ELOGI DEL FREAKISME

D’ençà que ERC toca cuixa, cada cop és més habitual sentir a dirigents, càrrecs intermitjos, quadres o fins i tot algun militant, malparlant d’aquells independentistes que no han entrat a la cleda del sistema, titllant-los de freakis. El fet és sorprenent perquè fins no fa pas gaire, molts d’aquests milhomes eren “companys de lluita” dels suposats freakis. Ara amb les declaracions del Gran Déu, sembla ser que s’ha obert la cacera del freaki. Ja veig els milhomes anant amb els seus Mossos particulars, que en tenen, per descomptat, escorcollant tots els locals de l’esquerra independentista.

Conyes a banda, o no, la veritat és que aquest menyspreu envers els que fins fa poc eren companys, té un tuf de nou ric, d’indiano. M’explico. És com aquell que, fins no fa gaire, menjava un sol àpat al dia, i ara en menja tres i calents, i per aquest motiu menysprea a qui no ha tingut la mateixa “sort” que ell, seguint aquella lògica que on mengen tres, mengen dos de puta mare…

Penso que ERC cometria un error, si ara comença a engarjorlar independentistes. Jo comprenc que els emprenya tenir algú a la seva esquerra que actua de mosca collonera… i que els impedeix moderar el seu discurs, per por de perdre l’electorat menys procliu a pactar amb els ecspanyols. D’aquesta manera, ERC es veu obligada, en els barris, comarques i pobles a fer un joc d’equilibris entre l’acomodació (que ja comencem a tenir uns quants anys, eh!) i la coherència nacional. Però d’això a la repressió hi ha un línia roja que s’ha d’evitar traspassar.

Alternativament, penso que als freakis, tot el contrari que reprimir-los, cal saber-los gestionar. Per exemple, se’ls dóna 500 cartells sobre qualsevol campanya sectorial, se’ls remarca la importància inajornable que s’encartellin en una nit, i us ho juro que ho fan. I el millor de tot, és que ho fan gratis.