"A POR ELLOS, OE,OE,OE"

Aquests dies he estat fent un exercici de massoquisme consistent en llegir la premsa econòmica espanyola. Vull dir diaris com l'Expansion, la Gaceta Económica, Cinco Días o El Economista. Naturalment, no m'han defraudat. Sabia el que buscava i ho he trobat quasi sense remenar. Són com una tifa al bosc, no cal veure-la, amb l'olor la localitzes. I és que la cabra tira al monte. Llegir aquesta basòfia et referma encara més en la necessitat immediata de la independència.

Ras i curt, tots, repeteixo, totes aquestes -per dir-ne alguna cosa- capçaleres econòmiques es troben en un estat d'excitació quasi sexual, i tusen el govern del sòmines del Rajoy per que es carreguin las autonomías, és a dir, fora eufemismes, perquè intervinguin la Generalitat de Catalunya. "A por ellos, oe, a por ellos oe, oe, oe", s'esgargamellen. Volen sang. Quadribarrada, naturalment. Van tan sortits de mare que fins i tot el propi Financial Times, els ha demanat que es tranquil.litzin,i que si és necessari, una mica de bromur autonòmic no fa mal.

Però naturalment ells no els escoltaran. La cabra tira al monte.

Jo sempre he pensat que als espanyols l'economia els importa un rave. Això de tenir empreses, pensen, és de mariques. Per ells, el que realment importa és qui controla l'estat. Qui controla el BOE, és a dir, el Boletín Oficial del Estado. I naturalment, la Legión. Ep, i la Guàrdia Civil. La resta, són collonades. Els espanyols estan per sobre del bé i del mal. Es pensen immortals, tot i que la història demostra que sempre han acabat de baixar la bandera -quan no sortir per potes- a base d'hòsties.

Dit d'una altra manera. Si tu controles l'estat, no cal preocupar-se per si quadren o no els balanços de l'empresa. I si no quadren ja tenim els catalans per espoliar-los. Com abans havien fet amb els cubans, amb els marroquins, els filipins, Flandes, etc

En canvi, els dependentistes catalans no fan més que llevar-se ben d'hora, ben d'hora, treballar, pagar impostos, i no piular, amb l'esperança que aquesta ètica del treball acabarà un dia per il.luminar la bondat de nostre Senyor i aquest proclamarà la Independència de Catalunya. Perquè realment només un miracle pot aconseguir que seguint la política dependentista s'arribi a la Independència.

Porca misèria!

No és amagant el cap sota l'ala que es resolen les coses. I menys anant a fer-la petar a Londres amb un acèrrim adversari de la Independència d'Escòcia, com és el líder liberal britànic Nick Clegg. M'aposto un pèsol que el senyor Mas va parlar en espanyol, com el Rajoy, amb el tal Clegg, casat amb una espanyola.

Modestament, Reagrupament, per boca del seu President, en Joan Carretero, ja va avançar durant la campanya electoral del 2010, que la Catalunya autonòmica acabaria sent intervinguda. Ja som al cap del carrer. De moment via pressupostària. Però les veritats fan mal, i els covards, els mesells no les volen escoltar, ni veure, ni molt menys expressar. I així ens va al país. Ja hem perdut un any. Un any ple de retallades, i de baixades de pantalons colossals... que només ha fet que començar.

Per sort m'acabo d'assabentar que a Escòcia finalment han fet el pas que feia mesos que esperava. La tardor del 2014 hi haurà el Referèndum per la Independència. Fins i tot és possible que el celebrin l'11 de setembre d'aquell any. Què catxondos, els escocesos. Fins i tot penso que ho han fet expressament, com una picada d'ullet, a veure si algú, és a dir nosaltres, els catalans, ens pugem al carro.

Us imagineu dos referèndums d'Independència el mateix dia dins la Unió Europea...? Buff.

NOTA: Post penjat inicialment al Diari Gran del Sobiranisme, el dimecres, 11.01.2012.