dijous, 26 de novembre de 2009

REBUS SIC STANTIBUS


Ja fa uns anys, en Salvador Cardús escrivia en el seu llibre Política de paper respecte la promiscuïtat entre la classe política de la transició i la classe periodística. És una observació que sempre he tingut molt present i que intento transmetre-la a les meves diverses i variades audiències.

A diferència del que succeí als Estats Units, per exemple, on el Watergate i Vietnam, van marcar un divorci entre aquestes dues classes esmentades, a l'estat ecspanyol i a Catalunya, els periodistes es van convertir en autèntica companeros de viaje de la nova classe política que, dit sigui de passada, mai va derrotar el franquisme. Una classe política feble i covarda, que va entrar en la cleda del reformisme suarista. En definitiva, allò que magistralment va etiquetar en Lluís M. Xirinacs, com la Traïció dels Líders.

Aquesta promiscuïtat entre polítics oficials i mèdia, s'ha anat mantenint al llarg de les darreres dècades. L'élite mediàtica, composta pels propietaris dels mitjans i els seus mercenaris (els directors), els seus mini-mercenaris (caps de secció, de comunicació, d'opinió, etc.), així com també per les agències de publicitat, i no oblidem, les principals empreses anunciadores, han estat, són, i si no ho impedim, continuaran sent, autèntics cul-i-merda de la classe política, que és la que gestiona les subvencions, i naturalment la que proporciona informació, globus sonda, filtracions, etc.

En conseqüència, els interessos dels uns van estretament lligats als interessos dels altres. Quasi bé podríem dir que són els mateixos.

És per això que el numeret d'avui de 12 capçaleres periodístiques publicant el mateix editorial no pot ser més que analitzat des de la perspectiva que les élites políticomediatiques del país, unes élites que viuen de i per a la dependència de Catalunya respecte Ecspanya, tenen por.

Sí. Tenen por. Estan acollonidos que deia en Màgic Andreu en les seves èpoques, No tinc cap mena de dubte que tot plegat és una operació orquestrada des del Departament de Presidència de la Generalitat de dalt. No hi ha res, en aquesta iniciativa, producte de la casualitat. Tot està perfectament i mil.limètricament calculat.

Una lectura de l'editorial en qüestió, que no penso enllaçar per una simple qüestió d'higiene democràtica, delata clarament que els seus redactors empren l'excusa de la ja donada i beneïda sentència del TC sobre el nyap, per amagar el que realment els preocupa.

I el que els preocupa és clarament el tsunami sobiranista que s'acosta i que es concreta en:

1. El creixement abassagador del suport popular a Reagrupament, malgrat l'apartheid informatiu que pateix en les darreres setmanes. L'acte d'ahir al districte de Sarrià-Sant Gervasi (foto) per exemple, em va confirmar que ja hem superat el punt de no retorn. Un èxit esclatant.

2. L'onada de consultes populars per la Independència, que tindrà la primera gran prova (a banda del precedent arenyenc) el proper 13 de desembre, quan 700.000 catalans seran cridats a votar per la sobirania. Un procés que ja està atraient
l'atenció mediàtica i política d'arreu del món. Cal recordar que si els ecspanyols ja van quedar groguis -i encara no s'han refet- del 96% a favor de la sobirania de fa tres mesos, que un percentatge semblant o proper es torni a repetir, pot ser definitiu. I no podem deixar de banda que ja han sortit veus reclamant la suspensió de l'autonomia de dalt. Com a Kosova, el 1990.

3. El renom assolit pel Barça, l'actual millor equip de futbol del món, sense cap mena de dubte.
A hores d'ara, el Barça és la millor targeta de presentació de Catalunya, deu mil vegades més que qualsevol President kinki de la CAC. I ha estat, sota la presidència d'un independentista de pedra picada que això s'ha aconseguit. Un president que lluny d'amagar covardament els símbols de catalanitat del club, els ha exposat ben visibles arreu on ha anat. Quanta més catalanitat, més globalitat i més reconeixement. A més el Barça es pot convertir en l'autèntic referent per atraure al projecte català els centenars de milers d'immigrants que han arribat a casa nostra darrerament, i que no estan corromputs per la catalanofòbia consubstancial en l'ecspanyolisme, autèntica ideologia de masses, transversal, a l'estat.

És contra aquesta Catalunya de la dignitat i de la democràcia que aquests mercenaris de la dependència publiquen avui els seus infectes papers. No podem esperar res d'aquesta genteta. Cal esbandir-los d'una punyetera vegada.

