UNA CATALUNYA EN MARCHA HACIA LA LIBERTAD

NOTA PRÈVIA: Aquest post reprodueix un article que el passat dia 28 de desembre es va publicar al diari neo-fatxa i, doncs, ultra-espanyola, La Gaceta de Intereconomía. No va ser, doncs, producte d'una innocentada, De fet, la proposta de fer l'article me la va fer un company reagrupat, que per dir-ho suaument, em va passar el marrón. Vaig acceptar l'encàrrec, perquè ja estic fins al capdamunt de veure neo-fatxes en tertúlies de televisions pressuposadament independentistes. Llavors, vaig concloure que els podíem pagar amb la mateixa moneda, però a l'inrevès. No em vaig enrecordar de signar com a Responsable d'Internacional de Reagrupament, la qual cosa, no cal dir-ho, hauria estat un punt. I això és tot. Bona lectura. (Ah, per cert, les fotos, no apareixen en l'original, com sempren serveixen per il.lustrar el post)

Una Catalunya en marcha hacia la libertad


El año que despediremos en los próximos días ha sido testimonio de la que podríamos llamar la primavera catalana. Y no exageramos, teniendo en cuenta que en la manifestación del 11 de septiembre, aproximadamente el 20% de la población catalana se congregó en el centro de nuestra capital nacional, Barcelona. Remarco de nuevo, un 20% salió a la calle, en un día de sol, que muy bien se habría podido pasar en la playa o paseando por la montaña. Un porcentaje de dimensiones siderales en los anales de las mobilizaciones ciudadanas en cualquier estado democrático. Naturalmente, los adversarios se refirieron entonces, a la más que tópica mayoría silenciosa para desacreditarla. Incluyendo aquí, a la polémico Delegada del Gobierno, que no desaprovechó la ocasión para hacer el ridículo, cuando afirmó que los concentrados éramos unos pocos miles.

Pero pasó que pocas semanas después los españolistas, sin encomendarse a nadie, intentaron emular a la buena gente catalana y se pegaron un enorme batacazo en su fiesta genocida del 12 de octubre. Por cierto, en esta fecha, ¿cuál era la mayoría silenciosa? Y de nuevo la señora delegada, ni corta ni perezosa, tuvo la desvergüenza de hacer pública una asistencia rojigualda que ni en el más libidinoso de sus sueños sería posible creerlo. Lo que pasa con esta señora es impresentable, y naturalmente ya se ha pedido su destitución, y de hecho pienso que el gobierno catalán la tendrá que recusar como interlocutora válida, de la misma manera, que, tarde o temprano, el gobierno de Londres acabará por recusar al cansino embajador español, de nombre Federico Trillo, que no para de tocar las narices hoy con el tema de Escocia y mañana con el tema de Gibraltar. Ahora bien, seguro que, fiel a su tan querido sostenella y no enmendalla, Madrid mantendrá la delegada contra viento y marea -al embajador, igual no. De hecho, no deja de ser positivo que continúe en el cargo, la señora es una auténtica fábrica de independentistas, desde el instante mismo que abre su boquita -posiblemente recauchutada de bótox. Como Mourinho en el futbol, a los catalanes ya nos va bien que elementos como De Llanos sean la imágen pública de España. Que no dimita jamás. Ahora bien, sepan que nunca la aceptaremos, y el Presidente de la República de Catalunya, jamás de los jamases, le dará el plácet, como embajadora del Reino de España. Entonces no se pedirá su dimisión. Simplemente se le dará puerta. Y punto. En algo se notará la Independencia, sí señor.

Después de la manifestación del 11 de septiembre, los hechos se han desarrollado a una velocidad de vértigo: el paripé en la Moncloa sobre el pacto fiscal, el debate sobre política general en el cual, el Presidente Artur Mas, anuncia la convocatoria electoral. Y hace público su compromiso de impulsar el derecho a decidir del Pueblo de Catalunya, que existe, aunque los españoles lo nieguen, o lo reduzcan a un hecho administrativo. La propia campaña electoral, que a nadie se le escapa que resultó un enorme éxito en cuanto a su impacto internacional, ocupando durante semanas los titulares de gran parte de los global media. Catalunya se convirtió así en el centro de atención mundial. Una demostración fehaciente que somos una nación, puesto que nuestras elecciones recibieron mucha más atención mediática que elecciones de estados soberanos. Y que, por supuesto, que cualquier elección autonómica, para desesperación de los amantes del café para todos.

