BONES NOTÍCIES

El reconeixement del domini .cat i el retorn dels papers de Salamanca són dues excel.lents notícies que ens fan aixecar la moral. La primera permetrà que tots aquells catalans nacionals, visquin on visquin, puguin tenir els seus webs normalitzats. No debades, un dels primers a reaccionar en contra ha estat el PP valencià, que, amb tota la raó del món -i molt que me n'alegro jo- ho veu com una amenaça. És conscient que a partir del mes de desembre milers de catalans del País Valencià registraran els seus webs amb aquest domini. Serà com un referèndum digital i no tinc cap mena de dubte que nosaltres el guanyarem!

Pel que fa als papers de Salamanca és cert que és un retorn parcial, però tot i així és molt positiu. La veritat és que jo sempre he pensat que, sent realista, tots els papers només els tindrem quan tinguem alguna cosa que interessi els ecspanyols i poguem fer un intercanvi de cromos. Mentrestant és esperar la bona voluntat de Madriz i que els sociates es posin totes les medalles. Però què carai, celebrem-ho com una victòria més! Sobretot per veure com estan dels nervis la caverna. És una meravella!

Esperanza, Ibarretxe i Bolivar
Ja vaig dir en un post anterior que els ecspanyols seran els que ens facilitaran la independència. Els catalans només haurem d'aprofitar l'oportunitat quan es presenti, és a dir, haurem de no badar. Penso que la sinceritat d'Esperanza Aguirre i la seva noció de "territorio nacional", ha obert milions d'ulls. Mai hem estat ecspanyols! I mai se'ns ha considerat ecspanyols! És tan difícil de veure-ho això. Les declaracions d'Esperanzita m'han portat a la memòria el famós mapa de la peninsula de 1850, on es diferencia quatre zones: la constitucional, la foral, la colonial i l'assimilada. Cal clavar aquest mapa en totes les escoles i no el mapa imbècil de les comunitats autònomes!


Vaig sentir l'altre dia que al lehendakari Ibarretxe li donaran la Medalla Simon Bolivar a Colòmbia (o a Veneçuela, no ho sé). Em vaig morir d'enveja. Per això afirmo ara i aquí, de la forma més solemne possible que dedicaré tots els esforços del que em resta de vida per tal que un dia a mi també em donin aquesta Medalla, vull guanyar-me-la a pols, i a més a més no em conformo amb aquesta. També vull guanyar-me la Medalla San Martin, la Josep Martí, la Rizal, i qualsevol altra del mateix estil.

Per cert, ara que parlem de les independències, ja en el meu llibre L'ombra del poder. Un estudi sobre el nacionalisme espanyol (Oikos Tau, 1995), subratllava la importància de la Batalla d'Ayacucho (1824).



En aquella batalla l'exèrcit independentista va derrotar de forma total l'exèrcit ecspanyol i va significar el declivi de l'Imperi ecspanyol a l'Amèrica Llatina. En aquella batalla molts López, Fernández, Sánchez, van lluitar i matar molts López, Fernández i Sánchez. Perquè ho dic això. Ho dic perquè he al.lucinat amb un article d'en Felix Ovejero Lucas, on equipara cognoms d'origen ecspanyol amb consciència nacional ecspanyola. No tio, no. Mal que et pesi els ecspanyols cada cop pinteu menys en el conjunt del món hispànic. Aviat, molt aviat, la cultura hispànica tindrà, si no els té ara, els seus punts forts als Estats Units, Mèxic, Colòmbia i, en determinada mesura, també el Brasil, mentre que Ecspanya no serà res. No serà res a Europa, corregeixo, no és res a Europa i no serà res a Hispanoamèrica. Molts López, Sanchez o Fernandez són catalans i independentistes, com també ho són molts mexicans, argentins, peruans, etc que també es diuen López, Sanchez o Fernandez. És una qüestió d'intel.ligència.

Finalment, no vull acabar aquesta reflexió transatlàntica sense referir-me a un llibre que acaba de sortir i que ha estat escrit per un col.lega, en Xavier Deulonder i Camins, i que porta per títol Posta de Sol d'Espanya. Es tracta del recull de com es van desenvolupar les successives independències dels territoris sotmesos a la Corona de Castella primer i a l'Estat ecspanyol després. Molt recomanable.