LA INDEPENDÈNCIA, UNA POLÍTICA D'ACOMODACIÓ I DE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES

La lectura d'aquest article, publicat a la RAND Review, m'ha reforçat una idea que ja vaig escriure en el marc de la meva tesi doctoral, però que no vaig desenvolupar gaire. La idea central era que calia percebre l'accessió a la independència de nous territoris, que en conseqüència, esdevenien nous estats, no com un fet traumàtic sinó com una política d'acomodació i de resolució de conflictes.

Dit d'una manera més planera, en un escenari amb un elevat nivell de conflictivitat políticosocial que es dóna com a conseqüència d'un xoc entre un estat i una part del seu territori que vol accedir a la independència, si altres polítiques d'acomodació fracassen o no són viables, cal plantejar-se la possibilitat de l'accessió a la independència com una política que pot conduir a la desaparició de la conflictivitat en un termini de temps molt més breu que si l'esmentat territori es mantingués sota sobirania de l'estat qüestionat.

D'exemples n'hi ha a patacades. Començant pels mateixos Estats Units. Pocs anys després d'assolir la independència, va signar un Tractat comercial amb la seva antiga metròpoli que va suposar una etapa de cooperació econòmica i d'auge del comerç transatlàntic. Els antics adversaris havien esdevingut socis. Més recentment, hem vist com les independències d'Eslovènia i dels estats bàltics els han obert les portes a la Unió Europea i a un increment del nivell de vida de llurs ciutadans sense precedents. Finalment, tenim el cas del trencament de l'antiga Txecoslovàquia, els dos estats que n'han sortit, no només són membres de la UE, sinó que mantenen unes relacions excel.lents.

L'article de la RAND analitza quin ha estat el rendiment de l'intervencionisme americà arreu del món en els darrers anys en termes de restabliment de la seguretat interior, prenent com a referència dos factors: el nivell de violència i l'establiment de l'imperi de la llei (rule of law). Concretament, l'estudi fa referència a nou casos: Panamà, El Salvador, Somàlia, Haití, Bòsnia, Timor Oriental, Kosovo, Afganistan i Iraq.

Tal i com mostra aquest quadre, d'aquests nou casos, els dos únics que han registrat uns resultats satisfactoris en les dues dimensions han estat els de Timor Oriental i Kosovo. Pregunta: És casual que siguin els dos casos on la qüestió nacional, i més concretament, l'accés a la independència d'aquests territoris, sigui l'element clau del conflicte? Vull dir que el fet que la comunitat internacional, amb els Estats Units al capdavant, d'acord, ha neutralitzat l'acció opressora dels estats indonesi i iugoeslau, respectivament, ha repercutit de forma immediata en una recuperació més o menys plena de l'estat de dret, o en tot cas, en un nivell molt superior a la resta de casos analitzats.

En definitiva, concloc que la fi de la presència de l'estat opressor, bé de facto (Kosovo), bé de iure (Timor Oriental), gràcies a l'actuació de la comunitat internacional -i per descomptat, a la lluita dels patriotes de cadascuna d'aquestes nacions-, ha representat un restabliment de l'imperi de la llei i ha contribuït a la seguretat interior i, fet a tenir molt en compte, a la seguretat exterior.

La consecució d'aquesta seguretat va ser possible gràcies a l'establiment immediat, un cop acabades les operacions militars, d'un sistema de policia, tribunals, control de fronteres i altres elements de seguretat interior propis dels territoris.

En definitiva, doncs, penso que la solució independentista en els casos de conflictes nacionals permanents, cal percebre-la com una altra política d'acomodació, al costat d'altres polítiques com pot ser el regionalisme, el federalisme o el consociacionalisme, etc.