Y queda, finalmente, el resultado. Un resultado espectacular, con una participación de impacto, y con una victoria incontestable de las fuerzas partidarias del derecho a decidir, y también de las que apuestan por la Independencia. Sin trampas, ni cartón. Mejor dicho, con trampas, las de España, que impidió descaradamente el voto a 150.000 catalanes que viven en el exterior. Y los intentos de golpe de estado electoral protagonizado por determinados medios de comunicación, los sindicatos (impulsando una huelga general en plena campaña), con la connivencia del gobierno del señor Rajoy.

Si bien es cierto que el resultado final no fue el que a quien esto escribe le habría gustado en primera opción, tiene la ventaja de demostrar que la Independencia no es una reivindicación asociada a una única fuerza política, o a un único líder. No, hoy en día la Independencia de Catalunya es reivindicada de forma transversal desde la democracia cristiana hasta la extrema izquierda. Es pues, una causa compartida, y esto la hace particularmente resistente a les embates españolistas.

Si Franco y su régimen no pudo con Catalunya, mal que le pese al señor Tapas (o es Cañas?), menos lo podran estos aprendices de brujo que cobran millones de euros en sus think tanks de lujo. De todas maneras y dado que el Titánic español se hunde a marchas forzadas, pienso que debemos espabilarnos los más rápido posible y cortar amarras con este lastre o peso muerto. El 2013 mejor que el 2014. En enero mejor que en febrero. Ya.

Los catalanes y las catalanas lo necesitamos como el aire que respiramos. Y Europa, y el mundo en su conjunto también, puesto que cuando se produzca, será más libre, el sol brillará más intenso y el aire será más puro. Y Mourinho seguirá entrenando el Madrid a mayor gozo de los culés.

(*) Josep Sort es miembro de la Junta Directiva Nacional de Reagrupament.

GUTEN MORGEN FRAU MERKEL! HASTA NUNCA SEÑOR RAJOY!

L'estat espanyol és al caire de la intervenció. Contràriament al que estic segur que diran els nostres autonomistes, no només no és el moment de ser bon minyons, sinó que és el de fotre més canya que mai.

Salvant totes les distàncies, la intervenció de la Unió Europea en l'economia espanyola, la podem equiparar a l'ensorrament dels imperis absoluts a la fi de la Primera Guerra Mundial. Aquella fi va donar lloc a l'alliberament de molts estats: Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Txecoslovàquia, Iugoslàvia. Fins i tot, també Irlanda. Més breument, també es van independitzar Ucraïna, els pobles del Càucas (Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan) i de l'Àsia Central. A l'hora, Àustria i Hongria es convertiren en repúbliques, abandonant el seu passat imperial. Els nous estats sorgiren de l'ensorrament dels imperis austro-hongarès, rus i turc. També de la crisi del Reich alemany. És el que en ciència política s'anomena una estructura d'oportunitat. Doncs bé, la intervenció europea de l'estat espanyol, que diria que és imminent, representa pels catalans i les catalanes (eheheheh) una veritable estructura d'oportunitats... naturalment si la sabem aprofitar. És a dir, si estem preparats, com el davanter centre que sempre està en el lloc i en el moment oportuns de xutar cara a barraca.

Ho estarem, de preparats? Aquest és el gran dubte. Els tremolaran les cames i els petaran les dents a aquells que assumiran la responsabilitat de fer el pas endavant? M'agradaria dir que no. Però, amb el personal que ara mateix escalfa els escons del Parlament, no puc ser gaire optimista.

Però al marge d'aquest petit detall, perquè dic que la intervenció pot ser una bona oportunitat per aconseguir la Independència de Catalunya? Una Independència, que en gran part ens vindrà imposada des de fora.

Primer de tot, que quedi clar que dic que la intervenció pot afavorir la Independència de Catalunya. No dic, però, que la intervenció, per ella mateixa, sigui bona. I no ho dic, perquè estic segur que si acaben intervenint les passarem magres. De fet, passarem d'estar subordinats a Madrid, a estar-ho de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin. És a dir, no serem encara un poble lliure.

