol, encara que tingui una mica d'autonomia... perquè ells en treuen profit d'aquesta dependència naturalment.

Històricament, l'independentisme, en les seves successives etapes, ha donat al país els seus més grans i rellevants intel.lectuals, professionals i artistes. Des d'Àngel Guimerà, Antoni Gaudí, Joan Salvat-Papasseït, passant per en Joan Fuster, en Manuel de Pedrolo fins arribar als actuals Quim Monzó, Biel Majoral o Lluís Llach, entre molts, molts altres. També amb l'adveniment de la xarxa, d'internet, els independentistes ens hem situat al capdavant de la societat catalana, com ho demostra el cas de Vilaweb o Softcatalà la campanya del Cat i centenars d'altres iniciatives que s'han donat darrerament, com la pròpia XBS. Una iniciativa que de lluny és la més potent de totes les xarxes polítiques, entre d'altres raons perquè supera el marc orgànic dels partits i partidets, i abasta a molts patriotes que cada dia pengen les seves reflexions, les seves propostes, debaten, discuteixen... en definitiva treballen per la llibertat i la independència de la nostra Pàtria.

Perquè ens la creiem, i en això sí que som creients, i sabem que si no ho fem nosaltres, ningú no ens ho farà.

FELICITATS XBS... I PER POCS ANYS!

25 Propostes per al 25 d'abril
per Criteri

Coincidint amb el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa, Criteri proposa 25 accions per commemorar el 25 d’abril. Després de la fragmentació nacional que va significar el Tractat dels Pirineus el 1659, la pèrdua de les llibertats té com a data d’arrancada el 1707 amb la malaurada Batalla d’Almansa, sense la qual no hi hauria hagut un 11 de setembre de 1714, ni un 11 de juliol de 1715. Tot plegat va desembocar el 1716 amb la publicació i aplicació dels Decrets de Nova Planta.

Destacant la convocatòria del 5 de maig d’enguany a València us animem a difondre de les propostes que fem a continuació.

1. Penjar la Senyera o l'Estelada al balcó. Cal commemorar les dates assenyalades fent-nos visibles a tot el país.

2. Assistir a la mobilització del 5 de maig "1707-2007: Ja n'hi ha prou".
Més informació a http://www.acpv.net

3. Llegir alguns dels darrers llibres amb la batalla d'Almansa de rerefons (Basset: mite i realitat de Josep l. Cervera; Almansa 1707 de Joan-Francesc Mira o Vent d'Almansa de Josep Franco).

4. Escoltar el CD d'Al Tall "Quan el mal ve d'Almansa" que recorda l'època de la batalla d'Almansa.

5. Veure el documental "Ja en tenim prou" que denúncia la política del PP al País Valencià.




6. Fer-se soci d'Acció Cultural del País Valencià o d'Escola Valenciana.

7. Participar en la campanya "Ací estem", per tal de fer visible que 300 anys després, continuem vius. Més informació: http://blocs.mesvilaweb.cat/aciestem

8. Tastar begudes com l'aigua de València, el burret o la mentireta. El sud és una terra de begudes refrescants i originals.

9. Apagar Canal 9 del vostre televisor, per dir prou a la mentida i la manipulació.

10. Resseguir "Antiblavers.info". Una bona manera de conèixer un intent vergonyós de manipulació de la història.

11. Protestar per la intenció del PP de tancar els repetidors de TV3 al sud. Afegeix-te a la campanya de Criteri.

12. Llegir alguns dels magnífics llibres de Joan Fuster com Nosaltres els valencians, Contra el nacionalisme espanyol o els Aforismes.

13. Recordar figures com Enric Valor, Carles Salvador o Vicent Andrés Estellés, bo i llegint-ne la poesia, els reculls de rondalles i la seva obra en general.

