ÉS EL BARÇA, ESTÚPID!

Acabo de llegir el polèmic article del professor Raimon Ribera, que ha estat meravellosament replicat per l'editor Quim Torra. Sí ja sé que ho faig a misses dites, però és que dilluns i dimarts acostumo anar de bòlit i no tinc massa temps per a lectures.

El professor Ribera cau en la vella trampa, més vella que l'anar a peu, de titllar l'independentisme d'etapa infantil. Els qui hem militat en l'independentisme revolucionari, i ens hem interessat per la historiografia del marxisme i de l'independentisme a Catalunya, tenim ben present que ja en els anys trenta, els comunistes de manual titllaven l'independentisme de malaltia infantil. Una apreciació que va renèixer amb força en els anys seixanta i setanta. Ara, tot un professor d'ESADE, gens sospitós, doncs, de ser comunista, retorna amb l'argument de l'infantilisme de l'independentisme, ara en referència al catalanisme. Curioses coincidències.

Tanmateix, l'independentisme, lluny de ser una etapa infantil, és un signe de maduresa i de seny. És la recerca de la normalitat i la dignitat com a país. És quan m'independitzo que hi veig clar! podríem exclamar... i això és vàlid tant per a l'esfera individual com per a la col.lectiva.

Però el professor Ribera diu més coses. El centre del seu argument és la necessitat d'aconseguir un impacte emocional que permeti a aquelles persones que avui no militen en el catalanisme, d'acostar-s'hi i eventualment, afegir-s'hi. Diu Ribera que l'impacte emocional passa per "oferir experiències vitals, experiències relacionals, experiències culturals d'alta intensitat i alta qualitat que puguin ser associades a la catalanitat". En definitiva, per oferir, "coses ben fetes".

Immediatament, m'ha vingut al cap, una idea, i modificant la coneguda frase, he pensat "És el Barça, estúpid", i cony passats uns minuts d'aquest rampell, considero que sí, que és cert. Si alguna cosa ha donat Catalunya al món en aquests darrers anys, i per la qual és coneguda, és única i exclusivament, pel Barça. Un Barça no cal dir-ho que no només no ha amagat la seva catalanitat, sinó que l'ha publicitat com mai abans. Un Barça orgullós del seu país, de la seva Pàtria, i que a més a més, és, literalment, el millor club del món, sense cap dubte.

Un Barça que s'ha convertit en una autèntica fàbrica de fer catalans i catalanes. No hi ha res, ni ningú que es posi a la seva alçada. És per això que en Carretero tenia tota la raó del món quan va dir, sense embuts, que a hores d'ara és molt més important -i conegut- el President del Barça que el President de la CAC. Sense cap mena de dubte.

L'independentisme s'associa amb normalitat i globalitat. L'autonomisme amb excepcionalitat i particularisme. El primer és progressiu i actiu, El segon conservador i reactiu.

És així com ho veig jo. Felicitats de nou, Quim Torra.