Ara bé, la intervenció, i d'això n'estic segur, si sabem jugar les nostres cartes, obrirà les porta a una racionalització no espanyolista de l'economia i en general de la societat. Vaja, que en un tres i no res s'acabarà la discriminació fiscal i d'infrastructures, perquè els europeus no pensen com els espanyols.

És clar que algú em dirà que això és encara més perillós, perquè pot obrir la porta a una Espanya reformada, i això faci minvar les possibilitats de la Independència. I tindran tota la raó del món. No hi ha res més perillós que una Espanya reformista, que integri intel.ligentment Catalunya, donant-li el que li pertocaria.

Però és aquí on els espanyols ens ajudaran d'allò més. La reacció espanyola al reformisme europeu, que entre d'altres conseqüències implicarà la fi de la madrilenyització d'Espanya, desfermarà una ofensiva ultranacionalista espanyola, comparable a l'odi que històricament s'ha tingut als afrancesats. La brunete mediàtica no estalviarà portades i més portades, com la d'aquest diumenge a l'ABC, contra els que s'atreveixin a seguir les consignes europees. Les protestes gregues seran un joc d'infants, al costat de les espanyoles del quilòmetre zero o de Sol. L'oligarquia financera, la de les obres públiques (constructores), la dels serveis bàsics (electricitat, aigua, gas, les de les TIC), els grans terratinents, etc. veuran amenaçats els seus privilegis seculars i fomentaran tot tipus de protestes, bé de sotamà, bé de forma descarada.

I serà llavors, quan tot plegat sigui una veritable olla de grills, de marrameus i de vatues l'olla, que els catalans hem de donar el pas endavant i dir que nosaltres no som d'eixe món, i que ens n'anem, tant sí com... sí, i a qui li piqui que es rasqui. Cal però, ser ferms i no donar ni una sola mostra de dubte. I cal, i això és clau, demostrar que a casa nostra, qui es passa de la ratlla pel que fa a les llibertats públiques, ho paga. No es pot tolerar cap desgavell ni desordre. Una cosa és que, com ja va escriure genialment en Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per a res", perquè la protesta és senyal d'inconformisme, tot el contrari de l'acomodament i l'apalancament. Qui protesta du la llavor del progrés, de voler canviar les coses. Però no es pot caure en la salvatjada kinki i l'assalt i el saqueig. Això no és inconformisme. Això és pura delinqüència, pur atavisme, segurament incitat pels serveis d'informació espanyols (tant civils com militars).

Jo estic segur que, si es compleixen aquestes premisses, és a dir, una convicció ferma, i una disciplina a prova de kinkis i manipuladors espanyols, la Unió Europea no trigarà ni un any, des de la seva intervenció de l'economia espanyola, que es decantarà per la Independència de Catalunya. No perquè li faci especialment il.lusió, sinó perquè racionalment veurà qui té futur i qui no.

També perquè estarà convençuda dels nostres arguments, tant econòmics com estratègics. Catalunya, pot garantir, si té els recursos necessaris un desenvolupament més que sostenible per ella mateixa, sempre que la seva integració global no hagi de passar la Puerta d'Alcalà, que fa fer una marrada considerable.

Cal saber vendre que la Independència de Catalunya pot afavorir a la immensa majoria d'estats d'Europa i del món. L'afebliment d'Espanya i de la seva marca, una autèntica obsessió per a l'actual titular de la cartera d'exteriors espanyola. beneficiarà a quasi bé tots els socis europeus. Vegem-ho sintèticament.

En primer lloc, afavorirà a aquells països que es troben colze a colze amb Espanya dins la UE. Aquests són bàsicament dos: Polònia, en termes demogràfics, i Itàlia, en termes econòmics, però també de tipus cultural, de projecció internacional, etc.

Amb la Independència dels catalans de la CAC, la població de la resta d'Espanya (RES), se situarà per sota dels 40 milions i això donarà molts més visibilització i rellevància a Polònia, dins de la UE. Els polonesos, doncs, haurien de ser uns partidaris aferrissats de la Independència de Catalunya. Amb el permís és de l'Església Catòlica, o més exactament del Vaticà.

