divendres, 30 de setembre de 2005

AVUI, 30 DE SETEMBRE DEL 2005, MÉS QUE MAI, ENS CAL LA INDEPENDÈNCIA




Novament els regionalistes han volgut donar l'enèsima oportunitat a l'Estat ecspanyol per tal que, a veure si es produeix el miracle, i per fi, reconeix la seva suposada realitat plurinacionalitat. No home no, els ecspanyols tenen molt clar quin és el seu projecte de país i en aquest projecte, Catalunya no és més que una Comunitat Autònoma més, que ha de riure les gràcies a la gran metròpoli madrilenya. Pensar que el nou estatut permetrà l'encaix federal de l'estat és propi d'un boig. No hi ha ni una sola pista que ens permeti tenir cap esperança al respecte. El tancament del nacionalisme ecspanyol, el mateix que aquests dies ha assassinat 6 immigrants a sang freda, per cert, és total i absolut, perquè viu en un món que no comprèn.

- No comprèn que Ecspanya fa molts anys que no és una potència mundial.
- No comprèn que fins i tot dins de la hispanofonia, Ecspanya s'està convertint en un element perifèric en benefici dels Estats Units, de Mèxic, Colòmbia, etc.
- No entèn que a Europa, a la Unió Europea, no és res, i que cada cop serà menys cosa, a mesura que hi ha l'ampliació cap a l'Est europeu
- No entèn que l'islamisme té per objectiu la recuperació d'Al Andalus (antic regne de Granada) i que està fent tots els passos per aconseguir-ho.
- No entèn que el futur de Galícia és amb Portugal
- No entèn que Euskalherria ja ha iniciat, de forma irreversible, el seu camí cap a la sobirania
- No entèn que, a empentes i rodolons, Catalunya està entrant en una dinàmica de reunificació nacional i de posar les bases de la sobirania, que pot arribar molt abans del que tothom es pensa.
- No entèn que la fi de les ajudes comunitàries posarà contra les cordes les finances públiques i que això dinamitarà l'statu quo dels darrers anys.
- No entén que Madrid és una ciutat penjada enmig d'una estepa, sense cap lligam amb cap capital europea de referència (només amb Lisboa, i encara)
- No entèn que ara ja no hi són ni Hitler ni Mussolini.
- I, per damunt de tot, no entèn que estem tips, farts i cuits, de la seva fatxenderia, de la seva vanitat i supèrbia, del seu milhomisme.

Sincerament penso que, avui, i gràcies a l'actitud dels ecspanyols, la independència es troba més a prop que mai. L'únic que cal procurar és que, quan arribi el moment, als nostres dirigents no els tremolin les cames ni els petin les dents.

PROU D'ESTATUTS!
AUTONOMIA? LA DE PORTUGAL!



WHY HELP DIDN'T ARRIVE TO KATRINA HURRICANE VICTIMS


BUSHISM


CONDI, PUC ANAR AL LAVABO?

dilluns, 26 de setembre de 2005

CAP A ON PORTA L'ESTATUT?

Clica aquí i ho sabràs :-)

dissabte, 24 de setembre de 2005

LA INDEPENDÈNCIA, UNA POLÍTICA D'ACOMODACIÓ I DE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

La lectura d'aquest article, publicat a la RAND Review, m'ha reforçat una idea que ja vaig escriure en el marc de la meva tesi doctoral, però que no vaig desenvolupar gaire. La idea central era que calia percebre l'accessió a la independència de nous territoris, que en conseqüència, esdevenien nous estats, no com un fet traumàtic sinó com una política d'acomodació i de resolució de conflictes.

Dit d'una manera més planera, en un escenari amb un elevat nivell de conflictivitat políticosocial que es dóna com a conseqüència d'un xoc entre un estat i una part del seu territori que vol accedir a la independència, si altres polítiques d'acomodació fracassen o no són viables, cal plantejar-se la possibilitat de l'accessió a la independència com una política que pot conduir a la desaparició de la conflictivitat en un termini de temps molt més breu que si l'esmentat territori es mantingués sota sobirania de l'estat qüestionat.

D'exemples n'hi ha a patacades. Començant pels mateixos Estats Units. Pocs anys després d'assolir la independència, va signar un Tractat comercial amb la seva antiga metròpoli que va suposar una etapa de cooperació econòmica i d'auge del comerç transatlàntic. Els antics adversaris havien esdevingut socis. Més recentment, hem vist com les independències d'Eslovènia i dels estats bàltics els han obert les portes a la Unió Europea i a un increment del nivell de vida de llurs ciutadans sense precedents. Finalment, tenim el cas del trencament de l'antiga Txecoslovàquia, els dos estats que n'han sortit, no només són membres de la UE, sinó que mantenen unes relacions excel.lents.

L'article de la RAND analitza quin ha estat el rendiment de l'intervencionisme americà arreu del món en els darrers anys en termes de restabliment de la seguretat interior, prenent com a referència dos factors: el nivell de violència i l'establiment de l'imperi de la llei (rule of law). Concretament, l'estudi fa referència a nou casos: Panamà, El Salvador, Somàlia, Haití, Bòsnia, Timor Oriental, Kosovo, Afganistan i Iraq.

