REPETEIXO, ON S'AMAGA EN DURAN I ECSPANYA?

Repeteixo: on s'amaga el fracassat d'en Duran? I la Chuky Camacho? Tots dos feia unes setmanes que es tiraven del monyo, (si, ja sé que en el cas d'en Duran és un oxímoron, però aquest per figurar pot fer l'impossible...) per veure qui era el millor negociador entre els dos governs, el de Madrid i el de Barcelona.

Fixeu-vos en aquesta primera foto. Correspon al mes de desembre, poc després de les eleccions. Quan Rajoy va tenir el detall de cridar abans que ningú altre, és a dir, fins i tot abans que a Rubalcaba, al veritable home fort de CiU, que no és altre que en Duran i Ecspanya, per a negociar els primers passos de la legislatura.

Mireu-li la cara, al Duran de marres. Està com en el setè cel. Tractat com un VIP per una vegada. No tinc cap dubte que pel seu cap ja rumiava la farra que es fotria després de sortir de la Moncloa, a l'habitació del Palace, a 1000 euros la nit!

Però tot just han passat tres mesos i escaig, i la realitat l'ha tirat del cavall. Ha caigut del setè cel. Ja no sé si encara compta amb la suite del Palace o s'allotja a la Pensión La Chulapa.

Ahir, avui, en Duran i Ecspanya és un home que ha tornat a fracassar. I el que és pitjor, la seva ineficàcia fa que Catalunya perdi centenars de milions d'euros i que l'espoli fiscal s'eternitzi -si no fos perquè la independència és al caure.

Per a què serveix un líder de CiU a Madrid, si Catalunya es queda sense un quico dels pressupostos? És a dir, és que ja ni de gestors saben fer, els freakis de CiU!!!! Això ja és l'acabose!!!

On és en Duran?

Aquí, disfressat de mort? Ja sabem, que de cintura cap amunt, això de missa el posa quasi tant com quan fa de diputat espanyol, i sobretot de President de la Comissió d'Afers Exteriors del Congrés, que els espanyols ja saben ja com tenir-lo content i sobretot agraït.

O potser és aquest paio que porta el cucurutxu en plena processó. On s'amaga el Duran? Perquè no dóna la cara? Perquè no fa un favor al país i dimiteix i treballa una mica com les persones normals? Fa trenta anys que viu del mòmio, i no ha fet res de bo, tret d'aconseguir indults a la seva gent després que havien estat agafats amb les mans a la massa.

Hòstia, llegiu això:

Duran cau al vuitè lloc en la valoració de polítics espanyols, segons el CIS

Ara sí que podem dir que en Duran està acabat... Al vuitè lloc! I el que és pitjor, per sota del nostre diputat, el d'ERC-RCAT-SI, naturalment, l'Alfred Bosch. Això és una punyalada trapera per al seu megasuperextraego. I tant que se n'enfotien de l'Alfred, sense corbata (de vegades), sense ulleres, i sobretot, sense calba, com pot ser que tingui més reconeixement que un pro com el Duran?

Nano estàs acabat. A veure si et remata el Vila d'Abadal, i la cosa s'anima una mica. I si tens pupa, que et curi la iaia, o si no l'estripa enquestes de La Vanguardia (Antich), o el seu amo, el Condecito, que segur que encara t'aguantaran un o dos semàfors verds, però després et llançaran al voral com un vulgar condó usat.

Ja se sap, la política és una lluita dura, i les dagues volen ... i no sempre et vénen de cara.

L'ESPANYOLADA ESTÀ DELS NERVIS!!!!

Avui quan conduïa cap a la feina he sentit a la tertúlia de la tieta Basté una carregada brutal d'aquest individu inqualificable que respon al nom de Josep Antich (fote't), director de La Vanguardia. L'objectiu de les seves ires era el darrer Baròmetre de l'Opinió Pública, concretament el de la 3a onada del 2011, elaborat pel Centre d'Estudis d'Opnió de la Generalitat, i que dirigeix un col.lega, en Jordi Argelaguet.

Més tard, el mateix Antich ha aparegut a la tertúlia de TV3 i, en ple atac d'ira, ha començat a estripar papers, simulant que era el BOP.

A què es deu tanta ira dels poder fàctic mediàtic per excel.lència? Doncs als resultats que donen de vot directe a la Independència, que segons el BOP, és del 45%, mentre que el contrari, tot just arriba al 23%.