Uns altres que també haurien de saltar d'alegria serien els italians, que d'aquesta manera marcarien molta distància i els espanyols deixarien de tocar el que no sona, amb el tema si els superen o no en el PIB i tota la pesca. A més això els possibilitaria tenir més influència en àrees com l'Argentina i l'Uruguai, on els pols entre italians i espanyols es remunta als anys 20 del segle XX, com a mínim.

Uns altres que també sortiran beneficiats de la independència de Catalunya són tots els estats petits i mitjans de la UE, atès que Espanya és considerat el darrer dels estats grans (en termes demogràfics, és clar, en cap més sentit). Holanda, per exemple, fins i tot podria superar en termes de PIB absolut a la RES.

I finalment, per acabar, queden, és clar, França i Alemanya. Tots dos estats són inversors tradicionals a Catalunya des de fa molts anys, de manera que tenen interessos importants. Algunes de les més gran empreses catalanes són de capital alemany o francès. I milers de PIMES catalanes treballen amb algunes d'aquestes grans empreses. Per això, a totes dues els interessa que l'economia catalana vagi bé. I la millor manera que l'economia catalana vagi bé, és que es desempallegui del llast que significa Espanya. Això qualsevol persona amb dos dits de front ho veu molt clar. Economia al marge, el més probable és que totes dues pugnarien per tenir una influència en la Catalunya Independent. Els de l'ambaixada a tocar de Plaça Catalunya, farien valdre la seva proximitat geogràfica, lingüística, la vocació mediterrània, etc. Els de l'ambaixada a tocar dels Jardinets de Gràcia, el seu enorme pes dins la UE i dins l'economia catalana (SEAT, SIEMENS, BAYER...).

En definitiva, cal estar preparats i no perdre l'oportunitat que se'ns acosta.

NOTA: Post penjat al DGS l'11.04.2012

REPETEIXO, ON S'AMAGA EN DURAN I ECSPANYA?

Repeteixo: on s'amaga el fracassat d'en Duran? I la Chuky Camacho? Tots dos feia unes setmanes que es tiraven del monyo, (si, ja sé que en el cas d'en Duran és un oxímoron, però aquest per figurar pot fer l'impossible...) per veure qui era el millor negociador entre els dos governs, el de Madrid i el de Barcelona.

Fixeu-vos en aquesta primera foto. Correspon al mes de desembre, poc després de les eleccions. Quan Rajoy va tenir el detall de cridar abans que ningú altre, és a dir, fins i tot abans que a Rubalcaba, al veritable home fort de CiU, que no és altre que en Duran i Ecspanya, per a negociar els primers passos de la legislatura.

Mireu-li la cara, al Duran de marres. Està com en el setè cel. Tractat com un VIP per una vegada. No tinc cap dubte que pel seu cap ja rumiava la farra que es fotria després de sortir de la Moncloa, a l'habitació del Palace, a 1000 euros la nit!

Però tot just han passat tres mesos i escaig, i la realitat l'ha tirat del cavall. Ha caigut del setè cel. Ja no sé si encara compta amb la suite del Palace o s'allotja a la Pensión La Chulapa.

Ahir, avui, en Duran i Ecspanya és un home que ha tornat a fracassar. I el que és pitjor, la seva ineficàcia fa que Catalunya perdi centenars de milions d'euros i que l'espoli fiscal s'eternitzi -si no fos perquè la independència és al caure.

Per a què serveix un líder de CiU a Madrid, si Catalunya es queda sense un quico dels pressupostos? És a dir, és que ja ni de gestors saben fer, els freakis de CiU!!!! Això ja és l'acabose!!!

On és en Duran?

Aquí, disfressat de mort? Ja sabem, que de cintura cap amunt, això de missa el posa quasi tant com quan fa de diputat espanyol, i sobretot de President de la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés, que els espanyols ja saben ja com tenir-lo content i sobretot agraït.

O potser és aquest paio que porta el cucurutxu en plena processó. On s'amaga el Duran? Perquè no dóna la cara? Perquè no fa un favor al país i dimiteix i treballa una mica com les persones normals? Fa trenta anys que viu del mòmio, i no ha fet res de bo, tret d'aconseguir indults a la seva gent després que havien estat agafats amb les mans a la massa.