Tal i com mostra aquest quadre, d'aquests nou casos, els dos únics que han registrat uns resultats satisfactoris en les dues dimensions han estat els de Timor Oriental i Kosovo. Pregunta: És casual que siguin els dos casos on la qüestió nacional, i més concretament, l'accés a la independència d'aquests territoris, sigui l'element clau del conflicte? Vull dir que el fet que la comunitat internacional, amb els Estats Units al capdavant, d'acord, ha neutralitzat l'acció opressora dels estats indonesi i iugoeslau, respectivament, ha repercutit de forma immediata en una recuperació més o menys plena de l'estat de dret, o en tot cas, en un nivell molt superior a la resta de casos analitzats.

En definitiva, concloc que la fi de la presència de l'estat opressor, bé de facto (Kosovo), bé de iure (Timor Oriental), gràcies a l'actuació de la comunitat internacional -i per descomptat, a la lluita dels patriotes de cadascuna d'aquestes nacions-, ha representat un restabliment de l'imperi de la llei i ha contribuït a la seguretat interior i, fet a tenir molt en compte, a la seguretat exterior.

La consecució d'aquesta seguretat va ser possible gràcies a l'establiment immediat, un cop acabades les operacions militars, d'un sistema de policia, tribunals, control de fronteres i altres elements de seguretat interior propis dels territoris.

En definitiva, doncs, penso que la solució independentista en els casos de conflictes nacionals permanents, cal percebre-la com una altra política d'acomodació, al costat d'altres polítiques com pot ser el regionalisme, el federalisme o el consociacionalisme, etc.

divendres, 23 de setembre de 2005

LA COMISSIÓ DELS HORRORS

Llegeixo en un diari que, per preparar el debat sobre el nou Estatut de la CAC, s’han reunit els membres socialistes de la Comissió Constitucional del Congreso de Diputados. Això m’ha picat la curiositat i he anat a la pàgina web corresponent per veure quins eren els seus membres, i més concretament quins d’ells eren catalans. Cal tenir en compte que serà a la Comissió Constitucional on es debatrà la proposta de nou Estatut si, abans, s’ha acceptat a tràmit. Aquí serà doncs, on pressumptament, es tallarà el bacallà de tot plegat. Doncs bé, un estudi un xic detingut del personal implicat m’ha inspirat el títol d’aquest post: més que una comissió constitucional, estem davant d’una comissió dels horrors. Vegem-ne perquè:

1. Els socialistes catalans. Dins el Grup Socialista de la Comissió, trobem 4 catalans del Principat, 1 de les Illes i 1 del País Valencià. Dels sis, sense cap mena de dubte el més conegut és en Francesc Antich, ex President de la CAIB, la gestió del qual al capdavant del govern illenc no va ser gaire reeixida, si bé és cert que ha plantat cara als sectors més ecspanyolistes del PSIB-PSOE. De la resta, només em sonen els noms d’Elisenda Malaret i de Meritxell Batet. La primera per algun article acadèmic seu que hauré llegit, però el cas és que és administrativista i no constitucionalista. Jo sempre he pensat que tot el desplegament autonòmic dels darrers vint-i-cinc anys al Principat ha estat contaminat per aquesta epidèmia dels especialistes en dret administratiu, començant per un que es diu Miquel Roca i Junyent. Li dic epidèmia perquè ha fet que la Generalitat desenvolupés les seves estructures seguint o imitant l’administració ecspanyola i no per innovar o fer foc nou. A més situar-se en el nivell administratiu implica a una necessària renúncia a una visió més política i ideològica, que és la que pertoca quan es parla amb els ecspanyols. Perquè evidentment no som un subsistema o un negociat de res. Pel que fa a la diputada Batet, més enllà de la biografia que surt al web, en sé que s’acaba de casar amb un diputat del PP d’Astúries o Santander… com podeu comprendre, sobren les paraules: Dios los cría y ellos se juntan.

2.Els altres catalans. Altres catalans a la Comissió dels Horrors. En trobem 5 més, dels quals destaquen els portaveus J.A. Duran i Lleida (CiU) i Joan Tardà i Coma (ERC), aquest últim, per cert, veí meu.La resta són dos peperos Jorge Fernandez Díaz i Dolors Nadal, aka “la nena de col.legi de monges”, i en Jordi Xuclà, si bé aquest últim consta com “adscrit”. Més enllà del protagonisme que tindran els dos portaveus esmentats, és ben evident que, pel que fa als dos partits nacionalistes ecspanyols, el PP i el PSOE, llurs diputats catalans no pinten res, són un zero a l’esquerra.

3.Els pesos pesants o l’autèntica cambra dels horrors. Això ens porta a analitzar quins són realment els pesos pesants de la Comissió i els que realment portaran la veu cantant. Pel que fa als sociates trobem, de manera molt destacada, la figura d’Alfonso Guerra, que no necessita presentació i que ja a hores d’ara, ha fet tot el possible i l’impossible per condicionar els treballs de la ponència que ha elaborat el projecte d’estatut al Parlament del Parc. Altres sociates destacats són el portaveu Ramon Jáuregui, i els diputats Txiki Benegas i Diego López Garrido. La veritat és que cap dels esmentats el podem considerar proper a ZP, per la qual cosa és molt previsible que no segueixin les “instruccions” de Moncloa al peu de la lletra. A més a més, els dos bascos tindran molt present el seu propi escenari polític, per la qual cosa es trobaran doblement condicionats. Pel que fa al darrer, antic professor meu, últimament li he sentit unes declaracions proecspanyoles que fan feredat. Coses de l’edat, suposo.