És cert que els pacta sunt servanda (els pactes són per ser complerts), però al comissari de torn que ha redactat l'editorial se li ha oblidat l'afegitó del rebus sic stantibus (és a dir, si les condicions es manten inalterables).

I aquí està el tema: les condicions ja no són les mateixes. Els nostres dependentistes encara voldrien retornar a la Catalunya dels anys 70 i 80 quan ells eren joves i guapos, i els reis del Mambo. Aquella Catalunya is gone. Els dependentistes voldrien l'Ecspanya dels anys 70, on Catalunya era vista com la capdavantera de la modernitat, i la veritat és que l'Ecspanya d'ara és tant o més catalanòfoba, amb l'afegit que gràcies a l'espoli fiscal i als diners d'Europa, s'ha modernitzat i intenta per tots els mitjans esclafar definitivament el fet diferencial, com ja en el seu moment es proposà el franquisme quan va crear l'Instituto Nacional de Indústria (INI).

Les condicions han canviat, el pacte de la transició ha saltat pels aires. Ara els ecspanyols se senten forts. Han liquidat el PNB a Euskadi -ja mai més tornarà al poder, que s'ho treguin del cap- i ara volen liquidar CiU i assolir el pacte ecspanyol (PSOE+PP). Quan el President kinki diu que hi ha zero possibilitats d'un tal pacte, és exactament el contrari: hi ha un 100% de possibilitats, si sumen, naturalment. I quan sumen, pacten: vegi's el cas del Consell de Garanties Estatutàries, que ja disposa de majoria ecspanyola i que no tinc cap dubte que està destinat a ser l'ariet contra el procés independentista que es desfermarà els propers mesos. Vigilem els seus membres, seran els encarregats de fer la feina bruta. Repeteixo, no tinc cap mena de dubte.


Etiquetes de comentaris: , , , ,

6 Comments:

Blogger Sushi said...

No m'he llegit tot el teu llarg artícle pero durant tot el dia tinc un rau rau ki ho ha montat i quid prodest?
L'Elisabet Andreu Es nota ke som prop de Nadal.12 apostols es conjuren i pareixen un editorial conjunt que brilla com l'estel de Natzaret.Quan arribarà el Rei herodes i ki serà el Judes de la història??

26 de novembre de 2009 a les 18:11:00 CET  
Anonymous Jordi said...

No podem matar-nos a cercar aliats internacionalment i trencar els ponts amb els de casa.
Podem obrir una tercera via i denunciar, amb raó, que l’estatut actual és un nyap. Seria el més lògic quan l’autonomisme ha optat sempre per menysprear qualsevol sortida sobiranista. També seria el més cómode. Però no ens juguem només un estatut. El que és en joc, en realitat, és si allò que el poble català ha votat ho poden canviar déu persones amb els càrrec caducats i que, alguns, mai han trepitjat el nostre país. Això és la dignitat de Catalunya.

26 de novembre de 2009 a les 20:58:00 CET  
Blogger Joan Arnera said...

Això de l'editorial passa directament al número 1 de l'antologia de les mariconades periodístiques (/polítiques).

Està clar que el moment és nostre, el tempo és nostre...

26 de novembre de 2009 a les 21:22:00 CET  
Anonymous okb said...

Estic d'acord amb tu en que hi ha mà política en tot aquest afer. Però jo més aviat diria que es tracta del producte d'un ofec. Per una banda, l'independentisme que avança i se'ls menja el terreny. Per l'altra, la dels espanyols que estan dient al conglomerat regionalista autonomista federalista que es deixin de tonteries, o són espanyols de veritat o res de res. Per això. crec que aquest manifest dels 12 és el cant del cigne dels regionalistes. S'uneixen i xisclen fort perquè es veuen perduts.

26 de novembre de 2009 a les 21:59:00 CET  
Blogger JULI CUÉLLAR said...

Josep: bon article!

27 de novembre de 2009 a les 9:18:00 CET  
Blogger cesc said...

L' editoral aquest se'ls ha escapat de les mans. Malgrat pretendre, a la desesperada, suplicar per l' autonomisme, la resposta rebuda només fa que enterrar-lo com a opció possibilista.
D' altra banda ajuda a centrar el debat entre sobiranisme o autonomisme, enterra, per tant, el debat estèril de dretes i esquerres.
Dubto que aquesta fos l' intenció al redactar-lo i consensuar-lo, tot i que la redacció queda oberta a força interpretacions. El que sí que tinc clar és que l' editorial no mobilitza el seus, i sí els nostres i els nostrats.
Salut i independència,
Cesc.

28 de novembre de 2009 a les 8:38:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home