Hòstia, llegiu això:

Duran cau al vuitè lloc en la valoració de polítics espanyols, segons el CIS

Ara sí que podem dir que en Duran està acabat... Al vuitè lloc! I el que és pitjor, per sota del nostre diputat, el d'ERC-RCAT-SI, naturalment, l'Alfred Bosch. Això és una punyalada trapera per al seu megasuperextraego. I tant que se n'enfotien de l'Alfred, sense corbata (de vegades), sense ulleres, i sobretot, sense calba, com pot ser que tingui més reconeixement que un pro com el Duran?

Nano estàs acabat. A veure si et remata el Vila d'Abadal, i la cosa s'anima una mica. I si tens pupa, que et curi la iaia, o si no l'estripa enquestes de La Vanguardia (Antich), o el seu amo, el Condecito, que segur que encara t'aguantaran un o dos semàfors verds, però després et llançaran al voral com un vulgar condó usat.

Ja se sap, la política és una lluita dura, i les dagues volen ... i no sempre et vénen de cara.

AIXI ES TRACTA ELS ECSPANYOLS!!!!!

Cameron, a Rajoy: «El futur de Gibraltar és dels gibraltarenys»

"És important entendre-ho", li reitera el primer ministre britànic al president espanyol

Fa pocs dies eren els francesos els que noquejaven els ecspanyols amb uns vídeos que van fer MOLT de mal.

Ara li toca el torna al Regne Unit, que amb una mala llet típicament britànica ("'És important entendre-ho"), claven una garrotada colossal als pallassos ecspanyols, que no guanyen per ensurts.

A aquest pas, en Rajoy i el seu nou ministre d'Afers Exteriors, el Garcia-Margallo (fixeu-vos com s'ha tret l'accent a la darrera vocal, per no semblar d'ascendència catalana), acabaran amb una cara com un mapa, de tantes hòsties que rebran.

La veritat, però, és que no puc parar de riure. Quina classe, en Cameron!

Només espero que reconegui que això també és vàlid per Escòcia, és clar!

*(PD. És brutal la cara que li queda al Rajoy, totalment atontat...)

"A POR ELLOS, OE,OE,OE"

Aquests dies he estat fent un exercici de massoquisme consistent en llegir la premsa econòmica espanyola. Vull dir diaris com l'Expansion, la Gaceta Económica, Cinco Días o El Economista. Naturalment, no m'han defraudat. Sabia el que buscava i ho he trobat quasi sense remenar. Són com una tifa al bosc, no cal veure-la, amb l'olor la localitzes. I és que la cabra tira al monte. Llegir aquesta basòfia et referma encara més en la necessitat immediata de la independència.

Ras i curt, tots, repeteixo, totes aquestes -per dir-ne alguna cosa- capçaleres econòmiques es troben en un estat d'excitació quasi sexual, i tusen el govern del sòmines del Rajoy per que es carreguin las autonomías, és a dir, fora eufemismes, perquè intervinguin la Generalitat de Catalunya. "A por ellos, oe, a por ellos oe, oe, oe", s'esgargamellen. Volen sang. Quadribarrada, naturalment. Van tan sortits de mare que fins i tot el propi Financial Times, els ha demanat que es tranquil.litzin,i que si és necessari, una mica de bromur autonòmic no fa mal.

Però naturalment ells no els escoltaran. La cabra tira al monte.

Jo sempre he pensat que als espanyols l'economia els importa un rave. Això de tenir empreses, pensen, és de mariques. Per ells, el que realment importa és qui controla l'estat. Qui controla el BOE, és a dir, el Boletín Oficial del Estado. I naturalment, la Legión. Ep, i la Guàrdia Civil. La resta, són collonades. Els espanyols estan per sobre del bé i del mal. Es pensen immortals, tot i que la història demostra que sempre han acabat de baixar la bandera -quan no sortir per potes- a base d'hòsties.