Però, sense cap mena de dubte, és en els rengles dels peperos on trobem una nòmina impagable. Fixem-nos en quins elements participen en la comissió. Hi trobem des de veterans, passant per sèniors fins a juniors. Pel que fa als vets, hi trobem Jaime Ignacio del Burgo i Gabriel Cisneros. El primer és l’home de la Unión del Pueblo Navarro, partit adscrit al PP, i que per entendre’ns seria un blavero a la navarresa. Si mireu la seva fitxa en el web, podeu llegir que es presenta com qui va proposar la denominació de “Comunidades Autónomas” durant el període constituent. Felicitats, avi, tota una troballa! Pel que fa al segon, és ni més ni menys que un dels Pares Fundadors de l’actual constitució ecspanyola, amb la qual cosa ja està tot dit: qualsevol llei que la intenti modificar de dret o de fet, s’ho pren com un atac personal. Puto Ego.

Quant als sèniors, trobem entre d’altres, els Federico Trillo, Ángel Acebes, Javier Arenas i Ignacio Astarloa: quin póker! Penso que no cal afegir res més, tret que el primer d’ells serà el portaveu del grup a la Comissió, i que el darrer havia estat Secretari d’Estat de Seguretat (tret molt rellevant). Finalment, pel que fa als júniors, trobem en Gabriel Elorriaga i la Maria Soraya Sáenz de Santamaría. Són dos taurons, sobretot el primer, que segurament protagonitzaran algun estirabot.

Com es pot comprovar, ens trobem davant d’una Comissió dels Horrors que si bé està presidida per un sociata, compta amb una presència pepera de molta més rellevància política i mediàtica i això sens dubte condicionarà la seva dinàmica. Qualsevol paper que arribi del Parlament del Parc, quan hagi passat per la Comissió dels Horrors, no el reconeixerà ni la mare que el va parir. He dit.

PD. Tot i que en podria prescindir, cal afegir que un altre protagonista a tenir una mica –no massa- en compte, és l’inefable Gaspar Llamazares d’IU. Com sempre, no servirà de res el que digui, però com a mínim això permet preguntar-me com és que els nens macos d’ICV no van considerar important ser presents en aquesta comissió. Això no obstant, potser millor que no hi siguin, sobretot després del paper ben galdós que en Dinosaura i col.laboradors estan fent en tot plegat.

LA MERCÈ NO ÉS CATALANA



Durant les dues darreres setmanes, aproximadament, he escoltat a la ràdio la falca de l'Ajuntament de Barcelona sobre les Festes de la Mercè. Amb una entonació perfecta i una veu seductora i divertida, se'ns parla de les moltes identitats que té la Mercè. Per exemple, la Mercè és mediterrània, oberta i diversa. També té moltes aficions. I finalment sabem que és de Barcelona. Molt bé. Però la Mercè, malgrat tenir mil i una identitats, sembla ser que no considera important dir que és catalana. Vés per on! Si no vaig errat, un dels principals paràmetres de la identitat en el nostre món, és el nacional. Vull dir que si tu preguntes a qualsevol persona què és, en un nombre molt important, la resposta que obtindràs serà referent a la identitat nacional. Doncs bé, avançats com són aquests de l'Ajuntament de Barcelona, consideren superflu o prescindible aquesta dimensió identitària, malgrat ser consubstancial al model històricocultural occidental.

Possiblement escriure aquest post és caure en la trampa dels spin doctors de l'Ajuntament. No és cap casualitat que no s'esmenti la catalanitat de la Mercè. És una estratègia que s'utilitza des de fa molt de temps, podríem dir que és un tret d'identitat del maragallisme que entronca encara amb el porciolisme de l'època franquista: la dissociació entre Barcelona i Catalunya. Barcelona sí, Catalunya no.

Però més enllà dels projectes polítics en clau de destrucció de Catalunya com a nació, hi ha un altre element que sempre he detectat en l'antinacionalisme del maragallisme. Hi ha una reacció psicològica de germà petit enfront el germà gran. De rebel.lia infantil i d'intentar tocar allò que no sona i fer pam i pipa. De ser un enfant terrible, això sí amb mas a l'Empordà, pis a Cadaqués i a la Cerdanya.

dimecres, 21 de setembre de 2005

GROUXO "CAMPS"

"Sobre la clàusula Camps a nosaltres ens pareix una clàusula marxista,
però no marxista en el sentit de Karl Marx sinó de Grouxo Marx", Agustí Cerdà (ERC)




El debat sobre l'Estatut valencià (20.09.2005). Intervencions d'Agustí Cerdà (ERC) (Resum)