Ai, Antich, Antich, ja veus que potser hauràs d'anar-te'n a Madrid, o potser tindràs el coratge de reconvertir-te en algun moment imprecís entre el D-1 i el D+1, és a dir, entre el dia abans i el dia després de la Independència, en un independentista de tota la vida? Series capaç, d'això i de molt més.

Enrabiades al marge, no deixa de sorprendre com el dependentisme autòcton, es digui Antich o es digui Duran i Ecspanya, no para de muntar numerets per tot arreu on va. Estan perdent els papers, i els independentistes els posem dels nervis. Ja està bé que es treguin les caretes i que demostrin el que són uns arreplegats servidors d'Ecspanya.

Per cert , el BOP registra que ERC-RCAT-Catalunya Sí, és l'única opció de puja en vot directa, fins al punt que recupera una part significativa dels vots perduts en els anteriors comicis. Comencem bé, l'aposta de Reagrupament està en la bona línia. Uns putos cracks.

Només em queda solidaritzar-me amb el Jordi. Tot i que hem tingut al llarg dels anys algunes diferències, darrerament les relacions mútues són més madures i doncs més cordials i normalitzades. Temo, però, que els teus caps polítics, si els peperos apreten de debò, no tinguin el que cal tenir, i com sempre han fet, intentin apaivagar la fera amb un sacrifici humà. Són així de covards ... i cagats.

MONTILLA, OBSESSIONAT PER CARRETERO

El Tio Pepe, aquest analfabet funcional que presideix la cosa aquesta de la Generalitat d'adalt, ha fet pública la seva obsessió per en Joan Carretero, al qual ha posat al mateix nivell que el PP.

Déu n'hi do! Per ser algú que no el coneix ningú, segons taladra dia sí i dia també la n'drangheta mediàtica.

Ho ha fet en una entrevista publicada a La Vanguardia i signada per ni més ni menys que el seu director, una altre Pepe, Pepe Antich, és a dir, no per qualsevol mindundi, tipus Barbeta, Juliana, sinó per l'amo del carxofar -amb permís, és clar del condecito freaky Godó.

Més enllà de la imbecil.litat pròpia de l'argument, la referència a Carretero assenyala ben a les clares que el sr. Montilla, que disposa d'informació privilegiada, deu d'estar acollonit amb les expectatives que representa en Joan Carretero.

I això malgrat que els seus esclaus polítics i mediàtics, els seus palanganeros, fan de tot i força per difondre entre la societat missatges i intoxicacions amb l'objectiu de rebaixar expectatives.

Bé, mercenaris de la dependència, el vostre virrei i senyor us ha deixat amb el cul enlaire. Ell té molt clar quin és el perill. Perquè sap del cert que Joan Carretero, i per extensió, Reagrupament, és l'única garantia certa per impedir que els sociates tornin a governar.

Ni els palanganeros, ni els calabresos, que malden per reeditar el tripartit. Ni els convergents, que podrien estar temptats -sobretot via Duran i Ecspanya- de provar la sociovergència. Ni els populars, que somien amb un pacte a la basca... Cap d'ells no descarta pactar amb els sociates.

L'únic que ja a hores d'ara ha dit que per activa i per passiva, evitarà de totes totes que els sociates continuïn al poder és Joan Carretero i Reagrupament. Donar suport a qualsevol de les opcions esmentades més amunt no és més que jugar-se-la a la ruleta russa, amb el perill que t'acabis clavant un tret al cap.

Està clar, no? Per en Montilla, està claríssim.

L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ SOCIATA

Temps era temps, un tal Jordi, va afirmar contundentment que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya. Ironies de la història, avui, en Jordi ja no hi és, i la bandera ecspanyola a Catalunya, cada cop sembla més una merda penjada d'un pal. Això sí, el tal Jordi, ha passat a formar part del mausoleu del pijoprogressisme juntament amb el beato Ernest, el Joan, l'Alfons, et tutti quanti. Quant trigaran a dedicar-li una estació de metro? S'accepten apostes. Bufa, quanta feina de deconstrucció postmoderna haurem de fer quan guanyem...

Tot plegat ens ha de portar a reflexionar sobre quin és el paper que actualment juga la màfia sociata en la política catalana. No hem d'oblidar que en els darrers dies ella ha estat al darrere dels dos atacs més intensos contra la llibertat de Catalunya.