Dit d'una altra manera. Si tu controles l'estat, no cal preocupar-se per si quadren o no els balanços de l'empresa. I si no quadren ja tenim els catalans per espoliar-los. Com abans havien fet amb els cubans, amb els marroquins, els filipins, Flandes, etc

En canvi, els dependentistes catalans no fan més que llevar-se ben d'hora, ben d'hora, treballar, pagar impostos, i no piular, amb l'esperança que aquesta ètica del treball acabarà un dia per il.luminar la bondat de nostre Senyor i aquest proclamarà la Independència de Catalunya. Perquè realment només un miracle pot aconseguir que seguint la política dependentista s'arribi a la Independència.

Porca misèria!

No és amagant el cap sota l'ala que es resolen les coses. I menys anant a fer-la petar a Londres amb un acèrrim adversari de la Independència d'Escòcia, com és el líder liberal britànic Nick Clegg. M'aposto un pèsol que el senyor Mas va parlar en espanyol, com el Rajoy, amb el tal Clegg, casat amb una espanyola.

Modestament, Reagrupament, per boca del seu President, en Joan Carretero, ja va avançar durant la campanya electoral del 2010, que la Catalunya autonòmica acabaria sent intervinguda. Ja som al cap del carrer. De moment via pressupostària. Però les veritats fan mal, i els covards, els mesells no les volen escoltar, ni veure, ni molt menys expressar. I així ens va al país. Ja hem perdut un any. Un any ple de retallades, i de baixades de pantalons colossals... que només ha fet que començar.

Per sort m'acabo d'assabentar que a Escòcia finalment han fet el pas que feia mesos que esperava. La tardor del 2014 hi haurà el Referèndum per la Independència. Fins i tot és possible que el celebrin l'11 de setembre d'aquell any. Què catxondos, els escocesos. Fins i tot penso que ho han fet expressament, com una picada d'ullet, a veure si algú, és a dir nosaltres, els catalans, ens pugem al carro.

Us imagineu dos referèndums d'Independència el mateix dia dins la Unió Europea...? Buff.

NOTA: Post penjat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme, el dimecres, 11.01.2012.

JA NO ELS CAL BOMBARDEJAR ... TENEN EN DURAN

Les declaracions d'en Peces Barba són definitives. Confirmen allò que una servidora va repetint des de fa temps, la darrera vegada no fa ni quinze dies, per cert. I és que els espanyols, siguin de dretes o d'esquerres, tenen mono de bombardejar Barcelona, de la manera que sigui. Ara ja fan el fatxenda i diuen que ja no cal ni bombardejar-la, per aconseguir els seus propòsits.

I perquè ho diu, això, el progressista Peces Barba? Naturalment, perquè sap del cert que sempre tindran un queels farà el servei, cada cop més barat. Sap que tindrà un ésser que s'hi posarà bé amb la contraprestació mínima que el deixi alguna menjadoreta, arregladeta. Quin paradís és comptar amb el bon salvatge, amb l'Uncle Tom de Catalunya, que els aplana el camí. Efectivament, ja no els cal bombardejar, perquè tenen el Duran. I repeteixo perquè quedi clar: tenen el D-U-R-A-N. I amb ell el vot captiu.

Molt parlar dels andalusos del PER... i si parlem dels catalans del CiU? Els podríem definir de la següent manera: són aquells catalans que ho són al llarg de quatre anys -si fa no fa- ...excepte un dia. I aquell dia, naturalment, el de les eleccions. Aquell dia, els catalans de CiU, actuen com espanyols, voten Espanya, voten aquest individu que darrerament no para de dir incongruències . Ara contra els uns, ara contra els altres, ara cap amunt, ara cap avall... Això sí, quan acaba la feina, és agraït, i fa un rotet... i s'aixuga la boca, o es neteja amb la dutxa, que ja se sap que les mides de l'Alfredo i la del Mariano (aiiii els simpàtics de la SEAT....) no són les mateixes.... (ep i potser les aparences enganyen, tu). És com el mite de Sísif. Triguen quatre anys en pujar la pedra dalt de la muntanya, i només triguen un dia en fer-la rodolar muntanya avall. I així tornen a començar de nou, no avancen. Sempre tornen al punt d'inici. I en aquesta tesitura ja portem més de trenta anys. I ja cansa.