Intervenció principal
"El seu començament s'ha iniciat amb unes paraules en valencià dirigides directament al president Camps per a dir-li: "els valencians ens mereixem alguna cosa més". Ha continuat definint l'actual proposta presentada com la proposta dels "partits nacionalistes espanyols". Des de l'inici està sent tallat per representants dels partits "espanyols", amb destacat protagonisme de Pujalte del grup popular. Ha
fet un breu repàs sobre la situació que es vivia a la societat valenciana quan es va aprovar la reforma del 82. De la reforma actual ha volgut destacar "la capacitat de disolució de les Corts per part del president del Consell", així com "moltes drets" malgrat que la primera arriba amb anys de retard i la segona ja està acceptada per "lleis superiors com la carta dels Drets Humans, etc…". Sobre la
"llengua valenciana" ha demanat la igualtat real amb el castellà i per tant que es pose com a deure aprendre-la igual que el castellà apareix com a llengua obligatòria per la Constitució Espanyola. La seua intervenció sobre el tema d'urbanisme es pot resumir amb una frase a model d'eslògan que ha fet servir el propi Cerdà:"més país i menys PAI's". "Sobre la clausula Camps a nosaltres ens pareix una cluasula marxista, però no marxista en el sentit de Karl marx sinó de Grouxo Marx". Ha tornat a parlar de la llengua per a demanar que els Governs Valencià i Espanyol accepten la doble denominació de la llengua vista
la multitud de resolucions realitzada pel Tribunal Constitucional. A l'economia ha fet palés el desequilibri existent entre balances fiscals , sense transparència i dirigit per una solidaritat que fa que comunitats com Castella la Manxa o Lleó, amb una renda per càpita superior als valencians, siguen qui reben els diners generats pel propi País Valencià. Sobre l'educació a parlat de gran quantitat de barracons. La barrera del 5% que "hi ha enquestes que parlen que un 60% de la població valenciana s'hi oposa" ha sigut un dels últims temes tractats. Amb un to socrarró i intel·ligent ha posat els temes sobre la taula i ha evidenciat que sense eixir-se de la Constitució es pot fer una reforma digna per als valencians.

Rèplica
"Es congratula que les seues paraules hagen sigut escoltades per la multitud de respostes. Per les recriminacions d'haver-se presentat per Barcelona ha dit que "Trillo és de Múrcia i es presenta per Alacant o Zapatero de Lleó que s'ha presentat per Madrid". Com també ha afirmat que "la realitat de l'arc medietrrani, l'Euram, els Països Catalans, o com vosté li vullga dir, és una realitat viva". Ha fet una referència al.cat i a que les conselleries es donaren ràpidament per aludides, i ha dit que "serà per alguna cosa". Poc després deia que "l'actual text crea una inseguritat jurídica" i que la seua posició sobre l'Ebre i el Xúquer-Vinalopó és "Aigua sí, transvassament no" per què diu defensar una altra manera de portar l'aigua i que ja es vorà. Ha recordat que no parlem de quatre persones sinó de minories majoritàries les que no poden accedir a les Corts dient que la la culpa de la barrera del 5% afecta i no tenen la culpa d'això el "BLoc Nacionalista com tampoc la tenen Unió Valenciana que també han vingut". Ha terminat dirigint-se a Trillo per a expressar-li que "la clausula Camps és un brindis al sol".

FONT: ANNA


dilluns, 19 de setembre de 2005

MÉS NOVETATS AL BLOG
Darrerament no paro. Avui he introduït més novetats al blog. En concret, a la columna de l'esquerra hi trobareu, al capdamunt, un apartat d'enllaços. Val a dir que els dos primers són blogs meus que escric paral.lelament a aquest. El criteri que faré servir per penjar enllaços és que es correspongui a webs nacionals o de particulars que siguin, sempres des del meu punt de vista, d'interès. Us aconsello que doneu un cop d'ull al web sobre Fun with Propaganda, que trobo molt encertat.

A la mateixa columna, però més avall, trobareu els titulars diaris de la publicació de noves tecnologies naciodigital que ja portava llegint uns quants dies i que em sembla força interessant. Espero que us agradi i us faci servei.

COLPISTES, COLPISTES, COLPISTES
Magnífic article d'en Ferran Casas al diari AVUI. El periodista, per cert, antic alumne meu, posa de manifest el cinisme dels colpistes que volen capgirar la voluntat majoritària del Parlament del Parc, al.legant la intangibilitat del dictamen del Consell Consultiu. Doncs bé, els sociates ecspanyols s'han passat per l'arc del triomf, tantes vegades com han volgut, els dictàmens emesos pel Consejo de Estado i pel Consejo General del Poder Judicial, i també, afegeixo jo, els del propi Consell Consultiu de la CAC. Ens prenen per imbècils o per passerells. Estem assistint a un autèntic cop d'estat parlamentari amb l'ajuda inestimable del Periodico de Catalunya que en l'editorial d'ahir ja començava a assenyalar qui és el culpable de tot plegat.

Però si Montilla -per cert, cada cop es perfila més com a substitut natural de Maragall- i els seus esbirros pressionen CiU, és perquè saben del cert que hi ha baules febles, baules que tenen l'al.luminosi de la corrupció fins a les celles... Ja vaig dir fa uns quants posts que CiU té no un, sinó dos problemes...

dissabte, 17 de setembre de 2005

Blame God, not me


After weeks of blaming others for the disastrous response to Katrina, Bush used the pulpit at the National Prayer Service to blame the biggest scapegoat of all: God
(Llegiu l'article sencer a Salon i mireu el següent vídeo)

divendres, 16 de setembre de 2005

BONES NOTÍCIES

El reconeixement del domini .cat i el retorn dels papers de Salamanca són dues excel.lents notícies que ens fan aixecar la moral. La primera permetrà que tots aquells catalans nacionals, visquin on visquin, puguin tenir els seus webs normalitzats. No debades, un dels primers a reaccionar en contra ha estat el PP valencià, que, amb tota la raó del món -i molt que me n'alegro jo- ho veu com una amenaça. És conscient que a partir del mes de desembre milers de catalans del País Valencià registraran els seus webs amb aquest domini. Serà com un referèndum digital i no tinc cap mena de dubte que nosaltres el guanyarem!