14. Regalar a un menut l'auca d'Escola Valenciana "1707-2007: el futur és nostre".

15. Subscriure's a la revista "El Temps", "l'Espill" o "Afers". Info a: http://www.eltemps.net

16. Visitar l'Octubre-Centre de Cultura Contemporània o bé qualsevol Casal Jaume I del país.

17. Escoltar les cançons de Miquel Gil, Feliu Ventura, Ovidi Montllor o Raimon.

18. Assistir a un concert d'Obrint Pas, la Gossa Sorda o qualsevol altre grup jove del sud, que pugen amb molta força.

19. Escoltar una obra de Carles Santos.

20. Conèixer la tasca de l'Institut d'Economia Ignasi Vilallonga o la Institució Joan Fuster.

21. Llegint el llibre Viatge a les entranyes de la llengua d'Eugeni Casanova parant especial atenció a la situació descrita sobre el sud del país.

22. Descobrir la novel·la fantàstica d'aventures de Jaume Fuster El Jardí de les palmeres que forma part d'una trilogia que no té res a envejar als "best sellers" més actuals.

23. Aprendre i ensenyar a la canalla les cançons del "Tio Canya" i "El cant dels maulets" d'Al Tall.

24. Afegir, a la signatura dels correus electrònics que enviem, la llegenda "Sense un 25 d'abril no hi hauria un 11 de setembre".

25. Enviar aquestes propostes a un amic per correu electrònic.

LLEIALTAT, QUINA PARAULA MÉS BRUTA EN BOCA D'UN SOCIATA!

Darrerament quan els sociates senten les paraules Autodeterminació o Independència, escupen de forma immediata, com si d'un exorcisme es tractés, la paraula Lleialtat. Però lleialtat a què o a qui?

La lleialta que exigeixen els sociates és unidireccional. Dels altres envers ells, perquè és ben sabut que aquesta genteta es perceben com el centre del món mundial. És a dir, que sense ells, el món s'enfonsa.

Per què... és lleial el comportament sociata amb els seus socis i el que és més important, amb Catalunya? No és clar que no. A quin cantó de la taula seia el lleial Iceta durant les negociacions del nyap? En el cantó ecspanyol, per descomptat! És lleial Montilla quan utilitza en poca pena d'en Saura per pontejar en Carod-Rovira, com ha fet avui al Parlament del parc? No és clar que no. És lleial en ZP quan diu que donarà suport al projecte de nyap que aprovi el parlament del parc? No, novament no. És lleial quan els successius governs ecspanyols es neguen a publicar les balances fiscals, malgrat existir un mandat parlamentari? No, no ho són. És lleial el PSC quan actua com si hagués guanyat les eleccions, quan de fet va obtenir un dels pitjors resultats de la seva història? No, de nou. És lleial la Llei de la dependència? No. I el fet de considerar la llengua catalana com una llengua de segona? No només no és lleial, sinó que constitueix un acte de feixisme pur i dur. És lleial l'espoli fiscal? No i mil vegades no!

La veritat és que quan sento els grans profetes com en Montilla (aka Cabòries), l'Iceta o en Castells, que s'omplen la boca de lleialtat, fraternitat, solidaritat, no puc evitar esbossar un somriure i recordar el llenguatge que utilitzava l'antiga Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia en els anys setanta. No és pas casualitat que un dels màxims admiradors del model iugoslau fos llavors un catedràtic de dret constitucional de reconeguda filiació sociata.

El més greu de tot és que l'estat ecspanyol no només mai ha estat lleial amb Catalunya, sinó que fa tres-cents anys que té per objectiu el destruir-la. La catalanofòbia és molt anterior al sorgiment del catalanisme polític, com han estudiat a bastament l'Albert Balcells, o els enyorats Joan Fuster, Fèlix Cucurull o en Francesc Ferrer i Gironès. De fet és un tret consubstancial, una idea força de l'expansionisme castellà, primer, i ecspanyol, després, que té clares concomitàncies amb l'antisemitisme i amb la idea de la puresa de sang. No debades, la Inquisició va ser un instrument de repressió política i d'homogeneïtzació lingüística -castellanització- en els territoris de la Confederació Catalanoaragonesa.

Lleialtat, heu dit? Amb Catalunya i Per Catalunya!