Ja no els cal bombardejar, efectivament. Ara tenen en Duran (i no escric el segon cognom perquè associar aquest individu a la ciutat màrtir és una profunda injustícia). Com la saben de llarga, els espanyols. Apliquen l'esquema colonial. En comptes de governar directament, deixen que l'èlit autòctona s'embruti les mans amb la sang del seu poble i ells com si fossin uns angelets. Una èlit formada per la casta política, la casta financera (cal detallar-la), la casta mediàtica (ídem?), la casta social, la casta sindical, la casta empresarial... I, a més de la casta, tenen la massa... Ja ho he escrit altres vegades, en aquest mateix bloc i en el meu personal: els catalans són els únics del món mundial que es passen tot el dia pensant en Madrid com alguna cosa important. Em refereixo, és clar, als dependentistes.

En Peces Barba, com l'altre representant progre, el Múgica Herzog, són dels que més mal han fet Catalunya... però ep! són d'esquerres... I un bé negre! Segueixen la tradició del senyor Salvador de Madariaga, que durant el seu exili daurat, va afirmar que el règim franquista era nefast, però va reconèixer que potser sí que resoldria eltema catalán. No, no el va resoldre, però el va deixar arregladet, per tal que els que vinguessin després només haguessin de xutar. Ah! per cert, en Madariaga era l'oncle, d'un individu perillós de mena, i que caldrà vigilar: en Javier Solana. Em jugo un pèsol que després que en Rubalcaba s'estampi, en Solana farà el que ha volgut fer sempre, encapçalar el PSOE. I mourà la cua, per aconseguir-ho. No va poder ser el successor de Gonzalez, però ara, després dels seus tours internacionals, no m'estranyaria que ho intentés de nou.

Però tornem al que dèiem. Els espanyols saben del cert que tenen un Tio Tom, és a dir, un esclau que justifica l'esclavatge, o pitjor encara, que no comprèn com es pot viure en llibertat, És com aquell vell presidiari, que després de passar 30 anys tancat, quan porta una setmana en llibertat, no ho pot suportar, i s'acaban penjant. La seva vida era la presó, les rutines, la lògica del panòptic, la del bastó i la pastanaga. La del catalanet que cada dia es lleva ben hora al matí, treballa dur, mai es queixa ... però que de tant en tant, cada tres o quatre anys té un mal dia. I ho engega a rodar tot. I, això sí, tossut de mena com és, torna a començar de nou.

Els espanyols ja no els cal bombardejar. Tenen en Duran ... i el catalanet que treballa dur quatre anys ... tret d'un dia, d'un mal dia...

NOTA: Post penjat inicialment al Bloc Gran del Sobiranisme

EL DES-CONCERT DEL DURAN (i prou)

Nota: A continuació reprodueixo íntegrament, l'editorial del darrer número de La Veu de Reagrupament, escrit pel seu President, en Joan Carretero. Gran article. (Reconec que el títol, l'he manipulat, però... per una bona causa)

"És sorprenent observar un professional de la política com Duran Lleida tan desconcertat com apareix aquests dies. I és normal, ja que les enquestes auguren una inevitable majoria absoluta del PP i per tant la seva representació al Congrés no tindrà cap pes políticament determinant.

Observant les seves declaracions es fa evident que la seva estratègia electoral passa per mostrar-se com la còpia catalana del PP. Defensa idèntiques mesures econòmiques i fiscals, critica la immigració, navega en drets socials i afirma sense vergonya que el model de sistema social actual és insostenible. Aquests paral·lelismes arriben a tal extrem que s’atreveix a formular un decàleg de condicions que, si són acceptades pel PP, permetrien a Duran la seva entrada triomfal al futur Govern espanyol.

Però en realitat el seu desconcert té arrels internes: se sap abandonat pels seus socis de Convergència. Per una banda al Govern de Mas li poden servir els vots dels diputats del PP al Parlament de Catalunya, però d’aquí a signar el pacte estable que proposa Duran amb el futur Govern de Rajoy hi va un bon tros. Alhora, davant la majoria absoluta del PP, a Convergència tant li fa que Duran tregui 10 diputats, com que en tregui 12 o 8, siguin els que siguin tindran el mateix pes i tant per tant, els convé més un Duran debilitat.