Pel que fa als papers de Salamanca és cert que és un retorn parcial, però tot i així és molt positiu. La veritat és que jo sempre he pensat que, sent realista, tots els papers només els tindrem quan tinguem alguna cosa que interessi els ecspanyols i poguem fer un intercanvi de cromos. Mentrestant és esperar la bona voluntat de Madriz i que els sociates es posin totes les medalles. Però què carai, celebrem-ho com una victòria més! Sobretot per veure com estan dels nervis la caverna. És una meravella!

Esperanza, Ibarretxe i Bolivar
Ja vaig dir en un post anterior que els ecspanyols seran els que ens facilitaran la independència. Els catalans només haurem d'aprofitar l'oportunitat quan es presenti, és a dir, haurem de no badar. Penso que la sinceritat d'Esperanza Aguirre i la seva noció de "territorio nacional", ha obert milions d'ulls. Mai hem estat ecspanyols! I mai se'ns ha considerat ecspanyols! És tan difícil de veure-ho això. Les declaracions d'Esperanzita m'han portat a la memòria el famós mapa de la peninsula de 1850, on es diferencia quatre zones: la constitucional, la foral, la colonial i l'assimilada. Cal clavar aquest mapa en totes les escoles i no el mapa imbècil de les comunitats autònomes!


Vaig sentir l'altre dia que al lehendakari Ibarretxe li donaran la Medalla Simon Bolivar a Colòmbia (o a Veneçuela, no ho sé). Em vaig morir d'enveja. Per això afirmo ara i aquí, de la forma més solemne possible que dedicaré tots els esforços del que em resta de vida per tal que un dia a mi també em donin aquesta Medalla, vull guanyar-me-la a pols, i a més a més no em conformo amb aquesta. També vull guanyar-me la Medalla San Martin, la Josep Martí, la Rizal, i qualsevol altra del mateix estil.

Per cert, ara que parlem de les independències, ja en el meu llibre L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol (Oikos Tau, 1995), subratllava la importància de la Batalla d'Ayacucho (1824).



En aquella batalla l'exèrcit independentista va derrotar de forma total l'exèrcit ecspanyol i va significar el declivi de l'Imperi ecspanyol a l'Amèrica Llatina. En aquella batalla molts López, Fernández, Sánchez, van lluitar i matar molts López, Fernández i Sánchez. Perquè ho dic això. Ho dic perquè he al.lucinat amb un article d'en Felix Ovejero Lucas, on equipara cognoms d'origen ecspanyol amb consciència nacional ecspanyola. No tio, no. Mal que et pesi els ecspanyols cada cop pinteu menys en el conjunt del món hispànic. Aviat, molt aviat, la cultura hispànica tindrà, si no els té ara, els seus punts forts als Estats Units, Mèxic, Colòmbia i, en determinada mesura, també el Brasil, mentre que Ecspanya no serà res. No serà res a Europa, corregeixo, no és res a Europa i no serà res a Hispanoamèrica. Molts López, Sanchez o Fernandez són catalans i independentistes, com també ho són molts mexicans, argentins, peruans, etc que també es diuen López, Sanchez o Fernandez. És una qüestió d'intel.ligència.

Finalment, no vull acabar aquesta reflexió transatlàntica sense referir-me a un llibre que acaba de sortir i que ha estat escrit per un col.lega, en Xavier Deulonder i Camins, i que porta per títol Posta de Sol d'Espanya. Es tracta del recull de com es van desenvolupar les successives independències dels territoris sotmesos a la Corona de Castella primer i a l'Estat ecspanyol després. Molt recomanable.

Finally, some honesty on Sky News


dijous, 15 de setembre de 2005

AUTONOMIA? LA DE PORTUGAL!

"I jo només voldria que em mirassen com si fos portuguès. Entranyable germà ibèric, no cal dir-ho. Obertament disposat a tots els intercanvis i cooperacions. Però portuguès."
Joan Francesc Mira,
Crítica de la Nació Pura, 1984

En un article a l'AVUI es parla de les diferents plataformes digitals que estan sorgint per pressionar els polítics per tal que elaborin un nou Estatut amb cara i ulls, mínimament digne.

Com a independentista que sóc, és obvi que jo no podré votar MAI a favor que el meu país tingui una autonomia de segona classe. Jo opto per l’autonomia de primera, que és l’autonomia de Portugal. I punt.

No obstant això, i pensant que hipotèticament, puc jugar a fer de possibilista, a continuació passo a esmentar quins serien els punts mìnims que farien que jo acceptés de forma transitôria, un cert grau d’entesa amb l’estat ecspanyol.

1. El poble català és sobirà i gaudeix del dret inalienable a l’autodeterminació, incloent-hi el dret a la independència.

2. El poble català el formen tots aquells ciutadans catalans que viuen en els territoris històrics següents: el Principat (incloent la Franja de Ponent), el País Valencià (antic Regne de València), les Illes Balears i Pitiüses, la Catalunya Nord.

3. Totes les lleis que afectin el poble català han de ser aprovades per les institucions democràtiques catalanes.

4. Tots els impostos que es recaptin a Catalunya han de ser gestionats per les institucions democràtiques catalanes.

5. La representaciò internacional del poble català anirà a càrrec exclusivament dels ambaixadors nomentats per les institucions democràtiques catalanes.

