SORPRESA!

D'aquí a la glòria. La veritat és que em moria d'enveja d'ençà que vaig veure l'Enric Borràs cremant el seu document d'identitat. Llavors vaig penjar que si ell surt en vídeo, jo que sóc més guapo, també hi he de sortir. I aquí estem. 

Penseu que tinc futur?

BARCELONA, HEROÏNA I EL FUM SOCIATA

Ahir vaig estar mirant el primer DVD de la primera temporada de la sèrie "24". Si ja sé que em direu que vaig una mica endarrerit. Però és que jo no miro les televisions ecspanyoles, i doncs, les sèries que hi passen tampoc. Prefereixo comprar-les via Amazon, algunes, i d'altres baixar-les per internet o a través del you tube.

Suposo que algú s'escandalitzarà si dic que també vaig gosar comprar, no fa pas gaire, la primera temporada de Miami Vice. Retro total, ja ho sé, de nou, però a mi sempre m'agradava la música, de fet era allò que m'atreia més, i no tant ni les ties, ni els cotxarros, ni molt menys els dos xavals que la protagonitzaven. Un dia d'aquests començaré a visionar-la, com faig sempre, en versió original, of course. Que és com m'he empassat, entre d'altres, les set temporades de The Sopranos (tres vegades!), les sis de The Shield (dues vegades!), les quatre de The Wire (la cinquena encara no l'he vista), i quatre de les set temporades de The West Wing (ara precisament, estic mirant la cinquena). Totes en anglès, no precisament d'Oxford o Cambridge, que és el que vaig estudiar al CIC -no a l'escola, perquè a l'escola jo encara vaig estudiar el francès com a llengua estrangera, i és que un ja té una edat.

Perdoneu el rotllo, però tot això treu cap al fet que en el primer episodi de la primera temporada de 24, els més espavilats s'enrecordaran, el protagonista, Jack Bauer, fa referència a un tal Philip Darcet (que per cert sona mig francès) i llavors Nina Myers, afirma contundentment "Heroin dealer, Barcelona" (podeu llegir la transcripció, aquí). Brutal!

I és que a Barcelona, hi ha molt de fum. Com per exemple, el que creen els sociates amb el muntatge aquest del finançament. Fum, res més que fum. Algun dia caldrà analitzar com pot ser que persones madures i se suposa que amb criteri s'empassin tota la immundícia que han llançat els darrers dies aquesta genteta i els seus acòlits mediàtics.

D'això de les xifres, no hi ha res, de res. Zero patatero. Per fer la brometa fàcil. Aquí torna a funcionar el recurs sobat, que ja utilitzaven els convergents, de fer veure que plou quan se t'estan pixant a la cara. He llegit els 76 fulls de l'acord, i enlloc parla de les xifres que apareixen: ENLLOC. Llavors, com es pot donar el vist-i-plau a un acord sense compromisos concrets? Jo pregunto, algú subscriuria una hipoteca sense saber el seu cost real? Naturalment que no. Però aquí, el franquisme sociològic de molts catalans funciona a la perfecció, i els sociates són uns mestres en utilitzar-lo per als seus objectius. És a dir en aterrir el personal i desproveir-lo dels seus drets.

Perquè és franquisme sociològic la renúncia, la por a Ecspanya, el cedir sempre, perquè està interioritzat el terror, de 300 de repressió, 40 anys de dictadura, el GAL i 23 de vaselina (i 6 de malson d'afegit). Sense oblidar els casos, cada cop més escandalosos de corrupció. I això costa de fer net.

En definitiva, per a la història passarà que un partit soi-dissant independentista, accepta l'espoli econòmic de la seva nació per part de la metròpoli, i que els convergents les veuen passar i no en cacen ni una. Curiosos patriotes, sí senyor!

Per això és més necessari que mai, una força independentista que marqui línia d'una punyetera vegada. Tenim la sort que ja coneixem els errors dels altres, i el repte, naturalment, de no repetir-los.

No puc acabar aquest post sense recomanar-vos el vídeo que l'amic Enric Borràs ha penjat a la xarxa, on apareix el President Barrera pronunciant unes sàvies paraules, tot just després de fer els seus 92 anys, i conservant el cap amb una lucidesa esglaiadora. No us el perdeu i sobretot, difoneu-lo arreu!

Us recordo l'acte de dimarts a L'Hospitalet de Llobregat , us hi espero!

AMB L'HOLOCÈ

Amb retard, m'he de fer ressò de la plantada d'en Marc Belzunces. Ja fa dies que vaig rebre el correu de l'Enric Borràs, però entre exàmens, viatges, blocs grans i blocs amb estrella, com sempre he anat de puto cul i, com també em passa alguna vegada, no encerto en les prioritats -error terrible en un doctorat en polítiques, el qual suposadament ha de saber prioritzar davant d'un ventall d'alternatives.