El primer d'aquests atacs va ser el suposat editorial conjunt de dotze diaris, referint-se a una suposada dignitat d'una Catalunya a major glòria i servei d'Ecspanya. Ara s'ha vist clarament que tot era una campanya orquestrada pels sociates, que van fer servir com a ariets a la premsa amiga i, fins i tot familiar. Com passa amb la Universitat, i en altres àmbits de la societat, els sociates tenen els seus peons que ocupen llocs claus i que els mouen quan consideren necessaris. En això, cal reconèixer-ho, hi excel.leixen. D'aquesta manera, de cara al públic, ells no es mullen, però aconsegueixen els seus objectius, o si més no, ho intenten.

L'espactacle protagonitzat pels periodistes Rafael Nadal, per José Antich, per l'Enric Juliana i pel notari i opinador Joan Josep López Burniol, va ser de jutjat de guàrdia. Fins i tot, en un moment determinat, en Juliana va ordenar a les càmeres de TV3 com l'havien d'enfocar! Tots els independentistes sabem que els grans mèdia ens volen la pell. No és cap sorpresa. Però tot i així, no podem deixar de desemmascarar-los. No els hem de deixar passar ni una. Ells prou que ja ho veuen que se'ls està acabant la festa i que tard o d'hora hauran de prendre una decisió: o disposar-se a resistir fins al final, i naturalment, acabar morint, o bé passar-se, ni que sigui tapant-se el nas, al bàndol vencedor. S'accepten apostes sobre quina opció escolliran, encara que és bastant òbvia.

Però els sociates, són mestres en l'art de la manipulació. I com que naturalment mai es juguen res a una sola carta -entre d'altres raons perquè no es refien ni de la seva pròpia ombra- pocs dies després de l'editorial de marres, van activar el que podríem dir la Fase 2, de la campanya: el manifest catalanòfob impulsat per les Casas Regionales, sempre disposades a retornar els favors que les diferents administracions sociates els han atorgat en forma de multimilionàries subvencions. Aquí els Josep Maria Sala, els Joan Ferran, etc., estan en la seva tinta. Amb el Colectivo Crisol, jugant a avantguarda. Un altre peó del partido. Les Casas Regionales, naturalment no representen res, més enllà d'estómacs agraïts, però el seu delirant manifest demostra que la catalanofòbia no està únicament arrelada a Ecspanya, sinó que també és ben present a casa nostra: en els nostres barris, ciutats i pobles... I que molt probablement no moriran sense oferir una mínima resistència, ni que sigui simbòlica per així donar ales a la seva prou coneguda estratègia victimista.

La pregunta clau, tanmateix, ara que ja s'acosta la data referendària, és si haurà Fase 3, en aquesta escalada de la tensió que estan protagonitzant els sociates. I la resposta, és naturalment, positiva. De fet, ja es mostra ben a les clares quina és: un cop la força sobiranista ha trencat tots els dics de contenció, i quan cada dia s'escampa més el desig de participació i de democràcia, incloent-hi no pocs electes sociates a nivell local, la Fase 3 és la típica i tòpica estratègia d'aterrir i amenaçar. Com va passar a Arenys pel 13-S, de nou apareix la Falange i altres col.lectius que intenten plantar cara, però que naturalment no se'n sortiran, perquè no tenen credibilitat popular, encara que sí visibilitat mediàtica -que d'això se n'encarreguen els periodistes amics, els mercenaris de la dependència. La setmana que ve ara serà clau, en aquest sentit, perquè novament entrarà en joc la justícia colonial ecspanyola, que no tingueu cap mena de dubte que està disposada a col.laborar prietas las filas amb la contraofensiva ecspanyola. Ja veurem per on surten.

En definitiva, els sociates saben perfectament que se'ls acaba la bicoca. Porten trenta anys de mamar dels pressupostos públics les pessetes d'abans i els euros d'ara. Però la corrupció en la que viuen, i es multipliquen, ja és insostenible. Com qualsevol règim totalitari -i els sociates han actuat com a amos del carxofar al llarg d'aquestes tres dècades a la major part dels grans municipis de Catalunya- el seu enfonsament no és producte d'una oposició, totalment desballestada -el cas de CiU, naturalment-, sinó que ve de dins de les seves mateixes files, d'una descomposició interna que no té deturador, perquè es genera per la lluita entre els que mengen més i els que mengen menys, del pastís.

És una lluita suïcida, però imparable. I val a dir-ho, que ens afavoreix molt a aquells que tenim com a fites de la nostra actuació tant la Independència com la regeneració democràtica.