6. La defensa del poble català anirà a càrrec exclusivament de l’Exèrcit de Catalunya que actuarà sempre sota les ordres de les institucions democràtiques catalanes.



7. L’ordre públic i la seguretat ciutadana anirà a càrrec dels cossos policials creats per la voluntat de les institucions democràtiques catalanes.

8. En virtut del principi inalienable de la igualtat de tots els ciutadans catalans, es prohibeix l’existència de títols nobiliaris o reials.

9. Tot grup, col.lectiu, ens, partit, etc., que conspiri contra la llibertat del poble català, serà il.legalitzat de forma sumària.

10. El poble català reconeix el dret a l’autogovern de l’Aran, el Capcir i la Fenolleda, territoris occitans sota sobirania catalana i es compromet a respectar el seu dret a l’autodeterminaciò, en el marc d’una Occitània lliure i sobirana. També es reconeix i es respecta la identitat del poble caló.

11. El poble català reconeixerà la ciutadania catalana a tots aquells habitants del Principat d'Andorra, de la comarca del Carxe i de la ciutat de l’Alguer que la sol.licitin, i es compromet a promocionar la identitat catalana en aquests territoris.

12. El poble català reconeixerà la nacionalitat catalana als fills, néts i besnéts, dels catalans i catalanes que van haver de marxar a l’exili, per motius polítics.

13. Les institucions democrâtiques catalanes poden signar tractats amb altres estats i organismes internacionals, de manera que se’n derivin compromisos i obligacions. El criteri que dominarà en les relacions internacionals serà sempre el de reciprocitat.

Penso que ha quedat prou decent, no?

REFLEXIÓ DE MATINADA

Catalunya pateix un dèficit de Nurembergs. Suposo que se m'entén.

dilluns, 12 de setembre de 2005

ELOGI DEL FREAKISME

D’ençà que ERC toca cuixa, cada cop és més habitual sentir a dirigents, càrrecs intermitjos, quadres o fins i tot algun militant, malparlant d’aquells independentistes que no han entrat a la cleda del sistema, titllant-los de freakis. El fet és sorprenent perquè fins no fa pas gaire, molts d’aquests milhomes eren “companys de lluita” dels suposats freakis. Ara amb les declaracions del Gran Déu, sembla ser que s’ha obert la cacera del freaki. Ja veig els milhomes anant amb els seus Mossos particulars, que en tenen, per descomptat, escorcollant tots els locals de l’esquerra independentista.

Conyes a banda, o no, la veritat és que aquest menyspreu envers els que fins fa poc eren companys, té un tuf de nou ric, d’indiano. M’explico. És com aquell que, fins no fa gaire, menjava un sol àpat al dia, i ara en menja tres i calents, i per aquest motiu menysprea a qui no ha tingut la mateixa “sort” que ell, seguint aquella lògica que on mengen tres, mengen dos de puta mare…

Penso que ERC cometria un error, si ara comença a engarjorlar independentistes. Jo comprenc que els emprenya tenir algú a la seva esquerra que actua de mosca collonera… i que els impedeix moderar el seu discurs, per por de perdre l’electorat menys procliu a pactar amb els ecspanyols. D’aquesta manera, ERC es veu obligada, en els barris, comarques i pobles a fer un joc d’equilibris entre l’acomodació (que ja comencem a tenir uns quants anys, eh!) i la coherència nacional. Però d’això a la repressió hi ha un línia roja que s’ha d’evitar traspassar.

Alternativament, penso que als freakis, tot el contrari que reprimir-los, cal saber-los gestionar. Per exemple, se’ls dóna 500 cartells sobre qualsevol campanya sectorial, se’ls remarca la importància inajornable que s’encartellin en una nit, i us ho juro que ho fan. I el millor de tot, és que ho fan gratis.

diumenge, 11 de setembre de 2005

THE SPIRIT OF CATALONIA



Thanks to Vilaweb folks, you can read the original english version (1946) of the book The Sprit of Catalonia wrote by Dr. Josep Trueta, in a digital edition. Dr. J. Trueta was one of the most known personalities exiled from Catalonia after the 1936-39 War. For a short biography in English see his entry at Wikipedia.

The Spirit of Catalonia is one of the key books wrote during the dark years of the Franco's Regime, and it had an important influence in the Catalan Opposition. The author establishes a dichotomy: since the body of Catalonia is under Franco's boots, the Catalans must emphasize and protect the Catalan Heritage and let it know around the World.

Enjoy it!


BONA DIADA NACIONAL 2005!



No és perquè les coses són difícils que no gosem fer-les,
és perquè no gosem fer-les, que són difícils



Desitjo una bona Diada Nacional a tothom.

dissabte, 10 de setembre de 2005


SIN CITY, UNA BONA PEL.LÍCULA

Fa uns dies vaig anar a veure Sin City. Es tracta d'una pel.lícula que sense cap mena de dubte crearà escola. Em va agradar força la combinació entre pel.lícula i còmic, i penso que no trigarem a veure un videojoc o alguna cosa semblant que s'inspiri en ella. Hi ha el precedent del videojoc XIII que també pren l'estètica dels còmics. També recorda, per descomptat, a Pulp Fiction i a Kill Bill, tot i que en aquesta última estaríem davant un manga protagonitzat per dibuixos i no per actors. Si voleu més informació sobre la pel.lícula, podeu consultar l'article que apareix a Wikipedia, on ens assabentem de detalls curiosos com que les espases que utilitza una de les protagonistes són les mateixes que s'empraren a … Kill Bill, de nou. Un altre exemple de la profunda interacció entre el tàndem de Robert Rodriguez i Quentin Tarantino.

