dimecres, 24 de gener de 2007

STANFORD DIXIT

Gràcies al bloc de l'Enric Borràs llegeixo aquest transcendental article del professor Joan Ramon Resina, professor de la Universitat d'Stanford, i una de les ments més preclares del nostre panorama intel.lectual i universitari. Davant de tanta mediocritat interior, tenim sort que hi ha gent que treballa i raona no embafada de l'ecspanyolitis depriment que segreguen els mèdia provincians i que, en general, la classe política. Davant d'aquest article, només puc dir que JO VULL ANAR A STANFORD i ecspanyol l'últim. Però no.

Vull reproduir, íntegrament, el darrer apartat de l'esmentat article. Brutal, emocionant. Una autèntica bufetada a la galta de tots els trepes i pilotes d'aquest país nostre, del qual ja he dit en diverses ocasions que si els fills de puta volessin, mai no veuríem el sol. Són aquestes:

"I ara què? Doncs ara toca empènyer altre cop la roca que hem deixat rodolar. Ara cal retrobar el punt de vista inserit secularment en els mots propis, tornar a pensar en català i treballar per la cohesió interna amb la fermesa que venç obstacles i guanya respecte arreu. Ara cal tornar a posar els fonaments: el casal, el pati de l'escola, la cultura del carrer. Iniciar tossudament una altra Renaixença apassionada i un altre Noucentisme eficaç. Ho faran, com sempre, els il·lusos i quatre lletraferits, i quan hagin guanyat prou cors i voluntats, i de bròquil en quedi ben poc i sucar pa amb oli sigui una operació sense risc de tacar-se, aleshores també s'hi apuntaran els polítics, no en tingueu cap dubte."

Aaaah (que diria en Monegal), guanyar "cors i voluntats", és la traducció literal d'un clàssic de la política nordamericana, el hearts and minds, i que fa referència a la capacitat de convicció, de persuassió que els decisors polítics han de desenvolupar envers els seus connacionals, per tal que els donin suport a les seves iniciatives. Què lluny, què infinitament lluny cau això de l'ordeno y mando castís que encara avui en dia pul.lula en l'inconscient postfranquista de la classe política autonomista. De l'actitud ufana i superba d'uns polítics que no confien en absolut en els seus compatriotes.

Per acabar, només afegir que no és la primera vegada que parlo del professor Joan Ramon Resina en aquest bloc. Ja fa un cert temps, en aquest post, m'hi vaig referir. Senyal que ho vaig encertar. Espero tornar-lo a citar moltes vegades més...

Etiquetes de comentaris:

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

A no ser que hagi canviat de lloc despres de tan de temps, el senyor Resina continua a Cornell University. La seva estancia a Stanford es temporal i posiblement es deu a la seva capacitat de movilizatcio de la gent. No el recomanaria pero a l'hora de fer un organigrama basat en l'honestitat..

28 de febrer de 2007 a les 16:12:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home