Bé, des d'aquí vull enviar la meva fraternal salutació i solidaritat a en Marc. Jo, com el Borràs, també el vaig conèixer en la preparció de la campanya del referèndum del nyap, si no m'erro, on tant el Borràs com en Marc, van optar pel vot nul -o una cosa semblant, perdoneu si m'equivoco, teniu tot el dret de rèplica. Jo al començament d'aquelles reunions hi vaig assistir. Es feien en un restaurant molt conegut, tocant el Mercat de Sant Antoni. Però progressivament, m'hi vaig apartar, perquè considerava que calia votar NO. L'argument que el PP també demanava el NO, no em convencia de cap de les maneres. Podeu repassar els meus posts d'aquelles setmanes.

Vaig tornar-me a trobar en Marc a la trobada de la Catosfera el passat mes de gener. Vam parlar una estona al Beers and Politics, que va tenir lloc el dissabte al vespre... malgrat que no hi havia gota de cervesa...

Precisament, la darrera vegada que vaig xerrar, breument amb ell, va ser poc dies abans de les eleccions ecspanyoles. Ens creuàrem al carrer Pelai cantonada Balmes i en Marc em digué que anava a parlar amb un advocat, perquè tenia la intenció de fer objecció de consciència electoral. La història posterior ja és coneguda.

A mi mai m'han cridat a cap mesa electoral. I si em cridessin, segurament faria tot el possible per no anar-hi. Em posaria malalt, diria qualsevol excusa estúpida, no sé... Tot menys fer el papanates i haver de suportar les converses estúpides, els interventors poca-soltes... Si tot i així no me n'ensortís, segurament al final passaria de tot i em quedaria a casa...

I és que els blocaires autèntics, no els trepes, som d'una pasta especial. Tenim el cas d'en Xavier Mir fent una vaga contra els sociates, per tal de demanar -inútilment, per descomptat- que actuïn amb una mica de dignitat, .... o una cosa semblant. Tenim en Marc, plantant-se davant dels ecspanyols, fent-los botifarra i pam-i-pipa...i així molts d'altres.

No podran amb nosaltres, i nosaltres sí que podem amb ells. Us ho juro.

El congrés de CiU i la Catosfera
Rebo un correu del meu amic Dessmond informant-me que estem convidats a una sessió sobre la Catosfera que es farà al congrés de CDC d'aquest cap de setmana. Consistirà en una taula rodona on parlaran a més a més de la Cagney i la Lacey de la Catosfera, una de les polítiques convergents que està en la meva particular llista negra -que naturalment, jo també tinc. Em refereixo, és clara, a la Carme Laura Gil, la típic tia que es pensa que assumint postures dures és més home que ningú. Ja pots anar de patriota ja, que mai oblidaré que quan estaves a la conselleria vas fotre al carrer a milers d'interins d'institut, molts dels quals es van quedar amb una mà al davant i una al darrere. Molts d'ells eren llicenciats d'història, i molts d'ells eren patriotes que van veure que una consellera, suposadament sobiranista, els cardava al carrer. Amb tu, nena, ni a prendre un cafè...

Osigui que la tia aquesta per una banda, i els dos grimpadors per l'altra, i em sembla que l'únic mínimament decent, es el Carles Puigdemont... Buf! Em penso que passo... ni tan sols em convenç que després hi hagi una trobada amb el mismíssim Mas, què vols que li digui, Dess? Per quan el trencament amb en Duran? Penses que servirà de res?Per altra banda, m'emprenya que podent convidar en Mir o en Belzunces, que es mullen per les seves idees, i en definitiva, pel país, va i els convergents conviden als dos trepes -la Cagney i la Lacey, ja esmentats. Em recorda a aquella cançó mítica dels Kortatu,

"Y es de verdad, pero no sé que pasa
por la república sudafricana
Nelson Mandela, está entre rejas
y han concedido un Premio Nobel de la paz
A Desmond Tutu."

Disculpeu-me si tiro quasi vint anys enrere, però és que hi ha cançons que marquen. I aquesta n'és una.

Més col.laboracions
Darrerament he col.laborat amb altres publicacions digitals. Concretament, dilluns va aparèixer la meva columna al web del col.lectiu Criteri. La podeu llegir aquí. I després, hi ha el segon article al Bloc Gran del Sobiranisme, cliqueu aquí.

CAL ASSISTIR-HI!

La publicació de nou de les Cròniques Colonials de Manuel de Pedrolo, és un esdeveniment cultural i polític de primera magnitud. Ja vaig escriure en aquest bloc que una de les fonts que m'ha inspirat sempre a l'hora d'escriure han estat aquestes Cròniques. Pedrolo va ser l'escriptor més censurat pel franquisme i possiblement el més amagat pel postfranquisme. És hora de reivindicar-lo sense cap mena de complex.

Com ell mateix va escriure, "Cal protestar fins i tot quan no serveix de res".