Quant als actors, sense cap mena de dubte, el més impressionant i histriònic és Marv, protagonitzat, com no podia ser altrament, per Mickey Rourke. També és de destacar el treball de Benicio del Toro, un actor que cada cop m'agrada més, però que darrerament els seus personatges sempre acaben rebent de valent. Sincerament, prefereixo quan interpreta herois com el policia mexicà a Traffic. Un tercer actor que convé esmentar és Elijah Wood, que en el film canvia radicalment de registre. És impressionant l'escena en què és devorat pel llop. Pel que fa a les actrius, realment, ni tan sols Jessica Alba, la rosseta fantàstica, no destaquen gaire.

En definitiva una pel.lícula interessant que, com he dit més amunt, pot marcar escola i que aprofundeix en el partenariat Rodriguez-Tarantino.


dijous, 8 de setembre de 2005

ELS COLPISTES

La nova versió del trio calavera, la formada pel PSC, PP i ICV (que ja té nassos), està pressionant per portar a terme un autèntic cop d'estat parlamentari. Utilitzant com a ariet el dictamen del Consell Consultiu, invocant-lo com si fos les Taules dels Deu Manaments (tot oblidant de pas que no fa pas gaire, el Sr. Montilla va passar olímpicament d'un dictamen anterior), aquests colpistes volen capgirar la majoria parlamentària que formen CiU i ERC al Parlament del Parc. És un fet inaudit i que si aquí existís una veritable cultura democràtica, hi hauria un rebombori considerable. Els nostres colpistes acaben de descobrir la democràcia tecnocràtica, on unes elits es troben per damunt de la voluntat popular.

Dos. Ahir vaig sentir a dos corifeus del colpisme, la Sra. Camats (ICV) i el periodista Nadal, vomitant autèntiques bestieses. Camats considerava el Consultiu com el màxim interpret de l'Estatut, fent un paral.lelisme amb el Tribunal Constitucional. Aquesta noia no té ni idea del que parla. El Consultiu no emet sentències, i els seus dictamens no són d'obligat compliment. Per altra banda, l'elecció dels membres del CC no és ni de bon tros tan primmirada com la del TC. Només el fet que hi hagi membres proposats per tots els partits de l'arc parlamentari al CC, ja demostra que no té res a veure amb el TC, on això seria impensable. Per altra banda, l'inefable Nadal, company de viatge per excel.lència, repetia que calia respectar la majoria del CC. Bé, suposo que per damunt de la majoria en el CC hi ha la majoria en el Parlament del Parc, no?

Tres. Ja tenim "els nous patriotes". Iceta i De Madre, ahir i avui, respectivament, pretenen donar-nos lliçons de patriotisme. Quins dallonses (moderació, m'aconsellen!). Per aquests individus es pensen que tots els catalans som com els massoques que el proper dia 18 aniran a la Festa de la Rosa sociata. No, no som imbècils. Sentir la paraula pàtria i patriotisme en la boca d'aquests subjectes em fan venir basques. Quina manera de corrompre un concepte polític de primera magnitud.

Hi ha rates que surten de l'armari per anar directament a la clavaguera.

Quatre. M'han arribat correus i comentaris que dissenteixen sobre la meva anàlisi respecte ICV. Jo sóc el primer en lamentar-ho. Però la veritat és que ja fa temps que enyoro un dinosaura de debò, encara que es digués Ribó i fos més aviat ensopit i tristoi. Però era patriota. El seu successor/botxí ha perdut els papers i la dignitat des de fa molt.

NOVETATS
Com podeu veure, continuo el meu repte de millorar, en la mesura dels meus coneixements i del temps que disposo, aquest blog. Ahir vaig introduir un quadre per tal que qui vulgui se subscrigui a la llista de correu del blog. També he inserit un comptador de visites que em permetrà conèixer l'impacte dels posts que penjo (pressumiblement modest). Sempre m'havia fet il.lusió tenir un comptador... coses de l'estadística. També he afegit la versió catalana d'alguns dels titolets del blog ("ARXIU", "POSTS ANTERIORS"...). Bé, espero que us agradi.

SEGON ADAGI XINÈS
A la memòria d'en Ramon Barnils (1940-2001)



És més fàcil russificar la Xina que catalanitzar Ecspanya.

dimecres, 7 de setembre de 2005

ELS NENS TXETXENS

Magnífica entrevista a l'AVUI a un metge txetxè que acaba de publicar un llibre sobre la seva experiència en aquesta República. A més de la denúncia contra Putin i contra la comunitat internacional, que tanca els ulls davant la carnisseria aquest subjecte està fent al Caucas, el que més m'interessa és la darrera frase de l'entrevista. És aquesta,

"La tragèdia de Beslan va ser terrible, però el món els ha ajudat. Els txetxens es pregunten per què el món no s'immuta per la mort de 40.000 nens txetxens a la guerra. Es pregunten: és que els nostres nens són pitjors que els altres? Quina culpa en tenen els nostres? Ningú parla de la mort d'aquests nens"

Exacte. Es veu que ara, ets un privilegiat si la teva mort és mediàtica. Com a mínim parlen de tu. Vegeu el meu post de fa un any, deia precisament això. L'opinió d'aquest testimoni de primera mà, que per cert ha fugit del seu país perquè el carnisser Putin el volia engarjolar, val deu mil vegades més que els brams de tots els portaveus del bonisme i l'oenegisme.


dilluns, 5 de setembre de 2005

ADAGI XINÈS

No hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres

diumenge, 4 de setembre de 2005

De (Puta) Madre
L’akelarre sociata, aka Comitè Federal del PSOE, ha deixat ben clara la filosofia de ZP. La frase val un perú:

“Ésta es la postura de los socialistas de España, y vale tanto para el PSOE como para el PSC”.