És en aquesta direcció que s’han d’interpretar les advertències públiques del president Mas: “Les retallades ens passaran factura .” No s’havia sentit mai una invitació tan clara d’un líder de Convergència a no votar CiU. Sembla clar que el president Mas no es vol veure identificat amb la imatge tan dretana, conservadora i espanyolista de Duran Lleida i per això ha decidit que potser aquest era el moment de passar comptes a tants anys de deslleialtat de Duran amb Convergència, primer amb Pujol i ara amb el propi Mas.

És també en aquesta direcció que cal interpretar la pressa de Convergència per tancar la Comissió sobre l'anomenat “pacte fiscal” al Parlament de Catalunya, Comissió que Duran no volia que es tanqués fins després de les eleccions: Concert econòmic? Dret a decidir? Consulta als ciutadans? Duran no ha defensat ni defensarà mai aquests conceptes.

S’apropen uns anys molt durs per al nostre país, per la crisi econòmica i alhora per la nostra condició de catalans, sotmesos a un Estat que ens maltracta. És per això que ens correspon plantejar una pregunta als possibles votants de CiU:

Podem confiar els interessos de Catalunya a qui té el desig íntim de ser un ministre espanyol més del PP?"

Amen (afegitó meu)

THE ECONOMIST PARLA CLAR

La revista The Economist va publicar la setmana passada un article on comentava el resultat de les eleccions catalanes. Com acostuma a passar, ho feia en clau ecspanyola, no catalana. Això vol dir que allò que li preocupa és quin impacte tindrà el nou escenari polític català en el futur escenari polític espanyol de cara a les eleccions del 2012. I la conclusió a la que arriba és demolidora,

"The CiU won 62 of the 135 seats in the Catalan parliament, six short of a majority. For the time being its leader, Arthur Mas, will govern without allies. But his victory clears the way for a later deal that might see CiU deputies prop up a PP minority government in Madrid after 2012, in exchange for PP support in Barcelona. The chances of four years of stable conservative government in Spain after the next election have risen sharply" (negreta meva)

Més clar l'aigua. El pacte CiU-PP està més que cantat, des d'Europa el veuen com a fet. La ironia de tot plegat és que aquest pacte ha estat possible com a conseqüència de l'esperit del 10J, quan més d'un milió de persones sortíreu a manifestar-vos per la Independència. I després que 500.000 haguem votat per la Independència en les diverses onades de les consultes.

Penso que el pas que, sense cap càrrega de consciència, està a punt de fer CiU, pactar amb el PP, l'enemic més ferotge no de la Independència, sinó de Catalunya com a nació, ha de ser denunciat de forma sistemàtica.

Milers d'independentistes, jo diria que centenars de milers d'independentistes van votar CiU el 28N. La nostra tasca ha de consistir en fer-los veure que donar una nova oportunitat a Ecspanya -és a dir, votar a un opció que no planteja la declaració unilateral d'independència- és un error que ens pot costar molt car en els propers quatre anys.

Hi ha molta feina a fer, i cal fer-la sense pressa, però sense pausa.

ATENCIÓ, ATENCIÓ... DESPRÉS DE L'HABITATGE, L'EDUCACIÓ!

Ho escolto, al Telenotícies i ho confirmo a la premsa. El gran mentider, ZP, anuncia una conferència de presidents autonòmics per per compartir objectius en el tema de l'educació. A La Vanguardia assenyalen que un dels objectius serà l'enfortiment de l'ecspanyol en el món (pregunta: Catalunya és al món?), així com la creació d'una Agència de les Indústries Culturals, etc.

En definitiva, si amb la Chacón ja han assaltat les competències d'habitatges, ara li toca el torn a les d'educació. Naturalment, no és casual que fa uns dies en Mariano Rajoy va anunciar que si guanyava, eliminaria la immersió lingüística...

En definitiva, ja ens trobem amb un dels temes estrella de les eleccions del 9 de març, a veure qui defensa més i millor l'ecspanyolitat cultural i lingüística... Naturalment, tothom sap qui serà els enemics a batre.

Tothom menys en Carod Rovira, el menja-xenòfobs vocacional, és clar.