L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ SOCIATA

Temps era temps, un tal Jordi, va afirmar contundentment que si calia, el PSUC faria entrar la bandera ecspanyola a Catalunya. Ironies de la història, avui, en Jordi ja no hi és, i la bandera ecspanyola a Catalunya, cada cop sembla més una merda penjada d'un pal. Això sí, el tal Jordi, ha passat a formar part del mausoleu del pijoprogressisme juntament amb el beato Ernest, el Joan, l'Alfons, et tutti quanti. Quant trigaran a dedicar-li una estació de metro? S'accepten apostes. Bufa, quanta feina de deconstrucció postmoderna haurem de fer quan guanyem...

Tot plegat ens ha de portar a reflexionar sobre quin és el paper que actualment juga la màfia sociata en la política catalana. No hem d'oblidar que en els darrers dies ella ha estat al darrere dels dos atacs més intensos contra la llibertat de Catalunya.

El primer d'aquests atacs va ser el suposat editorial conjunt de dotze diaris, referint-se a una suposada dignitat d'una Catalunya a major glòria i servei d'Ecspanya. Ara s'ha vist clarament que tot era una campanya orquestrada pels sociates, que van fer servir com a ariets a la premsa amiga i, fins i tot familiar. Com passa amb la Universitat, i en altres àmbits de la societat, els sociates tenen els seus peons que ocupen llocs claus i que els mouen quan consideren necessaris. En això, cal reconèixer-ho, hi excel.leixen. D'aquesta manera, de cara al públic, ells no es mullen, però aconsegueixen els seus objectius, o si més no, ho intenten.

L'espactacle protagonitzat pels periodistes Rafael Nadal, per José Antich, per l'Enric Juliana i pel notari i opinador Joan Josep López Burniol, va ser de jutjat de guàrdia. Fins i tot, en un moment determinat, en Juliana va ordenar a les càmeres de TV3 com l'havien d'enfocar! Tots els independentistes sabem que els grans mèdia ens volen la pell. No és cap sorpresa. Però tot i així, no podem deixar de desemmascarar-los. No els hem de deixar passar ni una. Ells prou que ja ho veuen que se'ls està acabant la festa i que tard o d'hora hauran de prendre una decisió: o disposar-se a resistir fins al final, i naturalment, acabar morint, o bé passar-se, ni que sigui tapant-se el nas, al bàndol vencedor. S'accepten apostes sobre quina opció escolliran, encara que és bastant òbvia.

Però els sociates, són mestres en l'art de la manipulació. I com que naturalment mai es juguen res a una sola carta -entre d'altres raons perquè no es refien ni de la seva pròpia ombra- pocs dies després de l'editorial de marres, van activar el que podríem dir la Fase 2, de la campanya: el manifest catalanòfob impulsat per les Casas Regionales, sempre disposades a retornar els favors que les diferents administracions sociates els han atorgat en forma de multimilionàries subvencions. Aquí els Josep Maria Sala, els Joan Ferran, etc., estan en la seva tinta. Amb el Colectivo Crisol, jugant a avantguarda. Un altre peó del partido. Les Casas Regionales, naturalment no representen res, més enllà d'estómacs agraïts, però el seu delirant manifest demostra que la catalanofòbia no està únicament arrelada a Ecspanya, sinó que també és ben present a casa nostra: en els nostres barris, ciutats i pobles... I que molt probablement no moriran sense oferir una mínima resistència, ni que sigui simbòlica per així donar ales a la seva prou coneguda estratègia victimista.

La pregunta clau, tanmateix, ara que ja s'acosta la data referendària, és si haurà Fase 3, en aquesta escalada de la tensió que estan protagonitzant els sociates. I la resposta, és naturalment, positiva. De fet, ja es mostra ben a les clares quina és: un cop la força sobiranista ha trencat tots els dics de contenció, i quan cada dia s'escampa més el desig de participació i de democràcia, incloent-hi no pocs electes sociates a nivell local, la Fase 3 és la típica i tòpica estratègia d'aterrir i amenaçar. Com va passar a Arenys pel 13-S, de nou apareix la Falange i altres col.lectius que intenten plantar cara, però que naturalment no se'n sortiran, perquè no tenen credibilitat popular, encara que sí visibilitat mediàtica -que d'això se n'encarreguen els periodistes amics, els mercenaris de la dependència. La setmana que ve ara serà clau, en aquest sentit, perquè novament entrarà en joc la justícia colonial ecspanyola, que no tingueu cap mena de dubte que està disposada a col.laborar prietas las filas amb la contraofensiva ecspanyola. Ja veurem per on surten.

En definitiva, els sociates saben perfectament que se'ls acaba la bicoca. Porten trenta anys de mamar dels pressupostos públics les pessetes d'abans i els euros d'ara. Però la corrupció en la que viuen, i es multipliquen, ja és insostenible. Com qualsevol règim totalitari -i els sociates han actuat com a amos del carxofar al llarg d'aquestes tres dècades a la major part dels grans municipis de Catalunya- el seu enfonsament no és producte d'una oposició, totalment desballestada -el cas de CiU, naturalment-, sinó que ve de dins de les seves mateixes files, d'una descomposició interna que no té deturador, perquè es genera per la lluita entre els que mengen més i els que mengen menys, del pastís.

És una lluita suïcida, però imparable. I val a dir-ho, que ens afavoreix molt a aquells que tenim com a fites de la nostra actuació tant la Independència com la regeneració democràtica.