Ens trobem efectivament davant la filosofia jacobina per excel.lència: “los socialistas de España” i prou d’històries (la referència obrera ha decaigut, pel que sembla). Ja fa unes setmanes vaig parlar de la “finlandització del PSC”, bé, aquí en teniu un exemple pur. Que jo sàpiga en ZP no pertany al PSC, però gosa dictar-los els seus posicionaments. On és el PSC, on és el partit dels socialistes de Catalunya, o més aviat hauríem de dir partit dels socialistes espanyols a Catalunya, no?

El surrealisme arriba al seu màxim quan és la senyora De Madre, la que ha de sortir a argumentar –que no defensar- que Catalunya és una nació. Si sí, la mateixa que juntament amb la diputada Santos van protagonitzar un espectacle d’histerisme sense precedents el passat 29 de juliol, quan els sociates van ser contundentment derrotats en les votacions al Parlament del Parc. Segurament que sortís aquesta figura és una prova del poc interès que tenen els Montilla boys per posar en un compromís en ZP, “que surti la folklòrica a fer el numeret” deurien de dir. Bé, tot plegat, una merienda de negros, amb els sociates ecspanyols, amb els madrilenys al capdavant (detall que la premsa de Barcelona tendeix a oblidar, en benefici dels extremenys) atacant els compañeros polacos, perdó, catalans (sic). Algú s’esperava un resultat diferent?

El Consell no consultiu
Un altre actor que no ha estat a l’alçada ha estat el suposat Consell Consultiu, que segons sembla emetrà un dictament demolidor. Algú es podia esperar alguna altra cosa?. Qui forma el Consell Consultiu? Catedràtics d’universitat en la seva majoria. Cal no oblidar que els catedràtics d’universitat, són un cos funcionarial ecspanyol únic. Hi ha, doncs, una clara dependència orgànica. L’ofici de kamikaze, en la cultura occidental, no està ben vist. Però això no és tot. En un magnífic article recent, el professor Joan Ramon Resina diu,

“la preeminència social de l’erudit, el seu accés a càrrecs i honors institucionals (càtedres, rectorats, poltrones en les reials acadèmies, gerències, etc) van units força sovint a la seva habilitat per a legitimar el poder social des de posicions teòricament autònomes i, per tant, més eficaces”
(L’hispanisme al servei de l’Estat, L’Espill, núm. 19, pg. 37)

Efectivament, no tinc cap mena de dubte que determinats membres del Consell Consultiu els veurem d’aquí a poc temps en càrrecs de més rellevància, com a pagament pels serveis prestats. Per exemple, una bicoca al Tribunal Constitucional…

Dit d’una altra manera, fer una carrera funcionarial en la universitat ecspanyola, pressuposa combregar amb la idea d’Ecspanya que s’ha anat construint en els darrers cent cinquanta anys…

Palanganeros, oi tant que sí!

L’episodi del Consell, ens ha deixat un altre exemple de palanguerisme d’ICV envers els sociates. El conseller proposat per ICV s’ha arrenglerat prietas las filas amb els sociates i els peperos (sí, sí, del PP). Front ecspanyol, i tant d’esquerres que són. Palanganeros, palanganeros i mil vegades palanganeros.

divendres, 2 de setembre de 2005

RESPOSTA

Un lector m’envia un correu que diu "No vulguis polititzar la mort d'en Pep amb simbologies" en referència, suposo,a en Pep Isanta.

D’entrada, és significatiu, i jo encara diria més, és indignant que algú parli a seques de “la mort” d’en Pep, com si li hagués donat un patatús, quan de fet és evident que va ser atacat i assassinat de forma plenament conscient, i en conseqüència, s’ha de parlar SEMPRE de l’assassinat d’en Pep.

Dos. En Pep va ser assassinat no per ser en Pep Isanta, sinó perquè es trobava en un esdeveniment, en una festa independentista. I aquesta manifestació era el veritable objectiu d’aquells indesitjables. Ignoro la ideologia d’en Pep. No el coneixia pas, jo. Però el que sí sé és que els ecspanyols odien cada cop més qualsevol manifestació de catalanitat desacomplexada i en la mesura que poden i els deixen, intenten rebentar-la. A la Patum, els van deixar fer -tothom sap qui- i van anar fins al final. Va ser en Pep, podia haver estat qualsevol altre. Allò que és políticament rellevant, sense oblidar en cap cas, el vessant humà, és que els nostres enemics (adoptin la forma que adoptin: skins, kinkis, policies, guàrdies civils, segurates) atacaven allò que odien a mort, com ho van demostrar. Està clar, no?

Ja estic fart de tant pensament bonista i anestèsic. Les coses clares. I la xocolata desfeta.